Era el mes de juny del 1989, ara farà, doncs, 18 anys. El meu company d’aventures Blue Raider i servidor havíem tornat al poble després d’una d’aquelles classes del curs de parapent kamikaze que estàvem fent a la rodalia del Turó d’en Baldiri, al costat de Sant Mateu. Masegats però feliços, com sempre després d’aquells vols tan breus com gojosos, van anar al bar Marina de la Plaça de l’Ajuntament a fer unes cerveses per celebrar que, malgrat els aterratges forçosos pendent avall, encara podíem caminar per nosaltres mateixos, per bé que recolzant-nos l’un en l’altre. Coneixíem tothom al Marina, i tots ens demanaven per les circumstàncies del darrer vol, o més aviat pel seu final evidentment accidentat. Un dels presents es va adreçar a en Josep Maria Molina, que ens escoltava fent un cafè recolzat a la barra, amb aquell somriure trapella que tenia darrera de la barba tan típic d’ell, i li demanà si ell no volava en parapent. I en Josep Maria li contestà que ell més aviat procurava tenir sempre els peus a terra.
Aquesta vella anècdota em va venir a la memòria envoltada d’un tel macabre quan vaig saber que el diumenge en Josep Maria Molina s’havia matat en un aterratge d’emergència amb la seva avioneta al costat del refugi Malniu a Meranges, a la Cerdanya. Sí que era cert que en Josep Maria tenia els peus al terra, perquè malgrat la seva passió per l’aventura i una certa addicció a l’adrenalina, el seu sentit de la responsabilitat i d’una certa prudència havia de ser prou patent. Difícilment sinó hauria arribat als 58 tacos d’una sola peça després dels paracas, les expedicions als Andes i a l’Himàlaia, amb en Toni López de Haro i la resta de la banda, les motos, els cavalls, el vaixell, les voltes al món i l’aventura probablement més dura, la de ser alcalde de Premià de Mar entre el 1983 i el 1987.
Va ser aleshores quan el vaig conèixer. En aquells anys ell tenia un Land Rover Ligero descapotable de color taronja que em tenia el cor robat. Un dia que el vaig trobar aparcat al carrer me l’estava mirant quan va arribar en Josep Maria, i com si em conegués de temps enrere me’l va estar ensenyant. Recordo que em va explicar rient com resultava de pràctic entrar amb aquella bèstia per la Gran Via de Barcelona perquè tothom s’apartava al seu camí. Anys després, una nit, li van cremar el Ligero que estava aparcat a prop de casa seva al carrer de Sant Antoni. Així se les gastaven alguns al Premià els anys vuitanta.
Després de la conversa del Ligero la meva relació amb ell va ser ja des de Ràdio Premià de Mar on jo havia entrat el maig del 1985. El juliol d’aquell any, just després d’inaugurar la Ràdio, en els darrers dies de la Festa Major va marxar amb l’expedició del Centre Excursionista de Premià al Tadjikistan, aleshores encara república soviètica, per assolir el pic Communizm a la serralada del Pamir. Un membre d’aquella expedició, un alpinista valencià que s’hi havia afegit a darrera hora, va morir en una caiguda després de fer el cim. Aquí va arribar la notícia de què havia mort algú, però no sabíem qui, de manera que el nostre bateig de foc com a periodistes van ser aquelles llargues guàrdies a l’espera de notícies des de la Unió Soviètica. Quan van tornar, en Josep Maria va dir en una entrevista a la Ràdio que potser no pagava la pena de córrer aquells riscos. El 1988, un any després de deixar l’alcaldia, formava part de l’expedició de Premià de Mar al Manaslú, un dels 8.000 de l’Himàlaia. Així era en Josep Maria.
En els darrers dos dies he entrevistat força gent demanant-los que ens parlessin d’en Josep Maria. Sempre es recullen panegírics en aquests casos, però amés em semblava necessari que quedés d’ell un record que anés molt més enllà d’aquell alcalde al qual li van penjar una història estranya sobre unes palmeres que van anar a parar a la Croisette de Cannes. D’aquestes declaracions em quedo amb les paraules del seu amic i primer secretari dels socialistes de Premià de Mar, en Josep Maria Anguera, quan deia que en Molina era massa arrauxat per ser polític. I també amb les d’en Joan Antoni Sòria, el representant d’Iniciativa per Catalunya a la meva tertúlia política dels dimarts, que parlava d’en Josep Maria com d’un líder nat, però també com el que els americans en dirien un maverick, un que va a la seva. Deia en Sòria que allà al tanatori, ja dins del taüt, al Josep Maria Molina se li havia quedat un somriure a l’expressió de la cara. Potser perquè en el darrer moment va saber que havia pogut salvar els passatgers del seu avió, o perquè havia mort fent una d’aquelles coses que el feien feliç. O potser perquè sabia que ja no li cal tenir els peus a terra, i pot volar on vulgui sense necessitat de cap estúpida avioneta.
Aquesta vella anècdota em va venir a la memòria envoltada d’un tel macabre quan vaig saber que el diumenge en Josep Maria Molina s’havia matat en un aterratge d’emergència amb la seva avioneta al costat del refugi Malniu a Meranges, a la Cerdanya. Sí que era cert que en Josep Maria tenia els peus al terra, perquè malgrat la seva passió per l’aventura i una certa addicció a l’adrenalina, el seu sentit de la responsabilitat i d’una certa prudència havia de ser prou patent. Difícilment sinó hauria arribat als 58 tacos d’una sola peça després dels paracas, les expedicions als Andes i a l’Himàlaia, amb en Toni López de Haro i la resta de la banda, les motos, els cavalls, el vaixell, les voltes al món i l’aventura probablement més dura, la de ser alcalde de Premià de Mar entre el 1983 i el 1987.
Va ser aleshores quan el vaig conèixer. En aquells anys ell tenia un Land Rover Ligero descapotable de color taronja que em tenia el cor robat. Un dia que el vaig trobar aparcat al carrer me l’estava mirant quan va arribar en Josep Maria, i com si em conegués de temps enrere me’l va estar ensenyant. Recordo que em va explicar rient com resultava de pràctic entrar amb aquella bèstia per la Gran Via de Barcelona perquè tothom s’apartava al seu camí. Anys després, una nit, li van cremar el Ligero que estava aparcat a prop de casa seva al carrer de Sant Antoni. Així se les gastaven alguns al Premià els anys vuitanta.
Després de la conversa del Ligero la meva relació amb ell va ser ja des de Ràdio Premià de Mar on jo havia entrat el maig del 1985. El juliol d’aquell any, just després d’inaugurar la Ràdio, en els darrers dies de la Festa Major va marxar amb l’expedició del Centre Excursionista de Premià al Tadjikistan, aleshores encara república soviètica, per assolir el pic Communizm a la serralada del Pamir. Un membre d’aquella expedició, un alpinista valencià que s’hi havia afegit a darrera hora, va morir en una caiguda després de fer el cim. Aquí va arribar la notícia de què havia mort algú, però no sabíem qui, de manera que el nostre bateig de foc com a periodistes van ser aquelles llargues guàrdies a l’espera de notícies des de la Unió Soviètica. Quan van tornar, en Josep Maria va dir en una entrevista a la Ràdio que potser no pagava la pena de córrer aquells riscos. El 1988, un any després de deixar l’alcaldia, formava part de l’expedició de Premià de Mar al Manaslú, un dels 8.000 de l’Himàlaia. Així era en Josep Maria.
En els darrers dos dies he entrevistat força gent demanant-los que ens parlessin d’en Josep Maria. Sempre es recullen panegírics en aquests casos, però amés em semblava necessari que quedés d’ell un record que anés molt més enllà d’aquell alcalde al qual li van penjar una història estranya sobre unes palmeres que van anar a parar a la Croisette de Cannes. D’aquestes declaracions em quedo amb les paraules del seu amic i primer secretari dels socialistes de Premià de Mar, en Josep Maria Anguera, quan deia que en Molina era massa arrauxat per ser polític. I també amb les d’en Joan Antoni Sòria, el representant d’Iniciativa per Catalunya a la meva tertúlia política dels dimarts, que parlava d’en Josep Maria com d’un líder nat, però també com el que els americans en dirien un maverick, un que va a la seva. Deia en Sòria que allà al tanatori, ja dins del taüt, al Josep Maria Molina se li havia quedat un somriure a l’expressió de la cara. Potser perquè en el darrer moment va saber que havia pogut salvar els passatgers del seu avió, o perquè havia mort fent una d’aquelles coses que el feien feliç. O potser perquè sabia que ja no li cal tenir els peus a terra, i pot volar on vulgui sense necessitat de cap estúpida avioneta.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada