dilluns, de febrer 19, 2007
Que s’acaben els cassettes!
El vaig comprar per que m’ajudés a suportar un soporífer viatge en autobús i ara resulta que me l’he de mirar quasi com una relíquia històrica. Es tracta d’un cassette: The Lord of the Rings. The Fellowship of the Ring. És a dir, la banda sonora original de la pel·lícula La Comunitat de l’Anell, la primera part de la trilogia que va dirigir Peter Jackson sobre la novel·la de Tolkien. El vaig veure aquest estiu a l’estació d’autobusos de Terol i vaig pensar que potser m’ajudaria a passar les prop de tres hores de viatge que tenia encara per davant aquella tarda. O potser m’ajudaria a pensar en el misteri que implicava que el viatge de tornada fos un Euro més car que el d’anada malgrat ser el mateix recorregut però a la inversa: ‘És un servei més car’, em va disparar com a tota explicació el tipus estrany que em va vendre el bitllet, que semblava sortit d’una peli d’en David Lynch, el col·lega.
La mossa que atenia el quiosc de premsa va sortir amb un grapat de claus i va treure la cinta de l’expositor. Em va cobrar 4 €, i em va semblar un bon preu per una còpia oficial, amb el seu precinte de la Warner i tot. Una ganga m’hauria semblat si hagués sabut que es tractava d’una de les úniques 8.000 unitats de cassettes que es van vendre a tot l’estat durant l’any 2006 i, pel que llegeixo, potser una de les últimes que es fabricaran. Numerades, haurien de sortir; objectes de culte per a col·leccionistes, i no pel seu contingut –mutable, com sabem els antics, amb el vell truc del trosset de cinta adhesiva als foradets pertinents-, sinó per la seva essència, pel seu concepte; pel fet de ser cassettes.
Ja ho veuen: les coses van que volen. Després de tota una vida de discos de vinil i cintes –musicassettes, en deien alguns-, ens van arribar els CD’s i en només uns deu anys, ja tenim arreu els MP3 i aquests aparellets diabòlics que portem, servidor inclusiu, enganxats a les orelles. Ostres! Les coses van més de pressa per segons quines tecnologies del que un voldria. Em comentava l’altre dia un company de l’Emissora que a l’MTV havien repetit la jugada del primer videoclip que van emetre. En aquella ocasió, era l’1 d’agost del 1981, va ser el tema dels Buggles Video killed the radio star. El d’ara és MP3 killed the CD star. Si Freddie Mercury, per dir algú, aixequés el cap no entendria res. Ja podrien aplicar la mateixa celeritat en la biomedicina, la seguretat a les carreteres o a arreglar el desori del canvi climàtic. El problema no és tant que desaparegui el suport, el disc o el cassette; el problema és que se t’espatlla l’aparell reproductor de la qüestió i ja em diran vostès com s’ho fan per fer-lo reparar –que avui en dia ja no es repara res-, o per comprar-ne un de nou si són sistemes de so obsolets.
Però estàvem parlant dels cassettes i a mi el tema em toca de molt a prop. Imaginin que a la Ràdio era la meva eina bàsica de treball a banda del micròfon, fins que vaig tornar de fer vida americana i m’ho vaig trobar tot ple d’ordinadors. Això vol dir 14 anys de sortir a fer entrevistes amb el reporter i les seves cintes, o gravar entrevistes d’estudi o telefòniques als cassetes, i editar de platina a platina, o la publi amb cassettes sense cinta inert. L’artesania feta ràdio, era allò.
Però és que la cosa ja venia d’abans. A veure qui no s’havia gravat cintes amb les seves cançons favorites capturades directament de la ràdio, jugant amb la pausa d’algun radiocassette. Aquests dies algú ha recuperat el I was made for loving you dels Kiss per un anunci de la tele i no puc deixar de pensar que aquella cançó estava inclosa a una mítica cinta gravada amb el nostre indestructible Normende que s’estava sobre la nevera al menjador de casa. I el conductor de l’empresa Casas, en Garcia, sempre acabava per posar-la a l’equip del seu autobús camí de l’Institut, i sempre remugava suplicant que gravéssim una altra cinta, que aquella se la sabia ja de memòria. El pobre home no entenia que una gravació com aquella requeria de temps, paciència i precisió. Art, no el rotllo eMule o iTunes.
Llegeixo que, de fet, el que ha rematat el concepte de les cintes de cassette, és que els equips musicals dels cotxes ja tenen en la seva immensa majoria lectors de CD o d’MP3. El mateix fenomen que va salvar la ràdio quan va aparèixer la televisió, poder sentir-la als vehicles, ha signat la desaparició de les cintes, com ho farà aviat dels CDs. I esperin a que el Wi-Fi es desenvolupi prou com per poder tenir Internet als cotxes.
Doncs res. Resignació. D’aquí quatre dies espero veure a l’estació d’autobusos de Terol un expenedor de cançons d’iTunes per carregar el meu lector d’MP3. I al personatge d’en Lynch mirant-se’l mentre es grata el cap confús.
La mossa que atenia el quiosc de premsa va sortir amb un grapat de claus i va treure la cinta de l’expositor. Em va cobrar 4 €, i em va semblar un bon preu per una còpia oficial, amb el seu precinte de la Warner i tot. Una ganga m’hauria semblat si hagués sabut que es tractava d’una de les úniques 8.000 unitats de cassettes que es van vendre a tot l’estat durant l’any 2006 i, pel que llegeixo, potser una de les últimes que es fabricaran. Numerades, haurien de sortir; objectes de culte per a col·leccionistes, i no pel seu contingut –mutable, com sabem els antics, amb el vell truc del trosset de cinta adhesiva als foradets pertinents-, sinó per la seva essència, pel seu concepte; pel fet de ser cassettes.
Ja ho veuen: les coses van que volen. Després de tota una vida de discos de vinil i cintes –musicassettes, en deien alguns-, ens van arribar els CD’s i en només uns deu anys, ja tenim arreu els MP3 i aquests aparellets diabòlics que portem, servidor inclusiu, enganxats a les orelles. Ostres! Les coses van més de pressa per segons quines tecnologies del que un voldria. Em comentava l’altre dia un company de l’Emissora que a l’MTV havien repetit la jugada del primer videoclip que van emetre. En aquella ocasió, era l’1 d’agost del 1981, va ser el tema dels Buggles Video killed the radio star. El d’ara és MP3 killed the CD star. Si Freddie Mercury, per dir algú, aixequés el cap no entendria res. Ja podrien aplicar la mateixa celeritat en la biomedicina, la seguretat a les carreteres o a arreglar el desori del canvi climàtic. El problema no és tant que desaparegui el suport, el disc o el cassette; el problema és que se t’espatlla l’aparell reproductor de la qüestió i ja em diran vostès com s’ho fan per fer-lo reparar –que avui en dia ja no es repara res-, o per comprar-ne un de nou si són sistemes de so obsolets.
Però estàvem parlant dels cassettes i a mi el tema em toca de molt a prop. Imaginin que a la Ràdio era la meva eina bàsica de treball a banda del micròfon, fins que vaig tornar de fer vida americana i m’ho vaig trobar tot ple d’ordinadors. Això vol dir 14 anys de sortir a fer entrevistes amb el reporter i les seves cintes, o gravar entrevistes d’estudi o telefòniques als cassetes, i editar de platina a platina, o la publi amb cassettes sense cinta inert. L’artesania feta ràdio, era allò.
Però és que la cosa ja venia d’abans. A veure qui no s’havia gravat cintes amb les seves cançons favorites capturades directament de la ràdio, jugant amb la pausa d’algun radiocassette. Aquests dies algú ha recuperat el I was made for loving you dels Kiss per un anunci de la tele i no puc deixar de pensar que aquella cançó estava inclosa a una mítica cinta gravada amb el nostre indestructible Normende que s’estava sobre la nevera al menjador de casa. I el conductor de l’empresa Casas, en Garcia, sempre acabava per posar-la a l’equip del seu autobús camí de l’Institut, i sempre remugava suplicant que gravéssim una altra cinta, que aquella se la sabia ja de memòria. El pobre home no entenia que una gravació com aquella requeria de temps, paciència i precisió. Art, no el rotllo eMule o iTunes.
Llegeixo que, de fet, el que ha rematat el concepte de les cintes de cassette, és que els equips musicals dels cotxes ja tenen en la seva immensa majoria lectors de CD o d’MP3. El mateix fenomen que va salvar la ràdio quan va aparèixer la televisió, poder sentir-la als vehicles, ha signat la desaparició de les cintes, com ho farà aviat dels CDs. I esperin a que el Wi-Fi es desenvolupi prou com per poder tenir Internet als cotxes.
Doncs res. Resignació. D’aquí quatre dies espero veure a l’estació d’autobusos de Terol un expenedor de cançons d’iTunes per carregar el meu lector d’MP3. I al personatge d’en Lynch mirant-se’l mentre es grata el cap confús.
dilluns, de febrer 12, 2007
Fragilitat
M’assec a graponejar el teclat de l’ordinador amb l’estat d’ànim apallissat. Ara farà un parell d’hores que ha acabat la cerimònia de comiat del nostre alcalde, en Jaume Batlle. No he pogut assistir al final de la litúrgia ni he baixat tampoc a tallar la Nacional II, tot i que se m’emportaven tots els dimonis de ganes de fer-ho, però segur que ell no m’ho tindrà present; al cap i a la fi ell era el president del Patronat de Ràdio Premià de Mar i haurà entès que marxés per posar-me als controls tècnics de l’emissora mentre altres companys assaltaven la Nacional II amb la Unitat Mòbil donant cobertura a la infanteria premianenca. El primer és el primer, com se sol dir, i nosaltres som professionals, tal com en Jaume ens havia encoratjat un munt de vegades a ser-ho. Doncs això.
El cas és què, com que estava a la Ràdio, tampoc no he anat a acomiadar-lo al cementiri, que sempre és cerimònia més íntima, així que no sé com ha estat aquell darrer adéu-siau. Personalment m’hagués agradat un ritu ben solemne, quasi militar, com correspon a un comandant en cap com era ell; ja saben: amb la formació de la Policia local en uniforme de gala disparant salves d’honor a l’aire i l’inspector Espuelas lliurant a la mare d’en Jaume una gran bandera de Premià perfectament doblegada mentre la banda interpreta amb solemnitat aquell himne que ens dóna forces per foragitar els pirates el darrer dia de la festa major. Però en fi, ja sé que quan ell llegeixi això, allà on sigui, es farà un fart de riure. ‘Ja hi torna en Traïd amb les seves coses’, pensarà. És el que tenen els humils.
Avui és, doncs, divendres, és a dir que hauran passat dos dies després que aquell Opel Astra se l’emportés per davant a la N-II, cruïlla amb el carrer Llevant, la carretera de Vilassar de Dalt, és a dir, allà on qualsevol ciutadà de Premià de Mar amb un mínim de d’edat ha vist alguna vegada algun pinyo. La notícia em va sorprendre a la Ràdio, tot i que no era el meu torn de guàrdia. El cas era que m’acabava de trucar al mòbil la Sílvia del departament de premsa de Política Territorial de la Generalitat per dir-me que sí, que la sotsdirectora aquella que perseguia des de feia una setmana participaria finalment al programa del dijous. Es tractava d’un espai sobre el port de Premià de Mar, el segon que muntàvem, per mirar de posar d’acord tots els actors del tema i veure si finalment en podia sortir alguna cosa decent d’aquell desori històric. Vaig anar a la Ràdio content per trucar a en Joan Miquel Gisbert, el president del Club Nàutic, i a en Jaume, que havien de participar al programa, perquè amb la sotsdirectora en antena la cosa prometia. Però ja no vaig ser a temps de parlar amb ell, i el programa sobre el port va deixar pas a un altre on polítics de tots els colors, gent d’entitats i ciutadans parlaven d’en Jaume dient coses boniques, menjats per la incredulitat i la tristor.
Eren les nou del vespre quan vam acabar el programa especial, després del ple extraordinari on els nostres polítics van poder verbalitzar el seu desconcert i la seva ràbia mal dissimulada per la mort d’en Jaume. A nosaltres, l’adrenalina no ens havia deixat pensar. I de debò que ho agraíem, jo al menys. Però tot en aquesta vida s’acaba, i també els programes de ràdio. Pujant cap a casa vaig recordar un altre programa especial. Era el dotze de març del 2004, el dia següent dels atemptats als trens de Madrid, i jo em vaig trobar jurant en arameu perquè dos minuts després de sortir d’antena llegia al web de l’agència britànica Reuters que Al Qaeda havia reivindicat els maleïts atemptats. Podíem obrir micros una altra vegada i donar la volta a les versions oficials, com va començar a passar arreu el dia següent. Però dimecres no hi havia una versió B dels fets. En qualsevol cas, en Jaume seguiria mort i aquella realitat, tan bon punt l’adrenalina va deixar de córrer per les meves venes, em va començar a molestar de mala manera.
Mica en mica, pujant pel Passatge Prim, m’obligava a prendre consciència que al programa de dijous, per molt que tingués a la sotsdirectora, no tindria a la taula al meu alcalde i que, per tant, maleït el sentit que tenia el cony de programa.
Ja em podia esprémer el cap tan com volgués. I ni que fos la primera vegada que em passa una cosa així a prop meu, però la consciència es nega a admetre l’evidència, aquesta gran cabrona. Diries que un no pot pillar la seva moto per tornar a la feina sortint de l’enterrament de la mare d’una companya, fent el camí de sempre, i matar-se perquè un Astra fa una mala maniobra. Doncs resulta que sí.
En qualsevol moment, a qualsevol lloc. Amb total fredor. Sense opcions ni aplaçaments ni respostes. Sense alleujaments ni comiats. Així és la puta cosa.
dimarts, de febrer 06, 2007
Mabres
Botzinejava l’altre dia el meu amic Artur, el pescador, que d’uns anys ençà es fa més difícil pescar mabres a la nostra costa que veure a Britney Spears actuant davant dels guerrillers talibans a Kandahar, per exemple. Em deia això el bo de l’Artur, amb el seu aspecte més propi d’un tripulant d’un bacallaner islandès que no pas de mariner de la seva molt mediterrània barca, la Núria, arran d’un comentari meu sobre el temps que feia que no em menjava un mabre com Déu mana. Segons la seva teoria, aquestes bestioles eren més abundants quan rieres i clavegueres anaven directament a mar i elles acudien a menjar-se els cucs que s’hi feien. És a dir, que a canvi de netedat a les nostres platges hauríem pogut perdre alguns dels plats de peix més habituals de la dieta de la nostra infantesa.
No entraré a valorar la teoria de l‘Artur perquè l’alimentació dels peixos no és una ciència que em tregui la son, tot i que alguna cosa en deu saber ell ni que sigui pel munt d’hores diàries que es passa a mar, però la constatació és que de mabres a penes en veig i per alguna cosa deu ser. En qualsevol cas, el que passa com a conseqüència és que en fa tant que no em poso un d’aquests peixos entre pit i esquena que no estic segur de recordar el seu sabor. I el que és encara pitjor: quan em torni a trobar un d’aquests bitxos al plat, no tindré massa clar si les sensacions que em pugui provocar el seu tast tindran massa cosa a veure amb les que em produïen de petit. Alguna cosa em diu que no serà així, i això ja em fot més.
I si no serà així no serà pas, o no només, per que els mabres hagin canviat de sabor, com si tot hagués de ser culpa de les pobres bèsties. Molt em temo que el munt d’anys en els quals vaig exercir l’estúpid ofici de fumador hauran distorsionat poc o molt els meus sentits del gust i de l’olfacte. Entre això i que amb l’edat, vulguis o no, perds o canvies algunes percepcions, més valdrà fer un exercici de memòria per posar un context familiar a la qüestió, a veure si així m’acosto encara que sigui virtualment a aquells antics sopars d’estiu.
Els meus avis de Premià de Mar vivien a la casa que fa cantonada entre el carrer Eixample, el de la Ràdio, i el carrer Esperança, el del Centre Cívic. De fet jo hi vaig néixer a aquella casa, de manera que, amb la de voltes que he arribat a donar, no deixa de resultar curiós que el meu entorn professional estigui tan a prop de les primeres parets que em van acollir. En aquells anys, quan faltaven uns quants anys perquè es construís el mercat de Sant Joan a la Gran Via, hi havia pescadors de canya que passaven per les cases amb peixos dins de cubells plens d’aigua de mar per vendre’ls a les mestresses. Així van arribar a mi els meus primers mabres, dins d’un cubell de plàstic des d’on anaven directament a la cuina a esperar l’hora del sopar. I aquí és on arriba aquell clip que per algun motiu se’m va quedar instaurat de manera nítida a la memòria malgrat que jo havia de ser poc més que un nyec: la meva àvia Andrea donant-me de sopar, oferint-me amb els dits un pedaç de mabre sobre un bocí de pa amb tomàquet vermellíssim –suposo que el tema dels tomàquets donaria per una altra Homilia-, dient-me ‘Té!’, amb aquell català treballat que em gastava malgrat haver nascut a una aldea d’A Coruña.
Ja ho veuen: tinc la imatge, l’escenari del record, però no tinc el sabor. No aquell sabor. Una altra cosa que s’ha quedat enrere per sempre, com l’avia, o els pescadors amb els seus cubells de plàstic que oloraven a aquell mar tan proper, el Mediterrani que se’ns canalitzava carrer Eixample amunt quan bufava la marinada i aquesta es quedava jugant amb els fulls del mandariner del pati de la casa.
Amb aquella edat jo no sabia si els mabres o les sardines o els raps els pescaven amb canya o des d’una barca o si saltaven beneits ells mateixos dins dels cubells, però com que mai no havia vist atrapar un peix preferia quedar-me directament amb l’opció de la barca. Devia de ser perquè m’encantava veure-les trepant platja amunt remolcades per aquelles politges a manovella que feien anar els pescadors quan arribaven de feinejar, o perquè m’agradava contar amb la mare els punts de llum que feien mar endins els que pescaven el calamar quan anàvem a buscar al pare a l’estació del tren els capvespres de finals de l’estiu.
En definitiva, amb barca, amb canya o a cops de bastó, el cas és que a mi no em mancaven els mabres a taula, que era el que veritablement m’importava. No sé si l’Artur i les seves barbes vikingues tenen raó amb la seva teoria, però la realitat és que de mabres n’hi ha poques. I com que amb la natura sempre anem a millor, entre una cosa i l’altra el que s’estila ara a mar son les putes meduses. Ves quina gràcia.
No entraré a valorar la teoria de l‘Artur perquè l’alimentació dels peixos no és una ciència que em tregui la son, tot i que alguna cosa en deu saber ell ni que sigui pel munt d’hores diàries que es passa a mar, però la constatació és que de mabres a penes en veig i per alguna cosa deu ser. En qualsevol cas, el que passa com a conseqüència és que en fa tant que no em poso un d’aquests peixos entre pit i esquena que no estic segur de recordar el seu sabor. I el que és encara pitjor: quan em torni a trobar un d’aquests bitxos al plat, no tindré massa clar si les sensacions que em pugui provocar el seu tast tindran massa cosa a veure amb les que em produïen de petit. Alguna cosa em diu que no serà així, i això ja em fot més.
I si no serà així no serà pas, o no només, per que els mabres hagin canviat de sabor, com si tot hagués de ser culpa de les pobres bèsties. Molt em temo que el munt d’anys en els quals vaig exercir l’estúpid ofici de fumador hauran distorsionat poc o molt els meus sentits del gust i de l’olfacte. Entre això i que amb l’edat, vulguis o no, perds o canvies algunes percepcions, més valdrà fer un exercici de memòria per posar un context familiar a la qüestió, a veure si així m’acosto encara que sigui virtualment a aquells antics sopars d’estiu.
Els meus avis de Premià de Mar vivien a la casa que fa cantonada entre el carrer Eixample, el de la Ràdio, i el carrer Esperança, el del Centre Cívic. De fet jo hi vaig néixer a aquella casa, de manera que, amb la de voltes que he arribat a donar, no deixa de resultar curiós que el meu entorn professional estigui tan a prop de les primeres parets que em van acollir. En aquells anys, quan faltaven uns quants anys perquè es construís el mercat de Sant Joan a la Gran Via, hi havia pescadors de canya que passaven per les cases amb peixos dins de cubells plens d’aigua de mar per vendre’ls a les mestresses. Així van arribar a mi els meus primers mabres, dins d’un cubell de plàstic des d’on anaven directament a la cuina a esperar l’hora del sopar. I aquí és on arriba aquell clip que per algun motiu se’m va quedar instaurat de manera nítida a la memòria malgrat que jo havia de ser poc més que un nyec: la meva àvia Andrea donant-me de sopar, oferint-me amb els dits un pedaç de mabre sobre un bocí de pa amb tomàquet vermellíssim –suposo que el tema dels tomàquets donaria per una altra Homilia-, dient-me ‘Té!’, amb aquell català treballat que em gastava malgrat haver nascut a una aldea d’A Coruña.
Ja ho veuen: tinc la imatge, l’escenari del record, però no tinc el sabor. No aquell sabor. Una altra cosa que s’ha quedat enrere per sempre, com l’avia, o els pescadors amb els seus cubells de plàstic que oloraven a aquell mar tan proper, el Mediterrani que se’ns canalitzava carrer Eixample amunt quan bufava la marinada i aquesta es quedava jugant amb els fulls del mandariner del pati de la casa.
Amb aquella edat jo no sabia si els mabres o les sardines o els raps els pescaven amb canya o des d’una barca o si saltaven beneits ells mateixos dins dels cubells, però com que mai no havia vist atrapar un peix preferia quedar-me directament amb l’opció de la barca. Devia de ser perquè m’encantava veure-les trepant platja amunt remolcades per aquelles politges a manovella que feien anar els pescadors quan arribaven de feinejar, o perquè m’agradava contar amb la mare els punts de llum que feien mar endins els que pescaven el calamar quan anàvem a buscar al pare a l’estació del tren els capvespres de finals de l’estiu.
En definitiva, amb barca, amb canya o a cops de bastó, el cas és que a mi no em mancaven els mabres a taula, que era el que veritablement m’importava. No sé si l’Artur i les seves barbes vikingues tenen raó amb la seva teoria, però la realitat és que de mabres n’hi ha poques. I com que amb la natura sempre anem a millor, entre una cosa i l’altra el que s’estila ara a mar son les putes meduses. Ves quina gràcia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
