De fotos i càmeres (II)

De 'cacera' amb la Nikon F60 a la reserva índia de Los Coyotes, a Califòrnia, l'any 2001

Seguim amb el què els deia la setmana passada. Allò de l’alè de cacera que significa intuir una imatge, buscar-la, seguir-la i caçar-la, no l’he arribat a perdre mai. Sempre he fet fotos, amb millor o pitjor fortuna i encert, fins el punt que alguns instants importants de la meva vida no haurien estat el mateix sense una càmera entre les mans. Per exemple, poques vegades m’he sentit tan feliç com quan em vaig quedar sol al fantasmagòric barri de Illidza, a prop de Sarajevo, l’estiu del 97. Retratava objectes morts com si la meva T-50 els pogués retornar alguna alenada de vida. Era una cacera solitària, diria que íntima, mentre el meu company Manel Gaspar, sempre més pràctic, havia marxat a fer-li fotos a les retorçades restes de l’edifici del diari Oslobodenje. He dit feliç, i pot semblar una paradoxa ja que, com ja vaig explicar alguna vegada en aquests articles, l’angoixa del paisatge sabent el què havia passat allà em va preparar una bona bateria de llàgrimes llestes per saltar a l’exterior, però estar allà capturant en imatges les restes d’aquella realitat brutal em provocava una eufòria que contrastava amb l’altre sentiment. Suposo que forma part de les meves contradiccions.
Aquelles fotos mai no es van publicar –el professional i el que en sabia era en Manel, que per això estava allà-, però aquelles imatges d’Illidza i moltes altres de l’evidència de la guerra que vam fer aquells dies a Sarajevo i la seva rodalia em van servir per poder explicar a la meva filla, que aleshores tenia onze anys, el que era una guerra i el que havia passat a Bòsnia –‘Però ¿tot això no està prohibit?’, em va demanar aleshores amb la innocència de la seva edat-. Encara que només hagués estat per això, ja hauria valgut la pena.
Des d’aleshores la càmera ha estat una companya necessària en qualsevol viatge i en la majoria d’esdeveniments. No voldria entrar en la paranoia –comú en molts fotògrafs-, de que si no hi ha imatges res no ha existit. Jo sé que he estat a un cert nombre de llocs on he desenvolupat una sèrie d’activitats, i els meus records són suficients per establir una certesa al respecte però, a mida que passen els anys, més ràbia em fa no tenir alguna foto de moments, de gent, de paisatges que ja no podré retrobar mai més, o al menys no com els recordo.
La T-50 va patir un dissortat accident en una sortida al desert d’Anza Borrego, allà a San Diego, i aleshores va arribar la F-60. Ja sé que els ‘Canoneros’ m’insultaran per la deserció i els ‘Nikoneros’ em miraran amb desconfiança per haver-me unit a ells després d’anys de disparar una Canon, però és el que hi ha. I no em penedeixo. En qualsevol cas vaig seguir tirant rodets, sobretot de diapos, un format que és poc pràctic a l’hora de veure la feina feta, però que resulta una bona excusa per organitzar una trobada amb saludats, coneguts o amics o, com es va inventar una amiga meva completant la llista de Josep Pla, amb gent especial.
Fa tres anys que sóc membre del grup fotogràfic Argent de Premià de Mar, bàsicament des què l’Amparo i en Jesús i en Màrius es van decidir a donar un curs de fotografia amb cara i ulls i jo vaig pensar que potser ja n’hi havia prou d’anar pel món amb la F-60 disparant amb els programes de la càmera, amb tota la patilla, sense atrevir-me a fer-ho en manual. Des d’aleshores hem disparat un munt de rodets, bàsicament de diapos; hem passat moltes d’hores comentant –i discutint- imatges al local, hem fet algunes sortides fotogràfiques urbanes i de muntanya, i fins i tot hem penjat unes quantes exposicions prou dignes.
Com passa amb tantes altres coses, quan t’ajuntes amb gent que en sap, poc o molt n’acabes aprenent. Però sobretot comparteixes experiències, les fotogràfiques i les paral•leles que ens anem trobant quan sortim de cacera amb les càmeres. En aquests anys hem anat veient com evolucionava la cosa i com, de mica en mica, d’un en un, sense que la cosa volgués tenir l’aparença d’una revolució, anaven apareixent al local les primeres càmeres digitals fins que al final, fins i tot els més romàntics irreductibles han caigut en l’evidència que ens imposen la tecnologia i el mercat. És així com, finalment, ens veiem tots plegats els divendres a la mateixa aula del Centre Cívic on vam fer aquell primer curset, aprenent ara les bases de la fotografia digital.
Jo també he fet el pas. Guardo la F-60, però ara tiro amb una Fuji Finepix S2. Canvia la tècnica però, creguin-me: la excitació de la cacera és la mateixa.

Aquesta és una d’aquelles cançons de cantautor, veu i guitarra a pèl, que sempre m’han agradat. Qui canta és en Jim Croce, un intèrpret que va morir en un accident d’aviació el 1973, just quan començava a fer-se famós. La cançó és Photograhs & memories. Fotografies i records.

De fotos i càmeres (I)

Aquest és el fotògraf Finbarr O’Reilly de l'agència Reuters. La foto està feta a l'Afganistan, on fa la seva feina de reporter. De vegades tinc el seriós dubte de si no hauria d'haver fet, o provat al menys, aquest treball, terriblement perillós i apassionant a parts iguals.

La cosa de tirar fotos sempre m’ha posat. La presa d’imatges en general. De fet no deixa de ser una curiosa broma del destí -ja institucionalitzada- que jo treballi a una emissora de ràdio des de fa ja vint-i-dos anys, perquè de fet jo anava per càmera de televisió. Ens hauríem d’anar al fosc any de nostre senyor del 1984 quan em vaig gastar la poca pasta que tenia, i la que em van deixar els meus pares, per reviure el moment en què vaig matricular-me a l’escola Videografia de l’Antoni Mercader, aleshores als baixos del nº 72 del carrer Berlín. S’havia d’esmorzar fort per sortir a gravar al carrer amb aquelles càmeres Sony de sistema U-Matic sobre l’espatlla i el magnetoscopi, que pesava com un mort, que com no te’l portés un company anava penjant també de l’espatlla pròpia amb la seva funda. Quan vaig sentir a parlar dels primers camascopis, com les mítiques Betacam que portaven els ENG de TV3, em pensava que era cosa de Bladerunner.
Ens vàrem fer una bona feina allà a Videografia. Vaig aprendre una barbaritat sobre les coses que es podien fer amb una càmera a l’espatlla i moltes més sobre les que es podien fer després, a les taules d’edició. En aquells anys el món del vídeoart bullia, els videoclips musicals es popularitzaven obrint-se camí amb programes propis a la televisió, i l’aparició de TV3 va suposar una sortida professional per a molts.
En tot cas, com que la cabra tira al monte, que es diu, i a mi m’anava (em va) la marxa, acariciava en aquell temps la idea de guanyar-me la vida anant pel món fent tombarelles amb una Betacam a l’espatlla. Vet aquí, però, el que són les coses. Vaig acabar currant a una ràdio fent quelcom que, evidentment, no tenia res a veure amb la imatge. Un món molt especial, aquest de la ràdio. Atractiu i, fins i tot, addictiu si un es descuida, amb totes les possibilitats que he arribat a tocar, des dels musicals nocturns més intimistes fins als informatius purs i durs, i tot el ventall que hi ha al mig, que és variat com per perdre’s en l’exploració.
Ja en parlaré un altre dia de la ràdio. Avui la cosa va de càmeres i de fotos, i el cas és que la sensació del seguiment i la captura, aquest cert alè de cacera que comporta el vídeo o la fotografia, seguia mossegant dins meu fins que me les vaig enginyar per obtenir una credencial de fotògraf de l’agència EFE. No era una idea tan descabellada després de tot: al mateix temps que cobria notícies per a la ràdio, feia fotos i les enviava als laboratoris d’EFE a la Gran Via de Barcelona. Allà em van ensenyar un munt, només que aquesta vegada, a diferència de Videografia, cobrava al temps que aprenia. Aquells individus que s’estaven als laboratoris portaven disparats milers de rodets i se sabien els trucs de l’ofici més per vells que no pas per diables. A aquell laboratori em van ensenyar a fer parlar les imatges, a afegir un missatge a cada un dels trets que disparava –i amb una càmera a la mà ja els dic ara que sóc de gallet fàcil-, aleshores amb la meva vella Canon T50. Encara guardo una còpia d’una foto que em van comprar satisfets, amb l’expressió del mestre que aprecia la bona feina de l’alumne. Els havia portat un reportatge de la inauguració de la Fira de Calella que havia anat a cobrir per la Ràdio i per EFE. Entre un munt de fotos més o menys ben tirades, però sense massa contingut informatiu, hi havia una on es veia sobre l’escenari dels parlaments a polítics de la Generalitat, del Consell Comarcal i de Ajuntament, i sobre ells, el rètol d’un dels expositors de la fira que resava ‘Zoo Maresme’. Aquella, em van dir, era la bona foto. Veritablement, fer aquella feina em divertia una barbaritat. Això devia ser l’any 1990, i ja sabia que en altres circumstàncies, la diversió podia ser mortal.
El desembre del 1989, quatre dies abans de Nadal, soldats nord-americans van matar a Panamà al fotògraf Juantxu Rodríguez mentre els fotografiava disparant-se entre ells mateixos. En Juantxu treballava de free lance per El País, il·lustrant amb les seves fotos els articles sobre la invasió de Panamà que escrivia la Maruja Torres. Allò em va impressionar molt; d’alguna manera va ser entendre que les bales no diferencien un fusell enemic d’una Nikon amb teleobjectiu. Ni les teves intencions, ni que estàs al lloc equivocat al pitjor dels moments. I potser també que si jo m’hagués deixat anar per les meves fantasies, podria arribar a córrer una sort similar, com Jordi Pujol a Sarajevo, o Miguel Gil a Sierra Leona o Xosé Couso a l’hotel Palestina de Bagdad. O com tants d’altres a tants d’altres llocs.
Per això, pensant en ells, sento tant de respecte cada vegada que premo el disparador de la meva càmera. Encara que, de moment, i ni falta que fa, no em dispari ningú.

Segurament aquesta és la peça musical en la qual se senten més camères de fotos disparant-se. Per això els meus companys del Grup Fotogràfic Argent la van triar pel seu espai a Ràdio Premià de Mar. És el Souvenir of China de Jean Michel Jarre,

Davy Jones no té cara de pop

Ja sé que vaig endarrerit una barbaritat, però fins la setmana passada no havia vist ‘Pirates del Carib’. No la darrera, ‘A la fi del món’, no. L’anterior: ‘El cofre de l’home mort’. La portaven els meus nebots en la nostra darrera escapada a Daroca –és increïble com t’arregla la situació amb els nanos en un moment donat poder fer servir el portàtil com a DVD- i vaig aprofitar per veure-la jo també.
La pel·li està bé. Té acció, humor -no tant com en l’anterior-, i aventura de tall clàssic, de la que m’ha agradat a mi de tota la vida. En Johnny Depp és un dels meus actors favorits, especialment en les seves associacions amb en Tim Burton –sensacional a Sleepy Hollow-, i broda el seu paper de pirata psicotròpic alumne avantatjat de Keith Richards. La Keira Knightley està maquíssima, tot i que massa prima pel meu gust, i pel que fa a l’Orlando Bloom, segurament és el millor Legolas que hauria pogut imaginar, però en aquesta saga de la Disney em fa una mica de ràbia. Potser el pinten massa perfecte. Potser.

A banda d’això la primera pel•lícula de la saga: ‘La maledicció de la Perla Negra’, em va divertir de valent i, per si faltava alguna cosa, dec al director de la trilogia, en Gore Verbinski, i al propi Johnny Depp, que fossin els productors executius d’un molt recomanable recopilatori de balades pirates i cançons marineres que es diu Rogue’s Gallery, on podem sentir a Nick Cave, Bryan Ferry, Lou Reed, Bono o Sting, entre d’altres.
És a dir que, no tinc cap mena de mania prèvia contra el film en qüestió, si deixem de banda la minsa simpatia que de tota la vida he tingut pels productes de la Disney. Però veient-la, i a mida que avançava el metratge, m’anava posant nerviós i no precisament pels girs de la trama de la pel·lícula ni per les dissorts dels seus protagonistes. El problema que veia era que anaven apareixent elements fonamentals de la història que eren agafats directament de la tradició més antiga sense cap mena de pudor ni de vergonya. I el que era encara pitjor, de la manera que hi apareixien no eren pas breus homenatges als clàssics, trucs per arrencar un somriure als adults d’una certa cultura en una trama paral·lela que els nens encara no capten. Em refereixo a protagonistes: peces imprescindibles de la història que tenen noms pillats per guionistes sense massa escrúpols i que, en el resultat final, semblen de collita pròpia. Posant nom a les coses: L’ holandès errant, Davy Jones i el Kraken. Si recorden la pel·lícula sabran que, a grans trets, ‘L’holandès errant' és un vaixell fantasma capitanejat per un tipus amb cara de pop i que es diu Davy Jones. I després està el bitxo aquell, el Kraken, una mena de pop mida king size que no té millor dedicació en aquest món que emportar-se al fons del mar vaixells i tripulacions, amb aquella alegria.
Anem a pams. ‘L’holandès errant’ és una llegenda noruega coneguda des del segle XV en la qual es va basar Richard Wagner per fer l’òpera del mateix nom. La cosa anava d’uns mariners que es troben mar endins amb un vaixell espectral amb les veles de color sang. A bord del buc hi ha l’Holandès en qüestió, que no és el nom de la nau, i que està maleït. La maledicció, similar al que em sembla recordar que pateix en Davy Jones a la pel·lícula, és que està condemnat a navegar eternament i només pot baixar a terra un cop cada set anys a buscar un amor que el salvi. Pel que fa a en Davy Jones, a banda de ser un dels components de la banda The Monkees, que feien una sèrie a la tele quan jo era petit, el seu origen és prou variat. En qualsevol cas el citen a les seves obres Defoe, Irving, Melville o el gran Stevenson, per exemple. Els mariners d’origen anglosaxó diuen anar a Davy Jones o al Davy Jones’s Locker, (l’armari de Davy Jones), en referència a anar-se’n al fons del mar.
I pel que fa al Kraken, hem de tornar a les llegendes marineres escandinaves que ens parlen d’un pop o calamar gegant que se sopava els vaixells sense que ningú no li hagués de proposar prèviament, com es veu a la pel·licula.
En qualsevol cas, em faria molta ràbia que els meus nebots es quedessin amb la idea, com segur que els deu de passar a milions de nens, que tots aquests personatges se’ls ha inventat Walt Disney. Allà aquests guionistes amb la seva professionalitat i la seva consciència. Segur que no és un cas generalitzat –a més aquests dies estan de vaga i mereixen tot el meu suport en la distància, que pringuen molt per un grapat de dòlars i no participen per res del glam del monstre de Hollywood-, i n’hi ha que formen equips i fan treballs meravellosos.
Ves a saber si serà perquè és un producte de la Disney, però a aquest pas mai no m’acabaré de fer amic del tiet Walt. I ja se’m va passant l’edat.

Parlant de pirates, Déu n'hi do quina raresa. És en George Harrison a un programa de la BBC de l'any 1975 traient-se se la mànega la Cançó del Pirata.

L’alè del diable es diu Santa Anna

La Shannon "Pickle" Dill, de 34 anys d'edat, és bombera del departament de Julian. Quan la van entrevistar, el 23 d'octubre, havia dormit sis hores en els darrers quatre dies. La foto és del San Diego Union-Tribune.

He passat unes setmanes prou tristes. No és pas senzill de portar que t’expliquin per la tele que paisatges que estimes, noms que van significar aventures, acampades, coneixences i bons moments compartint un Cabernet Sauvignon davant d’una llar de foc a les muntanyes o al desert, s’han convertit en cendra.
El sud de Califòrnia ha cremat de manera espectacular i dramàtica. No era la primera vegada ni molt menys: de focs n’hi ha pràcticament cada any, però de tan brutals com els d’enguany, que jo en tingui constància, n’havien hagut potser el 2003, i també el 2000, quan jo vivia a San Diego. Aquell any, a banda dels bombers i de la Guàrdia Nacional, van poder mobilitzar els Marines de Camp Pendleton per lluitar contra els diversos fronts del foc, però ara s’ha donat la puta circumstància de què els Marines, ves per on, no s’estan a la seva megabase de San Clemente sinó a l’Iraq. I així els llueix el pèl, als Marines, als iraquians i als californians.
Els focs, com s’ha pogut llegir aquests dies, venien empentats pels vents de Santa Anna. Aquests vents venen directament des de l’est i, per tant, travessen el desert del Mojave i el parc nacional de The Joshua Tree, al nord, cap a la zona de Los Angeles, i el d’Anza Borrego més al sud, cap a la zona de San Diego. Podeu imaginar com són aquests vents després de travessies com aquestes en el decurs de les quals s’alimenten de la calor i de la sequedat d’aquests erms de llegenda i els arrosseguen cap als boscos que separen la gran San Diego del desert. Si afegim a aquesta invasió anyal de vent infernal la constant sequera que ha viscut la zona des de la passada primavera, s’entendrà que ha estat com fer volar la flama d’un bufador sobre un bassal de benzina.
Vaig sentir a parlar per primera vegada dels vents de Santa Anna i dels seus temuts efectes sobre el centre i sud de Califòrnia immediatament després de començar a patir-los sobre la meva pròpia pell. Aleshores vaig pensar que els havien anomenat així en honor –és un dir- al general mexicà Antonio López de Santa Anna, el conqueridor d’El Álamo –ja saben: el coronel Barrett Travis, Davy Crockett, Jim Bowie i tota aquella gent-, allà a San Antonio, més que res per la mala llet que acostaven aquests vents. Però Texas quedava massa lluny de Califòrnia, i si havíem de buscar des de la tradició catòlica, Santa Anna és el 26 de juliol, de manera que tampoc no quadrava. A saber, doncs, d’on dimonis deu de venir el nom dels maleïts vents en qüestió. El cas és que de finals de setembre a mitjans d’octubre no hi ha qui pari tranquil al sud de Califòrnia, al menys si un és, com ara servidor, un gran afeccionat a patir estupendes migranyes de cavall a la mínima que la cosa passa de brisa marina. El cas és que després d’un estiu prou passable, i quan un es prepara per una tardor i un hivern poc menys que paradisíacs, entre una cosa i l’altra, els carrers que enfilen des de l’est fins a les platges, com Nautilus, Pearl, Silverado, Prospect, Torrey Pines Rd., La Jolla Village Drive o Genesee Ave., per citar-ne alguns de La Jolla, semblen portar encarrilat l’alè del diable.
Les flames han fet estralls al voltant de l’observatori astronòmic de Monte Palomar i de les esplanades on els festius es representa la derrota del general Kearny a la batalla de San Pasqual davant la mirada atònita dels tipus de les Harleys. Em demano què haurà passat a les reserves índies on havíem anant a veure els balls dels powwows. Com haurà quedat tot plegat a Sycuan, Viejas, Barona o Los Coyotes. Com haurà quedat Ramona -la dels nois amb barrets de cowboy i noies rosses de texans molt curts xerrant a peu de carretera els diumenges a migdia-, després de l’evacuació del poble. Ramona, tant a prop de les muntanyes que un puma es va sopar una nit un pastor alemany al jardi de casa seva. Encara recordo el sheriff per la tele buscant la bèstia amb el revòlver a una mà i la llanterna a l’altra.
I què haurà passat a Julian, el meu poblet més estimat, amarat d’olor a pomes, allà a les muntanyes, de camí al desert d’Anza Borrego, equidistant de la reserva de Los Coyotes al nord i del parc de Cuyamaca -on vaig aprendre a respectar els pumes-, al sud. Recordo Julian per la sidra i per les tartes de poma. I també per aquella taverna ‘The boarshead’, tan acollidora a l’hivern, on un cartell convidava als clients a deixar penjats els revòlvers a l’entrada del local.
Aquests dies he vist a la tele gent com la que jo havia conegut, feliç i orgullosa de la seva vida, refugiada ara al Qualcomm Stadium, on potser algun diumenge havien vist jugar als Chargers o als Padres. I és que també a Califòrnia, un cop de mal vent de l’infern et pot abocar a haver de començar de zero.

Una imatge ben clara de com ha estat la cosa: aquesta és la Eileen Javora, la meteoròloga del canal KCRA de Sacramento, la capital de Califòrnia. En aquesta crònica explica la influència dels vents de Santa Anna en els incendis d'aquests dies. Les imatges del mapa són esgarrifoses per elles mateixes.



No és un tema que m’entusiasmi assimilar amb una cançó, però és ben curiós que al YouTube sempre acabo trobant alguna peça que, per dramàtica que sigui l’Homilia, l’acompanyi sense grinyolar. Aquesta vegada el favor me’l fa en Christopher Cross des d’aquest tema del 1979: Ride like the wind. Aquesta vegada era el diable Santa Ana qui cavalcava el vent.