L’alè del diable es diu Santa Anna

La Shannon "Pickle" Dill, de 34 anys d'edat, és bombera del departament de Julian. Quan la van entrevistar, el 23 d'octubre, havia dormit sis hores en els darrers quatre dies. La foto és del San Diego Union-Tribune.

He passat unes setmanes prou tristes. No és pas senzill de portar que t’expliquin per la tele que paisatges que estimes, noms que van significar aventures, acampades, coneixences i bons moments compartint un Cabernet Sauvignon davant d’una llar de foc a les muntanyes o al desert, s’han convertit en cendra.
El sud de Califòrnia ha cremat de manera espectacular i dramàtica. No era la primera vegada ni molt menys: de focs n’hi ha pràcticament cada any, però de tan brutals com els d’enguany, que jo en tingui constància, n’havien hagut potser el 2003, i també el 2000, quan jo vivia a San Diego. Aquell any, a banda dels bombers i de la Guàrdia Nacional, van poder mobilitzar els Marines de Camp Pendleton per lluitar contra els diversos fronts del foc, però ara s’ha donat la puta circumstància de què els Marines, ves per on, no s’estan a la seva megabase de San Clemente sinó a l’Iraq. I així els llueix el pèl, als Marines, als iraquians i als californians.
Els focs, com s’ha pogut llegir aquests dies, venien empentats pels vents de Santa Anna. Aquests vents venen directament des de l’est i, per tant, travessen el desert del Mojave i el parc nacional de The Joshua Tree, al nord, cap a la zona de Los Angeles, i el d’Anza Borrego més al sud, cap a la zona de San Diego. Podeu imaginar com són aquests vents després de travessies com aquestes en el decurs de les quals s’alimenten de la calor i de la sequedat d’aquests erms de llegenda i els arrosseguen cap als boscos que separen la gran San Diego del desert. Si afegim a aquesta invasió anyal de vent infernal la constant sequera que ha viscut la zona des de la passada primavera, s’entendrà que ha estat com fer volar la flama d’un bufador sobre un bassal de benzina.
Vaig sentir a parlar per primera vegada dels vents de Santa Anna i dels seus temuts efectes sobre el centre i sud de Califòrnia immediatament després de començar a patir-los sobre la meva pròpia pell. Aleshores vaig pensar que els havien anomenat així en honor –és un dir- al general mexicà Antonio López de Santa Anna, el conqueridor d’El Álamo –ja saben: el coronel Barrett Travis, Davy Crockett, Jim Bowie i tota aquella gent-, allà a San Antonio, més que res per la mala llet que acostaven aquests vents. Però Texas quedava massa lluny de Califòrnia, i si havíem de buscar des de la tradició catòlica, Santa Anna és el 26 de juliol, de manera que tampoc no quadrava. A saber, doncs, d’on dimonis deu de venir el nom dels maleïts vents en qüestió. El cas és que de finals de setembre a mitjans d’octubre no hi ha qui pari tranquil al sud de Califòrnia, al menys si un és, com ara servidor, un gran afeccionat a patir estupendes migranyes de cavall a la mínima que la cosa passa de brisa marina. El cas és que després d’un estiu prou passable, i quan un es prepara per una tardor i un hivern poc menys que paradisíacs, entre una cosa i l’altra, els carrers que enfilen des de l’est fins a les platges, com Nautilus, Pearl, Silverado, Prospect, Torrey Pines Rd., La Jolla Village Drive o Genesee Ave., per citar-ne alguns de La Jolla, semblen portar encarrilat l’alè del diable.
Les flames han fet estralls al voltant de l’observatori astronòmic de Monte Palomar i de les esplanades on els festius es representa la derrota del general Kearny a la batalla de San Pasqual davant la mirada atònita dels tipus de les Harleys. Em demano què haurà passat a les reserves índies on havíem anant a veure els balls dels powwows. Com haurà quedat tot plegat a Sycuan, Viejas, Barona o Los Coyotes. Com haurà quedat Ramona -la dels nois amb barrets de cowboy i noies rosses de texans molt curts xerrant a peu de carretera els diumenges a migdia-, després de l’evacuació del poble. Ramona, tant a prop de les muntanyes que un puma es va sopar una nit un pastor alemany al jardi de casa seva. Encara recordo el sheriff per la tele buscant la bèstia amb el revòlver a una mà i la llanterna a l’altra.
I què haurà passat a Julian, el meu poblet més estimat, amarat d’olor a pomes, allà a les muntanyes, de camí al desert d’Anza Borrego, equidistant de la reserva de Los Coyotes al nord i del parc de Cuyamaca -on vaig aprendre a respectar els pumes-, al sud. Recordo Julian per la sidra i per les tartes de poma. I també per aquella taverna ‘The boarshead’, tan acollidora a l’hivern, on un cartell convidava als clients a deixar penjats els revòlvers a l’entrada del local.
Aquests dies he vist a la tele gent com la que jo havia conegut, feliç i orgullosa de la seva vida, refugiada ara al Qualcomm Stadium, on potser algun diumenge havien vist jugar als Chargers o als Padres. I és que també a Califòrnia, un cop de mal vent de l’infern et pot abocar a haver de començar de zero.

Una imatge ben clara de com ha estat la cosa: aquesta és la Eileen Javora, la meteoròloga del canal KCRA de Sacramento, la capital de Califòrnia. En aquesta crònica explica la influència dels vents de Santa Anna en els incendis d'aquests dies. Les imatges del mapa són esgarrifoses per elles mateixes.



No és un tema que m’entusiasmi assimilar amb una cançó, però és ben curiós que al YouTube sempre acabo trobant alguna peça que, per dramàtica que sigui l’Homilia, l’acompanyi sense grinyolar. Aquesta vegada el favor me’l fa en Christopher Cross des d’aquest tema del 1979: Ride like the wind. Aquesta vegada era el diable Santa Ana qui cavalcava el vent.