dimarts, de setembre 01, 2009

ARRELS



Ha estat aquest estiu com podia haver sigut en qualsevol altre moment. Si ha sigut ara i no abans ha estat, suposo, perquè s’han ajuntat l’oportunitat i els mitjans per recórrer els noranta i escaig de quilòmetres que separen dues de les localitats amb més història per a la meva família: Daroca i Traid. De Daroca, a l’Aragó, n’he parlat un munt de vegades en aquestes Homilies a banda de ser la gran protagonista del meu llibre ‘Nacional 330’. De Traid –així, escrit sense dièresi en castellà- no n’havia parlat mai entre d’altres coses perquè mai no hi havia anat. Sabia de la seva existència diria que de tota la vida però, tot i la curiositat que em provocava conèixer un indret amb el qual comparteixo cognom, mai fins el passat 10 d’agost no hi havia posat els peus.
El pare havia volgut anar sempre a Traid. De fet va ser ell qui va descobrir la seva existència buscant l’origen del nostre cognom, però segurament mai no li van coincidir l’oportunitat i els mitjans que mencionava abans. Tants anys d’anar a Daroca amb la família i, pel que fos, mai no ens va pujar a la Fermina, el nostre Seat 850 Especial de color marró, per acostar-nos a conèixer aquest poblet de la província de Guadalajara. Malauradament va morir sense arribar a fer-ho. És per això que, també pensant en ell, quan he tingut la manera i el moment, he anat a buscar Traid.
No sóc precisament un malalt de la genealogia ni de l’heràldica, però sí que he tingut sempre curiositat per saber sobre els meus avantpassats, com tothom, suposo. Imagino que deu de ser més fàcil indagar sobre cognoms il•lustres que sobre un d’humil i feliçment plebeu com ara el meu, però amb un mapa al davant és fàcil de veure que Traid i Castejón de Tornos, el poble de Terol al costat de la llacuna de Gallocanta on va néixer el meu avi Andreu, estan ben a prop: 80,6 quilòmetres, segons em diu el calculador de rutes de la guia Repsol, i de Castejón a Daroca només 36,1 quilòmetres més. Amb aquestes dades, un diria que els meus avantpassats no eren grans exploradors que diguéssim –potser ni maleïda la falta que els feia-, cosa que tractem de corregir com bonament podem les noves generacions.
Precisament, ironies de la vida, la meva expedició a Traid ha vingut a coincidir amb un any en el qual la meva filla està vivint a Sydney i amb un estiu que el meu germà i la seva família estan passant a la casa familiar de la ciutat japonesa d’Utsunomiya on hi viu l’altra àvia dels meus nebots. M’encantaria veure la cara dels nostres besavis imaginant-se els seus descendents Traïds fent vida per les Antípodes i el llunyà Orient, com també la dels mateixos avantpassats –i no hauríem d’anar massa enrere- veient com un seguit de fotografies digitals de Traid surten simultàniament via E-Mail des d’un ordinador públic a Daroca i hores després puc llegir des del mateix ordinador els comentaris que sobre les mateixes imatges m’arriben des d’Austràlia, el Japó o Girona on les ha vist un altre cosí. Estem tan fets a treballar a diari amb aquestes eines que no ens plantegem la necessitat de reflexionar-hi una mica.
De manera que mentre la meva família més propera gaudia de viatges i estades que els han portat a milers de quilòmetres de casa, jo recorria una sort de camí introspectiu dins la història del meu cognom, via Molina de Aragón i amb un valent Peugeot 205 de l’any de la picor. Suposo que enlloc no estava escrit que el primer Traïd de la meva branca que tornés al poble ho faria en un luxós carruatge, carregat d’honors i amb tota la pompa i la circumstància. Si era així, lamento les expectatives errades dels meus avantpassats. Pel que fa a mi i a les meves sensacions, em vaig trobar amb un poblet que diu tenir una setantena d’habitants al qual s’hi arriba per un camí asfaltat –no m’atreveixo a anomenar-lo carretera- pel qual hi fan cap l’autobús que arriba de Molina de Aragón i els camions de subministrament. Potser per això, aquell home gran que atenia un bar que abans havia estat l’escola em va dir, entre entristit i resignat, que allò no era Castella-La Manxa sinó la ‘mancha de Castilla’.
No esperava trobar un Rivendel ni un Shangri-La. No m’havia fet cap idea preconcebuda i, per tant, el que vaig trobar no em va significar cap mena de decepció. Traid era allò, amb la seva església amb el cementiri al costat, la plaça de la font, el frontó, l’antiga escola reciclada en bar per la manca de nens que hi anessin a estudiar i l’altre bar que fa de centre social, amb el futbolí i els llums discotequers al sostre, a sobre del qual hi ha l’ajuntament. I tot plegat envoltat de boscos i cultius, i del camí que segueix la ruta del Cid, una circumstància que probablement ha posat Traid al mapa més que no qualsevol altra cosa. I allà estaven aquells pocs veïns que em miraven una mica sorpresos i que, imagino, havien de resultar una gentada en aquell 10 d’agost en comparació amb els habitants que deuen de quedar allí durant l’hivern.
No m’hi vaig estar gaire temps. Vaig fer algunes fotos als elements de Traid que em van semblar més característics i després a mi mateix amb el cartell que anuncia el nom del poble com a prova fefaent de que havia estat allà, una mica com l’Armstrong amb les pedrotes que es va baixar de la Lluna el 1969. Havia fet plans de localitzar el poble i fer una ullada durant el matí i estar a Daroca a l’hora de dinar; un viatge d’anada i tornada enllestit en unes hores, que els meus avantpassats havien trigat generacions en fer en una sola direcció.
Conduint de tornada a Daroca vaig pensar en el pare i en la meva gent que hi havia a Austràlia i al Japó, i se’m va dibuixar un somriure de satisfacció.




Em ve genial un clàssic funk dels vuitanta per il•lustrar aquesta primera Homilia de la temporada: els Odissey i aquesta peça que s’anomena ‘Going back to my Roots’, Tornant a les arrels!!

2 comentaris:

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

o sigui, tú assenyales avall i la senyal indica a la dreta. Sembla que es pot produir un nus a la cruïlla.

Resultat: Traïd indica avall. El MOPU indica a la dreta. Conflicte competències.

r77 ha dit...

Traïd, recorda: procés amb les ulleres posades…