Пао велики убица (Ha caigut el gran assassí)

El dia 16 de juny farà dos anys que vaig penjar aquest post al meu bloc. El que aleshores s'anunciava com a imminent ha acabat passat i el general Mladic ja és a La Haia, enfrontant el judici pels seus crims de guerra. No és cap pas endavant per a la justícia universal. Com ja deia aleshores només ha passat que ara Sèrbia és més a prop de ser membre de la Unió Europea. Així són les coses de la geopolítica. Els amants de les causes justes millor ens posem un DVD d'alguna peli d'en Frank Capra.

Els soldats holandesos no van ser capaços de defensar Srebrenica de la carnisseria que programava Mladic i en canvi serà jutjat i espero que condemnat a una ciutat holandesa. Coses del destí. No sé. Ara igual em deixo portar pels sentiments, però potser preferiria que -ara malalt, vell i afeblit, ves- el jutgés un tribunal format per mares i vídues de Sarajevo o Srebrenica i de violades en nom de la neteja ètnica per a major glòria de la Gran Sèrbia. I, en fi, elles mateixes. Ja sabeu: en acabat la ràbia i la frustració han d'acabar sortint d'alguna manera.

Radko Mladic, l’avi entendridor

TV3 se'n va fer ressò de les imatges de Radko Mladic emeses per la televisió bosniana. Ja em sabreu disculpar l'anunci previ.

No em direu que l’escena que protagonitza el gran fill de la gran Sèrbia no és prou entendridora. És que encara em cauen llàgrimes galta avall de pura emoció davant les imatges que veia l’altre dia a la tele. Mireu-vos-el, aquest iaio tan trempat i simpàtic petonejant tendrament un nadó, qui sap si un net o potser un nebot tardà. Si una escena tan entranyable em remou el budellam és perquè el iaio en qüestió, ara ja retirat per les coses de la política, va ser en un altre temps el Cap d’Estat Major de l’Exèrcit de la República Srpska, el general Radko Mladic.

No sabem qui és el nadó, però el que està clar és que a aquestes alçades difícilment es tractarà d’un nen nascut d’alguna de les dones croates o bosnianes musulmanes violades pels gossos de la guerra a les ordres del cèlebre trident Mladic-Karadzic-Milosevic en la primera meitat dels anys 90. Aquests infeliços, els nens vull dir, fruit d’allò que es va anomenar ‘neteja ètnica’ durant la guerra de l’ex-Iugoslàvia, concebuts amb l’únic objectiu d’omplir de serbis els territoris conquerits pels soldadets d’en Mladic i els seus col·legues de les bandes paramilitars, han de ser ja adolescents; nois i noies ben plantats i ben carregats d’odi, com no podia ser d’una altra manera.

Però aquestes nimietats no li treuen la son al nostre general, i aquests dies la tele bosniana l’ha tret en una sèrie d’imatges en actitud familiar amb el nadó en qüestió, i participant en aquells balls tradicionals que tant els agrada de fer per aquelles latituds quan ja van ben carregats de pivo i/o de ràkia.

En la meva opinió no convé, ni que sigui per salut i higiene particular i col·lectiva, que ens oblidem de qui estem parlant. Ja se sap que les informacions avui en dia van que volen i el que avui ens escandalitza demà ja ho hem oblidat davant les evidències d’un nou escàndol, un mal costum del qual ens hauríem de començar a vacunar, i els periodistes els primers. Aquest individu, tipus, subjecte... genocida, va néixer el 1942 a Bozinovici, al sud-est de Sarajevo. La seva ascensió militar, ves per on, va començar a Pristina, a Kosovo, però de seguida va participar a la campanya de Croàcia i després al setge de Sarajevo ja amb el rang de Tinent Coronel General, fins que el maig del 1992 el van nomenar Comandant el cap de l’exèrcit de la República Srpska.

Va ser exercint aquest càrrec que el juliol del 1995 l’exèrcit serbo-bosnià sota el comandament d’aquest perla va prendre Srebrenica, una ciutat que estava sota la protecció de les Nacions Unides que havia destacat una unitat militar holandesa amb la missió de defensar els seus habitants. Els holandesos, un centenar de tios acollonits comandats per un tal Robert Franken, que no sabien gaire bé què pintaven allà, es van quedar sols i sense reforços, ni aviació, ni artilleria pesant ni maleïda la cosa que els donés suport davant dels Chetniks. Es veu que a la ONU, la Unió Europea i l’OTAN –que en aquells anys es van cobrir de glòria- eren de l’opinió de que si els cascos blaus els ho demanaven amb prou educació, els serbis respectarien la ciutat i els seus habitants. Evidentment ningú no va respectar res. Amb els soldats regulars van entrar a Srebrenica els ‘Escorpins’ del Ministeri de l’Interior serbi, companys de farra d’altres angelets de la mateixa mena com els ‘Tigres’ d’Arkan o les ‘Àligues Blanques’ de Vojslav Seselj. En fi, ja saben vostès el que va passar després: una massacre brutal, freda i calculada, i davant dels nostres propis nassos. M’esgarrifo cada cop que hi penso. El problema és que molts dels nostres polítics, al menys els d’aquells anys, ni hi pensen i ni molt menys s’esgarrifen.

A veure: no desesperem, si és que algú –cosa que dubto- encara desespera hores d’ara recordant les matances de l’ex-Iugoslàvia. Que ningú no dubti de que el general Mladic acabarà essent jutjat al TPI de la Haia, com ho va ser Slobodan Milosevic –que morint-se es va lliurar de la condemna, el molt murri-, i Radovan Karadzic. Malauradament, però, no ho serà per una qüestió de justícia ni d’ètica ni de la higiene de la qual en parlava abans, sinó per necessitats polítiques. Sèrbia està necessitada d’entrar a la Unió Europea i sap que una de les condicions sine qua non perquè els vint-i-set acceptin donar-li el carnet de soci és el lliurament de Radko Mladic a la fiscalia.

Em sembla un trist consol pensar que al tipus aquest li poden quedar poques festes familiars per gaudir en llibertat. La llista dels que haurien de passar pel TPI en relació a la guerra de l’ex-Iugoslàvia és extensíssima, i no només en criminals de sang. En ella també haurien de ser-hi els polítics europeus que, per interessos històrics o econòmics, o per simple covardia, van preferir mirar cap a una altra banda mentre Bòsnia es dessagnava.

Avui per acabar una balada de Dino Merlin, segurament el cantautor més popular entre els bosnians. La cançó s’anomena ‘Nedostajes’ que vol dir ‘Et trobo a faltar’.