Carruatge de difunts

L’enterramorts i el ‘Rei’. Dilluns 30 d'octubre de 2006

Estaran amb mi que els enterraments han perdut molt des què la carrossa de cavalls s’ha substituït pel cotxe fúnebre. Als pobles, al menys, encara podem acomiadar el difunt a l’església de tota la vida, al mateix edifici on, seguint els rituals cristians –i més per tradició cultural que no pas per creença religiosa-, ens varen batejar de petits, vam fer la Primera comunió la majoria, la Confirmació un bon grapat i alguns han arribat fins i tot a casar-s’hi. Així, naixement, infantesa, adolescència i l’arribada a l’edat adulta passen, o passaven, amb les seves respectives cerimònies per aquell mateix temple fins l’acomiadament final. No deixava de ser una manera de cohesionar una comunitat mentre les generacions anaven passant, així que pregaria als pensadors del laïcisme –moviment del qual en sóc devot servidor- es posin les piles per trobar una substitució prou colpidora a aquestes cerimònies, que els humans, ja se sap, portem des del Paleolític vestint de manera solemne les diferents etapes de la vida. I de la mort, pel que pugui ser.

Però jo parlava dels enterraments i de la pèrdua de solemnitat que ha significat l’aparcament definitiu dels carruatges i l’eclosió dels cotxes fúnebres a motor. Aquí, pel que tinc vist, el difunt fa el seu darrer viatge des del lloc de l’òbit fins a l’església i des d’allà –o des d’on sigui- fins el seu nínxol o tomba a la velocitat màxima que permeten les autoritats municipals -30 km/h a Premià de Mar- i, amb sort, encara hi serà a temps de viure -és un dir- la seva darrera retenció de trànsit abans de l’etern repòs. Els seus commoguts propparents i amics han de fer el mateix recorregut amb els seus vehicles barrejant la seva tristor amb l’obscena quotidianitat del trànsit. La vida continua, els recorden les aturades i els clàxons.

A altres contrades, en canvi, encara es poden permetre de fer un seguici fúnebre, amb els propers al difunt caminant greus darrera del cotxe. He tingut darrerament aquesta trista experiència però, tot i la solemnitat del moment, no deixaven de marejar-me els gasos del tub d’escapament del cotxe funerari que em precedia, a banda que no podia deixar de preocupar-me per l’estat de salut del seu embragatge, havent de circular a la velocitat d’una comitiva fúnebre. Això passava a Daroca, a Saragossa, i si també allà han canviat el carruatge mortuori a cavalls per un cotxe, ni que sigui un Mercedes, és que no hi ha remei a la pèrdua.

Però allà, com a mínim, recorden encara amb una certa nostàlgia el carruatge negre tirat per cavalls que portava els difunts fins el cementiri en un darrer viatge de tres quilòmetres des de la ciutat. Els més afectats i piadosos tenien així l’opció de caminar darrera del seu parent o amic desaparegut o bé, més tard, d’anar en cotxe fins el cementiri i esperar allà l’arribada de la comitiva.

El cas és que, també a Daroca, ja els anys seixanta era poca o nul·la la gent que caminava darrera del carruatge. Familiars i propers es desplaçaven en cotxe fins el cementiri on esperaven que arribés el difunt, especialment quan era hivern i les gèlides temperatures de la zona no recomanaven la passejada. En aquestes circumstàncies era perdonable que el cotxer tingués el costum de fer una aturada a una cantina de la Plaza de San Pedro, aparcar el carruatge amb el difunt, i refer-se del fred amb una copeta abans de seguir viatge. Al difunt no li podia molestar i als seus propers no els vindria d’un moment.

I vet aquí que en una ocasió van enterrar un veí de la ciutat al qual sobrenomenaven el ‘Rei’. Era un dia rúfol, un d’aquells dies dels hiverns d’abans, quan hi havia hiverns, ja saben a què em refereixo. La gent que havia acudit al funeral a la Colegial havia desfilat ja amb els seus cotxes cap al cementiri, i el cotxer havia fet la seva tradicional aturada a la cantina. La gent esperava el carruatge amb les despulles del ‘Rei’ refugiant-se als cotxes o fent nervioses passejades amunt i avall, però el cotxer devia pensar que aquell dia necessitava més d’una copa per refer-se d’aquell fred. La gent xopa d’aigua i enrederada de fred, i el carruatge que no arribava. Es diu que algú dels presents va acabar agafant una estupenda pulmonia.

Finalment el carruatge va arribar però, segons es diu, el cotxer presentava l’alegria al cos que vostès podran imaginar. Aleshores algú, comprensiblement enutjat, li va enlletgir la tardança i les copes que portava a sobre, però l’home, amb actitud digníssima, tot i la veu insegura, li contestà.

- Però és que avui bevia pel ‘Rei’!

Portada d''Els pilars de la Terra'

Els pilars de la Terra. Dilluns 23 d'Octubre del 2006

Doncs ja està. 1.274 pàgines després -1.275 si comptem la pàgina d’agraïments de Concepció Iribarren com a traductora-, ha quedat enrere ‘Els pilars de la Terra’, la novel·la que va inspirar al periodista britànic Ken Follett una visita a la catedral de Peterborough els primers anys 70.

Ja havia sentit a parlar d’aquesta novel·la feia anys. Ningú no me n’havia parlat malament, ans al contrari, però tothom l’havia magnificat pel seu volum. No era un llibre que s’hagués de llegir de qualsevol manera ni en qualsevol circumstància. Calia temps, relaxació i paciència. Era, doncs, una novel·la preferentment per a unes vacances.

A finals de la passada temporada, a un programa de Ràdio Premià de Mar on participaven l’editor Genís Morillas i la seva convidada, Dolors Renau, vam parlar de l’èxit que per Sant Jordi havia tingut ‘La catedral del mar’ d’Ildefonso Falcones; ja saben: la història de la construcció de Santa Maria del Mar de Barcelona. En aquell programa es va apuntar que, segurament, la novel·la de Falcones devia alguna cosa a la de Follett, de manera que vaig decidir començar pel clàssic (1989) del britànic per tenir més elements de judici abans d’atacar ‘La catedral del mar’.

Amb aquests antecendents, el 20 de juny d’enguany vaig aprofitar uan gestió a Mataró per conèixer la nova llibreria Actua de la ciutat, i allà em vaig comprar l’edició de butxaca dels ‘Pilars’, presentada en català per Edicions 62. Vaig agafar les vacances d’estiu just després de la Festa Major de Premià de Mar, el 13 de juliol, i aquell mateix dia vaig començar la lectura del llibre. ‘Els pilars de la Terra’ seria el meu llibre de vacances. Lectura tot terreny, de platja, piscina, càmping i nits de calor amb la música de la ràdio fluixeta al meu costat.

Certament no es tracta, com ja m’havien advertit, d’un llibre per a qualsevol circumstància i, de fet, m’ha superat la temporada vacacional ja que tot just el vaig enllestir la setmana passada. No tinc cap intenció de fer una crítica de la novel·la, primer i principal perquè jo no sóc ningú per a fer-la, però el cert és que la història de la construcció de la catedral de Kingsbridge m’ha atrapat durant les prop de 1.300 pàgines que, segons com, ja és molt dir. –El meu volum de lectura més aproximat fins a la data havien estat les 1.095 pàgines d’‘El senyor dels anells’ en l’edició de Círculo de lectores-. També és cert que m’ha semblat que passaven masses coses i que aquestes, sovint, es resolien massa ràpidament i fàcil. Dec d’estar acostumat a plots més complexos i de resolució més elaborada, però també és cert que aquest fet dóna una agilitat a la novel·la que, d’una altra manera, difícilment podria mantenir durant aquest munt de paper.

Però si he volgut escriure sobre ‘Els pilars’ no és tant per l’obra en sí, sinó pel fet que, probablement com a conseqüència de l’extensió de l’obra, els seus personatges han format part de la meva vida, m’han fet costat en moments millors i pitjors, pràcticament a diari durant els mesos que ha durat la seva lectura: l’hàbil i prudent prior Philip; el somiador Tom Builder, el sapastre del seu fill Alfred i el geni d’en Jack, fillastre de Tom i gran protagonista de la història; la bellesa i la determinació de l’Aliena, el malvat i turmentat William Hamleigh, el sinistre i ambiciós bisbe Waleran Bigod, i la meravellosa muntesa/bruixa Ellen, la mare d’en Jack, i tots els altres, amb més o menys paper en la trama de la novel·la, tots plegats sobrevivint a la tràgica Anglaterra del S/XII, arran de la guerra civil que va succeir a la mort del rei Henry en morir sense hereu, i amb el relat directe de l’assassinat de l’arquebisbe Thomas Becket a la catedral de Canterbury com un dels moments àlgids i més dramàtics del llibre.

No és la primera vegada que em passa, ni serà la darrera. El llibre s’acaba i aquells personatges que potser em van entrar amb dificultat amb les primeres pàgines s’han tornat tan familiars que, quan just acaba la darrera pàgina, ja els començo a trobar a faltar.

Miro la portada del diari El Pais que servia de folre al llibre –dissabte 1 de juliol- i llegeixo que un regidor penedit de Marbella destapa la trama de suborns que hi havia, i que el dopatge rebenta el Tour de França, notícia que s’acompanya de la cara de circumstàncies de Jan Ullrich. –Així que era ell qui m’espiava des de la tauleta de nit!-. Fixeu-vos: encara no havia començat l’enèsima guerra del Líban que el President Ehud Olmert va tenir a bé de fer coincidir, tant en l’inici i com en el final, amb les meves vacances. Sembla que faci tant de temps!

Ja he llegit ‘Els pilars de la Terra’. Ara sí, toca atacar ‘La catedral del mar’.

Un nen palestí davant d'un Merkava israelià

La xerrada dels palestins. Dilluns 16 d'Octubre del 2006

Finalment he vist Munich, aquesta història de l’Steven Spielberg sobre la revenja que el Mossad va organitzar de manera clandestina contra els suposats inspiradors de la matança d’atletes israelians als Jocs Olímpics del 1972 per part de Setembre negre. No pretenc entrar a valorar el missatge de la pel·lícula, però sí a recordar una possible, tènue, història d’espies que Munich m’ha vingut a refrescar.
Devia ser cap al gener del 1988. Una delegació de la OAP va aterrar a Premià de Mar per tal de fer una xerrada sobra la situació palestina, en aquells temps embolicada en la primera Intifada que s’havia iniciat a finals de l’any anterior. La cosa, com és evident, tenia un cert deix propagandístic però, professió obliga, dos reporters de Ràdio Premià de Mar, el meu confrare Joanca Moreno i servidor, ens vàrem personar a l’acte, als locals municipals del carrer de la Unió.
Aquells dies, alguns de vostès ho recordaran, la premsa es feia també ressò d’un tèrbol cas sobre un agent palestí que hauria estat mort a Tunísia pels seus propis superiors. L’individu, actuant pel seu compte, presumptament hauria assassinat dos mariners a Barcelona després d’haver-los identificat com a agents del Mossad, els serveis secrets israelians. La Intifada i aquest cas, digne d’un guió de Graham Green, donaven un interès especial a la xerrada.
Total, que ja s'ho poden imaginar. El tema tenia el seu morbo, i no parlem si els periodistes en qüestió, amb vint-i-pocs tacos a les espatlles, anàvem assedegats d’informacions sucoses que portar-nos a la boca.
Com era d’esperar la xerrada va girar en torn dels màrtirs de la Intifada, dels nens que s’enfrontaven a pedrades contra els tancs Merkava del Tsahal. David contra Goliath, però canviant els bàndols, etc, etc. Tot molt emotiu; el discurs perfecte per a un públic entregat, indignat davant de l’imperialisme sionista i dels mètodes que els israelians semblaven haver après dels seus antics botxins nazis.
El conferenciant, elegantment vestit igual que els seus acompanyants, prescindint del Kufeyya, el tradicional mocador palestí, parlava pausadament. No era el típic agitador, sinó més aviat un relacions públiques. A la seva veu agradable, en perfecte espanyol amb un lleuger accent, afegia de tant en tant un somriure que venia a ressaltar la importància d’una frase concreta, d’una idea important. Un somriure per remarcar un silenci dramàtic mentre s’assegurava que els presents havien captat el fons del concepte. Un professional, al cap i a la fi.
Acabada la xerrada va arribar l'esperat torn de preguntes i va ser aleshores quan la parella de plumífers imberbes vàrem prémer l'accelerador. I ho vàrem fer amb temes tan fora del guió previsible com què feien nens jugant-se la vida davant dels Merkaves quan l'OAP disposava d'un -anomenem-lo així- exèrcit semi-regular perfectament bregat en guerrilla urbana. En altres paraules, que l'abús de criatures a primera línia com a element propagandístic estava ja molt vist a massa llocs de manera que se'l podien perfectament estalviar. La foto quedava molt bé per commoure ànimes pusil·lànimes, bàsicament europees, però fins i tot els nens palestins sabien que un carro de combat no s'atura d'una pedrada sinó amb una bona garrotada amb un RPG-7, dels quals, per cert, els palestins anaven ben assortits.
El cas és que el somriure del conferenciant va anar perdent entusiasme fins que va acabar per glaçar-se quan va aparèixer el tema de la presumpta execució de l'agent díscol. "No en sé res d'agents del Mossad assassinats a Barcelona, i els palestins no executem els nostres", va dir el bon home imprimint a la seva mirada una expressió deliberadament endurida en consideració als pollastres dels micròfons.
Va acabar l'acte i els periodistes premianencs abandonàvem la sala entre expressions ombrívoles quan un individu que no s'havia mogut de la porta d'entrada, ens va cridar a un racó per dedicar-nos una sola frase: "Us compliqueu molt la vida amb Tunísia". És a dir: Glups!, com posaven als còmics quan era petit.
Posades així les coses, els passerells, als quals la camisa no ens arribava al coll -per no dir que havíem quedat acollonits-, vàrem anar amb la història a un conegut nostre –permetin-me l’anonimat-, tot un mestre en qualsevol cas, que treballava a la Cadena SER i que sabia molt de Merkaves i d’Uzis, i d'AKs-47 i de Kufeyyes, i que, oferint les seves paternals manasses sobre les nostres tremoloses espatlles, ens va dir que no passava res. Que tranquis, xavals, que l'únic era que els palestins sempre prenien nota dels periodistes que feien preguntes delicades a les seves xerrades de propaganda. I encara una altra cosa: que a aquelles xerrades solia haver entre el públic un col·laborador del Mossad per veure què s’hi deia i, de pas, prendre nota dels mateixos periodistes.
És a dir: Glups!

Carpe Diem. 09 d'Octubre del 2006

És així de fàcil. De cop i volta et sona el mòbil i tot el que havies dit, fet o pensat en el que portaves de dia perd immediatament qualsevol base sòlida, qualsevol valor. De sobte, tot es converteix en fum. D’ara endavant, aquell serà recordat tant sols com el dia en què tal persona se’n va anar. O com a mínim el dia que te’n vas assabentar, que pel què a tu respecta ve a ser el mateix: el moment en què la relació que tenies amb aquella persona ha passar a ser, només, història.

No esperin que els expliqui res de nou, res que no hagin viscut en pròpia pell alguna vegada: la buidor interna que et produeix assimilar que mai més no veuràs aquella persona que fins aquella trucada al mòbil formava part de l’entorn de la teva vida. No sentiràs mai més la seva veu, mai més no veuràs la seva figura caminant carrer avall treballosament recolzant-se en la seva crossa, mai més no menjareu plegats paella ni discutireu per banalitats que la diferència d’edat i cultura havien convertit en esculls infranquejables, però que podien perfectament ser rodejats. Mai més. I Mai més, com tinc escrit a alguna banda, és massa temps.

Des de la trucada ha hagut una resta irrecuperable. Si visualitzes tot allò que forma el paquet amb el que navegues per la vida, en falta un tros. Un altre tros. Mentre avancem, altres circumstàncies es pujaran al vaixell, però no ocuparan l’espai que han deixat els que s’han baixat en marxa per sempre.

En tot cas, no te n’adones de seguida. Abans hi ha la incredulitat, la negació i l’esperança vana de la possibilitat d’un error. I després l’intent d’evitar, o endarrerir al menys, el dolor per la pèrdua i el posterior vertigen filosòfic sobre a què ens condueix tot plegat. I aleshores busques refugi en l’acció, en fer un munt de trucades, en visitar aquells que encara estan més afligits que no pas tu, en preparar el viatge fins on es troba el difunt i els preparatius de l’enterrament. L’acció per endarrerir el moment inevitable en el qual penses i recordes i prens consciència de la buidor i d’un munt de records que –naturalesa sàvia- tornaran a ser, si no feliços, al menys entranyables, però que ara mateix resulten dramàtics.

Li ho deia al meu germà el 27 de setembre al tanatori de l’hospital Ernest Lluch de Calataiud mentre esperàvem que baixessin el cos del nostre tiet Pablo. En moments com aquest, li comentava, trobes a faltar el fumar i el ser creient. Fumar perquè el fum tempera les emocions i fa companyia en aquell instant d’íntima soledat. I el ser creient ja saben de què va: una vida millor després de la miserable que deixem aquí i totes aquestes coses; creure, esperar, somiar o imaginar al menys que ell, de fet, està a un altre lloc, que potser està amb els altres que van marxar abans i que està content de retrobar-los un cop lliure d’aquell cos malalt que ha deixat aquí. No vindré jo ara a descobrir la clau de la qüestió. Sobre aquest mateix tema els Cromagnons van començar a fer enterraments rituals, després van sorgir les religions i de la seva mà les grans civilitzacions que s’han estat matant les unes a les altres -i així continuem-, en base a si l’únic déu veritable, el que se suposa que ens dóna la vida i ens acull en la mort, és aquest o és aquell altre. Que l’espècie humana és estúpida a matar ja ho sabem, però hi ha coses que són com per donar-nos de calbots a tots plegats d’aquí a l’eternitat. I mai millor dit.

I el cas és que els rituals funeraris tampoc no ajuden. Un oficiant que aplica un protocol rutinari al llarg del qual va repartint el nom de difunt als espais reservats al textos a tal ús, l’únic argument del qual és que hem de ser bons i tenir fe en vida, perquè a la que t’arriba l’hora, Game over!, se t‘ha acabat el partit i amb ell l’oportunitat de guanyar-te el Cel. I no hi ha pròrroga. ¡Se siente! Em pensava que es tractava de reconfortar a la família i als al·legats amb paraules d’ànim parlant-los, potser, d’aquesta il·lusió en que hi hagi alguna cosa més a l’altra banda, però l’Església continua entossudint-se en tractar als feligresos com un ramat de cretins acollonits per la mort a qui se’ls prohibeix la reflexió individual sota pena de flames eternes o, com a mínim, de no ser admesos al club aquell de gent asexuada que es passa l’eternitat tocant la lira vestida amb túniques blanques.

En acabat va passant el temps, que és l’únic amb potestat de posar les coses al seu lloc. Els records tornaran a ser agradables i els que ens han deixat seran honorats en la nostra memòria. I com que de la resta no en traurem mai l’entrellat només ens queda aferrar-nos a la vida, a viure tan intensament com ens sigui possible que és el millor homenatge que podem fer als que han marxat. Recuperant els clàssics, que d’això en sabien molt, Carpe Diem.

El bitllet d'Aitona

El bitllet d'autobús. 02 d'Octubre del 2006

Sembla mentida que una cosa tan petita i fràgil hagi pogut sobreviure al meu costat durant vint-i-quatre anys. Serà que de seguida va anar a parar a l’interior d’una agenda i es va refugiar entre els seus fulls, lluny de la pols i de les tempestes de la vida, fins que una d’aquelles cabrioles del destí l’ha fet sortir a la llum. I amb ell les històries que porta associades.

Ja els en parlava fa unes setmanes; es tracta d’un bitllet d’autobús de l’empresa Parellada. ‘Lérida a Aitona o viceversa’, diu en el breu text que hi cap a la seva superfície blava. I sobrevolant la vella àrea de paper, una data concreta impresa en diagonal amb un segell de tinta negra, la del cinc de juliol del 1982.

De bitllets com aquest, o similars, m’han passat a cabassos per les mans, però només aquest ha merescut formar part del meu petit museu personal. I ha estat així perquè aquell cinc de juliol vaig sortir de casa amb la ferma intenció de veure i viure coses que mai fins el moment havia vist ni viscut. I vaig sortir sol, amb la fidel companyia de la meva motxilla i dues mil peles de l’època a la butxaca dels texans, que és l’única manera digna d’anar-se un a una aventura. La resta són anuncis de la Camel.

No cal dir que servidor hagués preferit embarcar-se a un veler rumb al Carib en companyia d’individus bornis i cama de fusta, o volar amb una unitat de pilots de caça, entre voluntaris i mercenaris, cap a la jungla de Birmània a inicis de la Segona Guerra Mundial. El cas és què, malauradament, l’estil de les històries romàntiques en la línia Stevenson o del circ dels Flying tigers, amb en Claire Chennault de mestre de cerimònies, ja no eren les tendències més fashion a inicis dels anys vuitanta. I així ens llueix el pèl a aquells de nosaltres que ens negàvem -ens neguem encara- a admetre-ho.

Han passat vint-i-quatre anys però em recordo perfectament a mi mateix a l’andana fosca i bruta de la vella estació d’autobusos de Lleida, fitant la fila que feien la resta de viatgers mentre ficava la motxilla a la panxa d’aquella andròmina que m’havia de dur a Aitona. D’Aitona només sabia que contractaven a gent per fer la collita de la fruita, i que hi havia prou enrenou com per haver sentit de tant en tant el seu nom als informatius de la tele, i no per bé. Però si hi havia un lloc proper on encara sobrevisqués, tot i que de manera difusa, l’esperit de l’aventura més clàssica, aquell era Aitona el 1982. No busquin, però, aquell paisatge en l’actualitat; aquell va ser el nostre darrer western crepuscular.

D’aquella història en vaig tornar amb alguns duros més que no pas els que portava quan vaig marxar però, tot i que important tenint present l’economia d’un estudiant, no va ser la pasta guanyada la que m’havia posat aquell aire diferent a la mirada. Per sobre de tot van ser totes aquelles cares i moments que vaig emmagatzemar a la memòria; les nits de cels estrellats i les converses confidents, les desfilades de cerveses i cacharros, els Mecano i la Janis Joplin a l’únic bar amb aire condicionat del poble. Naturalment va ser aquell disc dels Led Zeppelin repetit una i altra vegada mentre quedés whisky a l’ampolla a la festa d’aniversari d’en Peterson, o com dimonis es digués aquell individu esquerp, sequaç d’en Legionario, que aquella nit va voler ser amic de tothom excepte dels picoletos que patrullaven al carrer com llops en expedició de cacera. També va tenir la seva gràcia l’intent frustrat de rescatar de les urpes d’aquells mateixos Guardia civils aquelles nenes que s’havien escapat de casa seva a Santander i s’havien refugiat al Segrià sota muntanyes de peres i préssecs, i els càntics de l’escamot de rescat, derrotat però orgullós del deure acomplert, tornant al campament cantant el Wish you were here de Pink floyd mentre el sol es posava sobre el riu; un final de western, no em diran.

El riu, el Segre, omnipresent, tranquil, discorrent inalterable malgrat totes les mogudes que es vivien al seu voltant, des de festes fins a baralles, enamoraments tan apassionats com passatgers, i solituds digníssimes. També eren del riu els banys dels diumenges a la tarda, populars i nudistes, i la pesca amb les mans d’una carpa amb el gang de cuiners extremenys, per acabar perdent-la corrent avall per una crescuda imprevista del mateix Segre que ens l’havia portat.

Ja ho veuen: Déu n’hi do la quantitat de fantasmes remots que han aflorat a la superfície amb la trobada d’un petit retall de paper blau. Després d’intentar domar aquesta estampida de velles històries, he acabat fent l’únic que podia fer: escanejar el bitllet per garantir-ne el record i retornar l’original a la seva tomba de cartró juntament amb la seva càrrega de nostàlgia.