Doncs ja està. 1.274 pàgines després -1.275 si comptem la pàgina d’agraïments de Concepció Iribarren com a traductora-, ha quedat enrere ‘Els pilars de la Terra’, la novel·la que va inspirar al periodista britànic Ken Follett una visita a la catedral de Peterborough els primers anys 70.
Ja havia sentit a parlar d’aquesta novel·la feia anys. Ningú no me n’havia parlat malament, ans al contrari, però tothom l’havia magnificat pel seu volum. No era un llibre que s’hagués de llegir de qualsevol manera ni en qualsevol circumstància. Calia temps, relaxació i paciència. Era, doncs, una novel·la preferentment per a unes vacances.
A finals de la passada temporada, a un programa de Ràdio Premià de Mar on participaven l’editor Genís Morillas i la seva convidada, Dolors Renau, vam parlar de l’èxit que per Sant Jordi havia tingut ‘La catedral del mar’ d’Ildefonso Falcones; ja saben: la història de la construcció de Santa Maria del Mar de Barcelona. En aquell programa es va apuntar que, segurament, la novel·la de Falcones devia alguna cosa a la de Follett, de manera que vaig decidir començar pel clàssic (1989) del britànic per tenir més elements de judici abans d’atacar ‘La catedral del mar’.
Amb aquests antecendents, el 20 de juny d’enguany vaig aprofitar uan gestió a Mataró per conèixer la nova llibreria Actua de la ciutat, i allà em vaig comprar l’edició de butxaca dels ‘Pilars’, presentada en català per Edicions 62. Vaig agafar les vacances d’estiu just després de la Festa Major de Premià de Mar, el 13 de juliol, i aquell mateix dia vaig començar la lectura del llibre. ‘Els pilars de la Terra’ seria el meu llibre de vacances. Lectura tot terreny, de platja, piscina, càmping i nits de calor amb la música de la ràdio fluixeta al meu costat.
Certament no es tracta, com ja m’havien advertit, d’un llibre per a qualsevol circumstància i, de fet, m’ha superat la temporada vacacional ja que tot just el vaig enllestir la setmana passada. No tinc cap intenció de fer una crítica de la novel·la, primer i principal perquè jo no sóc ningú per a fer-la, però el cert és que la història de la construcció de la catedral de Kingsbridge m’ha atrapat durant les prop de 1.300 pàgines que, segons com, ja és molt dir. –El meu volum de lectura més aproximat fins a la data havien estat les 1.095 pàgines d’‘El senyor dels anells’ en l’edició de Círculo de lectores-. També és cert que m’ha semblat que passaven masses coses i que aquestes, sovint, es resolien massa ràpidament i fàcil. Dec d’estar acostumat a plots més complexos i de resolució més elaborada, però també és cert que aquest fet dóna una agilitat a la novel·la que, d’una altra manera, difícilment podria mantenir durant aquest munt de paper.
Però si he volgut escriure sobre ‘Els pilars’ no és tant per l’obra en sí, sinó pel fet que, probablement com a conseqüència de l’extensió de l’obra, els seus personatges han format part de la meva vida, m’han fet costat en moments millors i pitjors, pràcticament a diari durant els mesos que ha durat la seva lectura: l’hàbil i prudent prior Philip; el somiador Tom Builder, el sapastre del seu fill Alfred i el geni d’en Jack, fillastre de Tom i gran protagonista de la història; la bellesa i la determinació de l’Aliena, el malvat i turmentat William Hamleigh, el sinistre i ambiciós bisbe Waleran Bigod, i la meravellosa muntesa/bruixa Ellen, la mare d’en Jack, i tots els altres, amb més o menys paper en la trama de la novel·la, tots plegats sobrevivint a la tràgica Anglaterra del S/XII, arran de la guerra civil que va succeir a la mort del rei Henry en morir sense hereu, i amb el relat directe de l’assassinat de l’arquebisbe Thomas Becket a la catedral de Canterbury com un dels moments àlgids i més dramàtics del llibre.
No és la primera vegada que em passa, ni serà la darrera. El llibre s’acaba i aquells personatges que potser em van entrar amb dificultat amb les primeres pàgines s’han tornat tan familiars que, quan just acaba la darrera pàgina, ja els començo a trobar a faltar.
Miro la portada del diari El Pais que servia de folre al llibre –dissabte 1 de juliol- i llegeixo que un regidor penedit de Marbella destapa la trama de suborns que hi havia, i que el dopatge rebenta el Tour de França, notícia que s’acompanya de la cara de circumstàncies de Jan Ullrich. –Així que era ell qui m’espiava des de la tauleta de nit!-. Fixeu-vos: encara no havia començat l’enèsima guerra del Líban que el President Ehud Olmert va tenir a bé de fer coincidir, tant en l’inici i com en el final, amb les meves vacances. Sembla que faci tant de temps!
Ja he llegit ‘Els pilars de la Terra’. Ara sí, toca atacar ‘La catedral del mar’.
6 comentaris:
No vaig arribar a la pàgina 300, la veritat. Allò que diuen "enganxar", els Pilars no em van enganxar. Dubto que algun dia el continuï.
Valor i (moltes) ganes de llegir ingesta quantitat de pàgines.
Salutació especial per al nostre dj (resident) preferit!
Uiiiiu que ara em passaré, seré bruta, bruta de bèstia: Vols dir que et cal llegir "La Catedral del Mar"? Des de la meva més humil opinió crec que n'hi ha quantitat de "perles" a la Literatura universal (i la catalana, encara que no ho sembli d' universal) que et faran passar moments molt més intensos i memorables que el que has descrit i viscut durant aquest estiu. Et demano disculpes per aquesta gosadia i inmersió crítica a les teves lectures, però em sento moralment obligada i agafant valor et dic el següent no sense certa angústia..
Fa bastant temps vaig llegir els pilars, vés llavors poder no valorava tant com ara que haig de prioritzar les lectures de la meva vida, perquè tinc cert temps i molta oferta. Des d'aquí et convido a replantejar-t'ho amb tot de carinyu.
A una persona no li diria, ben el contrari potser li recomanari els pilars no la catedral del mar, encara que no l'hagués llegit, però tu pots anar a més. Uiiiii que m'he passat.
Les presses davant el reclam del meu "cap", fan que tot plegat el que volia dir fos això:
A una altra persona no li diria, ben el contrari potser li recomanaria els pilars o la catedral del mar, encara que aquest no l'hagi llegit, però crec que tu has d' anar més enllà de bes-sellers intencionats. Uiiiii que m'he passat.
hola xavieret, dj i periodista de mena... soc un pedant carregat de prejudicis amb el tema dels best sellers i, no diguem, dels escriptors(?) mediàtics(gent aliena a la literatura, etc.).
Jo no he llegit el Follet. Per tant callaré una miqueta. Em consta que dels best sellers, aquest és el més potent i estructurat, ara bé, no em sedueix.
Parlant de best sellers, no tot són prejudicis. Jo he llegit alguns de moderns i contemporanis i altres molt clàssics. M'explico: vaig tragar a gust la Conjura de los Necios (Kennedy), el nombre de la rosa (Eco) i altres, etc... per tant, tot i ser la relació de la sèrie best-seller que passa l'adreçador del fenomen, no vull der rotund. La meva prejudicació es basa en termes literaris, per tant no representa cap mena de pedanteria anticomercial o similar. Crec que la literatura pot ser divertida, depresiva o merament entretinguda. Tots aquests conceptes, merament contingents, s'escampen de la valoració artistica i fan més referència al que podriem anomenar "efectes secundaris" o "colaterals" del fet literari. A mi m'interessa més la literatura, ontològicament parlant, que les seves consequències anímiques o simptomatològiques. si hem de parlar del plaer, del desig o del plor, parlem-ne. Són simptomes. Si hem de parlar de la creació, el relat, el poema, la inspiració o el mètode, d'acord. Estem davant l'altre debat. El debat necessari. I això no priva que la literatura activi estats d'ànims, desactivi problemàtiques personals o pugui representar un antídot respecta un hipotètic desig de distracció. Són dos planols de controvèrsia. i, PER CERT, com diria el Maurice Blanchot, el llibre està per venir, el llibre existeix, una altra cosa és la seva materialització, la seva consumació i la seva facultat disgregadora. SALUT I A LLEGIR (com sigui, i en el format adequat a les capacitats i necessitats del moment)
Hem penjat a la web de La Mirada un post força extens sobre el nou projecte de la nostra productora, LACAJANEGRA.
El documental es titula "Melvin contra E.T (La historia de Joaquín Blázquez)" i esperem que el trobeu interessant. Podeu veure un TEASER (una mena de TRAILER amb imatges que no apareixeran al tall final) i un fragment de l'entrevista que vàrem fer-li al cineasta Juanma Bajo Ulloa el passat dia 15 d'octubre.
Com sempre esperem els vostres comentaris, suggeriments, crítiques, opinions, elogis, preguntes, respostes... El que vulgueu.
Tot a http://www.lamiradadelspremianencs.com
Publica un comentari a l'entrada