dilluns, de febrer 19, 2007
Que s’acaben els cassettes!
El vaig comprar per que m’ajudés a suportar un soporífer viatge en autobús i ara resulta que me l’he de mirar quasi com una relíquia històrica. Es tracta d’un cassette: The Lord of the Rings. The Fellowship of the Ring. És a dir, la banda sonora original de la pel·lícula La Comunitat de l’Anell, la primera part de la trilogia que va dirigir Peter Jackson sobre la novel·la de Tolkien. El vaig veure aquest estiu a l’estació d’autobusos de Terol i vaig pensar que potser m’ajudaria a passar les prop de tres hores de viatge que tenia encara per davant aquella tarda. O potser m’ajudaria a pensar en el misteri que implicava que el viatge de tornada fos un Euro més car que el d’anada malgrat ser el mateix recorregut però a la inversa: ‘És un servei més car’, em va disparar com a tota explicació el tipus estrany que em va vendre el bitllet, que semblava sortit d’una peli d’en David Lynch, el col·lega.
La mossa que atenia el quiosc de premsa va sortir amb un grapat de claus i va treure la cinta de l’expositor. Em va cobrar 4 €, i em va semblar un bon preu per una còpia oficial, amb el seu precinte de la Warner i tot. Una ganga m’hauria semblat si hagués sabut que es tractava d’una de les úniques 8.000 unitats de cassettes que es van vendre a tot l’estat durant l’any 2006 i, pel que llegeixo, potser una de les últimes que es fabricaran. Numerades, haurien de sortir; objectes de culte per a col·leccionistes, i no pel seu contingut –mutable, com sabem els antics, amb el vell truc del trosset de cinta adhesiva als foradets pertinents-, sinó per la seva essència, pel seu concepte; pel fet de ser cassettes.
Ja ho veuen: les coses van que volen. Després de tota una vida de discos de vinil i cintes –musicassettes, en deien alguns-, ens van arribar els CD’s i en només uns deu anys, ja tenim arreu els MP3 i aquests aparellets diabòlics que portem, servidor inclusiu, enganxats a les orelles. Ostres! Les coses van més de pressa per segons quines tecnologies del que un voldria. Em comentava l’altre dia un company de l’Emissora que a l’MTV havien repetit la jugada del primer videoclip que van emetre. En aquella ocasió, era l’1 d’agost del 1981, va ser el tema dels Buggles Video killed the radio star. El d’ara és MP3 killed the CD star. Si Freddie Mercury, per dir algú, aixequés el cap no entendria res. Ja podrien aplicar la mateixa celeritat en la biomedicina, la seguretat a les carreteres o a arreglar el desori del canvi climàtic. El problema no és tant que desaparegui el suport, el disc o el cassette; el problema és que se t’espatlla l’aparell reproductor de la qüestió i ja em diran vostès com s’ho fan per fer-lo reparar –que avui en dia ja no es repara res-, o per comprar-ne un de nou si són sistemes de so obsolets.
Però estàvem parlant dels cassettes i a mi el tema em toca de molt a prop. Imaginin que a la Ràdio era la meva eina bàsica de treball a banda del micròfon, fins que vaig tornar de fer vida americana i m’ho vaig trobar tot ple d’ordinadors. Això vol dir 14 anys de sortir a fer entrevistes amb el reporter i les seves cintes, o gravar entrevistes d’estudi o telefòniques als cassetes, i editar de platina a platina, o la publi amb cassettes sense cinta inert. L’artesania feta ràdio, era allò.
Però és que la cosa ja venia d’abans. A veure qui no s’havia gravat cintes amb les seves cançons favorites capturades directament de la ràdio, jugant amb la pausa d’algun radiocassette. Aquests dies algú ha recuperat el I was made for loving you dels Kiss per un anunci de la tele i no puc deixar de pensar que aquella cançó estava inclosa a una mítica cinta gravada amb el nostre indestructible Normende que s’estava sobre la nevera al menjador de casa. I el conductor de l’empresa Casas, en Garcia, sempre acabava per posar-la a l’equip del seu autobús camí de l’Institut, i sempre remugava suplicant que gravéssim una altra cinta, que aquella se la sabia ja de memòria. El pobre home no entenia que una gravació com aquella requeria de temps, paciència i precisió. Art, no el rotllo eMule o iTunes.
Llegeixo que, de fet, el que ha rematat el concepte de les cintes de cassette, és que els equips musicals dels cotxes ja tenen en la seva immensa majoria lectors de CD o d’MP3. El mateix fenomen que va salvar la ràdio quan va aparèixer la televisió, poder sentir-la als vehicles, ha signat la desaparició de les cintes, com ho farà aviat dels CDs. I esperin a que el Wi-Fi es desenvolupi prou com per poder tenir Internet als cotxes.
Doncs res. Resignació. D’aquí quatre dies espero veure a l’estació d’autobusos de Terol un expenedor de cançons d’iTunes per carregar el meu lector d’MP3. I al personatge d’en Lynch mirant-se’l mentre es grata el cap confús.
La mossa que atenia el quiosc de premsa va sortir amb un grapat de claus i va treure la cinta de l’expositor. Em va cobrar 4 €, i em va semblar un bon preu per una còpia oficial, amb el seu precinte de la Warner i tot. Una ganga m’hauria semblat si hagués sabut que es tractava d’una de les úniques 8.000 unitats de cassettes que es van vendre a tot l’estat durant l’any 2006 i, pel que llegeixo, potser una de les últimes que es fabricaran. Numerades, haurien de sortir; objectes de culte per a col·leccionistes, i no pel seu contingut –mutable, com sabem els antics, amb el vell truc del trosset de cinta adhesiva als foradets pertinents-, sinó per la seva essència, pel seu concepte; pel fet de ser cassettes.
Ja ho veuen: les coses van que volen. Després de tota una vida de discos de vinil i cintes –musicassettes, en deien alguns-, ens van arribar els CD’s i en només uns deu anys, ja tenim arreu els MP3 i aquests aparellets diabòlics que portem, servidor inclusiu, enganxats a les orelles. Ostres! Les coses van més de pressa per segons quines tecnologies del que un voldria. Em comentava l’altre dia un company de l’Emissora que a l’MTV havien repetit la jugada del primer videoclip que van emetre. En aquella ocasió, era l’1 d’agost del 1981, va ser el tema dels Buggles Video killed the radio star. El d’ara és MP3 killed the CD star. Si Freddie Mercury, per dir algú, aixequés el cap no entendria res. Ja podrien aplicar la mateixa celeritat en la biomedicina, la seguretat a les carreteres o a arreglar el desori del canvi climàtic. El problema no és tant que desaparegui el suport, el disc o el cassette; el problema és que se t’espatlla l’aparell reproductor de la qüestió i ja em diran vostès com s’ho fan per fer-lo reparar –que avui en dia ja no es repara res-, o per comprar-ne un de nou si són sistemes de so obsolets.
Però estàvem parlant dels cassettes i a mi el tema em toca de molt a prop. Imaginin que a la Ràdio era la meva eina bàsica de treball a banda del micròfon, fins que vaig tornar de fer vida americana i m’ho vaig trobar tot ple d’ordinadors. Això vol dir 14 anys de sortir a fer entrevistes amb el reporter i les seves cintes, o gravar entrevistes d’estudi o telefòniques als cassetes, i editar de platina a platina, o la publi amb cassettes sense cinta inert. L’artesania feta ràdio, era allò.
Però és que la cosa ja venia d’abans. A veure qui no s’havia gravat cintes amb les seves cançons favorites capturades directament de la ràdio, jugant amb la pausa d’algun radiocassette. Aquests dies algú ha recuperat el I was made for loving you dels Kiss per un anunci de la tele i no puc deixar de pensar que aquella cançó estava inclosa a una mítica cinta gravada amb el nostre indestructible Normende que s’estava sobre la nevera al menjador de casa. I el conductor de l’empresa Casas, en Garcia, sempre acabava per posar-la a l’equip del seu autobús camí de l’Institut, i sempre remugava suplicant que gravéssim una altra cinta, que aquella se la sabia ja de memòria. El pobre home no entenia que una gravació com aquella requeria de temps, paciència i precisió. Art, no el rotllo eMule o iTunes.
Llegeixo que, de fet, el que ha rematat el concepte de les cintes de cassette, és que els equips musicals dels cotxes ja tenen en la seva immensa majoria lectors de CD o d’MP3. El mateix fenomen que va salvar la ràdio quan va aparèixer la televisió, poder sentir-la als vehicles, ha signat la desaparició de les cintes, com ho farà aviat dels CDs. I esperin a que el Wi-Fi es desenvolupi prou com per poder tenir Internet als cotxes.
Doncs res. Resignació. D’aquí quatre dies espero veure a l’estació d’autobusos de Terol un expenedor de cançons d’iTunes per carregar el meu lector d’MP3. I al personatge d’en Lynch mirant-se’l mentre es grata el cap confús.
dilluns, de febrer 12, 2007
Fragilitat
M’assec a graponejar el teclat de l’ordinador amb l’estat d’ànim apallissat. Ara farà un parell d’hores que ha acabat la cerimònia de comiat del nostre alcalde, en Jaume Batlle. No he pogut assistir al final de la litúrgia ni he baixat tampoc a tallar la Nacional II, tot i que se m’emportaven tots els dimonis de ganes de fer-ho, però segur que ell no m’ho tindrà present; al cap i a la fi ell era el president del Patronat de Ràdio Premià de Mar i haurà entès que marxés per posar-me als controls tècnics de l’emissora mentre altres companys assaltaven la Nacional II amb la Unitat Mòbil donant cobertura a la infanteria premianenca. El primer és el primer, com se sol dir, i nosaltres som professionals, tal com en Jaume ens havia encoratjat un munt de vegades a ser-ho. Doncs això.
El cas és què, com que estava a la Ràdio, tampoc no he anat a acomiadar-lo al cementiri, que sempre és cerimònia més íntima, així que no sé com ha estat aquell darrer adéu-siau. Personalment m’hagués agradat un ritu ben solemne, quasi militar, com correspon a un comandant en cap com era ell; ja saben: amb la formació de la Policia local en uniforme de gala disparant salves d’honor a l’aire i l’inspector Espuelas lliurant a la mare d’en Jaume una gran bandera de Premià perfectament doblegada mentre la banda interpreta amb solemnitat aquell himne que ens dóna forces per foragitar els pirates el darrer dia de la festa major. Però en fi, ja sé que quan ell llegeixi això, allà on sigui, es farà un fart de riure. ‘Ja hi torna en Traïd amb les seves coses’, pensarà. És el que tenen els humils.
Avui és, doncs, divendres, és a dir que hauran passat dos dies després que aquell Opel Astra se l’emportés per davant a la N-II, cruïlla amb el carrer Llevant, la carretera de Vilassar de Dalt, és a dir, allà on qualsevol ciutadà de Premià de Mar amb un mínim de d’edat ha vist alguna vegada algun pinyo. La notícia em va sorprendre a la Ràdio, tot i que no era el meu torn de guàrdia. El cas era que m’acabava de trucar al mòbil la Sílvia del departament de premsa de Política Territorial de la Generalitat per dir-me que sí, que la sotsdirectora aquella que perseguia des de feia una setmana participaria finalment al programa del dijous. Es tractava d’un espai sobre el port de Premià de Mar, el segon que muntàvem, per mirar de posar d’acord tots els actors del tema i veure si finalment en podia sortir alguna cosa decent d’aquell desori històric. Vaig anar a la Ràdio content per trucar a en Joan Miquel Gisbert, el president del Club Nàutic, i a en Jaume, que havien de participar al programa, perquè amb la sotsdirectora en antena la cosa prometia. Però ja no vaig ser a temps de parlar amb ell, i el programa sobre el port va deixar pas a un altre on polítics de tots els colors, gent d’entitats i ciutadans parlaven d’en Jaume dient coses boniques, menjats per la incredulitat i la tristor.
Eren les nou del vespre quan vam acabar el programa especial, després del ple extraordinari on els nostres polítics van poder verbalitzar el seu desconcert i la seva ràbia mal dissimulada per la mort d’en Jaume. A nosaltres, l’adrenalina no ens havia deixat pensar. I de debò que ho agraíem, jo al menys. Però tot en aquesta vida s’acaba, i també els programes de ràdio. Pujant cap a casa vaig recordar un altre programa especial. Era el dotze de març del 2004, el dia següent dels atemptats als trens de Madrid, i jo em vaig trobar jurant en arameu perquè dos minuts després de sortir d’antena llegia al web de l’agència britànica Reuters que Al Qaeda havia reivindicat els maleïts atemptats. Podíem obrir micros una altra vegada i donar la volta a les versions oficials, com va començar a passar arreu el dia següent. Però dimecres no hi havia una versió B dels fets. En qualsevol cas, en Jaume seguiria mort i aquella realitat, tan bon punt l’adrenalina va deixar de córrer per les meves venes, em va començar a molestar de mala manera.
Mica en mica, pujant pel Passatge Prim, m’obligava a prendre consciència que al programa de dijous, per molt que tingués a la sotsdirectora, no tindria a la taula al meu alcalde i que, per tant, maleït el sentit que tenia el cony de programa.
Ja em podia esprémer el cap tan com volgués. I ni que fos la primera vegada que em passa una cosa així a prop meu, però la consciència es nega a admetre l’evidència, aquesta gran cabrona. Diries que un no pot pillar la seva moto per tornar a la feina sortint de l’enterrament de la mare d’una companya, fent el camí de sempre, i matar-se perquè un Astra fa una mala maniobra. Doncs resulta que sí.
En qualsevol moment, a qualsevol lloc. Amb total fredor. Sense opcions ni aplaçaments ni respostes. Sense alleujaments ni comiats. Així és la puta cosa.
dimarts, de febrer 06, 2007
Mabres
Botzinejava l’altre dia el meu amic Artur, el pescador, que d’uns anys ençà es fa més difícil pescar mabres a la nostra costa que veure a Britney Spears actuant davant dels guerrillers talibans a Kandahar, per exemple. Em deia això el bo de l’Artur, amb el seu aspecte més propi d’un tripulant d’un bacallaner islandès que no pas de mariner de la seva molt mediterrània barca, la Núria, arran d’un comentari meu sobre el temps que feia que no em menjava un mabre com Déu mana. Segons la seva teoria, aquestes bestioles eren més abundants quan rieres i clavegueres anaven directament a mar i elles acudien a menjar-se els cucs que s’hi feien. És a dir, que a canvi de netedat a les nostres platges hauríem pogut perdre alguns dels plats de peix més habituals de la dieta de la nostra infantesa.
No entraré a valorar la teoria de l‘Artur perquè l’alimentació dels peixos no és una ciència que em tregui la son, tot i que alguna cosa en deu saber ell ni que sigui pel munt d’hores diàries que es passa a mar, però la constatació és que de mabres a penes en veig i per alguna cosa deu ser. En qualsevol cas, el que passa com a conseqüència és que en fa tant que no em poso un d’aquests peixos entre pit i esquena que no estic segur de recordar el seu sabor. I el que és encara pitjor: quan em torni a trobar un d’aquests bitxos al plat, no tindré massa clar si les sensacions que em pugui provocar el seu tast tindran massa cosa a veure amb les que em produïen de petit. Alguna cosa em diu que no serà així, i això ja em fot més.
I si no serà així no serà pas, o no només, per que els mabres hagin canviat de sabor, com si tot hagués de ser culpa de les pobres bèsties. Molt em temo que el munt d’anys en els quals vaig exercir l’estúpid ofici de fumador hauran distorsionat poc o molt els meus sentits del gust i de l’olfacte. Entre això i que amb l’edat, vulguis o no, perds o canvies algunes percepcions, més valdrà fer un exercici de memòria per posar un context familiar a la qüestió, a veure si així m’acosto encara que sigui virtualment a aquells antics sopars d’estiu.
Els meus avis de Premià de Mar vivien a la casa que fa cantonada entre el carrer Eixample, el de la Ràdio, i el carrer Esperança, el del Centre Cívic. De fet jo hi vaig néixer a aquella casa, de manera que, amb la de voltes que he arribat a donar, no deixa de resultar curiós que el meu entorn professional estigui tan a prop de les primeres parets que em van acollir. En aquells anys, quan faltaven uns quants anys perquè es construís el mercat de Sant Joan a la Gran Via, hi havia pescadors de canya que passaven per les cases amb peixos dins de cubells plens d’aigua de mar per vendre’ls a les mestresses. Així van arribar a mi els meus primers mabres, dins d’un cubell de plàstic des d’on anaven directament a la cuina a esperar l’hora del sopar. I aquí és on arriba aquell clip que per algun motiu se’m va quedar instaurat de manera nítida a la memòria malgrat que jo havia de ser poc més que un nyec: la meva àvia Andrea donant-me de sopar, oferint-me amb els dits un pedaç de mabre sobre un bocí de pa amb tomàquet vermellíssim –suposo que el tema dels tomàquets donaria per una altra Homilia-, dient-me ‘Té!’, amb aquell català treballat que em gastava malgrat haver nascut a una aldea d’A Coruña.
Ja ho veuen: tinc la imatge, l’escenari del record, però no tinc el sabor. No aquell sabor. Una altra cosa que s’ha quedat enrere per sempre, com l’avia, o els pescadors amb els seus cubells de plàstic que oloraven a aquell mar tan proper, el Mediterrani que se’ns canalitzava carrer Eixample amunt quan bufava la marinada i aquesta es quedava jugant amb els fulls del mandariner del pati de la casa.
Amb aquella edat jo no sabia si els mabres o les sardines o els raps els pescaven amb canya o des d’una barca o si saltaven beneits ells mateixos dins dels cubells, però com que mai no havia vist atrapar un peix preferia quedar-me directament amb l’opció de la barca. Devia de ser perquè m’encantava veure-les trepant platja amunt remolcades per aquelles politges a manovella que feien anar els pescadors quan arribaven de feinejar, o perquè m’agradava contar amb la mare els punts de llum que feien mar endins els que pescaven el calamar quan anàvem a buscar al pare a l’estació del tren els capvespres de finals de l’estiu.
En definitiva, amb barca, amb canya o a cops de bastó, el cas és que a mi no em mancaven els mabres a taula, que era el que veritablement m’importava. No sé si l’Artur i les seves barbes vikingues tenen raó amb la seva teoria, però la realitat és que de mabres n’hi ha poques. I com que amb la natura sempre anem a millor, entre una cosa i l’altra el que s’estila ara a mar son les putes meduses. Ves quina gràcia.
No entraré a valorar la teoria de l‘Artur perquè l’alimentació dels peixos no és una ciència que em tregui la son, tot i que alguna cosa en deu saber ell ni que sigui pel munt d’hores diàries que es passa a mar, però la constatació és que de mabres a penes en veig i per alguna cosa deu ser. En qualsevol cas, el que passa com a conseqüència és que en fa tant que no em poso un d’aquests peixos entre pit i esquena que no estic segur de recordar el seu sabor. I el que és encara pitjor: quan em torni a trobar un d’aquests bitxos al plat, no tindré massa clar si les sensacions que em pugui provocar el seu tast tindran massa cosa a veure amb les que em produïen de petit. Alguna cosa em diu que no serà així, i això ja em fot més.
I si no serà així no serà pas, o no només, per que els mabres hagin canviat de sabor, com si tot hagués de ser culpa de les pobres bèsties. Molt em temo que el munt d’anys en els quals vaig exercir l’estúpid ofici de fumador hauran distorsionat poc o molt els meus sentits del gust i de l’olfacte. Entre això i que amb l’edat, vulguis o no, perds o canvies algunes percepcions, més valdrà fer un exercici de memòria per posar un context familiar a la qüestió, a veure si així m’acosto encara que sigui virtualment a aquells antics sopars d’estiu.
Els meus avis de Premià de Mar vivien a la casa que fa cantonada entre el carrer Eixample, el de la Ràdio, i el carrer Esperança, el del Centre Cívic. De fet jo hi vaig néixer a aquella casa, de manera que, amb la de voltes que he arribat a donar, no deixa de resultar curiós que el meu entorn professional estigui tan a prop de les primeres parets que em van acollir. En aquells anys, quan faltaven uns quants anys perquè es construís el mercat de Sant Joan a la Gran Via, hi havia pescadors de canya que passaven per les cases amb peixos dins de cubells plens d’aigua de mar per vendre’ls a les mestresses. Així van arribar a mi els meus primers mabres, dins d’un cubell de plàstic des d’on anaven directament a la cuina a esperar l’hora del sopar. I aquí és on arriba aquell clip que per algun motiu se’m va quedar instaurat de manera nítida a la memòria malgrat que jo havia de ser poc més que un nyec: la meva àvia Andrea donant-me de sopar, oferint-me amb els dits un pedaç de mabre sobre un bocí de pa amb tomàquet vermellíssim –suposo que el tema dels tomàquets donaria per una altra Homilia-, dient-me ‘Té!’, amb aquell català treballat que em gastava malgrat haver nascut a una aldea d’A Coruña.
Ja ho veuen: tinc la imatge, l’escenari del record, però no tinc el sabor. No aquell sabor. Una altra cosa que s’ha quedat enrere per sempre, com l’avia, o els pescadors amb els seus cubells de plàstic que oloraven a aquell mar tan proper, el Mediterrani que se’ns canalitzava carrer Eixample amunt quan bufava la marinada i aquesta es quedava jugant amb els fulls del mandariner del pati de la casa.
Amb aquella edat jo no sabia si els mabres o les sardines o els raps els pescaven amb canya o des d’una barca o si saltaven beneits ells mateixos dins dels cubells, però com que mai no havia vist atrapar un peix preferia quedar-me directament amb l’opció de la barca. Devia de ser perquè m’encantava veure-les trepant platja amunt remolcades per aquelles politges a manovella que feien anar els pescadors quan arribaven de feinejar, o perquè m’agradava contar amb la mare els punts de llum que feien mar endins els que pescaven el calamar quan anàvem a buscar al pare a l’estació del tren els capvespres de finals de l’estiu.
En definitiva, amb barca, amb canya o a cops de bastó, el cas és que a mi no em mancaven els mabres a taula, que era el que veritablement m’importava. No sé si l’Artur i les seves barbes vikingues tenen raó amb la seva teoria, però la realitat és que de mabres n’hi ha poques. I com que amb la natura sempre anem a millor, entre una cosa i l’altra el que s’estila ara a mar son les putes meduses. Ves quina gràcia.
dimarts, de gener 30, 2007
Visitants
Doncs mirin, aquest me l’he perdut, i creguin-me que m’ha sabut prou greu. El cas és que no hem coincidit en l’horari perquè apareixia just a la sortida del sol, moment en el qual, una de dues, o estic al curro o estic dormint. I a sobre, quan trobo el moment d’anar-lo a conèixer, va i està ennuvolat, que també és mala llet. Sembla que estava escrit que aquí l’amic viatger i servidor estàvem condemnats a no trobar-nos i, la veritat, dubto bastant que tinguem una altra oportunitat de coincidir perquè, segons llegeixo, el nostre visitant ens tornarà a saludar d’aquí 300.000 anys, setmana amunt, setmana avall.
Molts de vostès n’hauran sentit a parlar poc o molt d’ell i alguns fins i tot s’hauran interessat sobre el seu recorregut. El seu nom és McNaught-Hartley, de professió viatger sideral. Resumint: un cometa, en concret el ‘Gran cometa’ del 2007, com l’han anomenat alguns astrònoms.
Al cap i a la fi, ja ho sabem, estem parlant tant sols d’una bola de roca i gel que brilla en la seva proximitat al sol i que quan arriba a una cosa que se’n diu periheli, es dóna mitja volta i fins la propera, ves a saber quan. Però el cas és que a mi, per motius variats, mai no m’ha convençut una definició tan prosaica.
De fet la primera vegada que em va cridat l’atenció això dels cometes va ser quan encara era un crio i en una vella pel·lícula sobre la vida de Mark Twain vaig saber que el seu naixement, el 1835, i la seva mort, setanta-cinc anys després, van estar marcats pel pas del cometa Halley. Naturalment es tracta només d’una emocionant coincidència, però em va impressionar que la vida d’un personatge tan brillant com va ser l’autor de les aventures de Tom Sawyer quedés emmarcada entre dues visites d’aquest bòlid.
Molts anys després, mentre escrivia el meu conte El Infierno, vaig trucar a l’observatori Fabra de Barcelona perquè m’expliquessin a grans trets el què era un cometa i la seva relació amb els estels fugaços, ja que necessitava la informació per la meva història. Se’m va posar al telèfon un home de veu anciana, i en l’entusiasme amb que em va donar aquelles explicacions vaig entendre que el meu interlocutor se sentia feliç de que algú, encara que amb motius peregrins, s’interessés pels seus viatgers de l’espai. Em parlava un cop més de roca i gel, i de les restes que deixava anar per el calor que li produïa la proximitat amb el sol i que conformaven la seva cua, però ho feia com si m’estigués descrivint la gràcia i els encants d’una princesa de conte de fades. Aquell home no em parlava d’un estèril objecte volador sinó de quelcom que d’alguna manera posseïa vida pròpia. Potser part d’aquesta poesia es va concretar en el final màgic de El Infierno.
Per major coincidència, poc després d’aquesta conversa ens van visitar el Hale Bopp i el Hiakutake i a mi, contagiat de l’entusiasme d’aquell vell astrònom, em va faltar temps per organitzar patrulles nocturnes a Sant Mateu por observar el pas dels nostres il·lustres visitants. Em resultava fascinant veure’ls allà dalt, donant una falsa sensació de quietud, i pensar en el seu trajecte fins allunyar-se de nosaltres a distàncies tals que defugen de la física per entrar en el concepte de la pura filosofia, arribant al seu afeli, el punt més distant del Sol, en 150.000 anys per exemple, com l’amic McNaught, abans de girar per tornar cap aquí. No és fàcil d’assumir mentalment una distància com aquesta que, amb tot, és una minúcia en la globalitat de l’Univers. I en què poca cosa que ens convertim nosaltres quan et mous amb xifres com aquestes, amb les nostres misèries i les nostres estúpides pretensions de ser el centre de tot plegat. El melic de l’existència. Patètic.
Això mateix portat a la ficció ve a ser el que passa a Cita amb Rama, d’Arthur C. Clarke, on es munta un sidral de por per l’arribada al nostre sistema solar d’un asteroide que resulta ser artificial, tot i que no hi viatja ningú: n’hi ha que el volen investigar i n’hi ha que, directament, el volen destruir, no fos cas. Quan la tensió entre científics i militars és màxima, l’asteroide gira al voltant del Sol i se’n va tan ricament per on havia vingut deixant a tots plegat amb cara del que som: d’imbècils. Els nostres cometes poden ser, a diferència del Rama de Clarke, només pedaços de roca i gel, però cada un d’ells ens regala una valuosa lliçó d’humilitat cada cop que ens visiten. Això si és que la volem aprendre.
I si no quedeu-vos amb la frase de David Levy, el co-descobridor del cometa Shoemaker-Levy que es va estavellar contra Júpiter el 1996: "Els cometes són com els gats: tenen cua i fan el que volen". I nosaltres, mentrestant, mirem i badem.
diumenge, de gener 21, 2007
El veterà
Res, que el tio no aprèn. Li va la marxa, es veu, i ja pot l’home haver perdut unes eleccions, i ja li poden haver fet els amics del papà un informe que li apuntava un nord per on començar a sortir-se del vesper, que ell passa. I ja pot l’informe portar el nom d’un dur ex-marine texà com James Baker. Com si el signa el mismíssim Buffalo Bill. Ja ho diu ell: no és que sigui un fatxenda, és que de moure’s així, a Texas en diuen caminar. Amb un parell. I per començar a arreglar la situació res millor que enviar-hi 21.500 soldats més, que el que passava era que n’havien pocs, diu aquí el Ronaldinho de l’estratègia militar.
I jo que em pensava allà a principis de segle, il·lús de mi, quan tot aquest desori encara no havia començat, que llocs com aquell hospital per veterans, el VA Hospital de San Diego, s’anirien buidant a mida que les grans guerres anessin quedant enrera en el temps.
El cas és que la mateixa línia de bus que agafava per anar a la feina a la universitat, passava després pel VA Hospital, de manera que hi vaig passar sovint per davant, fins i tot el vaig arribar a visitar, però, sobre tot, vaig compartir viatge amb una bona colla d’aquests vells soldats els quals, curiosament, no solien tenir aspecte de poder triar entre agafar el bus o el Corvette, no sé si m’explico.
Em cridaven molt l’atenció els més iaios, els veterans de la Segona Guerra Mundial, molt dignes amb els seus barrets amb les insígnies de les seves unitats o de l’American Legion. Però els que més impressionaven, pel seu número però també per les seves ferides, no sempre físiques, eren els ex-combatents del Vietnam. Semblaven seguir d’uniforme, però no pas el militar com no fos alguna vella jaqueta caqui: sabatilles esportives, texans, samarretes i gorres de beisbol decorades amb noms carregats d’història com Da Nang, Hue o Saigon. Generalment eren gent silenciosa, d’aspecte prim i mirada vaguejadora, però quan a algun d’ells li donava per parlar, amb una mínima coherència, valia la pena d’escoltar les seves històries. I trobaven maneres ben curioses d’iniciar una conversa.
Era un dissabte i jo pujava en bus al campus amb la intenció de mirar el meu correu electrònic i anar després a la platja, de manera que vestia per a l’ocasió, amb sandàlies, pantalons curts i un barret que tinc que se li aixequen les ales a la manera aussie. I el barret va ser l’excusa d’aquell individu de grenyes i llargs bigotis que seia a la fila del costat per fer-la petar, al menys la mitja horeta que teníem de recorregut. Començà demanant-me si jo era australià, per allò del meu barret, per entrar directament en matèria amb la història que havia fet amics de l’exèrcit australià quan estava a Vietnam. Jo ni tant sols sabia que Austràlia hagués participat en el conflicte, cosa que vaig confirmar després, però l’individu semblava simpàtic i jo tenia ganes de sentir històries, de manera que el vaig seguir escoltant.
El tipus havia estat Marine, de Camp Pendleton, allà mateix al costat, a San Clemente, de manera que no havia pas anat massa lluny des que va tornar de la guerra. Resumint, allò que hem vist a tantes pel·lícules. Que un bon dia de finals dels anys seixanta el meu interlocutor havia sortit de patrulla amb el seu escamot -squad, deia ell-, i de cop i volta apareixen els Charlies (de les inicials en clau de ràdio Victor Charlie per Viet Cong), i ja saben: molt de bum-bum i de tacataca-tacataca i un d’aquells individus de barret cònic que me li clava tres forats de Kalashnicov al meu veí de seient al seu genoll dret, dos per sota i un per sobre la ròtula. I per il·lustrar l’explicació l’home es va aixecar el camal dels texans i em va ensenyar les tres cicatrius, ampliades per les marques que li havien deixat els cirurgians que el van operar fins a quatre vegades després d’aquell dia, la darrera després que, per si no en tenia prou, l’atropellés un cotxe a l’Sports Arena Blvd.
- És curiós –Em deia-. D’aquella gent m’ha quedat gravada la imatge de les sandàlies que portaven. Així, semblants a les que portes tu ara. – I aquí vaig pensar: ‘Ja està, Xavi. Ara aquí al col·lega li patinarà la biela, es creurà que ets un Charlie, traurà un matxet a l’estil Rambo i et deixarà llest per bistecs’. Però no. L’home va clavar la mirada al davant de l’autobús i es va limitar a dir. – Els meus companys van acabar amb ells -. I no ho va dir amb aire triomfalista, precisament.
M’hagués agradat molt preguntar-li què en pensava de que el president Bush enviés 21.500 soldats més a l'escorxador iraquià però, és clar, aleshores el desgavell mundial encara no havia començat. No obstant això, recordant el seu genoll i la seva mirada, em puc fer una idea prou aproximada de quina seria la seva resposta.
I jo que em pensava allà a principis de segle, il·lús de mi, quan tot aquest desori encara no havia començat, que llocs com aquell hospital per veterans, el VA Hospital de San Diego, s’anirien buidant a mida que les grans guerres anessin quedant enrera en el temps.
El cas és que la mateixa línia de bus que agafava per anar a la feina a la universitat, passava després pel VA Hospital, de manera que hi vaig passar sovint per davant, fins i tot el vaig arribar a visitar, però, sobre tot, vaig compartir viatge amb una bona colla d’aquests vells soldats els quals, curiosament, no solien tenir aspecte de poder triar entre agafar el bus o el Corvette, no sé si m’explico.
Em cridaven molt l’atenció els més iaios, els veterans de la Segona Guerra Mundial, molt dignes amb els seus barrets amb les insígnies de les seves unitats o de l’American Legion. Però els que més impressionaven, pel seu número però també per les seves ferides, no sempre físiques, eren els ex-combatents del Vietnam. Semblaven seguir d’uniforme, però no pas el militar com no fos alguna vella jaqueta caqui: sabatilles esportives, texans, samarretes i gorres de beisbol decorades amb noms carregats d’història com Da Nang, Hue o Saigon. Generalment eren gent silenciosa, d’aspecte prim i mirada vaguejadora, però quan a algun d’ells li donava per parlar, amb una mínima coherència, valia la pena d’escoltar les seves històries. I trobaven maneres ben curioses d’iniciar una conversa.
Era un dissabte i jo pujava en bus al campus amb la intenció de mirar el meu correu electrònic i anar després a la platja, de manera que vestia per a l’ocasió, amb sandàlies, pantalons curts i un barret que tinc que se li aixequen les ales a la manera aussie. I el barret va ser l’excusa d’aquell individu de grenyes i llargs bigotis que seia a la fila del costat per fer-la petar, al menys la mitja horeta que teníem de recorregut. Començà demanant-me si jo era australià, per allò del meu barret, per entrar directament en matèria amb la història que havia fet amics de l’exèrcit australià quan estava a Vietnam. Jo ni tant sols sabia que Austràlia hagués participat en el conflicte, cosa que vaig confirmar després, però l’individu semblava simpàtic i jo tenia ganes de sentir històries, de manera que el vaig seguir escoltant.
El tipus havia estat Marine, de Camp Pendleton, allà mateix al costat, a San Clemente, de manera que no havia pas anat massa lluny des que va tornar de la guerra. Resumint, allò que hem vist a tantes pel·lícules. Que un bon dia de finals dels anys seixanta el meu interlocutor havia sortit de patrulla amb el seu escamot -squad, deia ell-, i de cop i volta apareixen els Charlies (de les inicials en clau de ràdio Victor Charlie per Viet Cong), i ja saben: molt de bum-bum i de tacataca-tacataca i un d’aquells individus de barret cònic que me li clava tres forats de Kalashnicov al meu veí de seient al seu genoll dret, dos per sota i un per sobre la ròtula. I per il·lustrar l’explicació l’home es va aixecar el camal dels texans i em va ensenyar les tres cicatrius, ampliades per les marques que li havien deixat els cirurgians que el van operar fins a quatre vegades després d’aquell dia, la darrera després que, per si no en tenia prou, l’atropellés un cotxe a l’Sports Arena Blvd.
- És curiós –Em deia-. D’aquella gent m’ha quedat gravada la imatge de les sandàlies que portaven. Així, semblants a les que portes tu ara. – I aquí vaig pensar: ‘Ja està, Xavi. Ara aquí al col·lega li patinarà la biela, es creurà que ets un Charlie, traurà un matxet a l’estil Rambo i et deixarà llest per bistecs’. Però no. L’home va clavar la mirada al davant de l’autobús i es va limitar a dir. – Els meus companys van acabar amb ells -. I no ho va dir amb aire triomfalista, precisament.
M’hagués agradat molt preguntar-li què en pensava de que el president Bush enviés 21.500 soldats més a l'escorxador iraquià però, és clar, aleshores el desgavell mundial encara no havia començat. No obstant això, recordant el seu genoll i la seva mirada, em puc fer una idea prou aproximada de quina seria la seva resposta.
diumenge, de gener 14, 2007
El canti
Aquesta historia la situaríem a una empresa ubicada a Barcelona i vinculada al món del tèxtil, cap allà dels anys cinquanta, quan el tèxtil català encara no havia entrat en la seva definitiva agonia i donava de menjar a moltes famílies del país.
La nostra empresa, tot i no ser una de les més importants de sector, tampoc no era de les que tancaven la categoria. Amb la seva fàbrica situada fora de la ciutat, en concret a Premià de Mar, a Barcelona mantenia les oficines centrals i uns magatzems. Es va donar el cas que a aquests magatzems va entrar a treballar un jove que acabava d’arribar de l’Aragó, d’un poblet de la província d’Osca. De fet, part de la família ja s’havia desplaçat en anys anteriors fins a Barcelona a la recerca de feina, així que el nostre protagonista tenia ja aquí dues germanes i un germà. Aquest darrer, però, va partir un desgraciat accident laboral que el va portar a la mort mentre treballava a la societat tèxtil ja mencionada. L’empresa, com a compensació, es va avenir a contractar l’altre germà per treballar als seus magatzems.
Superat el drama de la mort del germà, de la millor manera que es poden superar aquests drames, el jove aragonès s’anà fent a la vida de la ciutat i a la feina al magatzem. Les germanes, per la seva part, també prosperaren i així van poder obrir un forn de pa. Com podeu veure, una de tantes històries de les quals ens ha proveït la primera gran immigració cap a Catalunya, la dels anys cinquanta i seixanta, i de la qual molts de nosaltres en som descendents.
La vida anava passant doncs, i a la primavera la va seguir el seu estiu amb les seves calorades inherents. Podeu imaginar-vos que un magatzem pot no ser el lloc més fresc del món en plena canícula. El nostre jove treballador va recordar aleshores que al forn de les seves germanes hi havia un canti que s’havien endut des del poble a Osca, que els podria ajudar a superar aquelles calorades. Un canti dels bons, deia ell. I és que si sabeu alguna cosa de cantis estareu al cas que no tots mantenen l’aigua igual de fresca, ves a saber a causa de quin estrany prodigi. El seu canti era dels més refrescants que ell havia tastat i es va comprometre amb els seus companys a portar-lo al magatzem pel gaudi general.
I així va ser com l’endemà mateix el nostre jove entusiasta es va presentar al magatzem portant orgullós el giny que els havia de suavitzar aquelles setmanes de dura calorada a la feina.
El coneixement de l’existència i de les propietats d’aquell canti va superar les parets del magatzem per estendre’s per altres departaments de l’empresa, des de les oficines fins els despatxos de la direcció. La visita al magatzem per fer uns glops del recipient eren, a escala dels nostres dies, com la paradeta per fer el cafè davant de la màquina de vending.
El cas és que anaren passant els dies a l’empresa, més suportables mercès als bons oficis del canti manyo, fins que va passar quelcom aparentment fútil, inapreciable en l’esdevenir natural de la vida, però que tindria conseqüències inesperades pels principals actors d’aquesta història. I va ser que, atenent al fet que si a un magatzem fa calor a un forn de pa en fa molta més, les germanes del nostre predisposat treballador li van exigir el retorn del canti al lloc on pertanyia.
Capmoix i decebut el noi va comunicar l’endemà als seus companys que tenia el trist deure de retornar el canti al forn de pa. Els treballadors del magatzem l’animaren dient-li que no s’amoïnés, que era comprensible i que, vista l’experiència, farien una col·lecta per comprar-ne un. Recolzat anímicament, el jove enfrontà content la jornada laboral desconeixedor de què la notícia de la marxa del cantí havia superat les parets del magatzem per estendre’s per altres departaments de l’empresa, des de les oficines fins els despatxos de la direcció. Quan el noi es disposà a marxar amb el canti li sortí al pas ni més ni menys que el gran cap, l’home el cognom del qual donava nom a la companyia. El president, amb veu severa, li digué que tot allò que entrava per les portes d’aquella empresa es convertia en propietat de la mateixa i que, per tant, el canti no sortiria per aquella porta.
Acorralat per la situació, el jove es mirà l’amo, pensà en les seves germanes i finalment observà el canti. Aleshores l’aixecà fins a l’alçada del cap, entre ell i el directiu, i el deixà anar perquè iniciés un lleu recorregut descendent que el portaria a acabar fent-se a miques contra el terra.
- Doncs s’ha trencat! – Diuen que va dir-li el treballador manyo al president.
La nostra empresa, tot i no ser una de les més importants de sector, tampoc no era de les que tancaven la categoria. Amb la seva fàbrica situada fora de la ciutat, en concret a Premià de Mar, a Barcelona mantenia les oficines centrals i uns magatzems. Es va donar el cas que a aquests magatzems va entrar a treballar un jove que acabava d’arribar de l’Aragó, d’un poblet de la província d’Osca. De fet, part de la família ja s’havia desplaçat en anys anteriors fins a Barcelona a la recerca de feina, així que el nostre protagonista tenia ja aquí dues germanes i un germà. Aquest darrer, però, va partir un desgraciat accident laboral que el va portar a la mort mentre treballava a la societat tèxtil ja mencionada. L’empresa, com a compensació, es va avenir a contractar l’altre germà per treballar als seus magatzems.
Superat el drama de la mort del germà, de la millor manera que es poden superar aquests drames, el jove aragonès s’anà fent a la vida de la ciutat i a la feina al magatzem. Les germanes, per la seva part, també prosperaren i així van poder obrir un forn de pa. Com podeu veure, una de tantes històries de les quals ens ha proveït la primera gran immigració cap a Catalunya, la dels anys cinquanta i seixanta, i de la qual molts de nosaltres en som descendents.
La vida anava passant doncs, i a la primavera la va seguir el seu estiu amb les seves calorades inherents. Podeu imaginar-vos que un magatzem pot no ser el lloc més fresc del món en plena canícula. El nostre jove treballador va recordar aleshores que al forn de les seves germanes hi havia un canti que s’havien endut des del poble a Osca, que els podria ajudar a superar aquelles calorades. Un canti dels bons, deia ell. I és que si sabeu alguna cosa de cantis estareu al cas que no tots mantenen l’aigua igual de fresca, ves a saber a causa de quin estrany prodigi. El seu canti era dels més refrescants que ell havia tastat i es va comprometre amb els seus companys a portar-lo al magatzem pel gaudi general.
I així va ser com l’endemà mateix el nostre jove entusiasta es va presentar al magatzem portant orgullós el giny que els havia de suavitzar aquelles setmanes de dura calorada a la feina.
El coneixement de l’existència i de les propietats d’aquell canti va superar les parets del magatzem per estendre’s per altres departaments de l’empresa, des de les oficines fins els despatxos de la direcció. La visita al magatzem per fer uns glops del recipient eren, a escala dels nostres dies, com la paradeta per fer el cafè davant de la màquina de vending.
El cas és que anaren passant els dies a l’empresa, més suportables mercès als bons oficis del canti manyo, fins que va passar quelcom aparentment fútil, inapreciable en l’esdevenir natural de la vida, però que tindria conseqüències inesperades pels principals actors d’aquesta història. I va ser que, atenent al fet que si a un magatzem fa calor a un forn de pa en fa molta més, les germanes del nostre predisposat treballador li van exigir el retorn del canti al lloc on pertanyia.
Capmoix i decebut el noi va comunicar l’endemà als seus companys que tenia el trist deure de retornar el canti al forn de pa. Els treballadors del magatzem l’animaren dient-li que no s’amoïnés, que era comprensible i que, vista l’experiència, farien una col·lecta per comprar-ne un. Recolzat anímicament, el jove enfrontà content la jornada laboral desconeixedor de què la notícia de la marxa del cantí havia superat les parets del magatzem per estendre’s per altres departaments de l’empresa, des de les oficines fins els despatxos de la direcció. Quan el noi es disposà a marxar amb el canti li sortí al pas ni més ni menys que el gran cap, l’home el cognom del qual donava nom a la companyia. El president, amb veu severa, li digué que tot allò que entrava per les portes d’aquella empresa es convertia en propietat de la mateixa i que, per tant, el canti no sortiria per aquella porta.
Acorralat per la situació, el jove es mirà l’amo, pensà en les seves germanes i finalment observà el canti. Aleshores l’aixecà fins a l’alçada del cap, entre ell i el directiu, i el deixà anar perquè iniciés un lleu recorregut descendent que el portaria a acabar fent-se a miques contra el terra.
- Doncs s’ha trencat! – Diuen que va dir-li el treballador manyo al president.
dimarts, de gener 09, 2007
Matins de diumenge
El cas és que diumenge passat, un dia radiant de sol primaveral com recordaran, vaig sortir disparat de casa a fer uns quants quilòmetres pel sender marítim en direcció sud-oest, com és el meu costum, quan passant per davant de Can Manent vaig tenir la sensació de quedar atrapat en un estrany déjà vu. No es vagin ara a pensar que hi havia res de parapsicològic en el fenomen, ni té res a veure amb la darrera pel·lícula d’en Denzel Washington. El tema era molt més senzill i mundà que tot això, i era que vaig recordar amb claredat trobar-me allà mateix, davant la Masia al Camí Ral, un altre diumenge assolellat fent la passejada del diumenge amb els pares i el meu germà... prop de quaranta anys enrera.
No és que recordés un diumenge concret, sinó un exemple de tots aquells en els quals les nostres passes ens portaven per allà, per aquell Camí Ral que, si mal no m’erro, en aquells temps era per a la majoria de la gent de poble només la Carretera, però per d'altres la Avenida del Generalísimo.
Hi ha una tendència important a omplir els diumenges de cerimonials que, a força de repetir-los, acaben convertint-se en rutines. És una predisposició que m’amoïna especialment; em sembla que ja hi ha massa rutines els dies laborables, però reconec que costa defugir-ne. En qualsevol cas ara, als meus quaranta-i-tants, procuro, no sempre amb èxit, de dotar els meus diumenges amb tanta fantasia com en sóc capaç, però quan era una criatura un podia despertar-se el diumenge al matí i saber amb aproximació mil·limètrica quins serien els grans traços del desenvolupament del dia. I la veritat és que aleshores m’agradava que fos així; un diumenge no era un diumenge sense certes coses.
Per començar, l’esmorzar. A casa s’esmorzava de valent els diumenges. Pel matí, el meu germà, o jo, o tots dos plegats, baixàvem a Cal Petit i compràvem brioixos, ensaïmades i coca, i de vegades nata, quan era l’època de les maduixes i la mare les servia amb sucre per les postres del migdia. Tinc entès que la tradició de les famílies importants de Premià era anar a Cal Petit a comprar les postres després de missa, però nosaltres érem més aviat de l’esmorzar. No devíem ser dels importants. Deu de ser per això, perquè no coincidíem a Cal Petit els diumenges, que encara vaig trigar molts anys en conèixer en persona a la senyora Ferrussola.
En qualsevol cas, els nostres esmorzars dominicals solien venir acompanyats dels discos de vinil que hi havia a casa, normalment música clàssica, Txaikovsky i alguna cosa de Chopin i Beethoven, i també sarsueles. És curiós, però quan hem fet a la Ràdio programes de música clàssica els diumenges al matí, se m’ha despertat una mena de reacció tipus experiments d’en Pavlov –ja saben, aquell dels gossos-, i em venien una ganes boges de fer-me un fart amb un d’aquells mítics esmorzars.
Però després de l’esmorzar venia la missa, una altra de les rutines dominicals. Crec que més que la missa, el que em molestava profundament era vestir-me per anar a la missa. Posar-me guapo, una mena de submissió del meu estil que significava l’antítesi a la roba que un es posaria per anar a passar-s’ho bé, que era com solia vestir, per exemple, els dissabtes. És clar que se suposava que a la missa no anàvem a passar-nos-ho bé sinó a cantar, escoltar el mossèn –em costava una barbaritat parar atenció al què deia- i a combregar, una cerimònia que rebia amb un cert alleujament perquè anunciava el final imminent de la celebració.
I després de la missa, la passejada. Mentre s’organitzava la reunió social de cada diumenge a migdia a Cal Petit, nosaltres tiràvem carrer de la Plaça, perdó, del General Mola, avall fins a la Carretera a buscar una mica de sol davant de Can Manent, que no era biblioteca ni res de similar. Però davant de Can Manent, a la Carretera, hi havia dos elements fonamentals d’aquells diumenges i que eren, de fet, els protagonistes del meu déjà vu de diumenge. El primer d’ells, a tocar de carrer de la Plaça (passo d’en Mola), era la xurreria, una gran capsa em sembla que vermella on, com el seu nom indica, feien xurros i fregien patates que després servien en bosses de paper de colors. I l’altre ingredient d’aquelles matinals era el quiosc d’en Graells, on recordo com si el veiés al meu pare comprant els fascicles de l’enciclopèdia Monitor de Salvat, i algun llibre de Tintín per a nosaltres.
Han passat prop de quaranta anys però, gràcies a la feliç rutina de tants diumenges passats, encara ara puc flairar escenes viscudes d’un diumenge solellós de principis dels anys setanta a Premià de Mar.
dimarts, de gener 02, 2007
Quasi tres caps d’any en 24 hores.
El 30 de desembre del 2000 va ser un dia especialment emboirat a San Diego: la ciutat havia quedat coberta amb aquella mena de massa freda i humida que arriba del Pacífic com una fantasma tètric i gegantesc al què anomenen fog. Aquest va ser el motiu pel qual el 747 de la British que em retornava a la meva casa californiana de passar unes vacances a la meva casa maresmenca, no va poder enlairar-se del Phoenix Sky Harbor, on havíem baixat a passar els tràmits de la duana. La possibilitat d’obsequiar-me amb una nit a Arizona no entrava en absolut als meus plans, però no hi havia res a fer: després de tenir-nos més d’una hora a l’espera que canviessin les condicions meteorològiques –i de fer-nos jugar a fet i amagar amb el nostre equipatge-, ens van dir que la tripulació britànica, que de boira en deuen saber una estona, havia decidit suspendre el vol. En acabat cap a San Diego només seguíem servidor i tres científics també catalans, així que ens podrien encabir fàcilment en algun vol al matí següent.
Descartada la iniciativa d’un dels meus companys de retenció involuntària de llogar un cotxe per fer les 298 milles que ens separaven de San Diego, van optar per acceptar la proposta d’allotjament que ens feia la British Airways al Hilton que tenen al costat de l’aeroport. Aquests no s’estan –o no s’estaven al menys- de res.
A risc de semblar un poca pena, els diré que l’habitació de l’hotel era impressionant, d’una mida similar a la de l’apartament on visc, amb el seu bany enorme, una sala d’estar amb taula de despatx, microones, cafetera, nevera, sofà i televisor, i l’habitació amb un llit on hauríem pogut dormir àmpliament quatre persones –un veritable malbaratament de recursos, vaig pensar tenint present la meva imaginació per certes coses-, i la seva segona televisió.
Tot i el luxe, la veritat és que a penes vaig poder dormir, bàsicament mercès la col·laboració d’un treballador de la British que va voler trucar-me a les dues de la matinada per recordar-me que un autobús llençadora em vindria a buscar a les set per dur-me a l’aeroport, com si no m’hagués quedat clar. Vaig passar la resta de la nit nedant a aquella piscina de llençols de ras, aconseguint fer algun cop de cap fins que a les sis vaig optar per llevar-me, dutxar-me i veure les notícies per la tele. Vaig posar la CNN i em vaig trobar amb la sorpresa que estaven transmetent en directe els focs artificials que donaven la benvinguda a l’any 2001. Alguna cosa no quadrava: estava cansat i esmussat pel jet lag i la manca de son, però per res podia ser ja el cap d’any! Finalment la càmera de la CNN va obrir el pla i allà van aparèixer el Palau de l’òpera i el Harbour bridge de Sydney. Estava veient en directe el cap d’any d’Austràlia! Encara passarien 18 hores abans que celebressin el nou any a Phoenix, i 19 perquè ho fessin a San Diego. Però només 10 hores perquè la gent que havia deixat a casa es mengessin el raïm. Poques vegades com aquella matinada a Phoenix he tingut una consciència tan evident de la globalitat del planeta: venint d’Europa camí de Califòrnia, veia en directe a un hotel d’Arizona com s’encetava un nou any -precisament el del nou mil·lenni!- a Austràlia. Oceania, Àsia i després Àfrica i Europa anaven entrant al segle XXI mentre jo buscava la forma de fer-me amb un cafè pel hall del Hilton de Phoenix.
Un cop arribats sans i estalvis a San Diego, i previ pas per casa a la recerca d’una segona dutxa que em mantingués despert, vam dedicar el dia a visitar un dels innombrables parcs de la ciutat, encara desconegut, fent temps fins que arribessin les tres de la tarda per trucar a les famílies d’aquesta banda de l’Atlàntic a qui els havia arribat ja aquesta entelèquia del nou mil·lenni. Un nou mil·lenni que, per cert, els americans havien celebrat ja l’any anterior. No hi va haver manera; ni els científics més assenyats varen poder convèncer-los que l’any 2000 encara érem al tristíssim segle XX. Suposo que els influïa la seva passió per les coses rodones.
Després de la celebració europea del nou any, la tarda es va estendre llarguíssima al meu davant. No havíem previst cap festa ni privada ni pública per aquella nit, ja que la majoria dels nostres amics encara s’estaven a Europa. Havia de ser un sopar tranquil amb menjar mexicà, un Cabernet sauvignon de Napa Valley i un Freixenet Cordón negro que és l’únic cava de preu raonable que es troba a Califòrnia. Seria el sopar de l’únic cap d’any que viuria en directe, després de ser present en altres dos aquell mateix dia, via CNN i via telefònica des de Sydney i Barcelona... però no hi vaig ser a temps. El jet lag va ser més fort que jo i el nou mil·lenni em va sorprendre al sofà, dormint com un angelet.
Descartada la iniciativa d’un dels meus companys de retenció involuntària de llogar un cotxe per fer les 298 milles que ens separaven de San Diego, van optar per acceptar la proposta d’allotjament que ens feia la British Airways al Hilton que tenen al costat de l’aeroport. Aquests no s’estan –o no s’estaven al menys- de res.
A risc de semblar un poca pena, els diré que l’habitació de l’hotel era impressionant, d’una mida similar a la de l’apartament on visc, amb el seu bany enorme, una sala d’estar amb taula de despatx, microones, cafetera, nevera, sofà i televisor, i l’habitació amb un llit on hauríem pogut dormir àmpliament quatre persones –un veritable malbaratament de recursos, vaig pensar tenint present la meva imaginació per certes coses-, i la seva segona televisió.
Tot i el luxe, la veritat és que a penes vaig poder dormir, bàsicament mercès la col·laboració d’un treballador de la British que va voler trucar-me a les dues de la matinada per recordar-me que un autobús llençadora em vindria a buscar a les set per dur-me a l’aeroport, com si no m’hagués quedat clar. Vaig passar la resta de la nit nedant a aquella piscina de llençols de ras, aconseguint fer algun cop de cap fins que a les sis vaig optar per llevar-me, dutxar-me i veure les notícies per la tele. Vaig posar la CNN i em vaig trobar amb la sorpresa que estaven transmetent en directe els focs artificials que donaven la benvinguda a l’any 2001. Alguna cosa no quadrava: estava cansat i esmussat pel jet lag i la manca de son, però per res podia ser ja el cap d’any! Finalment la càmera de la CNN va obrir el pla i allà van aparèixer el Palau de l’òpera i el Harbour bridge de Sydney. Estava veient en directe el cap d’any d’Austràlia! Encara passarien 18 hores abans que celebressin el nou any a Phoenix, i 19 perquè ho fessin a San Diego. Però només 10 hores perquè la gent que havia deixat a casa es mengessin el raïm. Poques vegades com aquella matinada a Phoenix he tingut una consciència tan evident de la globalitat del planeta: venint d’Europa camí de Califòrnia, veia en directe a un hotel d’Arizona com s’encetava un nou any -precisament el del nou mil·lenni!- a Austràlia. Oceania, Àsia i després Àfrica i Europa anaven entrant al segle XXI mentre jo buscava la forma de fer-me amb un cafè pel hall del Hilton de Phoenix.
Un cop arribats sans i estalvis a San Diego, i previ pas per casa a la recerca d’una segona dutxa que em mantingués despert, vam dedicar el dia a visitar un dels innombrables parcs de la ciutat, encara desconegut, fent temps fins que arribessin les tres de la tarda per trucar a les famílies d’aquesta banda de l’Atlàntic a qui els havia arribat ja aquesta entelèquia del nou mil·lenni. Un nou mil·lenni que, per cert, els americans havien celebrat ja l’any anterior. No hi va haver manera; ni els científics més assenyats varen poder convèncer-los que l’any 2000 encara érem al tristíssim segle XX. Suposo que els influïa la seva passió per les coses rodones.
Després de la celebració europea del nou any, la tarda es va estendre llarguíssima al meu davant. No havíem previst cap festa ni privada ni pública per aquella nit, ja que la majoria dels nostres amics encara s’estaven a Europa. Havia de ser un sopar tranquil amb menjar mexicà, un Cabernet sauvignon de Napa Valley i un Freixenet Cordón negro que és l’únic cava de preu raonable que es troba a Califòrnia. Seria el sopar de l’únic cap d’any que viuria en directe, després de ser present en altres dos aquell mateix dia, via CNN i via telefònica des de Sydney i Barcelona... però no hi vaig ser a temps. El jet lag va ser més fort que jo i el nou mil·lenni em va sorprendre al sofà, dormint com un angelet.
dijous, de desembre 28, 2006
dimarts, de desembre 26, 2006
Fantasmes escrits
M’estic emportant un curro considerable aquests dies tractant de preservar vells paperots d’un trist final a mans dels peixets i de l’oblit. Els que escrivim de fa temps segur que ens hem trobat tard o d’hora amb el dubte de què fer amb aquells textos que vàrem escriure un dia amb l’Olivetti de guàrdia, o fins i tot a mà, i des quals, com és lògic, tant sols conservem una còpia; els originals, únics i exclusius. Si el paper en qüestió s’arriba a perdre o destruir alguna vegada per qualsevol motiu, mai més no tindrem ocasió de recuperar les paraules exactes d’allò que un dia vam voler dir de la manera més bella possible. La pèrdua serà irreparable.
Abans, és clar, aquest plantejament no existia, com segurament no existirà en el futur. En el passat, les coses s’escrivien, es passaven a net i, si l’escrit tenia el mínim interès, es guardava a una carpeta i allà es quedava fins que alguna estranya circumstància el feia tornar al món dels vius, o fins que els animalons aquests de pell platejada se’ls cruspien amb delit, independentment que es tractés d’una redacció de l’escola o d’una carta d’amor enfebrat. D’uns anys ençà ho escrivim pràcticament tot a l’ordinador, de manera que a poca traça i previsió que es tingui, la pervivència dels textos hauria de quedar garantida de forma pràcticament automàtica.
No és que conservi cap escrit que hagi de significar per ell mateix una pàgina exclusiva en la història de la literatura d’aquest país, però els vaig fer jo, què volen que els digui, i per tant tenen per mi un valor que justifica que me’ls instal·li al faristol com porto fent de fa setmanes, i em dediqui a repicar-los a l’ordinador. Imaginin-se la feinada! És clar que també podria escanejar-los, però això ho deixo per fotos, bitllets de viatges antics, entrades a concerts i coses per l‘estil. De fer-ho amb un escrit no passaria d’aconseguir una mala fotocòpia –digital, això sí-, i em privaria de repassar el contingut i les formes d’aquests textos, cosa que probablement no faria en altres circumstàncies.
I d’aquesta manera han estat desfilant pel faristol per ocupar memòria a l’ordinador, entre d’altres coses poemes de l’adolescència, guions del curs de vídeo de l’escola Videografia de Barcelona, confessions tremoloses i palles mentals divertides unes i oblidables altres. I guions de ràdio com les intros al programa L’Escola de la calor, que fèiem a Ràdio Premià de Mar el confrare Joanca Moreno i servidor l’estiu del 1987, o les mítiques Poltrones que van estar sortint a finals del 1988 al magazín Un matí qualsevol, que també conduïa en Joanca i que, d’alguna manera, son precursores d’aquestes Homilies paganes que van sortint des del 2004.
La qüestió és que revisitar aquests originals, tornar a escriure les mateixes paraules en el mateix ordre en que les vaig disposar de vegades vint anys enrera, em produeix una sensació veritablement especial. Els confesso que quan vaig començar a recuperar aquests escrits -tal com deia per digitalitzar-los, però també per poder llençar papers i fer espai a la llibreria-, creia enfrontar-me a un treball tediós i monòton, com el d’un monjo medieval copiant un còdex o una Bíblia, però sense la seva fe. I en canvi, i malgrat recordar-los pràcticament tots ni que sigui vagament, molts d’ells estan aconseguint encendre’m un apunt de l’emoció que em va portar aleshores a seure davant de l’Olivetti i donar forma a un pensament, un record, un conte, un sentiment o la introducció a un programa de ràdio.
Difícilment puc recuperar sensacions personals dels anys vuitanta –i, segons quines, ni maleïda la falta que fa-, però em posa en situació rescatar un article en el qual critico el cacau polític, la brutícia i la degradació dels carrers, la inseguretat ciutadana i el terrible problema de la drogaaddicció que es vivia a Premià de Mar l’estiu del 1987 –Com ha canviat la ciutat en vint anys, i quina poca memòria que tenim tots plegats!-. D’altra banda em provoca un somriure de sorpresa veure negre sobre blanc el record d’una noia d’ulls verds que m’embadalia a l’institut. Resulta que el text em suggereix que ella i jo vàrem arribar a entrar en combat en alguna ocasió, amb petons i carícies, i jo no recordava que hagués estat així. O potser sigui que, de fet, allò no va succeir mai i aquella redacció adreçada a mi mateix només fos la recreació d’un desig que mai havia de convertir-se en realitat. Ja em diran vostès què més donarà a aquestes alçades de la pel·lícula.
Si guarden escrits a alguna carpeta arraconada, recuperin-los. Els parlaran de vostès mateixos com d’individus que no creuran ser vostès. Els diran que els seus records són només veritats maquillades quan no, directament, mentides.
dilluns, de desembre 18, 2006
Miami Vice. Dilluns, 18 de Desembre del 2006
Cada dècada ha tingut la seva sèrie televisiva de lladres i serenos. Als setantes els amos van ser els inoblidables Starsky i Hutch –David Soul i Paul Michael Glaser-, molt per sobre dels SWAT, els expeditius Homes de Harrelson. Als vuitanta, i malgrat la brillant irrupció d’en Tom Selleck a Magnum PI, no hi ha discussió respecte a que la sèrie policíaca per excel·lència va ser Miami Vice, Corrupción en Miami a TVE, com ho serien els Expedients X d’en Chris Carter els noranta, o els actuals CSI per la primera dècada del nou segle.
Fos per coincidència d’horari davant de la tele, o ves a saber el perquè, una de les sèries que més m’han fidelitzat ha estat Miami Vice, fins el punt que hores d’ara en molts aspectes encara em ve a resumir estèticament la idea que m’ha quedat dels meus vuitantes; poca broma: des de l’Institut Satorras de Mataró fins a la Ràdio, passant pels escoltes, l’exèrcit, les feines de venedor, de jardiner, d’ajudant a la fàbrica de gasoses de Can Pompili, de la brigada de neteja de la fàbrica Jumberca de Badalona, fent bustiades o de redactor del padró de Premià de Mar, els treballs a Aitona i Galícia, totes aquelles noies, el naixement de la meva filla i la banda de tripulants pirates del pis/portaavions USS Bonghònia del carrer Jacint Verdaguer. Entre d’altres coses.
La veritat és que veure els episodis de Miami Vice prop de vint anys després, fa una mica de mal a la vista. Al cap i a la fi tots hem evolucionat, i algunes estètiques, els colors de tons pastel o certes posturetes davant la càmera no mereixen un altre qualificatiu, vistes amb ulls del S/XXI, que no sigui el d’hortera però, amics, els viutanta eren així. Mireu-vos sinó el vestuari d’un concert dels de l’època de la Earth, wind & fire o els videoclips de Miguel Bosé. Per exemple. Amés, millor no siguem tan primmirats amb el look del passat perquè a veure quin individu entre la vintena i la trentena no es va maquejar en aquells anys amb nàutiques, pantalons de pinces, samarreta i americana d’estiu a joc i les inefables ulleres Vuarnet per fer-se unes Gran Vies o castigar el personal al Jardí de Premià o a la discoteca Factoria de Mataró sota el Weekend de The Todd Terry Project. Servidor –I confess!- ho feia. I, amés, funcionava. Ja m‘entenen.
Els directius de la NBC van tenir molt clar que l’audiència de la sèrie havia de quadrar amb el perfil dels espectadors de la MTV, i és per això que, a banda dels elements ressenyats –sense oblidar-me del Ferrari Daytona dels primers episodis, que era en realitat un Corvette tunejat, fins que es van poder permetre el Testarrossa blanc defitiu-, la BSO de Miami Vice la van integrar temes de Phil Collins, U2, Jackson Browne, Tina Turner, Glenn Frey, Peter Gabriel, ZZ Top, Dire Straits, Depeche Mode, Sheena Easton, Bryan Adams, Frankie Goes to Hollywood, James Brown, Foreigner, The Police, Laura Branigan, Ted Nugent o Billy Idol; el bo i millor del panorama musical de l’època.
El pas del temps no perdona les estètiques, diria que afortunadament, i deu de ser per això que quan Michael Mann, el productor de la sèrie original, s’ha decidit a portar-la al cinema, no ha quedat ni rastre d’aquells elements que, precisament, donaven personalitat al producte. No queda res dels colors pastel, ni d’aquella llum omnipresent, ni de les posturetes, ni tant sols de la cèlebre banda sonora de Jan Hammer. Ni tant sols ha quedat un bri del sentit de l’humor que, de tant en tant, li posaven al tema Don Jonhson i Philip Michael Thomas. Els Sonny Crockett i Ricardo ‘Rico’ Tubbs de Colin Farrell i Jamie Foxx, són més durs, més resolutius, i no somriuen ni que els matin a pessigolles. La majoria de les escenes o són nocturnes o són crepusculars i pel que fa al vestuari, sense perdre una certa elegància informal, no passarà a la història com els models d’Armani i Adolfo Domínguez que lluïen els seus antecessors.
Diuen que un dels motius pels quals es va acabar la sèrie va ser precisament perquè Michael Mann li va voler donar aquest gir més fosc i l’audiència no s’hi va avenir a un canvi tan flagrant, obligant-los a retornar a l’essència original. Però per aleshores la cosa ja dequeia; els actors tenien projectes per fer cinema i els nous guionistes havien perdut el nord dissenyant episodis que feien treure els colors, com aquell en el qual James Brown era, ja em diran vostès, un líder extraterrestre.
Així doncs, vint anys després Michael Mann s’ha sortit amb la seva. El nou look de Miami Vice s’ha després dels colors i la llum dels vuitanta i ara és dur, fred i fosc. Un to més apropiat a aquest inici del S/XXI.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
