Lligueta interna del grup fotogràfic Argent. Tema 'Flors'. Blanc i negre. Novembre del 2010. Camp de gira-sols. Manchones. Saragossa.

Quan ens parlen de flors els primers conceptes que ens venen a la ment són la olor i el color. Per això era especialment motivant una fotografia de flors en blanc i negre. La olor, per raons òbvies, estava ja perduda d’antuvi. Per molta tecnologia digital que fem servir, encara no la podem transmetre. Quedava, doncs, el tema del color, i quina sorpresa resulta quan apliques les eines adients i descobreixes aquesta bellesa amagada, aquesta cara B fosca, humil, però per res trista que ofereixen aquests gira-sols deslliurats dels seus grocs, marrons i verds naturals.

Aquestes humils flors aragoneses diuen molt més de nosaltres del què ens pensem: deslliurades dels colors que ens embelleixen, només queda l’essència.

Quants de nosaltres resistiríem un sòlid examen en Blanc i Negre?

Lligueta interna del grup fotogràfic Argent. Tema 'Tardor'. Color. Octubre del 2010. Camí del Mig. Premià de Mar. Barcelona.

Vaig sortir a fotografiar escenes espectaculars de tardor quan, a mig camí dels 300 metres que separaven casa meva del cotxe, la vaig veure. Penjava de l’arbre que l’havia vist néixer la primavera passada i que a mitjans d’octubre ja se’n desprenia. La vaig captar just quan es disposava a saltar al terra per convertir-se en element inanimat, en objecte arrossegat per l‘escombra d’un adormit treballador municipal. Un darrer instant de bellesa i vida abans del final. La resta de les fulles de l’arbre, ara encara verdes i plenes de vida, no trigaran a seguir-la en els seu salt al buit absolut.

Lligueta interna del grup fotogràfic Argent. Tema 'Vacances'. Color. Agost del 2010. Platja Barinatxe. Larrabasterra. Bizkaia.

Barinatxe, o 'La salvaje' és, de fet, una platja nudista, famosa per la cursa que es fa el juliol on tots els participants corren despullats. Aquell dia plovia amb ganes i, tot i ser l'agost, feia fred de debò. Temps basc, que dirien ells. El surfistes ho arreglaven fàcil amb el neoprè, però l'indvidu de baix a la dreta gaudia del seu dia de platja, plogués o no. 'Hemos dicho nudista? Pues eso!' Vaig pensar que havia de ser una mena d'aizkolari, o gudari, o corricolari, o lehendakari... Jo què sé! De al ladito de Bilbao, al menos!!

Lligueta interna del grup fotogràfic Argent. Tema 'Patrimoni industrial'. Blanc i Negre. Juny del 2010. Finestra de can Escoda, Premià de Mar.

Janis. 40 anys

La vaig descobrir una bona colla d'anys després que fos morta. Sonava des d'un vinil que punxaven a l'únic bar amb aire condicionat que hi havia a Aitona un estiu que vaig dedicar a arrossegar els meus sorpresos 19 anys entre els fruiters del Segrià. Hi havia unes noies que s'unien a ella per cantar a ple pulmó 'Me and Bobby McGee' i sempre que sento la cançó penso en elles i em sento bé. Deu de ser perquè m’arriba un record de quan tot estava encara per descobrir per a mi.

Llegeixo que avui fa 40 anys que la Janis va marxar a explorar altres dimensions de colors brillants i he pensat que bé li puc dedicar un record, encara que sigui pels vells temps d’aquell fantàstic western crepuscular del 1982.

No l’he trobada cantant ‘Me and Boby McGee’, però hi ha aquest intensíssim ‘Cry baby’ que diu molt de la seva força a l’escenari, i segurament també de les seves febleses al món real.

Sèrie Euskadi 2010 03

Getxo, port vell

Correbous!!!

Què voleu que us digui: maleïda la gràcia que em fa el blindatge dels correbous. Si els catalans vam ser especialment radicals, clars, moderns, civilitzats, europeus, model de futur, desmarcats de la caspa i un exemple a seguir per la resta de l’Estat amb l’abolició de les curses de braus, ja em direu amb quina cara defensem ara que el nostre Parlament protegeixi per ‘tradició’ una activitat bàrbara on el toro, a poc que hi pensem, pateix només per garantir la diversió d’uns quants ‘individus’, i ressalto les cometes per no utilitzar d’altres qualificatius que ara mateix bullen al meu cap. I, per fer-ho encara més intel•ligent, hem donat arguments a la ‘caverna’ per seguir defensant que la prohibició de les ‘corrides’ era només una maniobra antiespanyola.
Brillant, ja et dic!

El Coliseu nocturn

Podeu veure aquesta foto (Roma, juliol del 2007) exposada al bar 'El Passatge' de l'amic Pepe Peraza, al carrer de Jacint Verdaguer de Premià de Mar.

¡Hasta siempre, profesor!

Un homenatge d'urgència a una de les poques veus que han posat l'Aragó en el mapa, un territori secularment castigat que ara, dissortadament, s'ha quedat una mica més orfe.

Sèrie Euskadi 2010 02

Platja Barinatxe Larrabasterra-Sopelana Biscaia

Tavertet (02)

Una Ossa Mike Andrews, una Montesa Cota 349 i una Bultaco Sherpa, models de motos de trial Made in Catalonia dels anys 70 com les que ens van despertar aquell diumenge a L'Esquirol. A sobre de les motos, Tavertet, el fugaç objectiu assolit!

Sempre és més agradable fer una caminada per camí de bosc que no pas per carretera, i més encara si és de nit. Probablement podrien trobar algun corriol que els fes més bucòlic el tragí, però tenint en compte l’hora que comença a ser i la quantitat d’aigua que els ha arribat a caure a sobre durant la tarda -fet molest-, el pragmatisme s’imposa al bucolisme. Els autoestopistes, forçosament reciclats en simples caminants, devoren els 11 quilòmetres d’asfalt en absolut silenci, reclosos en les seves meditacions.

Si fossin gent de pràctica religiosa de ben segur que haurien dedicat bona part de les dues hores llargues que va durar la marxa a pregar per la possibilitat de trobar un bar obert a la seva arribada a Santa Maria de Corcó. Es coneix que algun sant de guàrdia comprèn la situació i disposa que els llums encesos a l’interior d’un cafè escalfi els ànims dels nostres expedicionaris, prou defallits a aquestes alçades. No es tracta del mític Hostal de l’Esquirol, però en aquestes circumstàncies una cervesa freda és una cervesa freda al bar Manolo de qualsevol població metropolitana o al cafè de l’hotel Ritz de París que duu el nom del gran Ernst Hemingway. La mestressa acull els nostres protagonistes amb gest maternal i tranquil·litza les seves consciències en advertir-los que el local romandrà obert mentre duri la partida que un petit grup de parroquians disputa a una taula veïna.

Cau una primera cervesa a bon ritme i la confortabilitat del local, unida al cansament dels joves, els anima a una segona, aquesta més pausada i assaborida. Al cap d’una hora els herois segueixen a la taberna i la partida no presenta símptomes d’haver d’acabar-se en un termini raonable. Més cervesa podria resultar massa aventurat per uns fetges tan joves i unes capissoles tan poc farcides de maduresa. A més, el cansament es fa palès i la combinació entre l’aiguat i la caminada ha provocat l’aparició de butllofes a algun dels sis peus amb que compta el conjunt dels expedicionaris. Convé, ara sí, buscar un racó on passar la nit. Per fortuna no queda rastre de la tempesta de Granollers i la volta del cel es mostra atapeïda d’estels. Els sacs de dormir van a terra a un espai dels afores de l’Esquirol i els tendres mosqueters aparquen al seu interior. En pocs minuts, tots tres ronquen.

No és el sol, ja alt sobre l’horitzó, ni l’alegre piulada dels ocells osonencs el que desperta els bells dorments sinó el motors de quatre temps d’un grup de motos de trial que deambulen al seu voltant. Sorpresos i encara adormits, cauen en que les motos no hi fan cabrioles de forma capriciosa sinó que ho han disciplinadament per un circuït perfectament indicat, en mig del qual els viatgers inconscients havien instal·lat el seu campament la nit anterior. Els pilots, gent educada, saluden els nois entre equilibris impossibles mentre els atribolats adolescents recullen sacs, motxilles i guitarra i surten del circuït, cames ajudeu-me.

Encara queden 12 quilòmetres fins a Tavertet, i no és cosa de perdre el temps. Carretera enllà una de les butllofes que van germinar la tarda anterior es mostra impertinent de manera particular. Un dels viatgers no pot seguir caminant en aquelles condicions. La deessa Fortuna, però, torna en el seu ajut i els permet recuperar el seu tarannà d’autoestopistes, només que en aquesta ocasió la que passa una de les motos de trial que competien a l’Esquirol. El lesionat, amb la seva motxilla i la guitarra, arribarà a Tavertet en moto; la resta, enyorant el 1500 i el 2 CV, ho faran estoicament, a peu.

El trident premianenc es retroba prop del migdia. Són a Tavertet, els cingles, el pantà de Sau... Esgotats i feliços, es feliciten per l’assoliment de l’objectiu... i immediatament després busquen arrauxadament la manera de tornar a l’Esquirol des d’on agafar un autobús fins a Vic on agafaran un tren cap a Barcelona. Pel que fa a allò de les masies... Bé, potser en una altra ocasió. En tot cas ningú no recau en el trist fet de que la guitarra, soferta companya de l‘aventura, no ha sortit en cap moment de la seva funda.

RHCP - Road Trippin
Cargado por redhotfan. - Ver más clips de música, videos en HD!

Els viatges per carretera, més o menys llunyans, solitaris o en companyia, m'han omplert de moltes sensacions al llarg de la meva vida. Els Red Hot Chili Peppers expliquen un d'aquests viatges en aquesta preciosa 'Road Trippin''.

(He canviat el vídeo. Aquest al menys sona millor)

Sèrie Euskadi 2010 01

Des de la carretera entre Pamplona i Sant Sebastià



Imatge nocturna de la platja de La Contxa



'El peine de los vientos' d'Eduardo Chillida i Luis Peña Ganchegui



El port pesquer de Sant Sebastià

TAVERTET (1)

La plaça de Fra Bernardí de Manlleu on hi havia la cursa de bicicletes

Un magnífic 1500, el cotxe més rockabilly que ha fabricat la SEAT

Ens trobem en el mes de setembre del 1979 i els tres nois tenen setze anys i una aventura ficada al cap. La cosa, per estalviar-nos més introduccions, consisteix en saber si és possible anar en autoestop des de Premià de Mar, al Maresme, fins a Tavertet, a Osona, i tornar en un sol cap de setmana.

Tavertet és un indret prou atractiu per ell mateix com per no necessitar un motiu concret per plantejar-hi una visita, però els nostres expedicionaris en tenen un i d’important, allò que se’n diu una missió seriosa: observar el terreny per veure si hi ha alguna masia en relatives bones condicions on ells i les xicotes poguessin, en un futur per determinar però no excessivament llunyà, instal·lar-se a fer vida. És a dir, allò que en l’actualitat s’anomenaria ‘vivenda multifamiliar’ però que en aquella gloriosa època -insisteixo: parlem del 1979 amb tot el que això significa- rebia el nom de ‘comuna’, en el sentit de la convivència entre gent preferiblement ben avinguda, no en l’altre. Si bé l’elecció de Tavertet responia a una suma de factors que anaven des de la bellesa de l’indret a la seva ubicació geogràfica passant, perquè no dir-ho, per una certa aurèola de llegenda, el fet que l’expedició s’hagués de realitzar en autoestop no tenia més explicació que les perspectives d’aventura, de sembrar-hi imponderables al recorregut i veure que tal se’n surten ells tres, les seves motxilles i una guitarra que algú ha insistit a dur tot i no conèixer més que quatre acords mal comptats.

És evident que no trobaran ningú que vagi directament a Tavertet des de Premià de Mar i està bé que sigui així; hom sap que un viatge en autoestop, un de catàleg, ha d’incloure un bon reguitzell de relleus que aportin personatges i experiències diferenciades i a ser possible enriquidores, per tronades que aquestes siguin. Un primer tram anodí fins a la cruïlla de la carretera de la Roca amb la de Coll de Cera serveix per treure’ls del Maresme i preparar-los per la primera de les etapes de contingut. No havien passat ni vint minuts d’espera quan un SEAT 1500, el cotxe més rockabilly que mai s’ha construït a Espanya, fa una frenada atenent al senyal internacional que els fan els nois. La seva tripulació, dues noies rialleres a les què devia de fer gràcia la fila dels nostres herois, els fa pujar a bord i els indica que van a Granollers. El 1500 es pot contemplar ara com un cotxe rocker de mena, però a finals dels setanta era un cotxe de gent respectable, per això els viatgers assisteixen divertits a les preguntes i bromes que els fan les noies des del seient doble del davant –canvi de marxes al volant-, mentre lamenten que la diferència d’edat no els permeti explorar altres vies d’aproximació. En qualsevol cas es tracta d’un altre pas endavant que duu de la mà l’entrada en escena d’un nou element important en la nostra història: comença a ploure. La capital del Vallès Oriental rep el 1500 i els seus ocupants sota una magnífica tempesta.

Si volien imponderables aquí en tenen un de primera divisió. Estan a Granollers un dissabte al vespre i sota un aiguat de dimensions bíbliques, però ja va dir Virgili que la fortuna somriu els audaços i quan el desànim comença a mossegar els expedicionaris arriba el miracle en forma d’un 2 Cavalls que condueix un jove entusiasta que es dirigeix a Manlleu a participar a una cursa ciclista nocturna. La bicicleta viatja també a bord del 2 Cavalls de manera que la nau carrega ara amb quatre persones, tres motxilles, una guitarra i una bicicleta de competició que s’encabeixen miraculosament –un dels nostres protagonistes veu perillosament prop d’un ull la maneta d’un fre, però no pot fer res, atrapat com està contra el seient per la seva pròpia motxilla-, mentre que del casset d’a bord surten, molt apropiadament, les notes de l’Aqualung de Jethro Tull.

Quan arriben a Manlleu ha deixat de ploure i a la plaça de Fra Bernardí els ciclistes escalfen abans de la cursa, uns en bicicleta i uns altres corrents, en una escena que, si estudiessin cursos més avançats, els tres expedicionaris definirien com a surrealista. De moment arriben a la conclusió que, a mida que el viatge avança cap al nord, la gent els resulta cada cop més divertida.

Ja és de nit i Manlleu és massa ciutat com per improvisar un campament, tot i que contemplant l’espectacle que es desenvolupa a la plaça, segur que un bivac hauria passat inadvertit sota alguna d’aquelles porxades. L’objectiu, no ho oblidem, és Tavertet i l’endemà ja és diumenge. S’acaba el temps. Cal seguir fent dit, però aquesta vegada en marxa. Els nois, les seves motxilles i la guitarra enfilen caminant els 11 quilòmetres de carretera que separa Manlleu de Santa Maria de Corcó.

(Continuarà)

L'Aqualung dels Jethro Tull, amb la característica veu de l'Ian Anderson, per tota la vida va quedar com el tema central de la banda sonora d'aquella expedició del 1979

Noche de jueves en Aqaba

Aquest és el text guanyador de la primera edició del Concurs de Relats de Viatges 'Milcamins' organitzat pel bloc del mateix nom que impulsa la Mercè Salomó.

El Jurado, compuesto por Joan Sol, periodista, Lola Mariné, escritora, y Eduardo Otero, ingeniero y experto viajero, ha otorgado el premio al relato 'Noche de jueves en Aqaba' de Xavier Traïd i Gàllego.

Noche de jueves en Aqaba

Dos personas pueden hacer juntas un mismo viaje y, sin embargo, de regreso a casa tener la sensación de haber vivido experiencias totalmente diferentes, de no haber estado en el mismo sitio. Un viaje, ya lo escribió alguien hace tiempo, para que pueda llamarse así ha de significar ir de un lugar a otro y volver diferente. No obstante, ese cambio nunca es el mismo para nadie; depende del poso cultural de cada uno.

Quiero creer que tota la expedición a Jordania volvió diferente de aquel viaje. Al menos en algún sentido. Lo digo porque hay que estar muy desconectado del mundo para contemplar un símbolo de la historia contemporánea como son los Altos del Golán, aunque sea desde la seguridad de la ruinas de Umm Qais, y no estremecerse. Y, francamente, es mejor quedarse en casa antes que no ser capaz de sentirse privilegiado estando de madrugada, estirado sobre un camastro, contemplando el cielo imposible de Wadi Rum acompañado de las conversaciones, apenas susurros envolventes, de los beduinos, y con el regusto en la boca del penúltimo té de la noche. Era ese el mismo cielo, pensaba yo, que debió observar en tantas ocasiones el coronel Thomas Edward Lawrence mientras dirigía a las tribus árabes contra los otomanos allá por el 1917. Son sólo dos ejemplos, pero conocer todo esto en primera persona, como digo, debería cambiarnos de algún modo. Se supone que para mejor.

La historia, y también el periodismo. Cada uno tiene sus motivos para preparar una libreta de notas, limpiar los objetivos de la Nikon, colgarse una mochila a la espalda y subirse a un avión hacia algún lugar polvoriento y cargado de magia. Ir de A a B y pedir a los dioses que lo que vayamos a vivir sea lo bastante grande como para no olvidarlo mientras duren nuestras vidas, que nunca se sabe.

A mi me llevaron a Jordania el pisar por primera vez el Oriente próximo, diría yo que una asignatura obligatoria para cualquier periodista al menos para intentar entender lo que se cuece por allí. También la pasión por el desierto después de haber acampado en el Sáhara, en Death valley o en Anza Borrego. Y también, o quizá sobretodo, por la exaltación con que mi hija me hablaba de Petra después de su viaje. No pasa nada porque los hijos se nos adelanten en nuestros sueños. Así pueden ser la cosas y así han sido en mi caso, y mejor asumirlo con orgullo que no con un estúpido sentimiento de superioridad herida.

Pero aún tenía otro motivo muy íntimo para volar hasta Jordania, sólo que este no lo comprendí hasta que lo tuve delante. No hay viaje al reino de Abdullah y Rania que no contemple una visita a Aqaba, una ciudad que a parte de su ciertamente convulsa historia –des de los tiempos de Salomón, cuando se llamaba Ayla, hasta lo del bueno de Lawrence, pasando por los romanos y esos tipos, los mamelucos-, tiene como gran atractivo turístico la costa del mar Rojo. No son playas donde uno dure mucho bronceándose a no ser que se lleve una crema de factor 300 ya que ese sol se merienda a las pieles más curtidas. Pero una vez dentro del agua, o mejor, debajo de ella, la cosa cambia. Uno se encuentra bajo esa luz salvaje, la misma que castiga el desierto, pero buceando entre corales y algas –al lugar lo llaman Japanese garden-, acompañado de todos esos peces: globo, payaso, ángel, escorpión…

Después de un largo día de buceo a una temperatura de superficie de cuarenta grados, pocas cosas apetecen más que una buena ducha en el hotel y una cena a base de verduras frías y ensaladas, y eso en Jordania lo saben preparar muy bien. La noche invitaba a recorrer las calles y allá fuimos los indómitos nabateos: Xavier, Rosa, Joan y yo mismo. Hacía horas que era oscuro y sin embargo parecía hora punta por la cantidad de gente y de tráfico que había por todas partes. También es verdad que era la única hora en que se podía pasear confortablemente sin que el calor nos fundiera los sesos. Como habíamos hecho antes en Ammán, anduvimos recorriendo pequeñas tiendas abarrotadas de productos. Dentro del desorden aparente, parecía que se podía encontrar de todo: ropas, frutas, aparatos electrónicos, las tradicionales kefias y hasta camisetas deportivas. Atención con esto porqué parece que los jordanos han llevado a su tierra el yin y el yang futbolístico que se vive en España. Allá se es del Barça o del Real Madrid, y se es con pasión una cosa o la otra, de manera que en cuanto saben que el turista es español le preguntan por su filiación futbolística y la expresión de la cara refleja complicidad o rechazo según sea la respuesta. Recuerdo un hombre negro, mayor ya, que leía pacientemente el Jordan Times sentado en una silla en la oficina de Arab Divers mientras yo esperaba mi equipo de inmersión aquella misma mañana. Al enterarse de que yo venia de Barcelona me justificó en un inglés pausado que Guardiola triunfaría como entrenador del equipo por su trayectoria como jugador y como entrenador del Barça B. ¡Ese hombre sabía cosas de Pep que yo desconocía! Pues bien, esa misma dualidad Real Madrid Vs Barça aparece, como es lógico, en las tiendas donde se venden las camisetas. Eso sí, en el escudo del Barça se cambia la cruz de San Jorge por una raya roja vertical u horizontal. Hay que comprenderlo: esa cruz trae malos recuerdos en las tierras de Saladino.

Pero volvamos a aquella noche porqué después de visitar los mercadillos nos acercamos a la playa buscando un lugar donde tomar un té antes de volver al hotel. Encontramos un espacio de tierra batida cubierto con una estructura de aluminio de donde colgaban luces fluorescentes, y tapada con rafia negra que protegería el espacio del sol durante el día. Las mesas y las sillas eran de plástico y, algunas, tenían la patas metidas en el agua del mar Rojo, donde rompían olas muy débiles. Niños en bañador y con flotadores jugaban en esa orilla mientras los mayores, muchas de ellas mujeres en animada conversación, bebían té y algunos hombres fumaban en argilas. Era jueves, víspera de festivo para los árabes, y esa era la clase de ambiente que se respiraba: el relax anterior al fin de semana. Al otro lado del Golfo de Aqaba, casi a tiro de piedra, se veían las luces de los hoteles de la playa de Eilat, ya en Israel. Pensé que, siguiendo la otra orilla hacia el sur, llegaría enseguida a Egipto, mientras que siguiendo en la misma dirección por la playa donde me encontraba, no tardaría en llegar hasta Arabia Saudí.

Y así fue como me encontré recordando cosas aprendidas siendo muy pequeño. Vi la imagen de mi padre trayéndome aquellos libros de Tintín con el lomo de tela, que era de color diferente en cada volumen. Ahí estaba otra vez el niño que fui, devorando todas aquellas aventuras en tantos escenarios. Pero aquella era, sobretodo, la noche de ‘Stock de Coque’, el libro en el que Hergé hizo llegar a caballo a Tintín y al capitán Haddock a Petra treinta años antes de que Spielberg hiciera lo mismo con su Indiana Jones. Lo del libro no era Jordania –ni siquiera la Transjordania que fue hasta 1950- sino un país imaginario, el Khemed, con capital en una tal Wadesdah, pero eso era lo de menos. Lo de más era el malvado Allan amenazando al capitán Haddock con echarlo al agua des de la cubierta del mercante ‘Ramona’ recordándole que estaban en un mar Rojo donde ‘no faltan los tiburones’, el mismo mar Rojo donde chapoteaban aquellos niños delante mío. Era el ataque de los ‘Mosquitos’ mercenarios sobre el sambuk en el que los protagonistas querían llegar a La Meca para luchar contra los traficantes de esclavos y, como siempre, el regreso feliz al castillo de Moulinsart después del éxito de una nueva aventura.

El resto del grupo nabateo charlaba animadamente, pero yo apenas los escuchaba. Miraba las luces de Eilat y recordaba cómo deseaba de pequeño pisar los escenarios de las aventuras que leía en los libros de Tintín, y en el hecho de que era eso, justamente, lo que estaba haciendo aquella noche. Se lo debía a aquel niño que se llamaba como yo, y creo que de algún modo también a mi padre. Y ajustar las cuentas con ellos me hizo inmensamente feliz.

Lligueta interna del grup fotogràfic Argent. Tema 'Rostres'. Blanc i Negre. Maig del 2010

Lligueta interna del grup fotogràfic Argent. Tema 'Esports'. Color. Abril del 2010

Lligueta interna del grup fotogràfic Argent. Tema 'Bodegó'. Color. Febrer del 2010

Ei, Mestre!

Aquest és l'avatar d'en Martí Rosselló, versió The Simpsons. Gràcies als amics de La Cajanegra

Sí, ja ho sé que arribo tard, que hores d’ara tots els blocs d’amics, coneguts, saludats i oportunistes han complert ja amb la cerimònia del teu obituari. Ja em sabràs disculpar, però és que m’he passat la setmana escrivint sobre tu a la Ràdio, gravant a gent que parlava sobre tu, davant de l’editor digital recollint moments compartits i d’altres que han passat des de diumenge... I després, davant del micro, mirant de tenir una actitud artificialment serena, mentre mirava d’explicar a la ciutat, com bonament he pogut, el que havia passat: que te’ns havies mort a una vorera del carrer Eixample, que en l’enterrament l’església de sant Cristòfol estava a rebentar de gent i que l’Àngel, en Cesc, en Jaume i sobretot la Toni, ens havien fet saltar les llàgrimes a tots plegats amb les lectures que havien escollit i les seves paraules sobre tu. Encara avui he obert el ‘Premià Notícies’ explicant que la nova biblioteca de can Farrerons portarà el teu nom. Segur que l’avi Salvador Moragas no t’ho tindrà present, al cap i a la fi ha estat una decisió terrenal i tu no has tingut veu ni vot al respecte. En fi; ja us ho parlareu per allà dalt, al paradís dels lletraferits.

Total que ja es divendres al vespre i ara, amb una mica més de calma i serenor, potser que ja podré posar-me al dia pel que fa al tema del bloc. De fet només fa una setmana i un dia que vam estar junts darrera del teu taulell de bibliotecari de can Manent fent un cop d’ull al material que m’havies recollit de casa teva per preparar el llibre sobre la transició política a Premià. Mentre ens ho miràvem va arribar la Maribel i quasi immediatament un munt de xavals i no tan xavals demanant-te llibres, vídeos i torn als ordinadors, de manera que vaig veure que hi havia massa feina per entretenir-te i et vaig demanar per la primera part de les memòries de Jordi Pujol, però com que no hi era em vas dir que tenies el llibre a casa i que me’l portaries dimarts a la Ràdio. Aleshores no podíem saber que per dimarts ja t‘hauries begut la teva darrera Estrella.

El mateix dijous vaig estendre tots aquells papers, pòsters i fotografies sobre la taula del menjador de casa. Va ser emocionant perquè tota aquella documentació que per a tu eren retalls de la teva millor joventut, per a mi ho eren de la meva infantesa i primera adolescència. Ja ho he escrit en alguna banda que nosaltres, la meva colla, no enteníem massa bé què estava passant aquells anys convulsos però que l’entusiasme amb què ho vivíeu els nostres grans era tan contagiós que ens arrossegava a tots plegats, encara que fos per reivindicar que volíem Donuts sense forat i més Conguitos a les bosses a les nostres manis de joguina, sense Grissos ni pilotes de goma volant per arreu.

Deia que hores d’ara pràcticament tothom ha dit ja la seva sobre tu, la immensa majoria sobre la teva figura com a escriptor i comentarista. Ja ho entenc que sigui així. Suposo que jo podria fer alguna cosa per l’estil, parlant dels teus consells sobre els meus primers escrits, o aquells ‘Mítings de l’Asmàtic’ que fèiem a la Ràdio comentant notícies del PN en pla kamikaze –mai no volies saber prèviament sobre el què et faria opinar-, però com que resulta que tu i jo ens coneixem des de fa... 36, 37 anys? em ve més de gust aportar coses que recullo de la meva primera pàtria, la meva infantesa, els anys del Cau al Camp del Rector quan tu, en Vadó i companyia, ens vàreu fer votar als nens i nenes que ens hi aplegàvem el nou nom de l’Agrupament i va sortir allò de ‘Panda Premià’; vots en una educació laica i no sexista, i parlo del 1972! O la meva primera nit a muntanya, a Sant Mateu -‘Estic cansat!’; ‘Jo també!’, em vas contestar-, escoltant al porxo de can Gallemí amb la sorpresa dels meus 9 anys aquells ‘hits’ de l’època, els locals de Llach, Raimon, Serrat i tots els altres, i els d’importació: Pete Seeger; Peter, Paul and Mary i les adaptacions de Bob Dylan i Joan Baez. Cada cop que sento una guitarra i gent cantant –un fet cada cop més infreqüent- recordo aquella nit.

O aquella altra patrulla des de Sant Celoni fins a Arenys de Mar amb acampada al Montnegre –en Vadó ens va donar canya de valent aquell cap de setmana-. Al bar de l’ermita de Sant Martí hi havia la tele posada i hi feien aquella sèrie que feia en David Carradine que es deia ‘Kung fu’. A mi m’encantava la sèrie i et vaig demanar permís per anar a veure-la. Però tu, esgotat, em vas contestar ‘Vols dir que no hem tingut prou kung fu per avui?’

Des d’aleshores, d’una o altra manera, sempre has estat present. Fins i tot quan vaig ser fora, vivint als States, va ser quan em vaig llegir l’‘Anna K’.

I 37 anys després, te'n vas amb només 56! Potser sí que ens calia una mica més de kung fu. No trobes, Mestre?

De les cançons que van sonar en aquella primera nit meva a muntanya, al porxo de can Gallemí, la que més em va impressionar va ser la versió catalana d'aquest clàssic de Peter, Paul & Mary: 'The cruel war', especialment quan la noia li diu al xicot que marxa cap al Vietnam que es tallarà les trenes i es vestirà d'home per acompanyar-lo al front. No recordo en Martí cantant ni tocant la guitarra, però sí mirant-s'ho tot plegat amb els seus ulls blaus i el seu etern somriure.

Lligueta interna del grup fotogràfic Argent. Tema 'Moviment'. Blanc i Negre. Helicòpter bombarder sobre La casa de los pinos. Daroca, Saragossa. Agost del 2009

REBEL

Una BH 'de passeig' blava, com la que tenia els anys 70 per rodar el meu món

El Camí del Mig no era ben bé com és ara. Ningú no hi havia pensat encara a convertir-lo en una alternativa viària a la Nacional II o a l’autopista que li passa just per sobre, de manera que no estava cimentat, com està ara mateix. Potser era per això -perquè a penes hi tenia trànsit i perquè, oblidada la seva funció mil·lenària de ramal de la Via Augusta, només era una pista de sorra que unia les finques que conreaven flors al sud del Maresme-, que sovint les nostres bicicletes patrullaven el Camí del Mig, marcant territori.

Hi pensava l’altre dia, pedalant pel nostre Camí direcció nord per la pujada que porta a un local on d’uns anys ençà la gent s’hi aplega per ballar country. Era una patrulla dominical amb el meu soci d’aventures Marc Legolas. Havíem de tirar arrambats tots dos al mur de la dreta per deixar passar els cotxes que ens avançaven mentre els seus conductors ens miraven malcarats, com si els ofengués la nostra presència a la pista. Comprendran que poc es pot marcar territori d’aquesta manera, maleïts rosegadors! No és que sigui procliu a la nostàlgia però és que hi ha coses que ja estaven prou bé com estaven, què volen que es hi digui. I sí, tot i esbufegant, vaig enyorar els anys en què pedalar pel Camí del Mig volia dir tornar a casa amb un dit de pols a les cames, quan no directament de fang.

És clar que les bicicletes tampoc no són les mateixes. No és que en Marc i jo tinguem màquines high luxury, precisament, però tres plats i vuit pinyons donen prou possibilitats. Quan el Camí del Mig era la nostra Mother Road les nostres cavalcadures per no tenir no tenien ni canvi de marxes. El meu germà i jo rodàvem el món amb sengles BH: ‘Beistegui Hermanos’, genuí ferro d’Àlava. Per qualificar-les d’alguna manera, els venedors les presentaven com a bicicletes ‘de passeig’, cosa que a tipus durs com nosaltres no ens feia massa gràcia. Amb aquest qualificatiu, pensava jo en la meva feliç infantesa, només faltava que la bici portés lligada al manillar una cistella de vímet amb un ram de lliris sortint del seu interior. Potser era per això que les tunejàvem, valgui l’expressió, desmuntant peces a priori inútils com ara els protectors de les cadenes, la qual cosa donava a les màquines un aire més agressiu i, de pas, també a nosaltres, que sempre portàvem les cames tacades de greix.

La BH de ‘passeig’ conformava juntament amb la Torrot i no sé si també amb alguna Peugeot, el best seller de les bicicletes de l’època. Després hi havia les de tota la vida, de barra fixa i manillar pla, i finalment les de ‘curses’. I després hi havia aquelles altres que ens provocaven somnis humits. Bàsicament recordo la ‘Bicicross’, també de la BH, i sobretot la Derbi Panther, amb una sort d’amortidors i cavi de marxes. A la colla hi havia un individu que en tenia una, i pedalava sobre ella pel Camí del Mig com si fos en Peter Fonda a ‘Easy rider’.

Superat el cau dels line dancers, vaig recordar aquella mateix pujada trenta i tants anys enrere amb les nostres BH i aquell tipus de la Panther, pedalant per baixar a l’hípica de Can Rosell, a Vilassar de Mar. L’hípica era un destí habitual quan havíem aconseguit recollir una mica de pasta per gastar-nos en una hora de passejada a cavall i, en aquells temps, la manera més adient d’arribar-s’hi era anant en bicicleta pel Camí del Mig. En tot cas, un altre dia parlaré de cavalls, però avui toca fer-ho de bicicletes... i de música.

De tornada a Premià, desfeta ja la partida ciclista, vam baixar a casa dels avis i allà va passar una d’aquelles coses aparentment sense importància però que per algun motiu no oblidem mai, i que atrapen al seu voltant activitats, gests, rostres i paisatges formant tot plegat un sol paquet. A la tele, un vell i enorme artefacte en blanc de negre que cobria la pantalla amb una persiana de fusta, feien un programa musical i allà vaig descobrir una de les peces que més he gaudit des d’aleshores: era ‘Music’ de John Miles, un cant d’amor a la música que Miles interpretava conjuntament amb Bob Marshall al baix i Barry Black a la bateria. ‘Music’ es va quedar des d’aleshores, parlo de l’any 1976, indivisiblement associat a aquelles BH i a la ruta del Camí del Mig per anar a Can Rosell.

L’altre dia, 45 quilòmetres de bicicleta després i mentre buidàvem la primera cervesa del diumenge a casa d’en Marc a Vilassar de Dalt, li vaig explicar al company aquesta història. Aleshores ell, sempre murri, va treure un vell vinil i instants després ‘Music’ tronava pels bafles amb el beneït fregit del disc de fons. Llavors vaig fixar-me en la portada de l’LP i en el seu títol: ‘Rebel’. La paraula clau, vaig pensar, per definir el que érem el 1976 i el que, com bonament podem, intentem seguir sent.

Aquest vídeo de la BBC correspon a l’època en què ‘Music’ estava als Hit Parade, de manera que devia de ser molt similar al que vaig veure a casa dels meus avis el 1976.