La darrera patrulla. 04 de Setembre del 2006

No sé si els ho he explicat anteriorment en aquestes Homilies, però sóc un enamorat dels objectes nobles, encara que aquests siguin d’ús quotidià. Tenim el fotut costum de gastar tant i tan de pressa que pràcticament no tenim constància del servei que ens fan els estris ni ens adonem quan aquests, en la seva inanimada essència, es trenquen la cara per complir amb honor i orgull amb aquella tasca per a la qual van ser dissenyats, primer, i després construïts.

L’Homilia d’avui està dedicada a uns objectes que m’han servit honrosament fins més enllà del que els reclamava el seu deure, com diuen a les pel·lícules. Avui escric per homenatjar un parell de botes de muntanya que un dissabte del passat mes d’agost van fer, protegint el meus peus, la seva darrera patrulla. Les seves soles, desgastades i fins i tot partida una d’elles, no donen ja més d’elles mateixes.

Són unes Line 7, comprades a Premià de Mar haurà fet dotze anys, amb la seva sola Vibram i la seva membrana interior de Gore Tex per abrigar i deixar transpirar al mateix temps. Dispensin vostès que mencioni les marques. No és el meu ànim el de fer publicitat sinó el de deixar constància d’una feina ben feta per part de tres empreses unides en un sol producte final.

En tot cas, unes botes per elles mateixes no tenen maleïda la importància. La gràcia està en aquells terrenys que han trepitjat al llarg de la seva vida activa, les aventures que el seu ús ha significat i, moltes vegades, la companyia amb la qual han caminat tot aquest munt de quilòmetres per terrenys tan diferents. En tant que aquestes botes m’han acompanyat en la majoria dels meus viatges en tots aquests anys, he de pensar que en molts dels records que en tinc elles estaven allà, lligades als meus peus; des de la seva soferta perspectiva eren testimoni d’aquelles experiències. Una feina ruda i difícil, sempre allà baix, aïllant-me de pedres, pols, aigua, fang, neu o gel, permetent-me moure’m amb seguretat per llocs no sempre segurs, i de vegades no només pel tipus de terreny. Les meves Line 7 es van moure per les muntanyes de Bjelasnica i els carrers de Sarajevo, i van trepitjar els campaments de refugiats Polisarios a l’Hamada del Sàhara. Van fer rutes pels parcs de Yellowstone, Yosemite i Sequoia i pel desert d’Anza Borrego, i van fer el Gran Canyó des del Rim fins al riu Colorado per tornar a pujar. M’han ajudat en un munt d’ascensions per muntanyes catalanes i pel meu únic 3000, el Telescope Peak a Death Valley, però també m’han facilitat infinitat de pujades a Sant Mateu i Burriac, i fins i tot m’han fet més passable algun rufolós dia de pluja hivernal.

De fet una vegada sí que em van fallar. Coses de l’edat. Fent la Matagalls-Montserrat del 2003 es va desenganxar parcialment una de les soles obligant-me a fer els darrers quaranta quilòmetres de la marxa amb la bota lligada amb esparadrap. Sí, rotllo McGyver. No obstant això, una tasca professional per part d’un sabater premianenc les va tornar a la vida permetent-me fer amb elles els 63 quilòmetres –Montseny-Mataró- de la Marxassa d’aquell any, i sota la pluja.

L’incident de la Matagalls-Montserrat em va fer entendre que les Line 7 no podien ja assegurar-me les prestacions de la seva joventut i, una mica avergonyit, vaig comprar unes altres botes. Aquesta vegada, però, no citaré la marca. Fa unes setmanes, baixant d’Órrius, les soles de les botes noves van, literalment, rebentar. S’havien podrit, ves a saber com. Coses que passen, em va dir el meu assortidor premianenc de confiança per les coses de muntanya. Coses que passen: si les soles rebenten al cim del Puigmal ja m’explicaran vostès com baixo jo d’allà dalt. A diferència de les Line 7, les noves no eren unes botes honorables.

I és per tot plegat que ara fa uns dies les meves Line 7 van fer la seva última singlada, la darrera patrulla: el Matagalls i després el Tagamanent travessant el Pla de la Calma en viatge d’anada i tornada des de Coll Formic.

I ara, què volen? No m’atreveixo a llençar-les. No puc. Massa records, massa aventures plegats. Seria com girar l’esquena a un amic perquè s’ha fet vell, així que he pensat que ficaré al seu interior dues portades de diaris del dia de la seva darrera caminada, i un dia les penjaré d’una paret sobre un marc de branques de pi lligades amb cuir i decorat amb un parell de plomes de corb i de falcó, com una sort de Dream catcher navajo, per recordar, quan les miri, tot el què vam viure plegats.

Tant de bo les properes botes siguin, com a mínim, la meitat d’honorables que les meves Line 7, i visqui amb elles, al menys, el mateix nombre d’aventures.

Que així ho vulguin els déus.