Doncs resulta que l’altre dia una passejada per la blogsfera local em va procurar una sorpresa inesperada i d’allò més agradable. La cosa era que estava tafanejant el llistat de links cap a altres webs que té en Martí Rosselló al seu blog quan em vaig quedar clavat sobre un nom que no havia vist escrit –ni sentit pronunciar- en més de trenta anys, és a dir, des de la meva infantesa. Aquell link era la porta d’entrada al web d’en Vadó Piqué, i en la mateixa podem veure a una foto el bo d’en Vadó amb les espatlles cobertes amb una senyera i mostrant a la càmera una samarreta que sembla plena de signatures, tot plegat en una escena que se situa, no s’ho perdin, al cim de l’Aconcagua, el sostre dels Andes.
Curiosa manera de reveure algú a qui havia perdut la pista feia tants anys, i remarcable el fet que, quan el retrobo, ni que sigui electrònicament, sigui al cim d’una muntanya. Ho dic perquè vaig conèixer en Vadó, precisament, pujant muntanyes tot i que ni molt menys tan ambicioses com l’Aconcagua.
Parlo de la primera meitat de la dècada dels anys setanta i en Vadó Piqué era, juntament amb en Martí Rosselló i altres, cap de l’agrupament escolta de Premià de Mar. Un agrupament que es deia Mare de Déu de la Cisa, però que el primer dissabte que faig fer-hi cap va canviar el seu nom, mitjançant sufragi universal dels presents, pel de Panda Premià. La cerimònia d’aquesta votació a mà alçada va tenir lloc als locals que l’agrupament tenia al Camp del Rector, al carrer de Sant Cristòfol, i no va ser qualsevol cosa. Fixin-se que per un marrec de nou o deu anys que devia de tenir jo aleshores, la cosa va ser prou impactant ja que se’m posaven davant dels nassos per primera vegada conceptes com la democràcia directa, la coeducació –que desconeixia a les meves classes de la Salle-, el laïcisme i l’ecologisme, ja que el nom catòlic antic va donar pas a un sense reminiscències religioses de cap mena, i en suport d’una espècie, la de l’ós Panda, ja aleshores en perill d’extinció. I tot plegat amb en Franco encara a ple rendiment. Amb un parell.
I d’aquesta manera van arribar, finalment, les primeres sortides a muntanya. Recordo perfectament les dues primeres, a Sant Mateu –dormint a un cobert de Can Gallemí-, i al Montnegre, en una patrulla des de Sant Celoni que va acabar el dia següent a Arenys de Mar. La primera la recordo especialment per ser la meva primera nit de campament i per les cançons -gens kumbaiàs- que cantàrem mentre ens arreceràvem a la masia. La segona la tinc present més aviat per la seva duresa física -des del punt de vista de la nostra tendra edat-, amb el fet afegit de carregar, a banda de les motxilles, amb les tendes de campanya –aquelles mítiques canadenques que pesaven com morts- fent torns entre tots. Va ser aquella nit quan en Martí Rosselló em va dir si no havia tingut prou Kung Fu per aquell dia quan li vaig comentar el meu interès en veure el capítol de la llegendària sèrie de David Carradine que feien a la televisió del bar de Sant Martí del Montnegre.
I és en aquestes circumstàncies que emmarco els meus records d’en Vadó, amb la motxilla a l’esquena guiant-nos en el camí del Montnegre o en els jocs que fèiem al pati de La Salle quan l’escola va acollir l’Agrupament quan aquest va haver de marxar del Camp del Rector, ignoro si com a conseqüència del canvi de nom, que tot podria ser.
I després ja no en sabria massa més cosa. Crec recordar que en Vadó tenia alguna vinculació amb els antics frigorífics de Premià –després en Martí Rosselló m’ha explicat que ell hi vivia a la casa que hi havia adjunta-, potser perquè el vam anar a buscar allà en alguna ocasió per fer alguna activitat. I en Martí em va explicar també que anys després de la seva etapa amb els escoltes premianencs, va sobreviure a la caiguda d’un llamp al Pedraforca, que és molt sobreviure. Per això m’alegra especialment veure en Vadó al cim de l’Aconcagua, perquè no hi ha mal llamp de rellamp, que diria el meu reverenciat capità Arxibald Haddock, que aparti ningú de la muntanya quan aquesta es porta ben a dins.
Però la foto mostra també els canvis. Trenta anys llargs imprimeixen senyals del seu pas en tothom, cosa que s’evidencia molt més quan no s’ha tornat a veure aquella persona, i així mentre jo recordava un Vadó de vint-i-pocs anys, amb grenyes i barbes negres, l’home que m’ofereix la imatge de l’ordinador és calb i amb barbes blanques. Però la seva mirada i l’expressió de la cara són inconfusibles. És ell, no hi ha dubte. En Vadó al cim de l’Aconcagua; encara obrint nous camins, com el vèiem fer els seus Llops del Panda Premià, ja fa trenta i tants anys.
Curiosa manera de reveure algú a qui havia perdut la pista feia tants anys, i remarcable el fet que, quan el retrobo, ni que sigui electrònicament, sigui al cim d’una muntanya. Ho dic perquè vaig conèixer en Vadó, precisament, pujant muntanyes tot i que ni molt menys tan ambicioses com l’Aconcagua.
Parlo de la primera meitat de la dècada dels anys setanta i en Vadó Piqué era, juntament amb en Martí Rosselló i altres, cap de l’agrupament escolta de Premià de Mar. Un agrupament que es deia Mare de Déu de la Cisa, però que el primer dissabte que faig fer-hi cap va canviar el seu nom, mitjançant sufragi universal dels presents, pel de Panda Premià. La cerimònia d’aquesta votació a mà alçada va tenir lloc als locals que l’agrupament tenia al Camp del Rector, al carrer de Sant Cristòfol, i no va ser qualsevol cosa. Fixin-se que per un marrec de nou o deu anys que devia de tenir jo aleshores, la cosa va ser prou impactant ja que se’m posaven davant dels nassos per primera vegada conceptes com la democràcia directa, la coeducació –que desconeixia a les meves classes de la Salle-, el laïcisme i l’ecologisme, ja que el nom catòlic antic va donar pas a un sense reminiscències religioses de cap mena, i en suport d’una espècie, la de l’ós Panda, ja aleshores en perill d’extinció. I tot plegat amb en Franco encara a ple rendiment. Amb un parell.
I d’aquesta manera van arribar, finalment, les primeres sortides a muntanya. Recordo perfectament les dues primeres, a Sant Mateu –dormint a un cobert de Can Gallemí-, i al Montnegre, en una patrulla des de Sant Celoni que va acabar el dia següent a Arenys de Mar. La primera la recordo especialment per ser la meva primera nit de campament i per les cançons -gens kumbaiàs- que cantàrem mentre ens arreceràvem a la masia. La segona la tinc present més aviat per la seva duresa física -des del punt de vista de la nostra tendra edat-, amb el fet afegit de carregar, a banda de les motxilles, amb les tendes de campanya –aquelles mítiques canadenques que pesaven com morts- fent torns entre tots. Va ser aquella nit quan en Martí Rosselló em va dir si no havia tingut prou Kung Fu per aquell dia quan li vaig comentar el meu interès en veure el capítol de la llegendària sèrie de David Carradine que feien a la televisió del bar de Sant Martí del Montnegre.
I és en aquestes circumstàncies que emmarco els meus records d’en Vadó, amb la motxilla a l’esquena guiant-nos en el camí del Montnegre o en els jocs que fèiem al pati de La Salle quan l’escola va acollir l’Agrupament quan aquest va haver de marxar del Camp del Rector, ignoro si com a conseqüència del canvi de nom, que tot podria ser.
I després ja no en sabria massa més cosa. Crec recordar que en Vadó tenia alguna vinculació amb els antics frigorífics de Premià –després en Martí Rosselló m’ha explicat que ell hi vivia a la casa que hi havia adjunta-, potser perquè el vam anar a buscar allà en alguna ocasió per fer alguna activitat. I en Martí em va explicar també que anys després de la seva etapa amb els escoltes premianencs, va sobreviure a la caiguda d’un llamp al Pedraforca, que és molt sobreviure. Per això m’alegra especialment veure en Vadó al cim de l’Aconcagua, perquè no hi ha mal llamp de rellamp, que diria el meu reverenciat capità Arxibald Haddock, que aparti ningú de la muntanya quan aquesta es porta ben a dins.
Però la foto mostra també els canvis. Trenta anys llargs imprimeixen senyals del seu pas en tothom, cosa que s’evidencia molt més quan no s’ha tornat a veure aquella persona, i així mentre jo recordava un Vadó de vint-i-pocs anys, amb grenyes i barbes negres, l’home que m’ofereix la imatge de l’ordinador és calb i amb barbes blanques. Però la seva mirada i l’expressió de la cara són inconfusibles. És ell, no hi ha dubte. En Vadó al cim de l’Aconcagua; encara obrint nous camins, com el vèiem fer els seus Llops del Panda Premià, ja fa trenta i tants anys.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada