Un petit miracle. Dilluns, 13 de Novembre del 2006

Hi ha dies en els quals, per moltes ganes que li posi, em costa més que d’altres exercir la militància premianenca. Ja saben: l’orgull d’haver nascut i de viure en aquesta ciutat que es diu Premià de Mar. Són aquells dies en els quals un compren la bogeria que ens agafa a tots plegats quan arriba la Festa major de disfressar-nos de pirates com a oponents dels premianencs. ‘Individus llestos aquests pirates!’, penso en els moments de pessimisme. ‘Arriben en el millor moment de l’any, es passen quatre dies de farra al poble, ens segresten a la noia més bonica, i quan s’acaba la festa i toca tornar a pensar en el grisós dia a dia premianenc, agafen els seus vaixells i apa! Fins l’any que ve si Al·là vol’. Els nostres pirates, com Espronceda, ho tenen ben clar: la meva única pàtria: la mar!

Estem al novembre, un mes tradicionalment fosc, i ens arribarà el darrer dilluns del mes, que serà el dia 27, sense que l’ensopiment general pateixi la més mínima sacsejada, una sacsejada, un punt de color, que fruíem aquí cada darrer dilluns de mes des del 1995. Ho dic perquè, fins l’any passat, el darrer dilluns de novembre teníem al polisportiu de la ciutat la gala dels Premis Butaca. Era aquella nit en la qual Premià de Mar era l’epicentre de la vida cultural i artística de Catalunya, la nit en la qual la flor i la nata dels nostres actors i directors del teatre, el cinema i la televisió, feien cap a Premià per sopar plegats, riure molt, veure en viu espectacles de primeríssima qualitat i, potser, fins i tot rebre un premi, i tot això en companyia dels veïns de la ciutat. Una nit amb prou categoria, vostès ho recordaran, com per merèixer ser retransmesa en directe per ràdios d’abast nacional i protagonitzar connexions en directe per la tele. Precisament serà aquest seguiment dels mitjans el què ens permetrà seguir la gala dels premis el proper dia 20, ja que la gala, com hores d’ara tothom sabrà, es farà a Viladecans.

Viladecans deu de ser la ciutat més esmentada a Premià de Mar en els darrers mesos, i ho és amb comentaris on es barregen l’estupor i la sorpresa. I és que no només es faran allà els premis Butaca sinó que, segons tots els indicis, també s’hi ubicarà el CRAM, una altra de les joies de la nostra raquítica corona que no ha hagut manera de conservar a la casa on va néixer. Amb raó mirem Viladecans com la mare observa el nuvi de la seva filla que se l’emporta a viure al Japó. De fet, no m’estranyaria que els nostres pirates passessin allà l’hivern, allotjats a la Torre de Baró o acampats entre les restes del castell de Torrerroja, esmolant les cimitarres a l’espera d’envair-nos la propera Festa Major.

No entraré a valorar aquí els motius que han foragitat de la ciutat dos dels seus icones principals com son els Butaca i el CRAM, ni posaré noms a qui pugui pensar que en son responsables d’aquestes pèrdues. I no ho faré entre d’altres coses perquè en aquest cas hem funcionat com a Fuenteovejuna, però sense gens d’heroisme: entre tots hem mort el comanador, o l’hem deixar marxar en aquest cas. En aquest encant de ciutat, minúscula en territori però farcida de personal, i salvant honorables excepcions, anem tan a la nostra que no hem estat capaços de retenir el millor que teníem per honorar els nostres visitants o per gaudir nosaltres mateixos sense haver-nos de moure de casa.

Una ciutat no és un lloc on dormir i on aparcar els nens a les escoles deixant tota la feina a l’Ajuntament, que per això els votem i els paguem els impostos. Una ciutat és un organisme viu que necessita atencions i estimació per viure i desenvolupar-se, per créixer, i no precisament en mida ni en cens. I això ho aporten els ciutadans. Premià de Mar havia crescut en categoria, en interès, en qualitat de vida dels seus veïns i en orgull quan es van crear els Premis Butaca i poc després el CRAM iniciava les seves activitats. Ara una cosa i altra marxen a Viladecans i amb elles els pensaments d’una bona colla de premianencs. Molts d’altres no se n’hauran ni assabentat perquè ni sabien ni els importava una carall què eren els premis i o què s’hi feia al centre de rescat.

Però ves com són les coses! En plena tempesta per l’anunci de la marxa del CRAM naixien a la nostra platja una quarantena de tortuguetes. Un petit miracle. Eren filles d’una tortuga babaua que havia desovat a la platja una nit d’aquest estiu. Dic babaua pel nom científic no pas perquè ho fos. De fet, el rèptil ha aconseguit que en mig d’aquest panorama tan gris, a molts se’ns encengués un somriure de satisfacció per viure a Premià, cosa que els humans no semblen saber aconseguir.