Miami Vice. Dilluns, 18 de Desembre del 2006

Cada dècada ha tingut la seva sèrie televisiva de lladres i serenos. Als setantes els amos van ser els inoblidables Starsky i Hutch –David Soul i Paul Michael Glaser-, molt per sobre dels SWAT, els expeditius Homes de Harrelson. Als vuitanta, i malgrat la brillant irrupció d’en Tom Selleck a Magnum PI, no hi ha discussió respecte a que la sèrie policíaca per excel·lència va ser Miami Vice, Corrupción en Miami a TVE, com ho serien els Expedients X d’en Chris Carter els noranta, o els actuals CSI per la primera dècada del nou segle.
Fos per coincidència d’horari davant de la tele, o ves a saber el perquè, una de les sèries que més m’han fidelitzat ha estat Miami Vice, fins el punt que hores d’ara en molts aspectes encara em ve a resumir estèticament la idea que m’ha quedat dels meus vuitantes; poca broma: des de l’Institut Satorras de Mataró fins a la Ràdio, passant pels escoltes, l’exèrcit, les feines de venedor, de jardiner, d’ajudant a la fàbrica de gasoses de Can Pompili, de la brigada de neteja de la fàbrica Jumberca de Badalona, fent bustiades o de redactor del padró de Premià de Mar, els treballs a Aitona i Galícia, totes aquelles noies, el naixement de la meva filla i la banda de tripulants pirates del pis/portaavions USS Bonghònia del carrer Jacint Verdaguer. Entre d’altres coses.
La veritat és que veure els episodis de Miami Vice prop de vint anys després, fa una mica de mal a la vista. Al cap i a la fi tots hem evolucionat, i algunes estètiques, els colors de tons pastel o certes posturetes davant la càmera no mereixen un altre qualificatiu, vistes amb ulls del S/XXI, que no sigui el d’hortera però, amics, els viutanta eren així. Mireu-vos sinó el vestuari d’un concert dels de l’època de la Earth, wind & fire o els videoclips de Miguel Bosé. Per exemple. Amés, millor no siguem tan primmirats amb el look del passat perquè a veure quin individu entre la vintena i la trentena no es va maquejar en aquells anys amb nàutiques, pantalons de pinces, samarreta i americana d’estiu a joc i les inefables ulleres Vuarnet per fer-se unes Gran Vies o castigar el personal al Jardí de Premià o a la discoteca Factoria de Mataró sota el Weekend de The Todd Terry Project. Servidor –I confess!- ho feia. I, amés, funcionava. Ja m‘entenen.
Els directius de la NBC van tenir molt clar que l’audiència de la sèrie havia de quadrar amb el perfil dels espectadors de la MTV, i és per això que, a banda dels elements ressenyats –sense oblidar-me del Ferrari Daytona dels primers episodis, que era en realitat un Corvette tunejat, fins que es van poder permetre el Testarrossa blanc defitiu-, la BSO de Miami Vice la van integrar temes de Phil Collins, U2, Jackson Browne, Tina Turner, Glenn Frey, Peter Gabriel, ZZ Top, Dire Straits, Depeche Mode, Sheena Easton, Bryan Adams, Frankie Goes to Hollywood, James Brown, Foreigner, The Police, Laura Branigan, Ted Nugent o Billy Idol; el bo i millor del panorama musical de l’època.
El pas del temps no perdona les estètiques, diria que afortunadament, i deu de ser per això que quan Michael Mann, el productor de la sèrie original, s’ha decidit a portar-la al cinema, no ha quedat ni rastre d’aquells elements que, precisament, donaven personalitat al producte. No queda res dels colors pastel, ni d’aquella llum omnipresent, ni de les posturetes, ni tant sols de la cèlebre banda sonora de Jan Hammer. Ni tant sols ha quedat un bri del sentit de l’humor que, de tant en tant, li posaven al tema Don Jonhson i Philip Michael Thomas. Els Sonny Crockett i Ricardo ‘Rico’ Tubbs de Colin Farrell i Jamie Foxx, són més durs, més resolutius, i no somriuen ni que els matin a pessigolles. La majoria de les escenes o són nocturnes o són crepusculars i pel que fa al vestuari, sense perdre una certa elegància informal, no passarà a la història com els models d’Armani i Adolfo Domínguez que lluïen els seus antecessors.
Diuen que un dels motius pels quals es va acabar la sèrie va ser precisament perquè Michael Mann li va voler donar aquest gir més fosc i l’audiència no s’hi va avenir a un canvi tan flagrant, obligant-los a retornar a l’essència original. Però per aleshores la cosa ja dequeia; els actors tenien projectes per fer cinema i els nous guionistes havien perdut el nord dissenyant episodis que feien treure els colors, com aquell en el qual James Brown era, ja em diran vostès, un líder extraterrestre.
Així doncs, vint anys després Michael Mann s’ha sortit amb la seva. El nou look de Miami Vice s’ha després dels colors i la llum dels vuitanta i ara és dur, fred i fosc. Un to més apropiat a aquest inici del S/XXI.