dilluns, de desembre 11, 2006

Divendres festiu a l’Ikea. Dilluns, 11 de Desembre del 2006

Mireu que ho sabia. Havia fet els meus càlculs respecte a l’èxode del pont de la Immaculada Constitució i comptava que havien sortit de la ciutat mig milió llarg de cotxes embotits de gent. Un altre mig milió de ciutadans, pel cap baix, havia sortit de la ciutat per potes via aeroport del Prat, amb la il·lusió oculta que el personal de terra d’Iberia els muntés una altra vaga salvatge i així tenir quelcom realment interessant per explicar a la tornada. I pel que fa a la resta de la ciutadania de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, sabia de manera fefaent que estarien repartits a parts iguals entre els Ikees de Montigalà i de l’Hospitalet en virtut de la respectiva proximitat als seus domicilis. Dóna tranquil·litat saber que, igual que els hospitals, els jutjats, els instituts de batxillerat o les casernes dels Mossos, els ciutadans sabem fàcilment quin és l’Ikea que ens pertoca.
Sabia que les meves compres a l’Ikea estarien mancades de qualsevol intimitat i, tot i això, m’hi vaig ficar de quatre grapes, en el meu cas, com em correspon per repartiment geogràfic, al de Badalona. Les coses van com van, què volen que els digui, i el cas és que tenia la necessitat d’anar-hi: em calia una calaixera per organitzar el meu material de treball a casa i per posar-hi a sobre la impressora de l’ordinador per guanyar espai a la taula de l’estudi. D’altra banda el meu minúscul armari encastat amenaçava seriosament amb rebentar pel quatre costats si insistia a ficar-hi ni que fos una camisa més, de manera que em calia un penjador per l’habitació. Tenia el motiu, doncs, i tenia l’ocasió, ja que disposava de temps, de cotxe i de peles a la tarja. Va ser així, doncs, que amb la major de les dignitats que vaig saber imprimir a la mirada, vaig entrar a l’Ikea.
Em diran que podria haver buscat la calaixera i el penjador a altres establiments on trobaria més varietat i potser més qualitat, però estaran amb mi que els preus són indiscutibles per uns mobles que, en general, no estan gens malament. Amés, que m’he convertit en un expert en el muntatge dels productes de la firma sueca. Deu ser que d’aquesta manera sublimo els records de l’enyorat Mecano de la meva infantesa.
De tota manera, si dedico una Homilia a la meva visita a l’Ikea no és tant per posar-los al cas de les meves mancances domèstiques, que intueixo que els interessa més aviat gens, sinó perquè el que vaig veure divendres em va semblar un paradigma dels nostres dies: milers de persones concentrades a un sol lloc en un dia festiu, comprant. Comprant mobles o complements de la llar en aquest cas, però podria ser quasi qualsevol altra cosa. La compra entesa com a element d’oci, com a activitat festiva, una gentada desfilant pels passadissos del centre comercial, perfectament organitzats perquè ningú no es deixi de veure res i pugui considerar si tal o tal altre objecte poden quedar bé a aquell racó despullat del menjador o per solucionar el regal de Nadal de la sogra. Una veritable processó laica presidida per les lletres blaves de l’empresa nòrdica que va crear el 1943 un tal Ingvar Kamprad que, segons llegeixo a la Wikipèdia, va créixer a una granja anomenada Elmtaryd a l’aldea d’Agunnaryd. Si ajunten les inicials dels noms i dels topònims els apareixerà el nom de l’empresa. Un altre enigma resolt.
Les mateixes inicials, per cert, que podem trobar a la República Txeca i Eslovàquia, a Islàndia i Turquia, a Canadà i Malàisia, a la Xina i a Taiwan, a Israel i als Emirats Àrabs Units. Com veieu, el sofà Ektorp i la llibreria Hensvik no tenen cap mena de problema amb els entrebancs de la geopolítica. I aleshores, passa el que passa, que viatges als Estats Units i quan et conviden a una festa a La Jolla, t’asseus al mateix sofà que té la tieta Carme al menjador de la casa de Pardines. Ves. I no es d’estranyar perquè quan vaig visitar l’Ikea de San Diego –allà sona ‘Aikia’-, al costat del Qualcomm Stadium, vaig comprovar que era exactament el mateix, la mateixa distribució, els mateixos productes, les mateixes promocions, la mateixa decoració. Ni tant sols es prenen la molèstia de personalitzar mínimament cada seu amb elements propis del territori on s’aixequen. És el triomf absolut de la uniformitat: tots igualets que estem més monos, deuen de pensar a can Kamprad.
De fet Aldoux Huxley i George Orwell intuïen per on anirien les coses, tot i que estaven massa influïts pels totalitarismes de la seva època. Les seves societats grises no vindran de la mà de règims polítics dictatorials, sinó que, i no només per l’Ikea, ens les acabarem muntant nosaltres solets mentre li donem canya a la Visa.