En Vadó a l'Aconcagua

El meu cap d'Escoltes, en Vadó. Dilluns, 27 de Novembre del 2006

Doncs resulta que l’altre dia una passejada per la blogsfera local em va procurar una sorpresa inesperada i d’allò més agradable. La cosa era que estava tafanejant el llistat de links cap a altres webs que té en Martí Rosselló al seu blog quan em vaig quedar clavat sobre un nom que no havia vist escrit –ni sentit pronunciar- en més de trenta anys, és a dir, des de la meva infantesa. Aquell link era la porta d’entrada al web d’en Vadó Piqué, i en la mateixa podem veure a una foto el bo d’en Vadó amb les espatlles cobertes amb una senyera i mostrant a la càmera una samarreta que sembla plena de signatures, tot plegat en una escena que se situa, no s’ho perdin, al cim de l’Aconcagua, el sostre dels Andes.
Curiosa manera de reveure algú a qui havia perdut la pista feia tants anys, i remarcable el fet que, quan el retrobo, ni que sigui electrònicament, sigui al cim d’una muntanya. Ho dic perquè vaig conèixer en Vadó, precisament, pujant muntanyes tot i que ni molt menys tan ambicioses com l’Aconcagua.
Parlo de la primera meitat de la dècada dels anys setanta i en Vadó Piqué era, juntament amb en Martí Rosselló i altres, cap de l’agrupament escolta de Premià de Mar. Un agrupament que es deia Mare de Déu de la Cisa, però que el primer dissabte que faig fer-hi cap va canviar el seu nom, mitjançant sufragi universal dels presents, pel de Panda Premià. La cerimònia d’aquesta votació a mà alçada va tenir lloc als locals que l’agrupament tenia al Camp del Rector, al carrer de Sant Cristòfol, i no va ser qualsevol cosa. Fixin-se que per un marrec de nou o deu anys que devia de tenir jo aleshores, la cosa va ser prou impactant ja que se’m posaven davant dels nassos per primera vegada conceptes com la democràcia directa, la coeducació –que desconeixia a les meves classes de la Salle-, el laïcisme i l’ecologisme, ja que el nom catòlic antic va donar pas a un sense reminiscències religioses de cap mena, i en suport d’una espècie, la de l’ós Panda, ja aleshores en perill d’extinció. I tot plegat amb en Franco encara a ple rendiment. Amb un parell.
I d’aquesta manera van arribar, finalment, les primeres sortides a muntanya. Recordo perfectament les dues primeres, a Sant Mateu –dormint a un cobert de Can Gallemí-, i al Montnegre, en una patrulla des de Sant Celoni que va acabar el dia següent a Arenys de Mar. La primera la recordo especialment per ser la meva primera nit de campament i per les cançons -gens kumbaiàs- que cantàrem mentre ens arreceràvem a la masia. La segona la tinc present més aviat per la seva duresa física -des del punt de vista de la nostra tendra edat-, amb el fet afegit de carregar, a banda de les motxilles, amb les tendes de campanya –aquelles mítiques canadenques que pesaven com morts- fent torns entre tots. Va ser aquella nit quan en Martí Rosselló em va dir si no havia tingut prou Kung Fu per aquell dia quan li vaig comentar el meu interès en veure el capítol de la llegendària sèrie de David Carradine que feien a la televisió del bar de Sant Martí del Montnegre.
I és en aquestes circumstàncies que emmarco els meus records d’en Vadó, amb la motxilla a l’esquena guiant-nos en el camí del Montnegre o en els jocs que fèiem al pati de La Salle quan l’escola va acollir l’Agrupament quan aquest va haver de marxar del Camp del Rector, ignoro si com a conseqüència del canvi de nom, que tot podria ser.
I després ja no en sabria massa més cosa. Crec recordar que en Vadó tenia alguna vinculació amb els antics frigorífics de Premià –després en Martí Rosselló m’ha explicat que ell hi vivia a la casa que hi havia adjunta-, potser perquè el vam anar a buscar allà en alguna ocasió per fer alguna activitat. I en Martí em va explicar també que anys després de la seva etapa amb els escoltes premianencs, va sobreviure a la caiguda d’un llamp al Pedraforca, que és molt sobreviure. Per això m’alegra especialment veure en Vadó al cim de l’Aconcagua, perquè no hi ha mal llamp de rellamp, que diria el meu reverenciat capità Arxibald Haddock, que aparti ningú de la muntanya quan aquesta es porta ben a dins.
Però la foto mostra també els canvis. Trenta anys llargs imprimeixen senyals del seu pas en tothom, cosa que s’evidencia molt més quan no s’ha tornat a veure aquella persona, i així mentre jo recordava un Vadó de vint-i-pocs anys, amb grenyes i barbes negres, l’home que m’ofereix la imatge de l’ordinador és calb i amb barbes blanques. Però la seva mirada i l’expressió de la cara són inconfusibles. És ell, no hi ha dubte. En Vadó al cim de l’Aconcagua; encara obrint nous camins, com el vèiem fer els seus Llops del Panda Premià, ja fa trenta i tants anys.

Un moment d'una edició anterior dels Premis Butaca

El fantasma dels Butaca. Dilluns, 20 de Novembre del 2006

- Aquest conte va ser radiat per Ràdio Premià de Mar la nit de la Gala dels Premis Butaca del 2005. La Gala dels Premis es fa aquesta nit a Viladecans -

Erik presenciava la gala des d’un racó ombrívol del Poliesportiu, lluny de les taules engalanades on els espectadors seguien el lliurament dels premis i els espectacles que se succeïen a l’escenari. No deixava de semblar-li curiós que tot plegat esdevingués a una pista esportiva, un recinte a priori tan allunyat del món del teatre o de l’òpera com era aquell on s’havien de lliurar els premis Butaca.

Els premis Butaca! l’Erik sacsejà el cap incrèdul. Quina mena de premi era aquell? Una butaca de pasta de paper lliurada a un poliesportiu de l’extraradi de la ciutat! El turmentat músic estava, però, neguitós. La gran soprano Christine Daaé, la diva de la qual ell era el seu secret protector... i enamorat, havia estat premiada com a millor actriu de musicals. Feia vint minuts que ella havia pujat a l’escenari a recollir aquell curiós objecte en forma de seient de la mà d’Àngel Pavlowsky. Erik no havia prestat atenció al monòleg còmic amb el què l’actor argentí havia delectat els presents, pendent tant sols del moment en que el sobre seria obert i el nom de Christine volaria entre les taules del públic i els estudis mòbils de les ràdios. Quan aquest finalment sonà, Erik sentí una profunda i silenciosa alegria, tant sols enfosquida en veure com el seu etern rival, en Raül, Vescomte de Chagny, portava la Christine de la mà fins l’escala que donava accés a l’escenari.

Erik havia vist la Christine recollir premis arreu d’Europa, sempre des de les ombres i la màscara blanca a les quals havia estat condemnat per la seva terrible deformació. L’Erik hauria seguit a Christine a una actuació o a un lliurament de premis encara que fos a l’Infern, però aquella nit era especial. Era la primera vegada que el seu musical ‘Christine’, naturalment dedicat a la seva estimada, era nomenat per a un premi popular. Les crítiques havien estat excel·lents des de la nit de l’estrena, i no només pel grup d’actors encapçalats per madame Daaé, sinó també pel seu llibret, la seva millor obra, sens dubte, a la que havia dedicat els darrers anys de la seva vida, escrit en nits enfebrades als soterranis del Palau de l’òpera on tenia les seves habitacions.

Hi havia, amés, un element amb el qual l’Erik no hi havia comptat i que havia disparat la popularitat del musical, i era el fet que el llibret fos anònim. Ell mateix havia trobat la manera de fer arribar l’obra a un productor sense desvetllar la seva identitat i aquest de seguida va entendre que només Christine Daaé podia protagonitzar aquell drama romàntic tan sublim. El misteri sobre l’autoria del musical, sobre qui podia haver estat capaç de composar aquells passatges musicals tan intensos i escrit aquells versos tan descarnats, va ser la millor publicitat per a una obra que, per la seva pròpia qualitat, no la necessitava.

Arribà el moment del lliurament al premi al millor musical. La Glòria Cid i en Toni Martín, eterns presentadors de la gala, feren pujar a l’escenari a la Marta Marco, premi a la millor actriu de musical en l’edició anterior. Una pantalla gegant projectà una presentació de Power point amb les dades dels quatre candidats, i entre ells ‘Chistine’. Marta Marco s’acostà al faristol, obrí el sobre i recità la frase “La butaca és per a ... ‘Christine’”. Sota la fanfàrria de la música tot el públic aplaudia esperant veure qui pujaria a recollir el premi. Passaren un parell de minuts i Marta Marco encara esperava mirant-s’ho tot amb la Butaca a la mà sense saber massa bé quina cara posar. Només uns instants després, i de nou de la mà del Vescomte de Chagny, Christine Daaé pujà les escales de l’escenari i recollí la butaca d’una alleujada Marta Marco. Després la diva s’adreçà als micròfons i agraí el premi i cercà les paraules més dolces per dir que aquella Butaca no podia ser per ningú altre que per l’autor del llibret, algú amb una sensibilitat fora del comú que havia escrit aquella obra tan bella, ho sabia molt bé, només per ella, quelcom que Christine Daaé, agraïda, mai no havia d’oblidar. I dit això llençà un petó a l’aire acompanyat pels seus dits i adreçat a l’anònim compositor de l’obra mentre els presentadors de la gala, els tècnics i el públic, ara dempeus, iniciaven un llarguíssim aplaudiment amb crits de ‘l’autor’, ‘l’autor’, ... i els focus escombraven el poliesportiu a la recerca d’un misteri.

En aquell moment, amb les emocionades paraules de Christine encara vives a les seves oïdes, envoltat dels sincers aplaudiments d’aquell públic dret al pavelló d’esports de Premià de mar, invisible al seu racó ombrívol, Erik se sobresaltà en sentir com una llàgrima lliscava sota la seva màscara blanca.

Tortugues

Un petit miracle. Dilluns, 13 de Novembre del 2006

Hi ha dies en els quals, per moltes ganes que li posi, em costa més que d’altres exercir la militància premianenca. Ja saben: l’orgull d’haver nascut i de viure en aquesta ciutat que es diu Premià de Mar. Són aquells dies en els quals un compren la bogeria que ens agafa a tots plegats quan arriba la Festa major de disfressar-nos de pirates com a oponents dels premianencs. ‘Individus llestos aquests pirates!’, penso en els moments de pessimisme. ‘Arriben en el millor moment de l’any, es passen quatre dies de farra al poble, ens segresten a la noia més bonica, i quan s’acaba la festa i toca tornar a pensar en el grisós dia a dia premianenc, agafen els seus vaixells i apa! Fins l’any que ve si Al·là vol’. Els nostres pirates, com Espronceda, ho tenen ben clar: la meva única pàtria: la mar!

Estem al novembre, un mes tradicionalment fosc, i ens arribarà el darrer dilluns del mes, que serà el dia 27, sense que l’ensopiment general pateixi la més mínima sacsejada, una sacsejada, un punt de color, que fruíem aquí cada darrer dilluns de mes des del 1995. Ho dic perquè, fins l’any passat, el darrer dilluns de novembre teníem al polisportiu de la ciutat la gala dels Premis Butaca. Era aquella nit en la qual Premià de Mar era l’epicentre de la vida cultural i artística de Catalunya, la nit en la qual la flor i la nata dels nostres actors i directors del teatre, el cinema i la televisió, feien cap a Premià per sopar plegats, riure molt, veure en viu espectacles de primeríssima qualitat i, potser, fins i tot rebre un premi, i tot això en companyia dels veïns de la ciutat. Una nit amb prou categoria, vostès ho recordaran, com per merèixer ser retransmesa en directe per ràdios d’abast nacional i protagonitzar connexions en directe per la tele. Precisament serà aquest seguiment dels mitjans el què ens permetrà seguir la gala dels premis el proper dia 20, ja que la gala, com hores d’ara tothom sabrà, es farà a Viladecans.

Viladecans deu de ser la ciutat més esmentada a Premià de Mar en els darrers mesos, i ho és amb comentaris on es barregen l’estupor i la sorpresa. I és que no només es faran allà els premis Butaca sinó que, segons tots els indicis, també s’hi ubicarà el CRAM, una altra de les joies de la nostra raquítica corona que no ha hagut manera de conservar a la casa on va néixer. Amb raó mirem Viladecans com la mare observa el nuvi de la seva filla que se l’emporta a viure al Japó. De fet, no m’estranyaria que els nostres pirates passessin allà l’hivern, allotjats a la Torre de Baró o acampats entre les restes del castell de Torrerroja, esmolant les cimitarres a l’espera d’envair-nos la propera Festa Major.

No entraré a valorar aquí els motius que han foragitat de la ciutat dos dels seus icones principals com son els Butaca i el CRAM, ni posaré noms a qui pugui pensar que en son responsables d’aquestes pèrdues. I no ho faré entre d’altres coses perquè en aquest cas hem funcionat com a Fuenteovejuna, però sense gens d’heroisme: entre tots hem mort el comanador, o l’hem deixar marxar en aquest cas. En aquest encant de ciutat, minúscula en territori però farcida de personal, i salvant honorables excepcions, anem tan a la nostra que no hem estat capaços de retenir el millor que teníem per honorar els nostres visitants o per gaudir nosaltres mateixos sense haver-nos de moure de casa.

Una ciutat no és un lloc on dormir i on aparcar els nens a les escoles deixant tota la feina a l’Ajuntament, que per això els votem i els paguem els impostos. Una ciutat és un organisme viu que necessita atencions i estimació per viure i desenvolupar-se, per créixer, i no precisament en mida ni en cens. I això ho aporten els ciutadans. Premià de Mar havia crescut en categoria, en interès, en qualitat de vida dels seus veïns i en orgull quan es van crear els Premis Butaca i poc després el CRAM iniciava les seves activitats. Ara una cosa i altra marxen a Viladecans i amb elles els pensaments d’una bona colla de premianencs. Molts d’altres no se n’hauran ni assabentat perquè ni sabien ni els importava una carall què eren els premis i o què s’hi feia al centre de rescat.

Però ves com són les coses! En plena tempesta per l’anunci de la marxa del CRAM naixien a la nostra platja una quarantena de tortuguetes. Un petit miracle. Eren filles d’una tortuga babaua que havia desovat a la platja una nit d’aquest estiu. Dic babaua pel nom científic no pas perquè ho fos. De fet, el rèptil ha aconseguit que en mig d’aquest panorama tan gris, a molts se’ns encengués un somriure de satisfacció per viure a Premià, cosa que els humans no semblen saber aconseguir.

Un control nocturn de la Marxassa a Sant Martí de Mata

El projecte de la bruixa de Vallgorguina. Dilluns 06 de Novembre del 2006

Esport a banda, un dels motius principals que em porten a fer marxes de resistència de muntanya és el gaudi antropològic de la resta de la fauna que camina al meu voltant. Una sort de voyeurisme, si volen, emmarcat en un aparador de prova esportiva de llarga durada per la muntanya. Ja fa anys que m’hi dedico amb major o menor intensitat –formant equip Montaraz amb el meu confrare Marc Légolas-, i en aquest temps la meva col·lecció d’espècimens humanoides, amb els seus costums, rareses i curioses filosofies, augmenta a cada prova en la què participem.
La reina en aquest sentit és, no cal dir-ho, la Matagalls–Montserrat, potser perquè és la més famosa i té un considerable ressò mediàtic. El cas és que cada any acull alguns milers de caminadors, alguns d’ells veritables joies, com veuran. Ja d’entrada, la primera vegada que vaig intentar fer aquesta caminada, l’any de Nostre Senyor de 1988, em vaig trobar a Collformic amb un altre participant, a qui no havia vist en la vida, que em feia proposicions de caire sexual a practicar ‘en algun racó del camí’. Ja els dic ara que, tenint present el meu ínfim percentatge ‘homo’, i tot i sentir-me afalagat, vaig declinar la invitació del fogós caminador. En l’apartat eròtic situaríem també aquella noia que, en la mateixa edició de la marxa, travessava feliç el Pla de la Calma amb la lleugeresa que proporcionen unes sabatilles esportives, una samarreta de màniga curta i unes calcetes blanques. No em diran que no era una imatge ben deliciosa, i més en aquelles circumstàncies.
Tenint present que es tracta d’una prova de 83 quilòmetres, els més durs de cada barri també hi són presents, com ara aquell individu que marxava camí del Tagamanent amb l’uniforme complet de la Legió i al pas amb què solen desfilar amb la seva cabra els deixebles del general José Millán Astray. Personalment dubto que el legía arribés ni tant sols a Aiguafreda a aquell ritme, però l’home, al menys, li posava ganes. En una línia similar, en l’edició del 2003 vaig coincidir a un control amb una noia que lluïa tot el cap rapat i cap i cara pintats amb colors de camuflatge. Hom diria que se sentia deutora de la Tinent O’Neill dels Navy SEALs que interpretava la Demi Moore però, fins i tot de ser així, no li podria pas retreure a la mossa: són molts quilòmetres, moltes hores, la majoria de nit, i cada un es motiva per enfrontar la prova com millor li sembla. Només faltaria.
La meva darrera marxa de resistència, el 21 d’octubre passat, va ser la Marxassa que organitza l’Agrupació Científico-excursionista de Mataró. La patrulla fa un recorregut de 63 quilòmetres des de Sant Martí del Montseny fins a Mataró.
No entraré a valorar el què porta a cada un a dedicar quinze hores llargues a triscar muntanya sense més objectiu, en aquest cas, que retornar caminant al mateix punt d’on has sortit en autobús a dos quarts de sis d’aquell mateix matí. La lògica de l’absurd es troba darrera de cada fet esportiu, i més dels de resistència, però se suposa que, al menys uns quants, encara en som d’humans, i la lògica de l’absurd és inherent a la condició humana, ens agradi o no. I per molts anys sigui.
Potser això explica que aquell xaval de trenta-i-tants anys, amb una panxa que li penjava sobre el cinturó dels seus pantalons d’esports, es girés en mig d’una de les pujades més dures del camí cap al Corredor des de Vallgorguina, per arengar als que el seguíem parafrasejant Machado amb el crit: “Caminante no hay camino, sinó Estrellas en el bar”. Efectivament, dalt del Corredor hi ha un bar i la promesa d’una cervesa ben freda abans d’atacar la baixada final cap a Mataró fa sorgir energies d’on mai no ho hauries dit.
Però no només els caminadors sinó també els vilatjans que sorgeixen pel camí aporten elements dignes de ser recordats pels motius més diferents. Un dels més especials que he viscut en aquest sentit va ser a Vallgorguina -reconegut lloc de bruixes com és sabut-, i precisament durant la Marxassa. Sortint de l’esplanada on s’havia fet la botifarrada del dinar de la travessa, i buscant el GR que ens havia de dur cap al Corredor, vam passar pel que es coneix com a Carrer de la Vella. En un moment donat una iaia va sortir d’una porta i ens va demanar on anàvem. Nosaltres li vam respondre que ens adreçàvem a Mataró i llavors la dona va esclafir a riure mostrant-nos una boca desdentada. I mentre reia ens va advertir.
- Vigileu! Se us farà fosc abans no arribeu a Mataró!
No cal dir que els darrers deu quilòmetres nocturns de la Marxassa fins arribar a Mataró, els vàrem fer tenint ben present el Projecte de la bruixa Blair.