El veterà

Res, que el tio no aprèn. Li va la marxa, es veu, i ja pot l’home haver perdut unes eleccions, i ja li poden haver fet els amics del papà un informe que li apuntava un nord per on començar a sortir-se del vesper, que ell passa. I ja pot l’informe portar el nom d’un dur ex-marine texà com James Baker. Com si el signa el mismíssim Buffalo Bill. Ja ho diu ell: no és que sigui un fatxenda, és que de moure’s així, a Texas en diuen caminar. Amb un parell. I per començar a arreglar la situació res millor que enviar-hi 21.500 soldats més, que el que passava era que n’havien pocs, diu aquí el Ronaldinho de l’estratègia militar.
I jo que em pensava allà a principis de segle, il·lús de mi, quan tot aquest desori encara no havia començat, que llocs com aquell hospital per veterans, el VA Hospital de San Diego, s’anirien buidant a mida que les grans guerres anessin quedant enrera en el temps.
El cas és que la mateixa línia de bus que agafava per anar a la feina a la universitat, passava després pel VA Hospital, de manera que hi vaig passar sovint per davant, fins i tot el vaig arribar a visitar, però, sobre tot, vaig compartir viatge amb una bona colla d’aquests vells soldats els quals, curiosament, no solien tenir aspecte de poder triar entre agafar el bus o el Corvette, no sé si m’explico.
Em cridaven molt l’atenció els més iaios, els veterans de la Segona Guerra Mundial, molt dignes amb els seus barrets amb les insígnies de les seves unitats o de l’American Legion. Però els que més impressionaven, pel seu número però també per les seves ferides, no sempre físiques, eren els ex-combatents del Vietnam. Semblaven seguir d’uniforme, però no pas el militar com no fos alguna vella jaqueta caqui: sabatilles esportives, texans, samarretes i gorres de beisbol decorades amb noms carregats d’història com Da Nang, Hue o Saigon. Generalment eren gent silenciosa, d’aspecte prim i mirada vaguejadora, però quan a algun d’ells li donava per parlar, amb una mínima coherència, valia la pena d’escoltar les seves històries. I trobaven maneres ben curioses d’iniciar una conversa.
Era un dissabte i jo pujava en bus al campus amb la intenció de mirar el meu correu electrònic i anar després a la platja, de manera que vestia per a l’ocasió, amb sandàlies, pantalons curts i un barret que tinc que se li aixequen les ales a la manera aussie. I el barret va ser l’excusa d’aquell individu de grenyes i llargs bigotis que seia a la fila del costat per fer-la petar, al menys la mitja horeta que teníem de recorregut. Començà demanant-me si jo era australià, per allò del meu barret, per entrar directament en matèria amb la història que havia fet amics de l’exèrcit australià quan estava a Vietnam. Jo ni tant sols sabia que Austràlia hagués participat en el conflicte, cosa que vaig confirmar després, però l’individu semblava simpàtic i jo tenia ganes de sentir històries, de manera que el vaig seguir escoltant.
El tipus havia estat Marine, de Camp Pendleton, allà mateix al costat, a San Clemente, de manera que no havia pas anat massa lluny des que va tornar de la guerra. Resumint, allò que hem vist a tantes pel·lícules. Que un bon dia de finals dels anys seixanta el meu interlocutor havia sortit de patrulla amb el seu escamot -squad, deia ell-, i de cop i volta apareixen els Charlies (de les inicials en clau de ràdio Victor Charlie per Viet Cong), i ja saben: molt de bum-bum i de tacataca-tacataca i un d’aquells individus de barret cònic que me li clava tres forats de Kalashnicov al meu veí de seient al seu genoll dret, dos per sota i un per sobre la ròtula. I per il·lustrar l’explicació l’home es va aixecar el camal dels texans i em va ensenyar les tres cicatrius, ampliades per les marques que li havien deixat els cirurgians que el van operar fins a quatre vegades després d’aquell dia, la darrera després que, per si no en tenia prou, l’atropellés un cotxe a l’Sports Arena Blvd.
- És curiós –Em deia-. D’aquella gent m’ha quedat gravada la imatge de les sandàlies que portaven. Així, semblants a les que portes tu ara. – I aquí vaig pensar: ‘Ja està, Xavi. Ara aquí al col·lega li patinarà la biela, es creurà que ets un Charlie, traurà un matxet a l’estil Rambo i et deixarà llest per bistecs’. Però no. L’home va clavar la mirada al davant de l’autobús i es va limitar a dir. – Els meus companys van acabar amb ells -. I no ho va dir amb aire triomfalista, precisament.
M’hagués agradat molt preguntar-li què en pensava de que el president Bush enviés 21.500 soldats més a l'escorxador iraquià però, és clar, aleshores el desgavell mundial encara no havia començat. No obstant això, recordant el seu genoll i la seva mirada, em puc fer una idea prou aproximada de quina seria la seva resposta.