Matins de diumenge

El cas és que diumenge passat, un dia radiant de sol primaveral com recordaran, vaig sortir disparat de casa a fer uns quants quilòmetres pel sender marítim en direcció sud-oest, com és el meu costum, quan passant per davant de Can Manent vaig tenir la sensació de quedar atrapat en un estrany déjà vu. No es vagin ara a pensar que hi havia res de parapsicològic en el fenomen, ni té res a veure amb la darrera pel·lícula d’en Denzel Washington. El tema era molt més senzill i mundà que tot això, i era que vaig recordar amb claredat trobar-me allà mateix, davant la Masia al Camí Ral, un altre diumenge assolellat fent la passejada del diumenge amb els pares i el meu germà... prop de quaranta anys enrera.

No és que recordés un diumenge concret, sinó un exemple de tots aquells en els quals les nostres passes ens portaven per allà, per aquell Camí Ral que, si mal no m’erro, en aquells temps era per a la majoria de la gent de poble només la Carretera, però per d'altres la Avenida del Generalísimo.

Hi ha una tendència important a omplir els diumenges de cerimonials que, a força de repetir-los, acaben convertint-se en rutines. És una predisposició que m’amoïna especialment; em sembla que ja hi ha massa rutines els dies laborables, però reconec que costa defugir-ne. En qualsevol cas ara, als meus quaranta-i-tants, procuro, no sempre amb èxit, de dotar els meus diumenges amb tanta fantasia com en sóc capaç, però quan era una criatura un podia despertar-se el diumenge al matí i saber amb aproximació mil·limètrica quins serien els grans traços del desenvolupament del dia. I la veritat és que aleshores m’agradava que fos així; un diumenge no era un diumenge sense certes coses.

Per començar, l’esmorzar. A casa s’esmorzava de valent els diumenges. Pel matí, el meu germà, o jo, o tots dos plegats, baixàvem a Cal Petit i compràvem brioixos, ensaïmades i coca, i de vegades nata, quan era l’època de les maduixes i la mare les servia amb sucre per les postres del migdia. Tinc entès que la tradició de les famílies importants de Premià era anar a Cal Petit a comprar les postres després de missa, però nosaltres érem més aviat de l’esmorzar. No devíem ser dels importants. Deu de ser per això, perquè no coincidíem a Cal Petit els diumenges, que encara vaig trigar molts anys en conèixer en persona a la senyora Ferrussola.

En qualsevol cas, els nostres esmorzars dominicals solien venir acompanyats dels discos de vinil que hi havia a casa, normalment música clàssica, Txaikovsky i alguna cosa de Chopin i Beethoven, i també sarsueles. És curiós, però quan hem fet a la Ràdio programes de música clàssica els diumenges al matí, se m’ha despertat una mena de reacció tipus experiments d’en Pavlov –ja saben, aquell dels gossos-, i em venien una ganes boges de fer-me un fart amb un d’aquells mítics esmorzars.

Però després de l’esmorzar venia la missa, una altra de les rutines dominicals. Crec que més que la missa, el que em molestava profundament era vestir-me per anar a la missa. Posar-me guapo, una mena de submissió del meu estil que significava l’antítesi a la roba que un es posaria per anar a passar-s’ho bé, que era com solia vestir, per exemple, els dissabtes. És clar que se suposava que a la missa no anàvem a passar-nos-ho bé sinó a cantar, escoltar el mossèn –em costava una barbaritat parar atenció al què deia- i a combregar, una cerimònia que rebia amb un cert alleujament perquè anunciava el final imminent de la celebració.

I després de la missa, la passejada. Mentre s’organitzava la reunió social de cada diumenge a migdia a Cal Petit, nosaltres tiràvem carrer de la Plaça, perdó, del General Mola, avall fins a la Carretera a buscar una mica de sol davant de Can Manent, que no era biblioteca ni res de similar. Però davant de Can Manent, a la Carretera, hi havia dos elements fonamentals d’aquells diumenges i que eren, de fet, els protagonistes del meu déjà vu de diumenge. El primer d’ells, a tocar de carrer de la Plaça (passo d’en Mola), era la xurreria, una gran capsa em sembla que vermella on, com el seu nom indica, feien xurros i fregien patates que després servien en bosses de paper de colors. I l’altre ingredient d’aquelles matinals era el quiosc d’en Graells, on recordo com si el veiés al meu pare comprant els fascicles de l’enciclopèdia Monitor de Salvat, i algun llibre de Tintín per a nosaltres.

Han passat prop de quaranta anys però, gràcies a la feliç rutina de tants diumenges passats, encara ara puc flairar escenes viscudes d’un diumenge solellós de principis dels anys setanta a Premià de Mar.