Aquesta historia la situaríem a una empresa ubicada a Barcelona i vinculada al món del tèxtil, cap allà dels anys cinquanta, quan el tèxtil català encara no havia entrat en la seva definitiva agonia i donava de menjar a moltes famílies del país.
La nostra empresa, tot i no ser una de les més importants de sector, tampoc no era de les que tancaven la categoria. Amb la seva fàbrica situada fora de la ciutat, en concret a Premià de Mar, a Barcelona mantenia les oficines centrals i uns magatzems. Es va donar el cas que a aquests magatzems va entrar a treballar un jove que acabava d’arribar de l’Aragó, d’un poblet de la província d’Osca. De fet, part de la família ja s’havia desplaçat en anys anteriors fins a Barcelona a la recerca de feina, així que el nostre protagonista tenia ja aquí dues germanes i un germà. Aquest darrer, però, va partir un desgraciat accident laboral que el va portar a la mort mentre treballava a la societat tèxtil ja mencionada. L’empresa, com a compensació, es va avenir a contractar l’altre germà per treballar als seus magatzems.
Superat el drama de la mort del germà, de la millor manera que es poden superar aquests drames, el jove aragonès s’anà fent a la vida de la ciutat i a la feina al magatzem. Les germanes, per la seva part, també prosperaren i així van poder obrir un forn de pa. Com podeu veure, una de tantes històries de les quals ens ha proveït la primera gran immigració cap a Catalunya, la dels anys cinquanta i seixanta, i de la qual molts de nosaltres en som descendents.
La vida anava passant doncs, i a la primavera la va seguir el seu estiu amb les seves calorades inherents. Podeu imaginar-vos que un magatzem pot no ser el lloc més fresc del món en plena canícula. El nostre jove treballador va recordar aleshores que al forn de les seves germanes hi havia un canti que s’havien endut des del poble a Osca, que els podria ajudar a superar aquelles calorades. Un canti dels bons, deia ell. I és que si sabeu alguna cosa de cantis estareu al cas que no tots mantenen l’aigua igual de fresca, ves a saber a causa de quin estrany prodigi. El seu canti era dels més refrescants que ell havia tastat i es va comprometre amb els seus companys a portar-lo al magatzem pel gaudi general.
I així va ser com l’endemà mateix el nostre jove entusiasta es va presentar al magatzem portant orgullós el giny que els havia de suavitzar aquelles setmanes de dura calorada a la feina.
El coneixement de l’existència i de les propietats d’aquell canti va superar les parets del magatzem per estendre’s per altres departaments de l’empresa, des de les oficines fins els despatxos de la direcció. La visita al magatzem per fer uns glops del recipient eren, a escala dels nostres dies, com la paradeta per fer el cafè davant de la màquina de vending.
El cas és que anaren passant els dies a l’empresa, més suportables mercès als bons oficis del canti manyo, fins que va passar quelcom aparentment fútil, inapreciable en l’esdevenir natural de la vida, però que tindria conseqüències inesperades pels principals actors d’aquesta història. I va ser que, atenent al fet que si a un magatzem fa calor a un forn de pa en fa molta més, les germanes del nostre predisposat treballador li van exigir el retorn del canti al lloc on pertanyia.
Capmoix i decebut el noi va comunicar l’endemà als seus companys que tenia el trist deure de retornar el canti al forn de pa. Els treballadors del magatzem l’animaren dient-li que no s’amoïnés, que era comprensible i que, vista l’experiència, farien una col·lecta per comprar-ne un. Recolzat anímicament, el jove enfrontà content la jornada laboral desconeixedor de què la notícia de la marxa del cantí havia superat les parets del magatzem per estendre’s per altres departaments de l’empresa, des de les oficines fins els despatxos de la direcció. Quan el noi es disposà a marxar amb el canti li sortí al pas ni més ni menys que el gran cap, l’home el cognom del qual donava nom a la companyia. El president, amb veu severa, li digué que tot allò que entrava per les portes d’aquella empresa es convertia en propietat de la mateixa i que, per tant, el canti no sortiria per aquella porta.
Acorralat per la situació, el jove es mirà l’amo, pensà en les seves germanes i finalment observà el canti. Aleshores l’aixecà fins a l’alçada del cap, entre ell i el directiu, i el deixà anar perquè iniciés un lleu recorregut descendent que el portaria a acabar fent-se a miques contra el terra.
- Doncs s’ha trencat! – Diuen que va dir-li el treballador manyo al president.
La nostra empresa, tot i no ser una de les més importants de sector, tampoc no era de les que tancaven la categoria. Amb la seva fàbrica situada fora de la ciutat, en concret a Premià de Mar, a Barcelona mantenia les oficines centrals i uns magatzems. Es va donar el cas que a aquests magatzems va entrar a treballar un jove que acabava d’arribar de l’Aragó, d’un poblet de la província d’Osca. De fet, part de la família ja s’havia desplaçat en anys anteriors fins a Barcelona a la recerca de feina, així que el nostre protagonista tenia ja aquí dues germanes i un germà. Aquest darrer, però, va partir un desgraciat accident laboral que el va portar a la mort mentre treballava a la societat tèxtil ja mencionada. L’empresa, com a compensació, es va avenir a contractar l’altre germà per treballar als seus magatzems.
Superat el drama de la mort del germà, de la millor manera que es poden superar aquests drames, el jove aragonès s’anà fent a la vida de la ciutat i a la feina al magatzem. Les germanes, per la seva part, també prosperaren i així van poder obrir un forn de pa. Com podeu veure, una de tantes històries de les quals ens ha proveït la primera gran immigració cap a Catalunya, la dels anys cinquanta i seixanta, i de la qual molts de nosaltres en som descendents.
La vida anava passant doncs, i a la primavera la va seguir el seu estiu amb les seves calorades inherents. Podeu imaginar-vos que un magatzem pot no ser el lloc més fresc del món en plena canícula. El nostre jove treballador va recordar aleshores que al forn de les seves germanes hi havia un canti que s’havien endut des del poble a Osca, que els podria ajudar a superar aquelles calorades. Un canti dels bons, deia ell. I és que si sabeu alguna cosa de cantis estareu al cas que no tots mantenen l’aigua igual de fresca, ves a saber a causa de quin estrany prodigi. El seu canti era dels més refrescants que ell havia tastat i es va comprometre amb els seus companys a portar-lo al magatzem pel gaudi general.
I així va ser com l’endemà mateix el nostre jove entusiasta es va presentar al magatzem portant orgullós el giny que els havia de suavitzar aquelles setmanes de dura calorada a la feina.
El coneixement de l’existència i de les propietats d’aquell canti va superar les parets del magatzem per estendre’s per altres departaments de l’empresa, des de les oficines fins els despatxos de la direcció. La visita al magatzem per fer uns glops del recipient eren, a escala dels nostres dies, com la paradeta per fer el cafè davant de la màquina de vending.
El cas és que anaren passant els dies a l’empresa, més suportables mercès als bons oficis del canti manyo, fins que va passar quelcom aparentment fútil, inapreciable en l’esdevenir natural de la vida, però que tindria conseqüències inesperades pels principals actors d’aquesta història. I va ser que, atenent al fet que si a un magatzem fa calor a un forn de pa en fa molta més, les germanes del nostre predisposat treballador li van exigir el retorn del canti al lloc on pertanyia.
Capmoix i decebut el noi va comunicar l’endemà als seus companys que tenia el trist deure de retornar el canti al forn de pa. Els treballadors del magatzem l’animaren dient-li que no s’amoïnés, que era comprensible i que, vista l’experiència, farien una col·lecta per comprar-ne un. Recolzat anímicament, el jove enfrontà content la jornada laboral desconeixedor de què la notícia de la marxa del cantí havia superat les parets del magatzem per estendre’s per altres departaments de l’empresa, des de les oficines fins els despatxos de la direcció. Quan el noi es disposà a marxar amb el canti li sortí al pas ni més ni menys que el gran cap, l’home el cognom del qual donava nom a la companyia. El president, amb veu severa, li digué que tot allò que entrava per les portes d’aquella empresa es convertia en propietat de la mateixa i que, per tant, el canti no sortiria per aquella porta.
Acorralat per la situació, el jove es mirà l’amo, pensà en les seves germanes i finalment observà el canti. Aleshores l’aixecà fins a l’alçada del cap, entre ell i el directiu, i el deixà anar perquè iniciés un lleu recorregut descendent que el portaria a acabar fent-se a miques contra el terra.
- Doncs s’ha trencat! – Diuen que va dir-li el treballador manyo al president.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada