Casus belli

Em poso a redactar aquesta Homilia just després de posar a assecar les meves botes noves de muntanya, unes Assolo guapíssimes, amb les quals espero trepitjar territoris ignots i viure aventures inoblidables, que ja em diran vostès per quina altra maleïda cosa voldria un unes botes de muntanya sinó. Fins avui confiava en trobar un moment per batejar-les de la manera tradicional com jo he estrenat de tota la vida les meves botes noves, que és pujant a Sant Mateu; després ja vindran els deserts, les serralades i les plaques de neu i gel, però un és d’on és i la primera muntanya de la llista és sempre la de casa: Sant Mateu.

El cas és que entre una cosa i l’altra encara no havia vist aquest moment esperat, i ves per on que avui m’he trobat amb que necessitava les botes perquè plovia amb ganes i jo tenia una cita ineludible a l’aire lliure, i que no estava massa clar quant podia arribar a durar. De manera que m’ha semblat un moment tan bo com qualsevol altre per trencar una tradició, i l’estrena en combat de les meves botes ha estat sota la pluja, cosa que sempre marca caràcter, però en territori urbà: en concret en una manifestació al bell mig de la carretera Nacional II.

Ara mateix és dimecres, ronden les nou del vespre, i allà fora continua plovent. Ja és casualitat que amb la quantitat d’aigua que ens fa falta hagi estat precisament avui quan ens ha hagut d’arribar, just quan feia un mes que havíem perdut el nostre alcalde en un absurd accident a la Nacional II; just quan ens havíem conjurat per dir que se’ns havien acabat la paciència, els somriures i les paraules amables i que havíem optat per exigir –ja no estem per voler ni somiar- que algú mogui el cul d’una puta vegada i acabi amb la vergonya d’una autovia assassina travessant la façana d’una ciutat com Premià de Mar.

He de reconèixer que actes com el d’avui m’emocionen. El d’avui tenia una càrrega emotiva considerable perquè era l’aniversari que era, i perquè allà estaven la mare i els germans d’en Jaume, amb aquella dignitat que els ha vingut caracteritzant des de la fatídica tarda del 7 de febrer. També perquè plovia i s’havien de tenir moltes ganes per ser-hi en un acte com aquest en un ambient tan inhòspit. També perquè es van repartir clavells blancs per posar a la tanca del tren, cosa que m’ha recordat una Homilia antiga en la qual imaginava les víctimes futures dels atemptats de l’11 M, fent vida cada una d’elles amb un clavell blanc a la mà abans de trobar-se amb la mort a qualsevol d’aquells quatre trens. També perquè, tot i que sempre som pocs, potser érem com a mínim els que havíem de ser: tots els partits –deixeu-me que em permeti el luxe d’oblidar uns instants que tenim eleccions en dos mesos i mig-, cares conegudes, veus autoritzades en opinió i en decòrum social, i el que és potser el més important, veïns desconeguts. Ciutadans que havien acudit a la cita confiats en la vella màxima que diu que la unió fa la força, i que no s’hi val de cap manera que aquest tros de comarca pagui al Cèsar el preu de suportar una carretera mortífera i uns ferrocarrils que, a banda de funcionar malament, ens separen de la nostra essència més preuada, que és el mar.

Però, a banda de tots aquests aspectes, si he trobat l’acte d’avui especialment emocionant ha estat perquè avui he vist a Premià de Mar rebotada de debò. He vist determinació sota els paraigües, idees clares i compromís en les mirades; he vist disposició a romandre en campanya el temps necessari, a afrontar els riscos, les multes que ens arribin, i la pluja que ens pugui caure a sobre. Hi ha gent amb noms i cognoms, com en Rafael Anguera, que com a president de la Plataforma Camí Ral assumeix més responsabilitat que ningú altre, però que avui ha vist que en cap cas estava sol: al darrera hi té la ciutat i hi té l‘Ajuntament.

Entenc que això hauria de ser el normal en una col·lectivitat, però tinc prou edat com per haver vist a Premià de Mar arronsar-se massa vegades, pels interessos d’alguns o pel cangueli debut davant de l’autoritat. Imagineu-vos, a tall d’exemple, que els Carnavals del 1991 es van suspendre oficialment perquè, ens va dir un regidor de cultura, podien haver atemptats arran de la primera guerra del Golf. O que l’any 82 ens van imposar un col·lector a la línia de costa que ens va tancar les sortides directes de pluvials al mar. Per no parlar del port, les platges o temes mes recents com les fugides dels premis Butaca o del CRAM.

Aquest poble ha tingut sempre una sobredosi de seny molt ben considerada entre les autoritats pertinents. Potser ha calgut que se’ns morís un alcalde perquè ens hagi sortit aquest punt de rauxa, que de ben segur no ens farà cap mal.