Ballant l’Stayin‘ alive al Shack

El lloc es deia, de fet es diu encara, Shack, que traduït vindria a ser una cosa així com cabana o barraca; en qualsevol cas un nom apropiat per un pub amb aparença surfera, amb les seves taules de surf penjades del sostre, la decoració vagament tropical, els pòsters dels Chargers, les televisions connectades a canals esportius, i la seva inevitable taula de billar. I encara una altra cosa molt important: una jukebox que semblava especialitzada en temes d’Elton John.

El Shack estava al carrer de casa, La Jolla Boulevard, que era la via que unia les comunitats de La Jolla i de Pacífic Beach, ambdues al nord de San Diego. Imagino que si el local s’estava tan allunyat del centre de la Jolla i s’acostava a l’altre barri era, precisament, perquè el seu estil es deia més amb l’ambient de Pacífic Beach –PB en l‘argot local-, sempre divertida, sorollosa, musical i sexy, mentre que La Jolla era força més estirada, elitista i glamurosa.

El Shack era, en tot cas, el bar més proper a casa i el lloc on un podia prendre unes pintes de cervesa Sierra Nevada a uns preus raonables mentre anava aprenent les característiques del territori. Així va ser, per exemple, com servidor i dos representants de la comunitat francesa de La Jolla vam ser informats de que tres individus com nosaltres, i amb el nostre peculiar accent parlant l’anglès, podríem fer estralls entre la població femenina californiana. El problema, deia el nostre interlocutor mentre la seva xicota jugava al billar, era que per entrar en matèria de manera exitosa més aviat ens hauríem de pujar a Los Angeles i deixar-nos caure pels clubs de Hollywood, on sembla ser que les noies estan per la labor, mentre que les que hi havia per San Diego, ves per on, eren arribades de primera o segona generació de les zones rurals del Midwest i, en parer del nostre conferenciant, carregades de manies i d’obsessions religioses.

Advertit d’aquestes circumstàncies, que després vaig descobrir absolutament exagerades, de seguida vaig considerar que els tres joves que van entrar al Shack aquell dissabte a la tarda, no devien ser de la ciutat. Aquella tarda, a manca d’un millor amic amb qui anar a fer unes Sierra Nevada, anava acompanyat d’un llibre, Memorias de un hijo del siglo d’en Francisco Umbral, em sembla recordar. El cas és que estava jo a la barra amb la meva pinta i el llibre de l’Umbral i sentint per enèsima vegada Saturday night’s alright des de la jukebox del racó, quan el trio es va separar: el que a totes llums semblava ser una parella, noi i noia, van seure a una de les taules, mentre que l’altra noia es va recolzar directament a la barra. Devien conèixer la cambrera perquè van intercanviar unes salutacions divertides, la parella des de la distància de la taula i l’altra noia, amb una efusió considerable, saltant sobre la barra del bar.

La veritat és que la mossa en qüestió es feia mirar. Era molt bonica, molt californiana, si sabem el que vull dir: rossa, ella, amb els cabells més aviat curts, i els ulls ben blaus, i un to de pell que denotava llargues hores a la platja, o cavalcant sobre les onades. El vestuari, amés, no era com per passar desapercebuda, amb una samarreta blanca arrapada i tallada molt per sobre del melic, i uns pantalons pirates de color blau cel que acabaven just a sota dels ossos dels malucs.

No negaré que mantinc les meves sospites que aquella sirena anava d’alguna cosa més que no només cervesa perquè no parava de riure i ballar, mentre els altres dos se la miraven somrients des de la seva taula. Quan l’Elton John va deixar de graponejar el seu piano, ella es va adreçar a la jukebox, no cal dir que amb tots els ulls del Shack darrera seu, va posar una moneda a la màquina i de seguida l’Stayin’ alive dels Bee Gees va cobrir tots els racons del local.

La rosseta, feliç amb la seva elecció, va travessar el local des de la màquina musical fins on s’estaven els seus amics, i un cop allà va deixar anar tot el seu doll d’energia, natural o artificial, i tots els encants, diria que naturals, que tenia dins seu. I amb tanta energia, el que no va escapar-se a cap ànima de qualsevol sexe present al Shack aquell dissabte, era que aquella criatura se sentia molt més còmode ballant sense sostenidors. I va ser en aquestes que l’altra noia es va aixecar somrient de la taula, es va situar davant de la rossa i, posant les mans sobre els seus pits a mode de sostenidors, dominant aquells moviments desbocats, va seguir el ball amb ella fins que l’eco del falset dels Bee Gees va deixar de tronar pels altaveus del Shack, mentre el noi aplaudia encantat. Després del ball tots tres es van dedicar als seus riures i a les seves cerveses mentre que a mi les extravagàncies del senyor Umbral em semblaven, de cop i volta, més aviat banals.