Resulta encoratjador comprovar que les millors tradicions no només es mantenen sinó que fins i tot algunes d’elles fan com els bons vins i es perfeccionen amb el pas dels anys. Llegeixo aquests dies que les bretolades de tota la vida als trens de Rodalies continuen tenint esforçats executors que no només recullen les fines artesanies de generacions anteriors sinó que, renovació obliga, n’afegeixen de noves al vell repertori per a desesperació de responsables de RENFE, acolloniment dels soferts usuaris i admiració de l’observador que creia haver-ho vist ja tot.
Vostès recordaran la informació que recollia el Periódico de Catalunya el passat 5 de juny segons la qual uns individus es dedicaven a llençar pedres contra un comboi de RENFE just a l’alçada de Premià de Mar. Una de les pedres, de dos quilos de pes, va trencar una finestra i va ferir a un jove que viatjava al tren. El noi va haver de ser portat a l’Hospital de Mataró perquè el guarissin les ferides. El cas és que aquest va ser el darrer atac del mateix tren en un viatge nocturn que ja va sortir tard de Barcelona a l’espera que la policia no s’emportés a un conjunt d’individus que s’aplicaven a repartir llenya a altres usuaris del mateix comboi. Però és que abans d’arribar a Premià el conductor del tren, sant baró, va haver de baixar per treure unes tanques metàl·liques que algú havia disposat al mig de les vies, sens dubte per demostrar amb els resultats de l’impacte alguna complexa teoria física. Explica la crònica de El Periódico que quan el tren es va aturar després de la pedrada que va ferir el noi, alguns passatgers van treure el nas a l’exterior per veure què passava i es van trobar amb una pluja de pedres, de manera que van tornar al tren i aquest va fugir direcció Mataró, rodes ajudeu-me.
A finals dels anys vuitanta feia una secció a un magazín de la Ràdio que es deia La Poltrona, i que podria considerar-se un prototip d’aquestes Homilies Paganes. En aquells dies jo havia viscut personalment un atac a pedrades similar en un trajecte en tren de Mataró a Premià, en aquesta ocasió a plena llum del dia. El succés em va inspirar una Poltrona, prou irònica, segons la qual els indis Maresmehoes haurien trencat unilateralment el tractat de pau signat llunes enrere amb el Consell Comarcal, i es dedicaven a atacar els trens de Rodalies que travessaven el seu territori, aterrint els pobres viatgers que viatjaven confiats en el tractat de pau i en la protecció de la Cavalleria Comarcal.
Imaginin-se que tant d’anar amunt i avall amb els trens de Rodalies per la línia de la costa m‘ha permès de ser testimoni de situacions de tots colors. Per suposat que sempre hi ha dies i hores especials en els quals el senzill fet d’agafar un tren de Rodalies s’enriqueix amb un plus de surrealisme; moments en els quals un pot ser testimoni de situacions impossibles en un altre trajecte. Així d’una volada, i a banda del referit atac indi a pedrades, se m’acut haver vist un artista de l’esprai reinterpretant la decoració interior d’un vagó en un moment de frenesí creatiu, a un grupet de caps rapats executant una performance consistent en ajupir-se i ensenyar-se els culs entre ells i a la resta del respectable, o a una parella desenvolupant pràctiques amatòries que farien envermellir al mismíssim Tinto Brass, per posar només alguns exemples.
Però els meus records més especials al respecte, aquells que rememoro amb un somriure i els ulls humits per l’emoció, són els que corresponen als trajectes en tren cap a Arenys de Mar per gaudir de la revetlla de Sant Joan. Eren els anys vuitanta i servidor, com un munt de gent de tota la comarca, tenia el costum de passar la nit més curta de l’any a la Riera d’Arenys davant de la fàbrica del Calisay, gaudint de la música de La Salseta del Poble Sec. El trajecte es feia en tren, encara d’aquells que permetien de portar les finestres obertes, i en més d’una ocasió el comboi en el què viatjava havia estat atacat per comanxes maresmencs armats, no només amb pedres, sinó que també amb armament més sofisticat, com ara coets que tractaven de fer entrar per les finestres obertes d’aquells vagons farcits de gent dreta. Val a dir que els colons, soldats de la cavalleria comarcal, trampers, sheriffs, ràngers i cowboys que anaven a ballar amb la Salseta, responien aquelles agressions xiricahues llençant també coets des de l’interior dels vagons. Si mai no va haver una desgràcia va ser perquè Manitú no va voler.
Han passat vint anys i podem consignar no només que continua havent brètols, sinó que aquests són, a més, cada dia més cafres. Al menys els indis tenien motius per atacar aquells vells trens del Far West.