Història viva

Jordi Pujol jura el càrrec de President de la Generalitat de Catalunya al costat de Josep Tarradellas el vuit de maig del 1980. La foto és del diari El País.

El diumenge 23 d’octubre del 1977, dimarts va fer trenta anys, vaig arribar a casa ja al vespre, no sé si d’alguna sortida amb els escoltes o de fer un volt rondant els carrers, com solíem fer quan anàvem plomats. En qualsevol cas quan vaig entrar a casa, el pare estava força emocionat. Havia sentit per la ràdio la crònica de l’arribada de Josep Tarradellas al Palau de la Generalitat, i la frase amb la què el President arribat de l’exili va saludar als catalans, aquell mític ‘Ja sóc aquí!’, l’havia omplert d’emoció. ‘Una llàstima que no ho sentíssiu’. Va dir. ‘Això és història!’.
Òbviament tenia raó, allò era història però jo, que com la resta de la colla i dels companys de la unitat de Pioners, em prenia allò de la Transició com una cosa que em tenia excitat però sense saber massa bé el perquè, no tenia gaire afinat el concepte de viure la Història. A la nit vam veure el resum al Telediario i l’emoció va tornar a sobrevolar la taula del sopar, però per mi, una vegada més, allò em va semblar una altra notícia com tantes que hi havia aquells dies: res especial. De fet, un parell d’anys abans també havien hagut esdeveniments històrics considerables: la va palmar aquell, el van enterrar i van proclamar rei al Rei. Recordo, precisament, que veient la coronació a casa, la mare em va dir el mateix: ‘Això és història!’, però jo estava més aviat interessat en omplir de continguts interessants els quatre dies de dol oficial, i per tant sense escola, que van proclamar quan va morir en Franco.
Entenia perfectament aquells fets però no n’era conscient de la seva importància. Imagino que en algun moment en el creixement d’una persona deu de connectar-se alguna mena d’interruptor i a partir d’aquell moment, del qual no n’ets conscient, la importància que dones a les coses que hi ha al teu voltant comença a adquirir contrastos. Després, em vaig passar bona part de la nit del 23 F del 1981 enganxat a l’equip de música de casa fent gravacions de totes les emissores que trobava que donaven notícies i contranotícies del cop, bans militars i totes aquestes històries que va haver aleshores. Vint anys més tard, l’onze de setembre del 2001, quan ja feia molt que em dedicava al periodisme, em vaig quedar hipnotitzat davant de la televisió mentre el meu amic Jordi Llop Gris es desesperava perquè teníem entrades per anar a Badalona a veure un partit de bàsquet entre la Penya i el Pamesa València. No crec que en Jordi m’ho acabi de perdonar mai, però jo no podia pas anar: estava veient Història.
De tota manera, jo crec saber quan es va activar el meu interruptor; quan vaig començar a comprendre la importància de ser espectador d’un esdeveniment. De saber que aquella persona que estàs veient al teu davant és Història.
Devia córrer l’any 1978, o principis del 79. La Unitat de Pioners de l’agrupament escolta Amon Ra de Premià s’havia dividit en patrulles per fer treballs de recerca sobre aspectes relacionats amb la Serra de Marina. Al meu grup ens corresponia localitzar els llocs més bruts de les nostres ‘muntanyes sagrades’, i aquesta tasca implicava trescar pel territori. Un diumenge força fred ens vam arrecerar per dinar al porxo de la masia de Can Gallemí a Sant Mateu, un lloc mític per mi perquè va ser allà on, essent un marrec, havia passat la primera nit a muntanya. Estàvem liquidant el contingut de les carmanyoles i discutint si anàvem tirant cap al poble o si encara fèiem algun altre volt per la rodalia, quan un grup de cinc persones es van acostar a la masia. Can Gallemí té una esplanada al davant des d’on hi ha una magnífica vista sobre el Vallés i fins a Montserrat, i els recent arribats van estar una estona mirant-se el paisatge. Va ser de tornada quan es van adreçar a nosaltres i un d’ells ens va dir: ‘Que no dieu res al vostre President?’
Qui s’havia adreçat a nosaltres era Jordi Pujol i el President era Josep Tarradellas que ens mirava amb una expressió que anava entre la ironia i la cara de fred. També hi eren la dona de Tarradellas, l’Antònia Macià, i la dona de Pujol, la Marta Ferrusola. El cinquè personatge era un guardaespatlles, també amb cara de fred, que combinava amb una expressió de mala llet.
Pujol, que parlava per tota la resta, ens va fer algunes preguntes que nosaltres vam contestar amb monosíl•labs nerviosos, i ens va explicar que ell també havia sigut escolta. Finalment, després d’un ràpid comiat, la comitiva va marxar per on havia vingut. Uns minuts després un dels nostres, en Manolo, va aixecar-se i després de situar-se en mig de l’esplanada va trencar la tensió silenciosa que se’ns havia apoderat cridant un potent ‘Ja sóc aquí!’ que va ressonar per tota la vall.
No havia estat a la tele; aquell diumenge va ser veritable Història viva.

L'any 1977, l'any de l'arribada de Tarradellas a Catalunya, Lluís Llach va publicar el seu disc 'Campanades a morts'. A la cara B d'aquell vinil hi havia la cançó 'Laura' que tots els escoltes ens sabíem de memòria. Malgrat les Laures que han passat per la meva vida des d'aleshores, la de la cançó continua sent un mite amb el què somiar des de l'adolescència. Aquest vídeo correspon al concert de Llach al Nou Camp el 1985, quan a la veritable Laura, la guitarrista Laura Almerich, l'emoció la va deixar clavada sense acabar el seu sol.