El meu laboratori de rescat de fantasmes escrits

Fantasmes escrits

M’estic emportant un curro considerable aquests dies tractant de preservar vells paperots d’un trist final a mans dels peixets i de l’oblit. Els que escrivim de fa temps segur que ens hem trobat tard o d’hora amb el dubte de què fer amb aquells textos que vàrem escriure un dia amb l’Olivetti de guàrdia, o fins i tot a mà, i des quals, com és lògic, tant sols conservem una còpia; els originals, únics i exclusius. Si el paper en qüestió s’arriba a perdre o destruir alguna vegada per qualsevol motiu, mai més no tindrem ocasió de recuperar les paraules exactes d’allò que un dia vam voler dir de la manera més bella possible. La pèrdua serà irreparable.
Abans, és clar, aquest plantejament no existia, com segurament no existirà en el futur. En el passat, les coses s’escrivien, es passaven a net i, si l’escrit tenia el mínim interès, es guardava a una carpeta i allà es quedava fins que alguna estranya circumstància el feia tornar al món dels vius, o fins que els animalons aquests de pell platejada se’ls cruspien amb delit, independentment que es tractés d’una redacció de l’escola o d’una carta d’amor enfebrat. D’uns anys ençà ho escrivim pràcticament tot a l’ordinador, de manera que a poca traça i previsió que es tingui, la pervivència dels textos hauria de quedar garantida de forma pràcticament automàtica.
No és que conservi cap escrit que hagi de significar per ell mateix una pàgina exclusiva en la història de la literatura d’aquest país, però els vaig fer jo, què volen que els digui, i per tant tenen per mi un valor que justifica que me’ls instal·li al faristol com porto fent de fa setmanes, i em dediqui a repicar-los a l’ordinador. Imaginin-se la feinada! És clar que també podria escanejar-los, però això ho deixo per fotos, bitllets de viatges antics, entrades a concerts i coses per l‘estil. De fer-ho amb un escrit no passaria d’aconseguir una mala fotocòpia –digital, això sí-, i em privaria de repassar el contingut i les formes d’aquests textos, cosa que probablement no faria en altres circumstàncies.
I d’aquesta manera han estat desfilant pel faristol per ocupar memòria a l’ordinador, entre d’altres coses poemes de l’adolescència, guions del curs de vídeo de l’escola Videografia de Barcelona, confessions tremoloses i palles mentals divertides unes i oblidables altres. I guions de ràdio com les intros al programa L’Escola de la calor, que fèiem a Ràdio Premià de Mar el confrare Joanca Moreno i servidor l’estiu del 1987, o les mítiques Poltrones que van estar sortint a finals del 1988 al magazín Un matí qualsevol, que també conduïa en Joanca i que, d’alguna manera, son precursores d’aquestes Homilies paganes que van sortint des del 2004.
La qüestió és que revisitar aquests originals, tornar a escriure les mateixes paraules en el mateix ordre en que les vaig disposar de vegades vint anys enrera, em produeix una sensació veritablement especial. Els confesso que quan vaig començar a recuperar aquests escrits -tal com deia per digitalitzar-los, però també per poder llençar papers i fer espai a la llibreria-, creia enfrontar-me a un treball tediós i monòton, com el d’un monjo medieval copiant un còdex o una Bíblia, però sense la seva fe. I en canvi, i malgrat recordar-los pràcticament tots ni que sigui vagament, molts d’ells estan aconseguint encendre’m un apunt de l’emoció que em va portar aleshores a seure davant de l’Olivetti i donar forma a un pensament, un record, un conte, un sentiment o la introducció a un programa de ràdio.
Difícilment puc recuperar sensacions personals dels anys vuitanta –i, segons quines, ni maleïda la falta que fa-, però em posa en situació rescatar un article en el qual critico el cacau polític, la brutícia i la degradació dels carrers, la inseguretat ciutadana i el terrible problema de la drogaaddicció que es vivia a Premià de Mar l’estiu del 1987 –Com ha canviat la ciutat en vint anys, i quina poca memòria que tenim tots plegats!-. D’altra banda em provoca un somriure de sorpresa veure negre sobre blanc el record d’una noia d’ulls verds que m’embadalia a l’institut. Resulta que el text em suggereix que ella i jo vàrem arribar a entrar en combat en alguna ocasió, amb petons i carícies, i jo no recordava que hagués estat així. O potser sigui que, de fet, allò no va succeir mai i aquella redacció adreçada a mi mateix només fos la recreació d’un desig que mai havia de convertir-se en realitat. Ja em diran vostès què més donarà a aquestes alçades de la pel·lícula.
Si guarden escrits a alguna carpeta arraconada, recuperin-los. Els parlaran de vostès mateixos com d’individus que no creuran ser vostès. Els diran que els seus records són només veritats maquillades quan no, directament, mentides.

Crockett i Tubbs. Dos estils per a dues èpoques diferents

Miami Vice. Dilluns, 18 de Desembre del 2006

Cada dècada ha tingut la seva sèrie televisiva de lladres i serenos. Als setantes els amos van ser els inoblidables Starsky i Hutch –David Soul i Paul Michael Glaser-, molt per sobre dels SWAT, els expeditius Homes de Harrelson. Als vuitanta, i malgrat la brillant irrupció d’en Tom Selleck a Magnum PI, no hi ha discussió respecte a que la sèrie policíaca per excel·lència va ser Miami Vice, Corrupción en Miami a TVE, com ho serien els Expedients X d’en Chris Carter els noranta, o els actuals CSI per la primera dècada del nou segle.
Fos per coincidència d’horari davant de la tele, o ves a saber el perquè, una de les sèries que més m’han fidelitzat ha estat Miami Vice, fins el punt que hores d’ara en molts aspectes encara em ve a resumir estèticament la idea que m’ha quedat dels meus vuitantes; poca broma: des de l’Institut Satorras de Mataró fins a la Ràdio, passant pels escoltes, l’exèrcit, les feines de venedor, de jardiner, d’ajudant a la fàbrica de gasoses de Can Pompili, de la brigada de neteja de la fàbrica Jumberca de Badalona, fent bustiades o de redactor del padró de Premià de Mar, els treballs a Aitona i Galícia, totes aquelles noies, el naixement de la meva filla i la banda de tripulants pirates del pis/portaavions USS Bonghònia del carrer Jacint Verdaguer. Entre d’altres coses.
La veritat és que veure els episodis de Miami Vice prop de vint anys després, fa una mica de mal a la vista. Al cap i a la fi tots hem evolucionat, i algunes estètiques, els colors de tons pastel o certes posturetes davant la càmera no mereixen un altre qualificatiu, vistes amb ulls del S/XXI, que no sigui el d’hortera però, amics, els viutanta eren així. Mireu-vos sinó el vestuari d’un concert dels de l’època de la Earth, wind & fire o els videoclips de Miguel Bosé. Per exemple. Amés, millor no siguem tan primmirats amb el look del passat perquè a veure quin individu entre la vintena i la trentena no es va maquejar en aquells anys amb nàutiques, pantalons de pinces, samarreta i americana d’estiu a joc i les inefables ulleres Vuarnet per fer-se unes Gran Vies o castigar el personal al Jardí de Premià o a la discoteca Factoria de Mataró sota el Weekend de The Todd Terry Project. Servidor –I confess!- ho feia. I, amés, funcionava. Ja m‘entenen.
Els directius de la NBC van tenir molt clar que l’audiència de la sèrie havia de quadrar amb el perfil dels espectadors de la MTV, i és per això que, a banda dels elements ressenyats –sense oblidar-me del Ferrari Daytona dels primers episodis, que era en realitat un Corvette tunejat, fins que es van poder permetre el Testarrossa blanc defitiu-, la BSO de Miami Vice la van integrar temes de Phil Collins, U2, Jackson Browne, Tina Turner, Glenn Frey, Peter Gabriel, ZZ Top, Dire Straits, Depeche Mode, Sheena Easton, Bryan Adams, Frankie Goes to Hollywood, James Brown, Foreigner, The Police, Laura Branigan, Ted Nugent o Billy Idol; el bo i millor del panorama musical de l’època.
El pas del temps no perdona les estètiques, diria que afortunadament, i deu de ser per això que quan Michael Mann, el productor de la sèrie original, s’ha decidit a portar-la al cinema, no ha quedat ni rastre d’aquells elements que, precisament, donaven personalitat al producte. No queda res dels colors pastel, ni d’aquella llum omnipresent, ni de les posturetes, ni tant sols de la cèlebre banda sonora de Jan Hammer. Ni tant sols ha quedat un bri del sentit de l’humor que, de tant en tant, li posaven al tema Don Jonhson i Philip Michael Thomas. Els Sonny Crockett i Ricardo ‘Rico’ Tubbs de Colin Farrell i Jamie Foxx, són més durs, més resolutius, i no somriuen ni que els matin a pessigolles. La majoria de les escenes o són nocturnes o són crepusculars i pel que fa al vestuari, sense perdre una certa elegància informal, no passarà a la història com els models d’Armani i Adolfo Domínguez que lluïen els seus antecessors.
Diuen que un dels motius pels quals es va acabar la sèrie va ser precisament perquè Michael Mann li va voler donar aquest gir més fosc i l’audiència no s’hi va avenir a un canvi tan flagrant, obligant-los a retornar a l’essència original. Però per aleshores la cosa ja dequeia; els actors tenien projectes per fer cinema i els nous guionistes havien perdut el nord dissenyant episodis que feien treure els colors, com aquell en el qual James Brown era, ja em diran vostès, un líder extraterrestre.
Així doncs, vint anys després Michael Mann s’ha sortit amb la seva. El nou look de Miami Vice s’ha després dels colors i la llum dels vuitanta i ara és dur, fred i fosc. Un to més apropiat a aquest inici del S/XXI.

Aquest model de taula estava exhaurit

Divendres festiu a l’Ikea. Dilluns, 11 de Desembre del 2006

Mireu que ho sabia. Havia fet els meus càlculs respecte a l’èxode del pont de la Immaculada Constitució i comptava que havien sortit de la ciutat mig milió llarg de cotxes embotits de gent. Un altre mig milió de ciutadans, pel cap baix, havia sortit de la ciutat per potes via aeroport del Prat, amb la il·lusió oculta que el personal de terra d’Iberia els muntés una altra vaga salvatge i així tenir quelcom realment interessant per explicar a la tornada. I pel que fa a la resta de la ciutadania de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, sabia de manera fefaent que estarien repartits a parts iguals entre els Ikees de Montigalà i de l’Hospitalet en virtut de la respectiva proximitat als seus domicilis. Dóna tranquil·litat saber que, igual que els hospitals, els jutjats, els instituts de batxillerat o les casernes dels Mossos, els ciutadans sabem fàcilment quin és l’Ikea que ens pertoca.

Sabia que les meves compres a l’Ikea estarien mancades de qualsevol intimitat i, tot i això, m’hi vaig ficar de quatre grapes, en el meu cas, com em correspon per repartiment geogràfic, al de Badalona. Les coses van com van, què volen que els digui, i el cas és que tenia la necessitat d’anar-hi: em calia una calaixera per organitzar el meu material de treball a casa i per posar-hi a sobre la impressora de l’ordinador per guanyar espai a la taula de l’estudi. D’altra banda el meu minúscul armari encastat amenaçava seriosament amb rebentar pel quatre costats si insistia a ficar-hi ni que fos una camisa més, de manera que em calia un penjador per l’habitació. Tenia el motiu, doncs, i tenia l’ocasió, ja que disposava de temps, de cotxe i de peles a la tarja. Va ser així, doncs, que amb la major de les dignitats que vaig saber imprimir a la mirada, vaig entrar a l’Ikea.

Em diran que podria haver buscat la calaixera i el penjador a altres establiments on trobaria més varietat i potser més qualitat, però estaran amb mi que els preus són indiscutibles per uns mobles que, en general, no estan gens malament. Amés, que m’he convertit en un expert en el muntatge dels productes de la firma sueca. Deu ser que d’aquesta manera sublimo els records de l’enyorat Mecano de la meva infantesa.

De tota manera, si dedico una Homilia a la meva visita a l’Ikea no és tant per posar-los al cas de les meves mancances domèstiques, que intueixo que els interessa més aviat gens, sinó perquè el que vaig veure divendres em va semblar un paradigma dels nostres dies: milers de persones concentrades a un sol lloc en un dia festiu, comprant. Comprant mobles o complements de la llar en aquest cas, però podria ser quasi qualsevol altra cosa. La compra entesa com a element d’oci, com a activitat festiva, una gentada desfilant pels passadissos del centre comercial, perfectament organitzats perquè ningú no es deixi de veure res i pugui considerar si tal o tal altre objecte poden quedar bé a aquell racó despullat del menjador o per solucionar el regal de Nadal de la sogra. Una veritable processó laica presidida per les lletres blaves de l’empresa nòrdica que va crear el 1943 un tal Ingvar Kamprad que, segons llegeixo a la Wikipèdia, va créixer a una granja anomenada Elmtaryd a l’aldea d’Agunnaryd. Si ajunten les inicials dels noms i dels topònims els apareixerà el nom de l’empresa. Un altre enigma resolt.

Les mateixes inicials, per cert, que podem trobar a la República Txeca i Eslovàquia, a Islàndia i Turquia, a Canadà i Malàisia, a la Xina i a Taiwan, a Israel i als Emirats Àrabs Units. Com veieu, el sofà Ektorp i la llibreria Hensvik no tenen cap mena de problema amb els entrebancs de la geopolítica. I aleshores, passa el que passa, que viatges als Estats Units i quan et conviden a una festa a La Jolla, t’asseus al mateix sofà que té la tieta Carme al menjador de la casa de Pardines. Ves. I no es d’estranyar perquè quan vaig visitar l’Ikea de San Diego –allà sona ‘Aikia’-, al costat del Qualcomm Stadium, vaig comprovar que era exactament el mateix, la mateixa distribució, els mateixos productes, les mateixes promocions, la mateixa decoració. Ni tant sols es prenen la molèstia de personalitzar mínimament cada seu amb elements propis del territori on s’aixequen. És el triomf absolut de la uniformitat: tots igualets que estem més monos, deuen de pensar a can Kamprad.

De fet Aldoux Huxley i George Orwell intuïen per on anirien les coses, tot i que estaven massa influïts pels totalitarismes de la seva època. Les seves societats grises no vindran de la mà de règims polítics dictatorials, sinó que, i no només per l’Ikea, ens les acabarem muntant nosaltres solets mentre li donem canya a la Visa.

El meu amic, l'Eddie

El cop de mà de l'Eddie. Dilluns 04 de Desembre del 2006

Si mal no m’erro va ser dijous passat quan Bruce Dickinson, Steve Harris i companyia, els mítics Iron Maiden –literalment ‘la donzella de ferro’ en referència a un simpàtic giny de tortura dels temps de la Inquisició-, van venir a presentar el seu darrer disc al Palau Sant Jordi de Barcelona. Pel que llegeixo, el treball, que s’anomena A Matter of Life and Death, està carregat de reminiscències pacifistes, tot i la seva posada en escena amb tancs i uniformes i totes aquestes coses, sempre sota la inquietant omnipresència de l’Eddie, la terrorífica mascota de la banda, sobrevolant el San Jordi.

No vaig anar al concert, i em sap greu, perquè tinc un vell deute de gratitud amb la banda de l’East End de Londres des dels primers anys vuitanta, i hores d’ara encara no els he vist en directe per poder saldar els comptes.

Els fets es remunten als primers mesos de l’any 1984 i van tenir lloc a la Unitat de Destins d’un Regiment d’Artilleria -el RACA 15, ja desaparegut-, que hi havia a Cadis. Servidor havia estat ascendit recentment a la graduació de Caporal Primer i aquell era el meu primer servei de ‘Semana’ a la Bateria. Una de les funcions que tenia quan entrava de ‘Semana’ era assegurar-me que tothom es llevava al toc de diana, a les set del matí, per formar i passar revista immediatament després. Aquesta tasca, a priori insignificant, em va donar considerables problemes el primer matí per una senzilla qüestió de veterania: la que em mancava a mi i la que els sobrava a més de la meitat dels individus que hi feien vida a l’edifici. És a dir, que passaven de mi com de la pols i es donaven mitja volta per seguir dormint.

No els retrauria aquesta actitud, que jo mateix hauria adoptat gustós, si no fos perquè l’oficial que estava per sobre meu en aquella ‘Semana’ es va prendre la clapada general mostrant una considerable limitació en tot el que seria el tema del sentit de l’humor. L’individu, un tinent exlegionari que molt adequadament es deia Guerra, em va informar sobre la seva intenció de ‘fondre’m’ -Textual, que diria en Flotats-, si l’endemà al matí es repetia similar situació.

Ja poden imaginar-se que entre les opcions a les que podia recórrer no figurava la de demanar a aquella banda de malfactors que s’enrrollessin amb mi, porfaplís, i es llevessin a l’hora, ni estava en el meu estat d’ànim la possibilitat d’arrestar a més de cent tios de cop en el primer dia de la meva primera ‘Semana’. Seria, doncs, qüestió de ser més maquiavèlic en la gestió del conflicte si volia evitar el meu propi arrest, de manera que vaig analitzar les possibilitats.

La setmana anterior un company de la Unitat havia comprat un radiocassette gegantesc, un ‘lloro’ que en dèiem aleshores. L’aparell era veritablement hortera, seguint fidelment l’estètica dels primers anys 80, amb totes aquelles llumetes de colors que s’encenien arreu sobre el ‘lloro’ en qüestió, que era d’un xocant color daurat fosc. Aquell aparell va amenitzar les soporíferes tardes de la bateria durant els dies previs a aquests fets, tot reproduint les cintes de tot aquell que les volgués posar en comú. Una d’elles va ser The number of the Beast que els Iron Maiden havien publicat el 1982.

Va ser sentint aquella tarda el tema central d’aquest disc que vaig idear una solució prou radical i alternativa a la situació que s’havia creat. Si un toc de corneta no era suficient per fer saltar de les lliteres els ‘avis’ de la Unitat, potser sentir la gèlida i descarnada mà de l’Eddie sobre els seus colls faria més efecte.

Aquella nit vaig demanar al recluta que feia la quarta imaginària que em despertés a dos quarts de set del matí. L’endemà, després de dutxar-me i posar-me l’uniforme, vaig caminar silenciós com una ombra fins l’estant on es trobava el ‘lloro’, vaig introduir la cinta dels Maiden, deixada al punt la nit anterior, just on acaba la introducció de The number of the Beast, i vaig esperar a les set. Quan vaig sentir el toc d’atenció previ a Diana, vaig connectar el play a tot volum... i es va obrar el miracle. Creguin-me que feia goig veure com, entre crits i renecs, la totalitat dels integrants de la Unitat de Destins del RACA 15 saltaven de les lliteres amb una energia envejable. El propi tinent Guerra em va felicitar, tot i desconeixent el mètode emprat per acabar amb la mandra dels veterans. Per cert que, a l’hora de passar llista a la formació, em va semblar veure entre els artillers a un d’aspecte cadavèric que somreia tètricament. Quan m’hi vaig voler fixar, ja no hi era.