Galícia caníbal

Aquests eren els 'estudis' de "Radio Mogollón, en el 091 de la FM", l'emissora del nostre taller de ràdio a Bamio (Vilagarcia d'Arousa) l'estiu del 1986. Observeu a la dreta el micro groc de la cadena SER.

Sempre que puc procuro llegir les entrevistes que publica La Vanguardia a la seva contraportada. El seu títol genèric és ‘La contra’, i a força de llegir-les he entès que el títol entranya un doble sentit: d’una banda apareixen, com dic, a la contraportada del diari, i de l’altra la immensa majoria dels entrevistats no formen part precisament de la mainstream. Les entrevistes són fresques, currades en la documentació i en la postproducció, àgils i fan pensar. Un exemple de periodisme de qualitat en una època en què aquests dos conceptes semblen estar irremeiablement barallats.
De vegades aquestes entrevistes em proporcionen sorpreses impagables, descobriments valuosos que es mereixen que retalli la contraportada del diari i em guardi l’entrevista a la carpeta dels mals endreços per rumiar-la més tard. Aquest va ser el cas de la que li va fer en Víctor Amela a un artista gallec polifacètic que es diu Antón Reixa i que es va publicar el maig passat.
Els he de confessar que quan vaig llegir l’entrevista el nom d’Antón Reixa no em deia res per ell mateix, ni em sonava l’individu rodonet de camisa vermella i americana i gorra negres que apareixia a la fotografia que signava José Maria Alguersuari, però el títol de l’entrevista, A los gallegos nos falta coraje, em va picar –ja saben: el meu 25% celta-, i vaig començar a llegir. Parlaven de dretes i esquerres –ell es confessava d’esquerres-, del galleguisme i de la seva trajectòria artística, i va ser aleshores, quan es va mencionar el nom del seu antic grup musical, Os Resentidos, que se’m va il·luminar la cara.
Os Resentidos i el seu himne de l‘estiu del 1986 ‘Fai un sol de caralho’. Han passat vint-i-un anys i ara el cantant d’aquella banda transgressora que va fer trontollar a una Galícia encara massa rural, i per tant amarada de caciquisme i supersticions, em mira als seus cinquanta tacos des de La contra de La Vanguardia.
Nosaltres no havíem sentit mai abans la cançó, però va ser arribar a Vilargarcia d’Arousa i descobrir que si aquell estiu hi havia un himne popular a Galícia, aquell era el single d’Os Resentidos. No és d’estranyar, doncs, que els nens als quals tractàvem d’ensenyar a fer ràdio a aquelles colònies -amb un material tan sofisticat com un radiocassette, un micròfon i un arcaic sistema de megafonia, no s’ho perdin-, fessin sonar constantment el Fai un sol de caralho des d’una cinta que ens havia facilitat l’Andrea, una locutora de Ràdio Arosa de la cadena SER, de la qual potser recordaran que ja he parlat en alguna ocasió. Alguna cosa relacionada amb meigas i amb un cementiri, concretament.
La cançó era prou corrosiva, amb tot allò de la Galicia caníbal i altres galanies d’aquesta mena, i per tant mal vista per les mentalitats conservadores i per aquells encarregats de preservar els bons costums. Aquest, sembla ser, devia ser el cas del director en aquella època de Ràdio Arosa que, segons ens va dir algú... massa tard, havia prohibit la radiació del hit d’Os Resentidos a la seva emissora.
Heus aquí que les bones relacions que havíem establert el meu company Joan Oliva i servidor amb la gent de Ràdio Arosa, ens van permetre pactar que el 25 de juliol, el dia de Santiago, el Dia da Patria Galega, i dins del programa especial que faria l’emissora aquell dia, els de la SER connectarien amb els nostres improvisats estudis de ràdio a l’escola de la RENFE de Bamio per oferir un fragment del programa de fi de curs que havien elaborat els nostres alumnes.
I així va ser. La unitat mòbil de Ràdio Arosa es va presentar a Bamio i un tal Chema ens va entrevistar al director de les colònies i a mi. Després van donar pas a les seves notícies de les onze i tot seguit va arribar el nostre programa, amb el seu informatiu, les seves enquestes i les seves cosetes, i la seva sintonia general... amb la veu de l’Antón Reixa tronant des dels nostres humils altaveus cap als micròfons de la SER el gloriós Fai un sol de caralho. Sentint ara la gravació no m’estranya que el conductor d’aquella edició d’estiu de La mañana por delante, deixés anar a sobre de la cançó un complex discurs sobre l’excepcional de l’experiment radiofònic que estàvem fent –suant a mars, imagino-, mentre no vam fer el canvi cap a la sintonia de l’informatiu que era, segons redescobreixo, el Shout dels Tears for fears.
Suposo que de conèixer aquesta història l’Antón Reixa es faria un bon fart de riure. Ara es dedica a fer televisió, i és l’autor d’un programa de la TVG que es deia Casa de 1906 i que TV3 farà ara sota l’original títol de La Masia de 1907. Em feia molta mandra el programa, però ara tinc curiositat. Ja saben: el meu 25%.

Només he pogut trobar aquesta versió dance, que no l'original, de la cançó Fai un sol de caralho gravada a la TVG. En aquests dies sens dubte la transgressió ha quedat enrere, però el record encara m'emociona.