divendres, de setembre 07, 2007

VOLTORS





Això els faltava a les pobres bèsties. Massa bona fama no n’han tingut mai. Ja saben: això de menjar cadàvers no està gaire ben vist, diuen aquí els finolis, com si nosaltres, delicadíssims humans, saltéssim sobre la jugular fresca de vedelles crues per ficar-nos un bon bistec entre pit i esquena. Ocellots de mal averany, fidels mascotes d’enterramorts de còmic de Lucky Luke. Doncs sí senyor: els voltors mengen animals morts, carronya. Aquesta ha estat la seva funció de tota la vida, netejar boscos i muntanyes de cadàvers pestilents. Els salvatges, però també els domèstics que morien i que eren llençats per ramaders i pagesos perquè els voltors els traguessin del mig, tot tancant el cercle de la natura.
Doncs ara passa que les directives de la UE, sempre vigilants dels bons usos i costums, prohibeixen llençar animals morts a bosc amb la qual cosa els voltors s’han quedat sense un mal cadàver que ficar-se al bec, circumstància que, quan la gana colla, ha de putejar considerablement. Les conseqüències no han trigat en arribar i ara els ramaders denuncien que els voltors s’han tornat assassins que ataquen animals vius per menjar-se’ls. Pel que sembla les bestioles s’han especialitzat en atacar vaques en el moment del part. Les vedelles recent nascudes no corren massa de manera que, més o menys, deuen de semblar-se a un cadàver a ulls d’un voltor famèlic. Naturalment als ramaders afectats pels atacs, com els que s’han trobat amb pèrdues per atacs d’óssos i llops, i que tampoc no tenen cap culpa, els ha faltat temps per demanar les reparacions econòmiques corresponents a l’Administració.
Una vegada més, mala peça al teler. Anem canviant les dinàmiques de l’entorn natural a una velocitat embogida sense reparar en les conseqüències dels desequilibris que estem produint i l’única solució que se’ls acut als cervells de guàrdia és anar posant pegats a cop de talonari. Tindrem boscos nets i polits com els jardins del parc de la Ciutadella, sense cadàvers lletjos que fan mal a la vista i a l’olfacte, i de moment anirem pagant menjadores artificials perquè els voltors no se sopin les vedelles vives, i les pèrdues als ramaders si tenim algun voltor mal educat i desagraït que no s’avé a dinar amb tovalló i coberts a les menjadores. I això durant quant de temps?
Va ser el meu pare qui em va ensenyar a estimar els voltors. Em va explicar moltes vegades que quan feia el curs de vol a vela a les instal·lacions militars de Monflorite, a Osca, els voltors els indicaven on estaven els corrents tèrmics que els ajudaven a guanyar alçada amb aquells avions sense motor. Així pujaven plegats, ocells i velers, i quan arribaven a l’alçada desitjada els pilots s’acomiadaven dels voltors picant-los des de sota amb les puntes de les ales dels seus avions, cosa que no els devia fer cap gràcia a les pobres bèsties. Coses que es fan als disset anys, suposo.
Jo no he pilotat mai un veler, només he anat de passatger, i quan vaig fer el curs de parapent no hi havia voltors que ens donessin un cop de mà amb els tèrmics –potser per això acabàvem rodolant per terra la majoria de les vegades-, però sempre m’ha fascinat veure’ls volar amb aquella elegància, aprofitant els corrents ascendents d’aire calent, dominant els tèrmics i els dinàmics per mantenir-se allà dalt sense a penes haver de moure un sol múscul de les ales. Fonent-se amb el vent, cavalcant sobre el silenci.
Els ibers consideraven els voltors intermediaris dels déus, i era per això que els lliuraven les despulles dels guerrers morts en combat, tal com s’explica al magnífic museu dedicat a Numància que hi ha a Sòria, una província que en sap molt de voltors, que per alguna cosa està allà el canyó del Rio Lobos. –Sí, quasi com la pel·lícula de John Wayne. A que mola?- Passin una tarda estirats a la gespa al costat de l’ermita de sant Bartolomé i de les coves que van habitar besavis nostres durant el paleolític, i perdin-se seguint les traçades dels grans ocells mentre solquen aquella blavor profunda, marca de la casa de les terres de Castella.
Si Richard Bach hagués vist aquest espectacle potser Joan Salvador seria un voltor. O serà perquè les gavines no mengen merda? Doncs això.






El vídeo d’aquesta setmana és tot un descobriment. Aquest xicot és de Connecticut, es diu John Mayer i el van nomenar per cinc premis Grammy en l'edició del 2007. El noi li va donar al hip hop abans de llençar-se a aquest estil més jazzy amb temes com aquest que sona: Vultures, és a dir Voltors.

2 comentaris:

la mirada ha dit...

Gran tema Xavi. A Extremadura vam anar al parc natural de Monfrague a veure voltors des del mirador del Salto del Gitano. No sé quant de temps hi varem estar allà observant-los, molta estona. Tenen un vol que t'hipnotitza.
També ens en vam assabentar de la prohibició que els ramaders donessin de dinar als voltors amb els animals que se'ls morien, com havien fet sempre. Increïble!
Si seguim així, acabarem talant els arbres per evitar incendis als boscos com proposava l'ecologista Bush.

Anònim ha dit...

Es increïble Xavier..
Les espècies no tan sols
han d'adaptar-se al que nosaltres mateixos hem produït sinó que damunt posem mes traves a l'hora de la seva ja difícil supervivència.