PIRATES A CORTEGADA

Aquesta es l'illa de Cortegada vista des de la terressa de l'escola de la RENFE de Bamio

Doncs res, allò que passa, que l’altre dia amb el tema de buscar la foto per il·lustrar allò del taller de ràdio a Vilagarcia d’Arousa i els Resentidos i totes aquelles coses, em vaig trobar envoltat de fotos velles que em parlaven d’aquell juliol gallec d’anades i vingudes entre Bamio i Vilagarcia pel mig del cementiri, de tots aquells nens cordovesos, madrilenys, gallecs i catalans i els seus monitors de colònies, de musclos al vapor, entrepans de patates fregides amb pa amb tomàquet, pulpo a feira sobre plats de fusta i ribeiro servit a cuncos de porcellana. Va ser l’estiu en què vaig veure Allò que el vent s’endugué a la TVG –Foise co vento, es deia la versió en gallec-, mentre anàvem buidant ampolles d’Estrella de Galicia a aquell bareto de Vilagarcia, -déu n’hi do la d’Estrelles que poden arribar a caure mentre dura aquesta pel·lícula-, i de les patrulleres d’Hisenda al port amb les MG muntades a proa per mirar d’aturar als contrabandistes, aleshores encara de tabac, que es feien els amos de les ries amb les seves planejadores volant entre les bateas.
El cas és que una de les fotos (la que teniu encapçalant aquesta homilia) m’ha fet memòria de què, entre tot plegat, va haver temps també per alguna operació clandestina.
Em sembla que vaig veure la barca el mateix dia de la nostra arribada, i de seguida vaig tenir clar que en faria alguna amb ella. S’estava a la vora de la ria d’Arousa, just a sota d’aquell enorme edifici on fèiem vida i que havia estat una escola de professionals de la RENFE fins no feia massa temps. I a l’altra banda, allà al mig de la ria, fosca i misteriosa com han de ser les millors illes a poc que un hagi llegit a Stevenson, estava l’illa de Cortegada, un paradís verge que havia estat propietat del Compte de Barcelona, Joan de Borbón, fins no massa anys enrere.
Van anar passant els dies, i mentre anàvem ensenyant a aquella colla de cordovesos –per algun motiu la immensa majoria de galifardeus que es van apuntar al nostre taller eren cordovesos-, els secrets bàsics de la ràdio, anàvem fent coneixences amb la resta de la tropa que s’hi estava allà. Per exemple la Rosa, salvatge i atractiva amb el seu aspecte de gitana vitalista, una estudiant de Ciències físiques que havia aterrat allà amb una colla d’adolescents madrilenys que un no situaria precisament com a residents al barri de La Moraleja. Vostès ja m’entenen. I sí: la Rosa també havia vist la barca i, mirin vostès per on, també tenia fets els seus propis plans al respecte.
El que són les coses en aquestes situacions. La Rosa i jo no vam trigar a posar en comú les nostres perspectives sobre el tema de la barca i de l’illa: ella estava més interessada en un bany al capvespre i jo en explorar Cortegada, però una cosa no treia l’altra, de manera que una bonica vesprada ens vàrem esmunyir cap a l’embarcació, vàrem comprovar que els rems hi fossin a bord, i ja empentàvem l’embarcació cap a les fredes aigües de la ria quan se’ns van presentar uns convidats no esperats: el Chori, el Indio, Andrés i Gaby. Atenent als seus noms, o malnoms més aviat, de seguida entendran que es tractava d’una representació del bo i millor dels pupils de la Rosa que, veient-nos en la tessitura d’una aventura fluvial rotllo Tom Sawyer, van contemplar unilateralment l’opció d’acompanyar-nos.
Total que, amb una tripulació de grumets no precisament prevista, em vàrem llençar a la singlada aprenent sobre la marxa com es feia anar una barca a rems. Remàvem la Rosa i jo i els nanos, imaginin-s’ho, flipant veient-se ficats en una aventura com les de les pel·lícules. Pirata amunt, pirata avall.
De fet la distància entre la terra ferma i l’illa era bastant irrisòria, per fortuna, i de seguida ens vàrem trobar embarrancats a la costa de Cortegada. La presència dels xavals va reduir l’expedició a un obligat bany per sortir de la barca i arribar a la costa –la Rosa al menys es va sortir amb la seva-, i a fer un cop d’ull a la rodalia de la zona de desembarcament. Després tocava retornar a les pràctiques de rem fins a deixar la barca allà on l’havíem trobada. A ser possible intacta.
Per descomptat, arribàvem tard. El sopar ja estava servit i faltaven quatre nois, una monitora, un periodista i una barca. El misteri va despertar l’expectació que es poden imaginar, de manera que a l’arribada ens vàrem trobar amb un comitè de benvinguda un pèl mosquejat, encapçalat per un director de les colònies que ens va convidar als adults a una conversa privada per després del sopar.
Però la Rosa i jo vam entrar al menjador contents, bruts i mullats, envoltats de les mirades entre còmplices i burletes dels presents, i dels somriures orgullosos i agraïts d’aquells quatre nois, que no estaven precisament acostumats a fruir d’aventures en llibertat.

Ja ho deia l’altre dia que al programa de final de curs del nostre taller de ràdio a Bamio aquesta cançó era la sintonia dels informatius. Doncs res. Aquí teniu els Tears for fears i el seu exitàs del 1984 Shout. Apa, tothom a cridar!