De fotos i càmeres (III)




La S2 Pro té moltes vivències a aprendre de la vella bossa grisa

Acabaré aquí, per ara al menys, la trilogia d’articles sobre el tema fotos, i no ho faré parlant de càmeres ni de fotografies, sinó amb el pensament posat en un element a priori prou secundari com és la bossa on porto el material. Els deia la setmana passada que jo també havia fet el pas de món analògic –o tradicional, com li agrada de dir al mestre McGregor- al digital. La vella F-60 no està pas jubilada, ni molt menys, però de fa uns mesos ençà m’estic barallant amb la Finepix S2 Pro, que és tot un altre món. El cas és que la Fuji, pel carregador de bateries que porta a la seva base, té una forma molt més quadrada que la Nikon, de manera que ja no encaixa bé a la funda Tamrac que vaig comprar en el seu dia a San Diego. Abans solia dur la Nikon a la Tamrac i les òptiques a fundes independents que penjaven de la mateixa corretja, però les mides de la nova càmera, i el fet de portar sempre el flash a sobre, m’han portat darrerament a recuperar la vella bossa.
Pobreta, és lletja a matar. De nova era grisa. De fet, si m’hi fixo, encara ho és de grisa, el que passa és que els anys l’han envoltada de tonalitats variades al llarg de la seva superfície. A la part del darrera hi llueix el logo de la meva empresa inexistent de notícies: Red Fox Press. La resta són llànties velles, algunes amb una història al darrera. D’altres són només taques de vella; de sol, de pluja, de pols, de fang... cicatrius rebudes complint la seva tasca, ingrata de vegades, de protegir les meves maquinotes de fer fotos.
No és la primera vegada que escric sobre objectes o màquines que han demostrat una dignitat que massa sovint no he sabut trobar entre éssers humans, efectes entossudis en complir amb honradesa la funció per la qual van ser dissenyats i construïts. Barata i lletja, la meva bossa va complir dignament amb la seva funció, i per això estic molt content de veure-la penjada de la meva espatlla a una de les fotos que il·lustren les parets de casa meva, la que em va fer en Manel Gaspar sota una pintada que resava Welcome to hell a una paret de l’avinguda Marsala Tita de Sarajevo; la tristament famosa Avinguda dels Franctiradors.
Però si tinc un respecte especial per aquesta bossa és, precisament, pel dia en què, plena de material, la vaig perdre. Va ser l’octubre del 1997, a un viatge als campaments dels refugiats Polisarios a Algèria. Un grup de periodistes havíem anat a visitar una presó militar que s’anomenava Mohamed Lasiad, on els Polisarios tenien presoners de guerra marroquins. La cosa era demostrar davant la premsa internacional que els presoners estaven ben tractats i que hi havia molt poca vigilància. De fet, observant el desert etern al voltant d’aquella presó de murs de tova, ja em diran vostès on podien anar els pròfugs.
Acabada la visita vam marxar amb els Land Rover per assistir a un festival surrealista que havien muntat al campament d’Auserd, però poc després de sortir em vaig adonar que la meva bossa no hi era amb la resta d’equipaments. No descarto que em pogués despistar jo mateix; recordo la bossa amb les dels altres companys al costat d’un dels murs de la presó, i com es carregava el material al Land Rover. D’una forma o d’una altra, la bossa no hi era. Vam recular fins a Mohamed Lasiad i allà, òbviament, ningú no en sabia res de la bossa. Fins i tot va baixar l’alcaid de la presó, un individu amb cara de pomes agres, per interessar-se pel que havia passat. L’home em va assegurar que faria l’impossible per trobar el meu material, i amb aquesta promesa vam reprendre el viatge cap a Auserd.
Com és evident jo ja donava per perdut el material on tenia, entre d’altres coses, les entrevistes que havia estat fent. El matí següent ens vam llevar d’hora. Era el 12 d’octubre i els Polisarios celebraven amb una desfilada el dia de la Unitat Nacional. En Malainín, el meu guia, em va venir a buscar per dir-me que havien trobat la meva bossa. El vaig acompanyar on s’estaven uns homes joves vestits a la manera occidental: botes altes, armilles de mil butxaques i ulleres de sol Ray Ban, com no havia vist portar a ningú per allà. Els individus aquells, alts i atlètics, m’esperaven al costat d’uns Toyota Land Cruiser, no dels Land Rover habituals. Em van demanar –en anglès, llengua que no havia sentit parlar a ningú des de la nostra arribada-, com era la meva bossa i el que hi portava. Quan van comprovar que el que els deia demostrava que la bossa era meva, me la van tornar. Estava tot. Intacte.
No sé qui eren aquells tios, i els ben juro que no vull saber què passar al voltant de la meva bossa durant les hores que no va estar al meu poder. En qualsevol cas entendran que, deu anys després, encara li tingui una estima especial.

Una de les coses que hi havia a la bossa quan va desaparèixer era el meu walkman amb la cinta del Caravanserai de Santana. Sempre que sento aquest Song of the wind, penso en aquells dies. No tant en la bossa com en la gent, el Malainín, el Luali, el Limam i els altres, i en aquell desert que se’m va enganxar a la pell com un tatuatge.