dilluns, de desembre 31, 2007

El Cap d’any dels italians, els coiots i la cançó d’U2



Una parella de coiots, com sempre encuriosits



Si ja resulta complicat d’organitzar un Cap d’any en circumstàncies normals, facin-se una idea del cacau que es pot arribar a desenvolupar quan la festa en qüestió es fa a un país estranger, en aquest cas als Estats Units, i posant d’acord a gent de nacionalitats diferents. Tampoc és que fóssim una representació de l’assemblea de les Nacions Unides, però si no em descuido ningú érem una família britànica, un peruà, un francès, un hindú, tres catalans i la ‘italianada’, un mot que va encunyar el meu amic Sergi Martínez per referir-se a la multitud d’italians que es van aplegar finalment per la festa: la Gab, la Maria, el Graziano, la Tiziana, en Fabio, i tots els altres.
Un cop resolts a viure la celebració del cap d’any acampats al desert, mentre uns es feien amb les ampolles necessàries per a la festa a un Seven Eleven, la resta ens acabàvem d’equipar per una nit al ras del desert. Eren els nostres primers mesos als States i no disposàvem encara de tot el nostre material de muntanya; teníem els sacs de dormir per si ves a saber on hauríem de dormir alguna vegada, de manera que vam agrair al doctor Chrispeels, belga de naixement, el préstec d’aquella tenda de campanya d’un model tan vintage que el devien d’haver usat els soldats del rei Leopold per colonitzar el Congo.
Finalment tots equipats i amb la intendència requerida, vam sortir de San Diego amb destinació est, cap a les Chocolate Mountains, ben a prop de la frontera amb Arizona. Com que cada un va anar per la seva banda, es va fixar un punt de trobada a les Algodones Dunes, que contràriament al que pot semblar deuen el seu nom a la tribu índia que vivia a prop de Yuma, i no pas a la paraula espanyola que defineix el cotó. Allà, sota la llum de cienciaficció que ens oferia el capvespre, ens vàrem anar trobant després de les visites que la gent de cada cotxe havia decidit fer pel camí. Vam seguir per la 78 cap a l’est fins arribar a Glamis on vàrem trobar una mena de mercat a l’aire lliure ple de caravanes, tot terrenys, Harleys i Rock‘n’roll a tot volum, on es podia trobar des d’una samarreta amb logos inspirats en el desert, fins a una Pepsi glaçada, passant per tallers on fer-te un magnífic tatuatge sobre el cul. A banda d’altres coses, probablement menys confessables.
La nostra caravana va deixar enrere aquell paradís d’amants de Mad Max i vàrem tirar camí a munt quan vàrem trobar la línia del ferrocarril del Southern Pacific. De seguida vam aparcar els cotxes, vam plantar les tendes –alguns com bonament vam saber donades les circumstàncies- i vam encendre els focs. Encara no eren dos quarts de sis de la tarda i ja era negra nit.
Això volia dir que teníem sis hores per davant abans de la mitja nit i de les campanades, virtuals en aquesta ocasió, que ens havien de portar a l’any 2.000, el tan temut Y2K, que pels americans d’anar a peu, malgrat l’esforç de tots els seus científics, significava l’entrada en el nou mil•leni. Dons res, ja saben el què es fa en aquests casos: cuinar, menjar, beure i, com que hi havia una guitarra, cantar. Va ser en algun moment de la festa, ja després del sopar i mentre tots ens arraulíem al voltant dels focs quan en Graziano, doctor en Informàtica, es va fer amb la guitarra i ens va fer una interpretació del One dels U2 tan sentida que quan el darrer acord va sortir de les cordes d’aquella guitarra el silenci més absolut es va imposar al desert; fins i tot la llunyana remor dels nòmades cremadors de benzina de Glamis es va esvair en la profunditat de la nit. En aquell breu moment de silenci, just abans que comencéssim a aplaudir l’actuació d’en Graziano i les ampolles i la guitarra seguissin passant de mà en mà, vaig tenir la sensació que la fauna que vivia entre l’est del Colorado i l’oest del llac mort anomenat Salton Sea s’havia congregat sobre les muntanyes per sentir aquella cançó; centenars d’ulls brillants i oïdes aguditzades seguien la nostra festa des de les alçades, com els comanxes abans d’atacar la caravana de colons.
Algú va mirar l’hora i va dir que eren les 12. Els pocs que quedàvem drets vam fer el darrer brindis i ens vàrem ficar a les tendes. Poc després se sentiren lleus passes i lladrucs dissimulats entre les tendes i les fogueres ja apagades. Alguns van treure el nas per les portes de les tendes i allà estaven: un escamot de coiots ensumava feliç l’escenari de la nostra festa de Cap d’Any.
El matí següent sota el sol espaterrant del desert del sud de Califòrnia, només les petjades al terra testimoniaven la presència dels nostres visitants nocturns. Homes i bèsties ja érem a l’any 2.000, el darrer del mil·lenni.





Generalment no m'entusiasmen les versions dels temes que han estat importants per a mi, però aquesta vegada m'he de treure el barret davant la interpretació del One que va fer la Mary J. Blige amb els propis U2. Una bona evolució d'aquella mateixa cançó que ens va interpretar en Graziano al desert, tal dia com avui fa ja vuit anys.

1 comentari:

la mirada ha dit...

Ep, que diuen des del YouTube que han tret el video. Pots canviar-lo per la versió que en fa el Johnny Cash del mateix tema.
Tens una versió de la versió aquí (http://es.youtube.com/watch?v=ZjDEys8AtIM).
Bon any Xavi!