Els gegants Ester i Omar davant de l'ermita de Sant Mateu

Sant Mateu

Som Així. Forma part del nostre tarannà no donar la deguda importància a aquells elements que ens envolten dia a dia, els que conformen el nostre paisatge quotidià, fins que per qualsevol motiu salta l’alarma i a tots ens entren els mals de ventre. Sembla que sigui necessari que alguna amenaça sobrevoli els nostres símbols identitaris perquè nosaltres prenguem plena consciència de la seva existència i ens mobilitzem per la seva defensa.

Un exemple d’això que acabo de dir el vam tenir ara fa uns dies quan el diari El Punt ens advertia que Sant Mateu -l’ermita, la masia de Can Riera i els seus terrenys-, s’havien posat a la venda. ‘Ah! És que allò tenia un propietari?’ S’haurà exclamat desconcertat algun visitant ocasional de l’ermita, excursionista, ciclista, sardanista, fidel o convidat a algun dels casaments que s’hi fan al llarg de l’any. Doncs efectivament, aquella ermita mil·lenària, la casa adjacent i la magnífica masia de Can Riera amb les seves terres de correu tenen un propietari que se’n vol desprendre pel mòdic preu de tres milions d’Euros.

Ja podem donar gràcies als déus que vostès tinguin en nòmina, de què vivim en l’època que vivim i tots els elements posats a la venda es troben al bell mig del Parc de la Serralada Litoral. Aquest fet no només preserva l’entorn natural de la zona sinó que amés prohibeix de construir-hi res al seu interior, ni enderrocar els edificis existents ja catalogats, com són els anteriorment citats. Pel que llegim, l’únic que es podria a fer a la masia seria restaurar-la, tot i que el seu estat és prou bo, i convertir-la en una mena de refugi, o alguna cosa d’aquest tipus. En quelcom, en qualsevol cas, respectuós amb l’entorn. Deo gratias, que se’n deia abans, perquè amb els temps que corren trigaríem menys temps del que vostès esmercen en llegir aquest article en veure que ens han instal·lat un pitch and putt als camps de conreu de Can Riera, i a aquesta convertida en una sort de Marina d’Or Ciudad de vacaciones a la maresmenca, amb l’ermita de Sant Mateu i els seus mil anys d’història donant el toc solemne a la qüestió per oferir el ganxo cultural que requereix tota excursió de l’IMSERSO que es preï.

Malfiem-nos, en qualsevol cas, perquè la mà dels diners és molt llarga i els seus tentacles múltiples, ràpids i imprevisibles. En més d’un lloc protegit hem vist desembarcar un exèrcit d’advocats disposats a demostrar que els seus amos inversors tenen tot el dret a construir-hi una estupenda urbanització. I no oblidem que son legió els estúpids que es pensen que seran feliços només pel fet de tenir un tros de jardí, clònic a altres centenars, on poder fer una barbacoa els diumenges, i que per aconseguir-lo hipotecarien la seva ànima i la del seus fills amb l’acreditada banca Satanàs SL.

Estem al segle XXI, i entre la modernitat i aquesta cafrada que algun mefistofèlic creatiu de publicitat va batejar eufemísticament com Globalització, ens intenten fer veure que coses tan poc materials com una muntanya, una font, una masia, un paisatge o un munt de pedrotes que algú va posar l’una sobre de l’altra amb una certa gràcia fa un miler d’anys, no tenen cap valor per una comunitat instal·lada en el seu temps i amb projecció de futur. Fixeu-vos sinó en les excuses que donen els alcaldes dels pobles que esperen veure arribar les grues que els han de multiplicar per deu la seva població i els seus problemes: ‘Nosaltres també tenim dret a prosperar’, diuen els pobres imbècils.

Hem de pregar, però, que això no passi mai amb Sant Mateu. Hem de creure que qui es gasti els tres milions d’Euros per fer la compra acatarà escrupolosament la normativa del Parc i que l’administració, la Diputació en aquest cas, vetllarà perquè així sigui. De la mateixa manera hem de desitjar que Mossèn Colomer, el Rector de Premià de Dalt, i els que el succeeixin en el futur, puguin seguir fent les misses i els casaments que vulguin a l’ermita, de la mateixa manera que els pessebristes han de poder deixar allà el seu pessebre cada Nadal, i els sardanistes organitzar-hi el seu aplec. Hem de confiar que els caminants i ciclistes de la rodalia, tant del Maresme com del Vallès per l’altra banda, puguem seguir movent-nos lliurement per aquests indrets amb la mateixa tranquil·litat que ho fèiem quan no sabíem que Sant Mateu tenia un propietari i que aquest se’l volia vendre.

I a banda de tot això, aprenguem a tenir en consideració allò que tenim, a gaudir-lo amb alegria sense que calgui cap ensurt que ens hi faci parar l’atenció.

La portada del disc original del Jesus Christ Superstar

Jesus Christ Superstar

Finalment dissabte passat em vaig omplir de valor i vaig posar la cinta al VHS per veure la pel·lícula. Unes setmanes enrera m’havia assabentat que l’havien de passar pel Canal 33 i aquell dia vaig programar el vídeo amb la mà tremolosa de qui sap que ha arribat el moment d’enfrontar-se amb un vell fantasma; amic, potser, però fantasma al cap i a la fi.
Però una cosa era gravar-la i una altra de molt diferent era tornar a veure-la. Seria, en qualsevol cas, la tercera vegada. La primera va ser el juliol del 1976 al cinema de l’Amistat de Premià de Mar. Puc afinar amb perfecció amb la data, i fins i tot amb el detall de saber que al cinema vaig menjar pipes de carbassa, perquè el dia següent em vaig passar unes quantes hores surant a mig camí entre aquí i l’altra banda com a conseqüència d’un simpàtic principi de peritonitis, una experiència, com comprendran, difícil d’oblidar quan només tens tretze anys, tot i que dubto molt que tingués res a veure amb les pipes, i menys encara amb la pel·lícula.
Inconvenients de salut a banda, el film em va encantar, de manera que quan set anys després vaig veure que la projectaven a aquell cinema de Cadis, en l’època que jo m’estava l’Exèrcit, vaig decidir tornar-la veure. Aquella vegada, però, me’n vaig voler anar del cinema. La cosa no funcionava; potser la peli havia envellit malament o jo estava per altres coses, però el cas és que només la sagrada fidelitat que guardo als meus records infantils em van collar a la cadira del cinema fins que la pel·lícula, el Jesus Christ Superstar de Norman Jewison, basada en el musical de Tim Rice i Andrew Lloyd Webber, no va acabar-se.
I va ser amb aquests precedents que, com els dic, dissabte la vaig tornar a veure, aquesta vegada en la intimitat del meu apartament, i el cas és que vint-i-quatre anys després, fixin-se quines coses, vaig trobar que el Jesus Christ Superstar es deixava veure prou bé, amb els paisatges del desert israelià, l’autobús tronat que deixava els actors i els ballarins a aquell escenari natural, el vestuari flower power, les coreografies i aquelles cançons que ens van sacsejar l’enteniment quan ens van arribar a mitjans dels anys setanta, just encetant la meva primera adolescència.
Facin-se càrrec: una òpera rock sobre els darrers dies de Jesucrist impactant a l’Espanya del nacional-catolicisme amb la violència de l’asteroide que va acabar amb els dinosaures. L’escàndol va ser considerable, i a mi em va agafar amb tretze anys i unes ganes boges de rebotar-me contra tota aquella beateria i aquella moralina casposa que semblava impregnar-ho tot en aquells anys.
Tot? Potser no. Jo estudiava aleshores a la Salle de Premià de Mar i allà hi va haver de tot: la reacció més reaccionària, però també la sorpresa d’un d’aquells germans, professor de religió –naturalment catòlica-, que anteriorment ja havia optat per prescindir de l’hàbit, i que es va mostrar encantat que s’utilitzés el Rock’n Roll per propagar la paraula de Crist, com si fos una prèvia del Pare Johnny.
Fos com fos, els pares ens van regalar la banda sonora de la pel·lícula en un estoig amb dues cassettes que jo punxava religiosament cada dissabte al matí al magnetòfon Phillips del pare com a primera activitat oficial del cap de setmana. Anys després va aparèixer la versió en espanyol, interpretada per en Camilo Sesto i l’Àngela Carrasco, i aquelles cançons van ocupar bona part del nostre repertori a les sortides de la unitat de pioners dels escoltes. Fins i tot vam arribar a representar el fragment del Sant Sopar en uns campaments itinerants de Setmana Santa per l’interior de la Costa Brava, fent jo el paper de Judes. Llàstima d’aquella brusa vermella que portava Carl Anderson a la pel·lícula i que m’agradava tant.
En fi. Tot això forma part de la meva història, però evidentment s’ha quedat allà enrera. Ara veig la pel·lícula amb gust però no trobo gaire més cosa que un musical ben desenvolupat, que per alguna cosa els seus autors són, encara avui, els més solvents de Broadway. Si seguim les lletres de les cançons veurem que els seguidors de Jesús no entenen un borrall de què va la moguda, Judes li retreu que els fiqui en aquella situació sense mostrar-se com un líder polític i Maria Magdalena no para de repetir que és només un home però que el seu magnetisme li fa por. El propi Jesús no sembla tenir gens clar de què ha de servir finalment tot plegat. Al final tots se’n tornen a l’autobús, fins i tot Judes, que se suposa que és mort. Tots excepte Jesús. Allà es queda la creu. Ni resurrecció ni ascensió; només la pols del desert d’Israel, i que cada un en tregui les seves conclusions. Amen.

El disc on hi és l'Stayin' alive dels Bee Gees

Ballant l’Stayin‘ alive al Shack

El lloc es deia, de fet es diu encara, Shack, que traduït vindria a ser una cosa així com cabana o barraca; en qualsevol cas un nom apropiat per un pub amb aparença surfera, amb les seves taules de surf penjades del sostre, la decoració vagament tropical, els pòsters dels Chargers, les televisions connectades a canals esportius, i la seva inevitable taula de billar. I encara una altra cosa molt important: una jukebox que semblava especialitzada en temes d’Elton John.

El Shack estava al carrer de casa, La Jolla Boulevard, que era la via que unia les comunitats de La Jolla i de Pacífic Beach, ambdues al nord de San Diego. Imagino que si el local s’estava tan allunyat del centre de la Jolla i s’acostava a l’altre barri era, precisament, perquè el seu estil es deia més amb l’ambient de Pacífic Beach –PB en l‘argot local-, sempre divertida, sorollosa, musical i sexy, mentre que La Jolla era força més estirada, elitista i glamurosa.

El Shack era, en tot cas, el bar més proper a casa i el lloc on un podia prendre unes pintes de cervesa Sierra Nevada a uns preus raonables mentre anava aprenent les característiques del territori. Així va ser, per exemple, com servidor i dos representants de la comunitat francesa de La Jolla vam ser informats de que tres individus com nosaltres, i amb el nostre peculiar accent parlant l’anglès, podríem fer estralls entre la població femenina californiana. El problema, deia el nostre interlocutor mentre la seva xicota jugava al billar, era que per entrar en matèria de manera exitosa més aviat ens hauríem de pujar a Los Angeles i deixar-nos caure pels clubs de Hollywood, on sembla ser que les noies estan per la labor, mentre que les que hi havia per San Diego, ves per on, eren arribades de primera o segona generació de les zones rurals del Midwest i, en parer del nostre conferenciant, carregades de manies i d’obsessions religioses.

Advertit d’aquestes circumstàncies, que després vaig descobrir absolutament exagerades, de seguida vaig considerar que els tres joves que van entrar al Shack aquell dissabte a la tarda, no devien ser de la ciutat. Aquella tarda, a manca d’un millor amic amb qui anar a fer unes Sierra Nevada, anava acompanyat d’un llibre, Memorias de un hijo del siglo d’en Francisco Umbral, em sembla recordar. El cas és que estava jo a la barra amb la meva pinta i el llibre de l’Umbral i sentint per enèsima vegada Saturday night’s alright des de la jukebox del racó, quan el trio es va separar: el que a totes llums semblava ser una parella, noi i noia, van seure a una de les taules, mentre que l’altra noia es va recolzar directament a la barra. Devien conèixer la cambrera perquè van intercanviar unes salutacions divertides, la parella des de la distància de la taula i l’altra noia, amb una efusió considerable, saltant sobre la barra del bar.

La veritat és que la mossa en qüestió es feia mirar. Era molt bonica, molt californiana, si sabem el que vull dir: rossa, ella, amb els cabells més aviat curts, i els ulls ben blaus, i un to de pell que denotava llargues hores a la platja, o cavalcant sobre les onades. El vestuari, amés, no era com per passar desapercebuda, amb una samarreta blanca arrapada i tallada molt per sobre del melic, i uns pantalons pirates de color blau cel que acabaven just a sota dels ossos dels malucs.

No negaré que mantinc les meves sospites que aquella sirena anava d’alguna cosa més que no només cervesa perquè no parava de riure i ballar, mentre els altres dos se la miraven somrients des de la seva taula. Quan l’Elton John va deixar de graponejar el seu piano, ella es va adreçar a la jukebox, no cal dir que amb tots els ulls del Shack darrera seu, va posar una moneda a la màquina i de seguida l’Stayin’ alive dels Bee Gees va cobrir tots els racons del local.

La rosseta, feliç amb la seva elecció, va travessar el local des de la màquina musical fins on s’estaven els seus amics, i un cop allà va deixar anar tot el seu doll d’energia, natural o artificial, i tots els encants, diria que naturals, que tenia dins seu. I amb tanta energia, el que no va escapar-se a cap ànima de qualsevol sexe present al Shack aquell dissabte, era que aquella criatura se sentia molt més còmode ballant sense sostenidors. I va ser en aquestes que l’altra noia es va aixecar somrient de la taula, es va situar davant de la rossa i, posant les mans sobre els seus pits a mode de sostenidors, dominant aquells moviments desbocats, va seguir el ball amb ella fins que l’eco del falset dels Bee Gees va deixar de tronar pels altaveus del Shack, mentre el noi aplaudia encantat. Després del ball tots tres es van dedicar als seus riures i a les seves cerveses mentre que a mi les extravagàncies del senyor Umbral em semblaven, de cop i volta, més aviat banals.

Una imatge de l'acte de dimecres

Casus belli

Em poso a redactar aquesta Homilia just després de posar a assecar les meves botes noves de muntanya, unes Assolo guapíssimes, amb les quals espero trepitjar territoris ignots i viure aventures inoblidables, que ja em diran vostès per quina altra maleïda cosa voldria un unes botes de muntanya sinó. Fins avui confiava en trobar un moment per batejar-les de la manera tradicional com jo he estrenat de tota la vida les meves botes noves, que és pujant a Sant Mateu; després ja vindran els deserts, les serralades i les plaques de neu i gel, però un és d’on és i la primera muntanya de la llista és sempre la de casa: Sant Mateu.

El cas és que entre una cosa i l’altra encara no havia vist aquest moment esperat, i ves per on que avui m’he trobat amb que necessitava les botes perquè plovia amb ganes i jo tenia una cita ineludible a l’aire lliure, i que no estava massa clar quant podia arribar a durar. De manera que m’ha semblat un moment tan bo com qualsevol altre per trencar una tradició, i l’estrena en combat de les meves botes ha estat sota la pluja, cosa que sempre marca caràcter, però en territori urbà: en concret en una manifestació al bell mig de la carretera Nacional II.

Ara mateix és dimecres, ronden les nou del vespre, i allà fora continua plovent. Ja és casualitat que amb la quantitat d’aigua que ens fa falta hagi estat precisament avui quan ens ha hagut d’arribar, just quan feia un mes que havíem perdut el nostre alcalde en un absurd accident a la Nacional II; just quan ens havíem conjurat per dir que se’ns havien acabat la paciència, els somriures i les paraules amables i que havíem optat per exigir –ja no estem per voler ni somiar- que algú mogui el cul d’una puta vegada i acabi amb la vergonya d’una autovia assassina travessant la façana d’una ciutat com Premià de Mar.

He de reconèixer que actes com el d’avui m’emocionen. El d’avui tenia una càrrega emotiva considerable perquè era l’aniversari que era, i perquè allà estaven la mare i els germans d’en Jaume, amb aquella dignitat que els ha vingut caracteritzant des de la fatídica tarda del 7 de febrer. També perquè plovia i s’havien de tenir moltes ganes per ser-hi en un acte com aquest en un ambient tan inhòspit. També perquè es van repartir clavells blancs per posar a la tanca del tren, cosa que m’ha recordat una Homilia antiga en la qual imaginava les víctimes futures dels atemptats de l’11 M, fent vida cada una d’elles amb un clavell blanc a la mà abans de trobar-se amb la mort a qualsevol d’aquells quatre trens. També perquè, tot i que sempre som pocs, potser érem com a mínim els que havíem de ser: tots els partits –deixeu-me que em permeti el luxe d’oblidar uns instants que tenim eleccions en dos mesos i mig-, cares conegudes, veus autoritzades en opinió i en decòrum social, i el que és potser el més important, veïns desconeguts. Ciutadans que havien acudit a la cita confiats en la vella màxima que diu que la unió fa la força, i que no s’hi val de cap manera que aquest tros de comarca pagui al Cèsar el preu de suportar una carretera mortífera i uns ferrocarrils que, a banda de funcionar malament, ens separen de la nostra essència més preuada, que és el mar.

Però, a banda de tots aquests aspectes, si he trobat l’acte d’avui especialment emocionant ha estat perquè avui he vist a Premià de Mar rebotada de debò. He vist determinació sota els paraigües, idees clares i compromís en les mirades; he vist disposició a romandre en campanya el temps necessari, a afrontar els riscos, les multes que ens arribin, i la pluja que ens pugui caure a sobre. Hi ha gent amb noms i cognoms, com en Rafael Anguera, que com a president de la Plataforma Camí Ral assumeix més responsabilitat que ningú altre, però que avui ha vist que en cap cas estava sol: al darrera hi té la ciutat i hi té l‘Ajuntament.

Entenc que això hauria de ser el normal en una col·lectivitat, però tinc prou edat com per haver vist a Premià de Mar arronsar-se massa vegades, pels interessos d’alguns o pel cangueli debut davant de l’autoritat. Imagineu-vos, a tall d’exemple, que els Carnavals del 1991 es van suspendre oficialment perquè, ens va dir un regidor de cultura, podien haver atemptats arran de la primera guerra del Golf. O que l’any 82 ens van imposar un col·lector a la línia de costa que ens va tancar les sortides directes de pluvials al mar. Per no parlar del port, les platges o temes mes recents com les fugides dels premis Butaca o del CRAM.

Aquest poble ha tingut sempre una sobredosi de seny molt ben considerada entre les autoritats pertinents. Potser ha calgut que se’ns morís un alcalde perquè ens hagi sortit aquest punt de rauxa, que de ben segur no ens farà cap mal.

El monòlit del Meridià verd abans i després

Amebes humanes

No, de debò. Que no paga la pena. Que moltes gràcies per les molèsties i per haver-hi pensat i totes aquestes coses, però no calia, escoltin. Ja sabem que per sistema tenim els ajuntaments a punt de boca, i moltes vegades no per dedicar-los floretes precisament, però és que quan ens obsequien amb algun detall indefectiblement arriba l’ectoplasma de guàrdia per posar les coses al seu lloc, així que, mirin: vostès, senyors polítics municipals, a arreglar carrers i a assegurar els serveis, que pel que es veu aquí no estem per delicatessen al paisatge urbà. Que no està feta la mel per la boca de l’ase, com se sol dir, o es que es pensaven que això és Finlàndia? Home, per favor, que ja anem tenint una edat com per seguir creient en fades sexys i en la bondat innata de la ciutadania.

Alerta que ara venen eleccions i alguns alcaldes i regidors poden córrer el perill de tenir alguna pensada per agradar al personal. No sé: fer pintar parets plenes de tags, netejar les marquesines de l’autobús, o el que seria el súmmum de la beneiteria, posar flors a les places públiques i a les jardineres de la ciutat. ‘I què mones que quedaran a un test al balcó de casa’, diran ells i elles mentre s’emporten la floreta recent plantada pels soferts membres de la brigada de jardineria.

D’acord. I ara em vindran uns quants lectors, polítics alguns d’ells, i em diran que no n’hi ha per tant, que sóc un exagerat de mena, que la immensa majoria de la gent són educats, bons ciutadans, respectuosos amb l’entorn i polits amb el mobiliari urbà i amb tot allò que ens posa l’ajuntament per alegrar-nos l’existència quan anem pel carrer. I temorosos de Déu, que es deia en les pel·lícules d’abans. I el cas és que sé que tenen raó, que el tant per cent de vàndals gran reserva és relativament curt –en el cas de les flors que els deia no serien tan curt, em temo-, però de vegades n’hi ha prou amb la brillant actuació d’un sol descerebrat d’aquests perquè doni la sensació que això és Mogadiscio, amb perdó pels somalis que ja tenen prou amb el seu festival. I a tall d’exemple, ens anem de passeig al Masnou.

Ja he explicat alguna vegada que sóc un de tants que es recorre amb assiduïtat el sender que uneix Premià de Mar amb la nostra població veïna, sigui en les modalitats caminant, corredor o ciclista. Doncs bé, just passada la riera de Teià, a finals del passat 2006 l’Ajuntament del Masnou hi va fer posar un monòlit de granit per commemorar que per aquell punt passava el Meridià verd, línia que coincideix amb el meridià de París. Com qualsevol que tingués el mínim interès podia llegir al monòlit, el Meridià verd és un sender que per motius obvis finalitza a la platja d’Ocata. De fet existeix una prova de resistència per caminants i ciclistes que segueix aquest sender i que acaba al Masnou. Doncs segons deia el text del monòlit, la distància entre Dunkerque i aquesta platja masnovina, que va ser mesurada el S/XVIII, va servir en el seu moment per definir el metre com a unitat de longitud. Com si diguéssim no és aquesta una informació que li canviaria la vida a ningú, però sempre fa gràcia saber que la teva ciutat -o la teva ciutat veïna, que pel cas tant és- té alguna cosa a veure amb l’adopció del metre com a unitat de mesura, o amb la invenció del raspall de dents a piles, o amb qualsevol altra cosa. Es tracta de cultura; de saber, ni més ni menys, més coses sobre el lloc per on vivim, cosa que acostuma a servir per ajudar a respectar-lo més i, per tant, a estimar-lo.

Doncs fixin-se que vaig passar per davant del monòlit en qüestió el 28 de desembre passat i portava a sobre la digital, i vaig pensar: ‘Calla Xavi, que li faràs una foto a aquest monument tan estupend ara que està nou de trinca, que després mai no se sap’. ‘Ja està en Traïd veient-ho tot negre una altra vegada’, diran vostès. Però com malauradament sabran aquells caminadors o ciclistes que van més enllà del pont del Caprabo i de la riera de Teià, als pocs dies el monòlit ja havia perdut les seves puntes. Recordin que és de granit, de manera que he de deduir que no se’ls va carregar una gavina a becarrades. Suposo que m’explico.

Però trencar els extrems superiors del monument no era heroïcitat suficient per la nostra ameba humana. L’home -o la dona, que ves a saber- devia de pensar que calia fer una acció més contundent per salvar als passejants de llegir aquelles bajanades sobre no sé quin cony de meridià. Desconec el moment concret en que es va realitzar l’arriscada operació, però el cas és que fa dos diumenges el text del monòlit es mostrava completament cobert amb una capa de pintura grisa.

Ja ho veuen: hi ha coses que em fan sentir pessimista, però és que amés em fan pujar una mala llet que de vegades m’espanta a mi mateix, escoltin.