El Cap d’any dels italians, els coiots i la cançó d’U2

Una parella de coiots, com sempre encuriosits

Si ja resulta complicat d’organitzar un Cap d’any en circumstàncies normals, facin-se una idea del cacau que es pot arribar a desenvolupar quan la festa en qüestió es fa a un país estranger, en aquest cas als Estats Units, i posant d’acord a gent de nacionalitats diferents. Tampoc és que fóssim una representació de l’assemblea de les Nacions Unides, però si no em descuido ningú érem una família britànica, un peruà, un francès, un hindú, tres catalans i la ‘italianada’, un mot que va encunyar el meu amic Sergi Martínez per referir-se a la multitud d’italians que es van aplegar finalment per la festa: la Gab, la Maria, el Graziano, la Tiziana, en Fabio, i tots els altres.
Un cop resolts a viure la celebració del cap d’any acampats al desert, mentre uns es feien amb les ampolles necessàries per a la festa a un Seven Eleven, la resta ens acabàvem d’equipar per una nit al ras del desert. Eren els nostres primers mesos als States i no disposàvem encara de tot el nostre material de muntanya; teníem els sacs de dormir per si ves a saber on hauríem de dormir alguna vegada, de manera que vam agrair al doctor Chrispeels, belga de naixement, el préstec d’aquella tenda de campanya d’un model tan vintage que el devien d’haver usat els soldats del rei Leopold per colonitzar el Congo.
Finalment tots equipats i amb la intendència requerida, vam sortir de San Diego amb destinació est, cap a les Chocolate Mountains, ben a prop de la frontera amb Arizona. Com que cada un va anar per la seva banda, es va fixar un punt de trobada a les Algodones Dunes, que contràriament al que pot semblar deuen el seu nom a la tribu índia que vivia a prop de Yuma, i no pas a la paraula espanyola que defineix el cotó. Allà, sota la llum de cienciaficció que ens oferia el capvespre, ens vàrem anar trobant després de les visites que la gent de cada cotxe havia decidit fer pel camí. Vam seguir per la 78 cap a l’est fins arribar a Glamis on vàrem trobar una mena de mercat a l’aire lliure ple de caravanes, tot terrenys, Harleys i Rock‘n’roll a tot volum, on es podia trobar des d’una samarreta amb logos inspirats en el desert, fins a una Pepsi glaçada, passant per tallers on fer-te un magnífic tatuatge sobre el cul. A banda d’altres coses, probablement menys confessables.
La nostra caravana va deixar enrere aquell paradís d’amants de Mad Max i vàrem tirar camí a munt quan vàrem trobar la línia del ferrocarril del Southern Pacific. De seguida vam aparcar els cotxes, vam plantar les tendes –alguns com bonament vam saber donades les circumstàncies- i vam encendre els focs. Encara no eren dos quarts de sis de la tarda i ja era negra nit.
Això volia dir que teníem sis hores per davant abans de la mitja nit i de les campanades, virtuals en aquesta ocasió, que ens havien de portar a l’any 2.000, el tan temut Y2K, que pels americans d’anar a peu, malgrat l’esforç de tots els seus científics, significava l’entrada en el nou mil•leni. Dons res, ja saben el què es fa en aquests casos: cuinar, menjar, beure i, com que hi havia una guitarra, cantar. Va ser en algun moment de la festa, ja després del sopar i mentre tots ens arraulíem al voltant dels focs quan en Graziano, doctor en Informàtica, es va fer amb la guitarra i ens va fer una interpretació del One dels U2 tan sentida que quan el darrer acord va sortir de les cordes d’aquella guitarra el silenci més absolut es va imposar al desert; fins i tot la llunyana remor dels nòmades cremadors de benzina de Glamis es va esvair en la profunditat de la nit. En aquell breu moment de silenci, just abans que comencéssim a aplaudir l’actuació d’en Graziano i les ampolles i la guitarra seguissin passant de mà en mà, vaig tenir la sensació que la fauna que vivia entre l’est del Colorado i l’oest del llac mort anomenat Salton Sea s’havia congregat sobre les muntanyes per sentir aquella cançó; centenars d’ulls brillants i oïdes aguditzades seguien la nostra festa des de les alçades, com els comanxes abans d’atacar la caravana de colons.
Algú va mirar l’hora i va dir que eren les 12. Els pocs que quedàvem drets vam fer el darrer brindis i ens vàrem ficar a les tendes. Poc després se sentiren lleus passes i lladrucs dissimulats entre les tendes i les fogueres ja apagades. Alguns van treure el nas per les portes de les tendes i allà estaven: un escamot de coiots ensumava feliç l’escenari de la nostra festa de Cap d’Any.
El matí següent sota el sol espaterrant del desert del sud de Califòrnia, només les petjades al terra testimoniaven la presència dels nostres visitants nocturns. Homes i bèsties ja érem a l’any 2.000, el darrer del mil·lenni.

Generalment no m'entusiasmen les versions dels temes que han estat importants per a mi, però aquesta vegada m'he de treure el barret davant la interpretació del One que va fer la Mary J. Blige amb els propis U2. Una bona evolució d'aquella mateixa cançó que ens va interpretar en Graziano al desert, tal dia com avui fa ja vuit anys.

D’allò que en diuen el Nadal

Un munt d’anys enrere, a finals dels vuitanta, vaig escriure un conte de Nadal per a la ràdio. És considerablement difícil fer un conte de Nadal i no anar a parar al munt de tòpics llardosos que ho amaren tot plegat aquests dies: missatges anticonsumistes, desigs de pau a la Terra, tornades a casa de ves a saber on i tota aquesta colla de recursos de llagrimeta fàcil. El cas és que el meu conte, i no perquè l’hagués fet jo, o no només per això, em continua resultant la millor definició del que de petit em van ensenyar –o potser em vaig imaginar jo solet, que també podria ser-, que hauria de ser el Nadal.
Al meu conte no hi sortien nens, ni pobre gent desgraciada, ni rics avariciosos que descobreixen tard –ai las!- que en la generositat hi resideix la virtut i, per tant, la felicitat. Ja saben, el rotllo Dickens. Per suposat no hi ha barbuts panxuts vestits ridículament i encantats d’haver-se conegut, ni individus estrafalaris i multirracials com un anunci de Benetton, que diuen venir de Mesopotàmia, amb aquella alegria, amb la que està caient per allà d’unes quantes temporades ençà, amb el xïites i els sunnites, i els kurds, i els xicots dels tiets Osama d’una banda i Bush de l’altra, i tota la pesca. Al meu conte de Nadal hi sortia un home vell que vivia a les muntanyes amb l’única companya d’un gos, vell també.
La cosa anava de que era el dia de Nadal, o més aviat les hores prèvies a la Nit Bona, ja que la meva tradició familiar tira més aviat cap a aquesta banda. El meu protagonista s’estava tan feliç a la seva cabana mirant com queia la neu i rumiant que amb la baixada de les temperatures potser hauria de foradar el riu glaçat per poder pescar. Des que s’havia llevat al matí, l’home anava taral·lejant una cançoneta de la qual no en podia recordar l’origen, ni de què la coneixia. No obstant això, sabia que el seu record, potser per alguna cosa relacionada amb la seva infantesa, el feia sentir bé.
Potser sí que feia molt de fred a fora, però l’home, que devia ser un caçador experimentat, tenia prou recursos per poder sopar aquella nit sense haver–se d’arriscar a una pulmonia sortint a l’exterior amb aquell temps, de manera que va posar al foc una olla plena de neu i, un cop ja bullia l’aigua, hi va afegir verdures i peces de carn. Mentre cuinava l’home no es treia de sobre la cançoneta en qüestió i l’anava interpretant, ara taral·lejant, ara xiulant, i el gos se’l mirava divertit i movent la cua. Tots dos se sentien feliços sense saber massa bé perquè.
El cas és que la nit hivernal va caure ràpida sobre la vall sorprenent al vell i al gos a mig sopar. L’home, sempre amb aquella melodia als llavis, s’aixecà per posar un altre tronc gruixut a la llar de foc i va ser aleshores quan ho va veure. Per la finestra es veia tota l’extensió de la vall, i tota ella estava inundada d’una llum que es feia més i més brillant a mida que passaven els segons. I al temps que el paisatge guanyava en lluminositat, aquella mateixa cançó amb la què s’havia llevat aquell matí, sonava amb un crescendo majestuós entre les muntanyes que envoltaven l‘humil cabana del meu personatge.
La cosa acabava amb l’home i el seu fidel amic de quatre potes mirant al·lucinats aquell espectacle des de la finestra de la cabana, mastegant una sensació de gran joia només perquè algú, a saber qui o perquè, els havia vingut aquella nit a recordar un moment de felicitat de la seva llunyana infantesa.
Ja els he dit que el conte era per a la ràdio, i això porta de la mà un parell de trampes interessants: per exemple, els efectes de só, com el del vent que volava al voltant de la cabana, o el de la cançó en qüestió, que era ni més ni menys que el Silent night en una versió meravellosa que va fer l’Stevie Nicks, una de les solistes dels meus enyorats Fleetwood Mac, i que sortia en un recopilatori del 1987 que es deia A very special Christmas. Així qualsevol, no?
El cas és que el meu conte de Nadal minimalista va resultar ser tot un èxit fins el punt que vaig veure tios com torres amb els ulls més brillants de l’habitual després de sentir-lo. I és que estic segur de que aquesta és la qüestió. Per moltes circumstàncies he estat massa vegades a un pèl d’engegar a bullir tot el tema del Nadal. Si no ho he fet és només perquè encara tinc el meu petit Nadal interior, el que em vaig crear quan era petit i que, per tant, li dec al nen que vaig ser, i que espera veure cada Nit Bona com s’il·lumina la vall mirant per la finestra de la cabana al costat del vell i del gos, i de qui s’hi vulgui afegir.

És una versió breu i acaba prou bruscament, però és el Silent night de la Stevie Nicks i, a més, acompanyada pel gran Tom Petty. En fi, que Bon Nadal, i totes aquestes coses.

The Joshua Tree

Saps que el temps passa. N’ets conscient entre d’altres coses perquè tantes vivències que es van acumulant no poden haver passat en quatre dies, com un no sigui el personatge que feia en Bill Murray a ‘Atrapat en el temps’. Et mires la gent que t’envolta de tota la vida i és evident que no són iguals que com els recordes d’anys enrere. Curiosament això no passa tant amb nosaltres mateixos perquè no ens veiem tant, però els altres, ai las!, sí que ens veuen i saben que, efectivament, el pas del temps també ens deixa petja.
Amb la música, amb els discos, passa que tant fa els anys que portin acompanyant-te, sempre sonen igual. Podràs descobrir nous matisos, perquè tots creixem i n’aprenem coses noves, però els ritmes i les harmonies sempre són les mateixes i tenen la rara habilitat, de vegades maleïda, d’acostar-te imatges del passat; situacions viscudes al voltant d’aquella cançó se’t representen al teu davant quan tornes a escoltar la peça. Memòria sentimental, en diuen d’això.
Tot això ve al cas perquè dilluns passat vaig sentir a un boleto informatiu de COM Ràdio que el disc The Joshua Tree dels U2 complia aquell dia vint rodons anyets. Les mans se’m van quedar engarrotades sobre el teclat de l’ordinador. Estava a la ràdio redactant una notícia pel meu informatiu, el sentit de la qual es va convertir sobtadament en fum. No era possible! 20 anys? Ja sé que els caretos de Bono, The Edge, Adam Clayton i Larry Mullen ja no són els que apareixen a la portada del disc des d’aquella foto que els va fer l’Anton Corbijn però... 20 anys?
Durant uns segons, aquests vint anys van caure sobre meu com una llosa. ‘Xavi, col·lega, que sí, que la cosa va de bo, tio. A més, no t’ho perdis, aleshores ja en tenies vint-i-quatre, així que ves fent números, Tintín, que aquestes botes ja porten fets una bona colla de quilòmetres’.
És curiós. Del Joshua Tree és la balada With or without you que em va emocionar un 24 de desembre del 1988 en un dinar envoltat d’amics a aquell pis nostre que es deia Bonghònia, i del Joshua Tree és Where the streets have no name, que em va emocionar l’1 d’abril d’aquest 2007 quan un guitarrista pujat dalt d’una grua la va tocar per donar-nos la sortida als 12.000 malalts que vam fer la Cursa dels Bombers de Barcelona. Aquella sensació, aquella munió de gent picant de palmes en l’aire al ritme del riff que ens tocava aquell èmul de The Edge des de les alçades va ser més especial, creguin-me, que veure a tota la banda en carn i os a l’Estadi Lluís Companys quan van venir per la gira Popmart el setembre del 97, però en fi: això ja són coses de la maquinària interna que fa moure a cadascú.
Entre aquell dinar de Nadal i aquesta cursa dels Bombers han passat dinou llargs anys. One tree hill, Mothers of the disappeared o I still haven’t found what I’m looking for han estat sonant tot aquest temps il·lustrant musicalment un munt de situacions absolutament dispars, algunes fins i tot contradictòries. En aquest sentit puc considerar que els U2, però també Bruce Springsteen, AC/DC, Depeche Mode i alguns altres –no gaires més-, han esdevingut companys de viatge. Han estat allà posant música a la meva vida a mida que s’anava escrivint el guió de la pel·lícula, i aquí continuen. Ens hem fet grans plegats -al cap i a la fi en Bono és només tres anys més gran que jo-, i és evident que, en tant que pertanyem a una mateixa generació, els nostres referents són, al menys, molt similars. Per això m’interessa el que em poden dir i puc assegurar que la seva música és la que em correspon considerar com a meva.
No obstant això, mai no he estat un fanàtic de cap banda. No en tinc de mites; ja no. Si m’agrada un disc d’algun d’aquests grups o cantants, me’l compro, i en un moment o altre els he anat a veure en directe per sentir la força de les seves presències musicals sobre un escenari, però no sóc dels que consulten a diari els seus webs a veure quina d’una en diuen de nova. Els seus treballs mítics, com The Joshua Tree que avui celebrem, però també el 101 de Depeche mode o el Born in the USA del Boss, per citar-ne alguns, m’interessen molt més que les seves novetats en tant que aquestes només són música mentre que els primers són, quasi res, la Banda Sonora Original de bona part de la meva vida. Així doncs amb aquest vintè aniversari que ens ha caigut com per sorpresa no s’hi valen les nostàlgies, sinó la celebració de que portem vint anys caminant plegats. I que sigui per molts més.

Segurament un dels clips més valorats dels U2 amb aquest pollo, més o menys simulat, a un carrer de Los Angeles per tocar a cel obert Where the streets have no name del The Joshua Tree.

De fotos i càmeres (III)




La S2 Pro té moltes vivències a aprendre de la vella bossa grisa

Acabaré aquí, per ara al menys, la trilogia d’articles sobre el tema fotos, i no ho faré parlant de càmeres ni de fotografies, sinó amb el pensament posat en un element a priori prou secundari com és la bossa on porto el material. Els deia la setmana passada que jo també havia fet el pas de món analògic –o tradicional, com li agrada de dir al mestre McGregor- al digital. La vella F-60 no està pas jubilada, ni molt menys, però de fa uns mesos ençà m’estic barallant amb la Finepix S2 Pro, que és tot un altre món. El cas és que la Fuji, pel carregador de bateries que porta a la seva base, té una forma molt més quadrada que la Nikon, de manera que ja no encaixa bé a la funda Tamrac que vaig comprar en el seu dia a San Diego. Abans solia dur la Nikon a la Tamrac i les òptiques a fundes independents que penjaven de la mateixa corretja, però les mides de la nova càmera, i el fet de portar sempre el flash a sobre, m’han portat darrerament a recuperar la vella bossa.
Pobreta, és lletja a matar. De nova era grisa. De fet, si m’hi fixo, encara ho és de grisa, el que passa és que els anys l’han envoltada de tonalitats variades al llarg de la seva superfície. A la part del darrera hi llueix el logo de la meva empresa inexistent de notícies: Red Fox Press. La resta són llànties velles, algunes amb una història al darrera. D’altres són només taques de vella; de sol, de pluja, de pols, de fang... cicatrius rebudes complint la seva tasca, ingrata de vegades, de protegir les meves maquinotes de fer fotos.
No és la primera vegada que escric sobre objectes o màquines que han demostrat una dignitat que massa sovint no he sabut trobar entre éssers humans, efectes entossudis en complir amb honradesa la funció per la qual van ser dissenyats i construïts. Barata i lletja, la meva bossa va complir dignament amb la seva funció, i per això estic molt content de veure-la penjada de la meva espatlla a una de les fotos que il·lustren les parets de casa meva, la que em va fer en Manel Gaspar sota una pintada que resava Welcome to hell a una paret de l’avinguda Marsala Tita de Sarajevo; la tristament famosa Avinguda dels Franctiradors.
Però si tinc un respecte especial per aquesta bossa és, precisament, pel dia en què, plena de material, la vaig perdre. Va ser l’octubre del 1997, a un viatge als campaments dels refugiats Polisarios a Algèria. Un grup de periodistes havíem anat a visitar una presó militar que s’anomenava Mohamed Lasiad, on els Polisarios tenien presoners de guerra marroquins. La cosa era demostrar davant la premsa internacional que els presoners estaven ben tractats i que hi havia molt poca vigilància. De fet, observant el desert etern al voltant d’aquella presó de murs de tova, ja em diran vostès on podien anar els pròfugs.
Acabada la visita vam marxar amb els Land Rover per assistir a un festival surrealista que havien muntat al campament d’Auserd, però poc després de sortir em vaig adonar que la meva bossa no hi era amb la resta d’equipaments. No descarto que em pogués despistar jo mateix; recordo la bossa amb les dels altres companys al costat d’un dels murs de la presó, i com es carregava el material al Land Rover. D’una forma o d’una altra, la bossa no hi era. Vam recular fins a Mohamed Lasiad i allà, òbviament, ningú no en sabia res de la bossa. Fins i tot va baixar l’alcaid de la presó, un individu amb cara de pomes agres, per interessar-se pel que havia passat. L’home em va assegurar que faria l’impossible per trobar el meu material, i amb aquesta promesa vam reprendre el viatge cap a Auserd.
Com és evident jo ja donava per perdut el material on tenia, entre d’altres coses, les entrevistes que havia estat fent. El matí següent ens vam llevar d’hora. Era el 12 d’octubre i els Polisarios celebraven amb una desfilada el dia de la Unitat Nacional. En Malainín, el meu guia, em va venir a buscar per dir-me que havien trobat la meva bossa. El vaig acompanyar on s’estaven uns homes joves vestits a la manera occidental: botes altes, armilles de mil butxaques i ulleres de sol Ray Ban, com no havia vist portar a ningú per allà. Els individus aquells, alts i atlètics, m’esperaven al costat d’uns Toyota Land Cruiser, no dels Land Rover habituals. Em van demanar –en anglès, llengua que no havia sentit parlar a ningú des de la nostra arribada-, com era la meva bossa i el que hi portava. Quan van comprovar que el que els deia demostrava que la bossa era meva, me la van tornar. Estava tot. Intacte.
No sé qui eren aquells tios, i els ben juro que no vull saber què passar al voltant de la meva bossa durant les hores que no va estar al meu poder. En qualsevol cas entendran que, deu anys després, encara li tingui una estima especial.

Una de les coses que hi havia a la bossa quan va desaparèixer era el meu walkman amb la cinta del Caravanserai de Santana. Sempre que sento aquest Song of the wind, penso en aquells dies. No tant en la bossa com en la gent, el Malainín, el Luali, el Limam i els altres, i en aquell desert que se’m va enganxar a la pell com un tatuatge.