Estan guanyant!

Aquests són Mujahidins afghanesos talibans, cosins germans dels que es mouen de cacera pel Sàhara.

Durant els anys que va durar el setge servi sobre Sarajevo, del 1992 al 1995, una de les consignes per resistir era mirar de dur una vida el més normal possible. Algunes discoteques de la ciutat van mantenir la seva activitat mentre va durar el conflicte. Evidentment sortir de festa en aquelles condicions era un exercici de màxim risc, pels bombardejos, però també pels franctiradors, aquests grans cabrons. Si els joves que no estaven mobilitzats arriscaven les seves vides per anar a una discoteca era per un principi de resistència: si els assetjants els obligaven a quedar-se a casa per por haurien aconseguit una victòria important i seria el principi del final. La caiguda de la ciutat seria només una qüestió de temps.
Això ho explicava el malaguanyat Julio Fuentes en un testimoni novel·lat d’aquell setge, que ell mateix va viure en primera persona com a enviat especial pel diari El Mundo, que es diu Sarajevo: juicio final. Aquest relat va ser el primer que em va venir al cap quan vaig sentir la confirmació de la suspensió del ral·li Lisboa-Dakar per les amenaces terroristes que havien rebut.
D’entrada entenc la decisió de l’organització. El risc d’un atemptat d’Al Qaeda sobre el ral·li és molt creïble després de l’assassinat de quatre turistes francesos a Mauritània el 24 de desembre i la DGSE, els serveis secrets gals, havien advertit recentment de que es preparaven atemptats usant llençamíssils que podrien destruir perfectament els vehicles participants a la cursa. Com és evident, cap empresa asseguradora participaria amb alegria en una prova arriscada que enguany, a més, començaria vestida d’atracció de fira de tir a l’ànec.
La suspensió del ral·li, tot i que comprensible, és un desastre. Ho és a nivell esportiu, perquè amb aquest precedent, i tenint en compte que l’amenaça terrorista no es dissoldrà d’aquí a l’any vinent, ans al contrari, molt em temo que la prova esportiva més captivadora, dura, perillosa, espectacular, exigent i provocadora de somnis que mai s’hagi realitzat, ja és història. La podran portar a Sibèria, o a Mongòlia, o a Sudamèrica, o a donar voltes al voltant del palau de Versalles; tant és, perquè podrà ser qualsevol cosa, excepte el Dakar. És l’esperit africà de la cursa, la seva essència, el que desapareix per sempre més.
Ja m’imagino ara a la legió de guàrdia de ben pensants –ja n’he llegit uns quants a la premsa- saltant com a molles felicitant-se per la mort del ral·li adduint que el Dakar no era més que neo-colonialisme de la pitjor espècie; refregar per la cara dels pobres africans la nostra tecnologia més puntera i, a sobre, omplir-los el desert de contaminació i de merda. Europa humiliant un cop més l’Àfrica, com ja ho vàrem fer des del S/XIX, i totes aquestes coses. Val. Els europeus ens hem comportat amb Àfrica com un magnífic aplec de fills de puta: ho vàrem fer amb el procés de colonització, ho vam tornar a fer amb el de descolonització –Déu n’hi do Espanya amb el Sàhara-, i ho seguim fent jugant a moure peces d’escacs en forma de governs corruptes que actuen en funció del nostres interessos menys confessables. Potser el Dakar no hauria existit mai sense que hagués passat tot això prèviament: per alguna cosa Tierry Sabine va parir la prova travessant sobretot territori d’influència francòfona, però això no li dóna categoria d’acció colonialista. El Dakar és la prova dels equips oficials multimilionaris, però també d’un munt de pilots privats arribats de mitja Europa amb les seves motos preparades artesanament, o de cotxes i camions que tenen a la carnisseria Sensós com a únic patrocinador entusiasta i que treuen la resta del pressupost dels estalvis de mitja vida i del que puguin rapinyar a amics, coneguts i saludats. Gent que només vol sentir l’encís de la nit africana al bivac i aprendre d’ells mateixos des de la superació personal d’una prova tant infernalment dura com encisadora.
La suspensió del Dakar és, com deia, un desastre esportiu, però sobretot ho és per a la pròpia Àfrica. La caravana del ral·li portava cada any als països per on passava milions d’Euros entre directes i indirectes, a banda dels projectes solidaris que acompanyaven la cursa i de la promoció turística que implicava per aquests països i que ha arribat a significar un bon pessic del seu PIB. L’alternativa que porten els mujahidins és el fanatisme religiós sota una fosca i eterna edat mitjana.
I no perdem de vista que nosaltres, Europa, som els següents. Potser ens caldrà començar a assumir alguns riscos per demostrar a les barbes del tiet Osama que estem disposats a resistir. Perquè si ens acovardim, és que ja estan començant a guanyar. I nosaltres a perdre.

Aquí hi poso algunes imatges prou espectaculars de les darreres edicions del Dakar. Tant de bo no siguin les darreres que puguem veure.