Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Afganistan. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Afganistan. Mostrar tots els missatges

diumenge, de gener 06, 2008

Estan guanyant!


Aquests són Mujahidins afghanesos talibans, cosins germans dels que es mouen de cacera pel Sàhara.


Durant els anys que va durar el setge servi sobre Sarajevo, del 1992 al 1995, una de les consignes per resistir era mirar de dur una vida el més normal possible. Algunes discoteques de la ciutat van mantenir la seva activitat mentre va durar el conflicte. Evidentment sortir de festa en aquelles condicions era un exercici de màxim risc, pels bombardejos, però també pels franctiradors, aquests grans cabrons. Si els joves que no estaven mobilitzats arriscaven les seves vides per anar a una discoteca era per un principi de resistència: si els assetjants els obligaven a quedar-se a casa per por haurien aconseguit una victòria important i seria el principi del final. La caiguda de la ciutat seria només una qüestió de temps.
Això ho explicava el malaguanyat Julio Fuentes en un testimoni novel·lat d’aquell setge, que ell mateix va viure en primera persona com a enviat especial pel diari El Mundo, que es diu Sarajevo: juicio final. Aquest relat va ser el primer que em va venir al cap quan vaig sentir la confirmació de la suspensió del ral·li Lisboa-Dakar per les amenaces terroristes que havien rebut.
D’entrada entenc la decisió de l’organització. El risc d’un atemptat d’Al Qaeda sobre el ral·li és molt creïble després de l’assassinat de quatre turistes francesos a Mauritània el 24 de desembre i la DGSE, els serveis secrets gals, havien advertit recentment de que es preparaven atemptats usant llençamíssils que podrien destruir perfectament els vehicles participants a la cursa. Com és evident, cap empresa asseguradora participaria amb alegria en una prova arriscada que enguany, a més, començaria vestida d’atracció de fira de tir a l’ànec.
La suspensió del ral·li, tot i que comprensible, és un desastre. Ho és a nivell esportiu, perquè amb aquest precedent, i tenint en compte que l’amenaça terrorista no es dissoldrà d’aquí a l’any vinent, ans al contrari, molt em temo que la prova esportiva més captivadora, dura, perillosa, espectacular, exigent i provocadora de somnis que mai s’hagi realitzat, ja és història. La podran portar a Sibèria, o a Mongòlia, o a Sudamèrica, o a donar voltes al voltant del palau de Versalles; tant és, perquè podrà ser qualsevol cosa, excepte el Dakar. És l’esperit africà de la cursa, la seva essència, el que desapareix per sempre més.
Ja m’imagino ara a la legió de guàrdia de ben pensants –ja n’he llegit uns quants a la premsa- saltant com a molles felicitant-se per la mort del ral·li adduint que el Dakar no era més que neo-colonialisme de la pitjor espècie; refregar per la cara dels pobres africans la nostra tecnologia més puntera i, a sobre, omplir-los el desert de contaminació i de merda. Europa humiliant un cop més l’Àfrica, com ja ho vàrem fer des del S/XIX, i totes aquestes coses. Val. Els europeus ens hem comportat amb Àfrica com un magnífic aplec de fills de puta: ho vàrem fer amb el procés de colonització, ho vam tornar a fer amb el de descolonització –Déu n’hi do Espanya amb el Sàhara-, i ho seguim fent jugant a moure peces d’escacs en forma de governs corruptes que actuen en funció del nostres interessos menys confessables. Potser el Dakar no hauria existit mai sense que hagués passat tot això prèviament: per alguna cosa Tierry Sabine va parir la prova travessant sobretot territori d’influència francòfona, però això no li dóna categoria d’acció colonialista. El Dakar és la prova dels equips oficials multimilionaris, però també d’un munt de pilots privats arribats de mitja Europa amb les seves motos preparades artesanament, o de cotxes i camions que tenen a la carnisseria Sensós com a únic patrocinador entusiasta i que treuen la resta del pressupost dels estalvis de mitja vida i del que puguin rapinyar a amics, coneguts i saludats. Gent que només vol sentir l’encís de la nit africana al bivac i aprendre d’ells mateixos des de la superació personal d’una prova tant infernalment dura com encisadora.
La suspensió del Dakar és, com deia, un desastre esportiu, però sobretot ho és per a la pròpia Àfrica. La caravana del ral·li portava cada any als països per on passava milions d’Euros entre directes i indirectes, a banda dels projectes solidaris que acompanyaven la cursa i de la promoció turística que implicava per aquests països i que ha arribat a significar un bon pessic del seu PIB. L’alternativa que porten els mujahidins és el fanatisme religiós sota una fosca i eterna edat mitjana.
I no perdem de vista que nosaltres, Europa, som els següents. Potser ens caldrà començar a assumir alguns riscos per demostrar a les barbes del tiet Osama que estem disposats a resistir. Perquè si ens acovardim, és que ja estan començant a guanyar. I nosaltres a perdre.





Aquí hi poso algunes imatges prou espectaculars de les darreres edicions del Dakar. Tant de bo no siguin les darreres que puguem veure.

dissabte, d’abril 21, 2007

El batalló Pellroja

Confesso que vaig haver de llegir dues vegades l’article per començar a creure’m el que m’estaven dient. La secció de titulars de notícies de la meva pàgina al Yahoo em destacava una informació recollida per Europa Press citant el diari italià Il Corriere della sera, segons la qual l’exèrcit dels Estats Units hauria format una unitat especial formada exclusivament amb soldats d’origen indi per perseguir els guerrillers talibans a l’Afganistan. La cosa seria que després de fracassar amb la tecnologia dels satèl·lits per seguir les passes als furtius muyahidin, els pensadors del Pentàgon haurien recorregut a sioux, apatxes i navajos integrats a les seves companyies d’operacions especials per seguir el rastre dels talibans a les zones frontereres amb el Pakistan, al sud, i l’Uzbekistan, al nord, allà on tindrien els seus santuaris.

I el cas és que pel que puc llegir el tema funciona tal i com vostès se l’estan imaginant... D’acord, potser no exactament com vostès se l’estan imaginant: aquests soldats no porten plomes ni llances ni van a cavall, sinó que vesteixen uniformes tèrmics mimetitzats, duen fusells M4 i es desplacen en helicòpters Black Hawk, o salten amb paracaigudes sobre la zona on han de fer la feina, però pel que fa a la resta, sí que seria una mica com quan la Cavalleria avançava cap al Far west guiada pels scouts apatxes.

Segons explica el corresponsal italià del Corriere a la zona, un tal Guido Olimpo –quins noms tan espectaculars que tenen els italians!-, aquesta gent es dedica a moure’s en absolut silenci seguint pistes que només rastrejadors molt ben entrenats podrien veure: petjades, branquetes trencades, pedres mogudes, olors... elements que poden portar a localitzar els refugis dels guerrillers i els nous camps d’entrenament yihadistes, com no poden fer ginys amb un valor de milions de dòlars.

A banda del gran drama de l’Afganistan, del qual n’hauria molta cosa a dir, l’article de l’amic Guido em suggereix un parell d’impressions. El primer que em va venir al cap llegint el reportatge van ser -i ja m’ho sabran perdonar-, els nostres vells jocs amb els escoltes. Es tractava exactament d’això –sense fusells d’assalt, Déu nos guard!-, de que la primera patrulla no deixés cap rastre del seu pas i que, en tot cas, els perseguidors fóssim capaços de trobar les seves mínimes pistes per tal de localitzar-los. O jocs nocturns com ‘El caçador’, durant el qual els més avesats ens ennegríem les cares i ens movíem entre les ombres amb moviments ràpids i silenciosos per aconseguir el fulard que vigilava el seu guardià, armat amb una llanterna.

Records infantils a banda, el que més em va cridar l’atenció de l’article va ser essencialment el fet que la maquina de guerra més poderosa del planeta s’hagués de rendir a l’evidència de que els seus pressupostos estratosfèrics, els seus projectes d’Star wars, la tecnologia més puntera dissenyada per fer el major mal possible rebent les mínimes baixes, s’hagi hagut de replantejar les estratègies i comptar amb uns quants indis navajos, apatxes i sioux, individus silenciosos i letals, coneixedors del seu ofici per educació genètica, pels quals una pedreta fora de lloc vol dir el mateix al desert de Sonora, a Arizona, o al de Rigestan, a la frontera paquistanesa.

Són la mateixa gent que va ser humiliada en la seva derrota a la seva pròpia terra, abocada a reserves a terres hostils on regna la misèria, l’alcoholisme i l’absentisme escolar i pels quals l’exèrcit és, moltes vegades, la més honorable de les sortides. Són els darrers dipositaris de tradicions mil·lenàries que parlen de comunió amb el planeta, amb els boscos, els rius i els animals. Nets dels que van combatre a les dues guerres mundials i fills dels que van encapçalar patrulles per sobre del paral·lel 17 al Vietnam, sempre sota la bandera dels Estats Units. Per això, abans de celebrar-se els balls d’un Powwow, els militars desfilen cerimoniosos pel Cercle sagrat amb les banderes de les quatre armes: Terra, aire, la Marina i els Marines.

Sioux, Navajos, Apatxes... : rebels, orgullosos, lleials. Supervivents.