Una Ossa Mike Andrews, una Montesa Cota 349 i una Bultaco Sherpa, models de motos de trial Made in Catalonia dels anys 70 com les que ens van despertar aquell diumenge a L'Esquirol. A sobre de les motos, Tavertet, el fugaç objectiu assolit!
Sempre és més agradable fer una caminada per camí de bosc que no pas per carretera, i més encara si és de nit. Probablement podrien trobar algun corriol que els fes més bucòlic el tragí, però tenint en compte l’hora que comença a ser i la quantitat d’aigua que els ha arribat a caure a sobre durant la tarda -fet molest-, el pragmatisme s’imposa al bucolisme. Els autoestopistes, forçosament reciclats en simples caminants, devoren els 11 quilòmetres d’asfalt en absolut silenci, reclosos en les seves meditacions.
Si fossin gent de pràctica religiosa de ben segur que haurien dedicat bona part de les dues hores llargues que va durar la marxa a pregar per la possibilitat de trobar un bar obert a la seva arribada a Santa Maria de Corcó. Es coneix que algun sant de guàrdia comprèn la situació i disposa que els llums encesos a l’interior d’un cafè escalfi els ànims dels nostres expedicionaris, prou defallits a aquestes alçades. No es tracta del mític Hostal de l’Esquirol, però en aquestes circumstàncies una cervesa freda és una cervesa freda al bar Manolo de qualsevol població metropolitana o al cafè de l’hotel Ritz de París que duu el nom del gran Ernst Hemingway. La mestressa acull els nostres protagonistes amb gest maternal i tranquil·litza les seves consciències en advertir-los que el local romandrà obert mentre duri la partida que un petit grup de parroquians disputa a una taula veïna.
Cau una primera cervesa a bon ritme i la confortabilitat del local, unida al cansament dels joves, els anima a una segona, aquesta més pausada i assaborida. Al cap d’una hora els herois segueixen a la taberna i la partida no presenta símptomes d’haver d’acabar-se en un termini raonable. Més cervesa podria resultar massa aventurat per uns fetges tan joves i unes capissoles tan poc farcides de maduresa. A més, el cansament es fa palès i la combinació entre l’aiguat i la caminada ha provocat l’aparició de butllofes a algun dels sis peus amb que compta el conjunt dels expedicionaris. Convé, ara sí, buscar un racó on passar la nit. Per fortuna no queda rastre de la tempesta de Granollers i la volta del cel es mostra atapeïda d’estels. Els sacs de dormir van a terra a un espai dels afores de l’Esquirol i els tendres mosqueters aparquen al seu interior. En pocs minuts, tots tres ronquen.
No és el sol, ja alt sobre l’horitzó, ni l’alegre piulada dels ocells osonencs el que desperta els bells dorments sinó el motors de quatre temps d’un grup de motos de trial que deambulen al seu voltant. Sorpresos i encara adormits, cauen en que les motos no hi fan cabrioles de forma capriciosa sinó que ho han disciplinadament per un circuït perfectament indicat, en mig del qual els viatgers inconscients havien instal·lat el seu campament la nit anterior. Els pilots, gent educada, saluden els nois entre equilibris impossibles mentre els atribolats adolescents recullen sacs, motxilles i guitarra i surten del circuït, cames ajudeu-me.
Encara queden 12 quilòmetres fins a Tavertet, i no és cosa de perdre el temps. Carretera enllà una de les butllofes que van germinar la tarda anterior es mostra impertinent de manera particular. Un dels viatgers no pot seguir caminant en aquelles condicions. La deessa Fortuna, però, torna en el seu ajut i els permet recuperar el seu tarannà d’autoestopistes, només que en aquesta ocasió la que passa una de les motos de trial que competien a l’Esquirol. El lesionat, amb la seva motxilla i la guitarra, arribarà a Tavertet en moto; la resta, enyorant el 1500 i el 2 CV, ho faran estoicament, a peu.
El trident premianenc es retroba prop del migdia. Són a Tavertet, els cingles, el pantà de Sau... Esgotats i feliços, es feliciten per l’assoliment de l’objectiu... i immediatament després busquen arrauxadament la manera de tornar a l’Esquirol des d’on agafar un autobús fins a Vic on agafaran un tren cap a Barcelona. Pel que fa a allò de les masies... Bé, potser en una altra ocasió. En tot cas ningú no recau en el trist fet de que la guitarra, soferta companya de l‘aventura, no ha sortit en cap moment de la seva funda.
Els viatges per carretera, més o menys llunyans, solitaris o en companyia, m'han omplert de moltes sensacions al llarg de la meva vida. Els Red Hot Chili Peppers expliquen un d'aquests viatges en aquesta preciosa 'Road Trippin''.
(He canviat el vídeo. Aquest al menys sona millor)
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada