Sèrie Euskadi 2010 03

Getxo, port vell

Correbous!!!

Què voleu que us digui: maleïda la gràcia que em fa el blindatge dels correbous. Si els catalans vam ser especialment radicals, clars, moderns, civilitzats, europeus, model de futur, desmarcats de la caspa i un exemple a seguir per la resta de l’Estat amb l’abolició de les curses de braus, ja em direu amb quina cara defensem ara que el nostre Parlament protegeixi per ‘tradició’ una activitat bàrbara on el toro, a poc que hi pensem, pateix només per garantir la diversió d’uns quants ‘individus’, i ressalto les cometes per no utilitzar d’altres qualificatius que ara mateix bullen al meu cap. I, per fer-ho encara més intel•ligent, hem donat arguments a la ‘caverna’ per seguir defensant que la prohibició de les ‘corrides’ era només una maniobra antiespanyola.
Brillant, ja et dic!

El Coliseu nocturn

Podeu veure aquesta foto (Roma, juliol del 2007) exposada al bar 'El Passatge' de l'amic Pepe Peraza, al carrer de Jacint Verdaguer de Premià de Mar.

¡Hasta siempre, profesor!

Un homenatge d'urgència a una de les poques veus que han posat l'Aragó en el mapa, un territori secularment castigat que ara, dissortadament, s'ha quedat una mica més orfe.

Sèrie Euskadi 2010 02

Platja Barinatxe Larrabasterra-Sopelana Biscaia

Tavertet (02)

Una Ossa Mike Andrews, una Montesa Cota 349 i una Bultaco Sherpa, models de motos de trial Made in Catalonia dels anys 70 com les que ens van despertar aquell diumenge a L'Esquirol. A sobre de les motos, Tavertet, el fugaç objectiu assolit!

Sempre és més agradable fer una caminada per camí de bosc que no pas per carretera, i més encara si és de nit. Probablement podrien trobar algun corriol que els fes més bucòlic el tragí, però tenint en compte l’hora que comença a ser i la quantitat d’aigua que els ha arribat a caure a sobre durant la tarda -fet molest-, el pragmatisme s’imposa al bucolisme. Els autoestopistes, forçosament reciclats en simples caminants, devoren els 11 quilòmetres d’asfalt en absolut silenci, reclosos en les seves meditacions.

Si fossin gent de pràctica religiosa de ben segur que haurien dedicat bona part de les dues hores llargues que va durar la marxa a pregar per la possibilitat de trobar un bar obert a la seva arribada a Santa Maria de Corcó. Es coneix que algun sant de guàrdia comprèn la situació i disposa que els llums encesos a l’interior d’un cafè escalfi els ànims dels nostres expedicionaris, prou defallits a aquestes alçades. No es tracta del mític Hostal de l’Esquirol, però en aquestes circumstàncies una cervesa freda és una cervesa freda al bar Manolo de qualsevol població metropolitana o al cafè de l’hotel Ritz de París que duu el nom del gran Ernst Hemingway. La mestressa acull els nostres protagonistes amb gest maternal i tranquil·litza les seves consciències en advertir-los que el local romandrà obert mentre duri la partida que un petit grup de parroquians disputa a una taula veïna.

Cau una primera cervesa a bon ritme i la confortabilitat del local, unida al cansament dels joves, els anima a una segona, aquesta més pausada i assaborida. Al cap d’una hora els herois segueixen a la taberna i la partida no presenta símptomes d’haver d’acabar-se en un termini raonable. Més cervesa podria resultar massa aventurat per uns fetges tan joves i unes capissoles tan poc farcides de maduresa. A més, el cansament es fa palès i la combinació entre l’aiguat i la caminada ha provocat l’aparició de butllofes a algun dels sis peus amb que compta el conjunt dels expedicionaris. Convé, ara sí, buscar un racó on passar la nit. Per fortuna no queda rastre de la tempesta de Granollers i la volta del cel es mostra atapeïda d’estels. Els sacs de dormir van a terra a un espai dels afores de l’Esquirol i els tendres mosqueters aparquen al seu interior. En pocs minuts, tots tres ronquen.

No és el sol, ja alt sobre l’horitzó, ni l’alegre piulada dels ocells osonencs el que desperta els bells dorments sinó el motors de quatre temps d’un grup de motos de trial que deambulen al seu voltant. Sorpresos i encara adormits, cauen en que les motos no hi fan cabrioles de forma capriciosa sinó que ho han disciplinadament per un circuït perfectament indicat, en mig del qual els viatgers inconscients havien instal·lat el seu campament la nit anterior. Els pilots, gent educada, saluden els nois entre equilibris impossibles mentre els atribolats adolescents recullen sacs, motxilles i guitarra i surten del circuït, cames ajudeu-me.

Encara queden 12 quilòmetres fins a Tavertet, i no és cosa de perdre el temps. Carretera enllà una de les butllofes que van germinar la tarda anterior es mostra impertinent de manera particular. Un dels viatgers no pot seguir caminant en aquelles condicions. La deessa Fortuna, però, torna en el seu ajut i els permet recuperar el seu tarannà d’autoestopistes, només que en aquesta ocasió la que passa una de les motos de trial que competien a l’Esquirol. El lesionat, amb la seva motxilla i la guitarra, arribarà a Tavertet en moto; la resta, enyorant el 1500 i el 2 CV, ho faran estoicament, a peu.

El trident premianenc es retroba prop del migdia. Són a Tavertet, els cingles, el pantà de Sau... Esgotats i feliços, es feliciten per l’assoliment de l’objectiu... i immediatament després busquen arrauxadament la manera de tornar a l’Esquirol des d’on agafar un autobús fins a Vic on agafaran un tren cap a Barcelona. Pel que fa a allò de les masies... Bé, potser en una altra ocasió. En tot cas ningú no recau en el trist fet de que la guitarra, soferta companya de l‘aventura, no ha sortit en cap moment de la seva funda.

RHCP - Road Trippin
Cargado por redhotfan. - Ver más clips de música, videos en HD!

Els viatges per carretera, més o menys llunyans, solitaris o en companyia, m'han omplert de moltes sensacions al llarg de la meva vida. Els Red Hot Chili Peppers expliquen un d'aquests viatges en aquesta preciosa 'Road Trippin''.

(He canviat el vídeo. Aquest al menys sona millor)

Sèrie Euskadi 2010 01

Des de la carretera entre Pamplona i Sant Sebastià



Imatge nocturna de la platja de La Contxa



'El peine de los vientos' d'Eduardo Chillida i Luis Peña Ganchegui



El port pesquer de Sant Sebastià

TAVERTET (1)

La plaça de Fra Bernardí de Manlleu on hi havia la cursa de bicicletes

Un magnífic 1500, el cotxe més rockabilly que ha fabricat la SEAT

Ens trobem en el mes de setembre del 1979 i els tres nois tenen setze anys i una aventura ficada al cap. La cosa, per estalviar-nos més introduccions, consisteix en saber si és possible anar en autoestop des de Premià de Mar, al Maresme, fins a Tavertet, a Osona, i tornar en un sol cap de setmana.

Tavertet és un indret prou atractiu per ell mateix com per no necessitar un motiu concret per plantejar-hi una visita, però els nostres expedicionaris en tenen un i d’important, allò que se’n diu una missió seriosa: observar el terreny per veure si hi ha alguna masia en relatives bones condicions on ells i les xicotes poguessin, en un futur per determinar però no excessivament llunyà, instal·lar-se a fer vida. És a dir, allò que en l’actualitat s’anomenaria ‘vivenda multifamiliar’ però que en aquella gloriosa època -insisteixo: parlem del 1979 amb tot el que això significa- rebia el nom de ‘comuna’, en el sentit de la convivència entre gent preferiblement ben avinguda, no en l’altre. Si bé l’elecció de Tavertet responia a una suma de factors que anaven des de la bellesa de l’indret a la seva ubicació geogràfica passant, perquè no dir-ho, per una certa aurèola de llegenda, el fet que l’expedició s’hagués de realitzar en autoestop no tenia més explicació que les perspectives d’aventura, de sembrar-hi imponderables al recorregut i veure que tal se’n surten ells tres, les seves motxilles i una guitarra que algú ha insistit a dur tot i no conèixer més que quatre acords mal comptats.

És evident que no trobaran ningú que vagi directament a Tavertet des de Premià de Mar i està bé que sigui així; hom sap que un viatge en autoestop, un de catàleg, ha d’incloure un bon reguitzell de relleus que aportin personatges i experiències diferenciades i a ser possible enriquidores, per tronades que aquestes siguin. Un primer tram anodí fins a la cruïlla de la carretera de la Roca amb la de Coll de Cera serveix per treure’ls del Maresme i preparar-los per la primera de les etapes de contingut. No havien passat ni vint minuts d’espera quan un SEAT 1500, el cotxe més rockabilly que mai s’ha construït a Espanya, fa una frenada atenent al senyal internacional que els fan els nois. La seva tripulació, dues noies rialleres a les què devia de fer gràcia la fila dels nostres herois, els fa pujar a bord i els indica que van a Granollers. El 1500 es pot contemplar ara com un cotxe rocker de mena, però a finals dels setanta era un cotxe de gent respectable, per això els viatgers assisteixen divertits a les preguntes i bromes que els fan les noies des del seient doble del davant –canvi de marxes al volant-, mentre lamenten que la diferència d’edat no els permeti explorar altres vies d’aproximació. En qualsevol cas es tracta d’un altre pas endavant que duu de la mà l’entrada en escena d’un nou element important en la nostra història: comença a ploure. La capital del Vallès Oriental rep el 1500 i els seus ocupants sota una magnífica tempesta.

Si volien imponderables aquí en tenen un de primera divisió. Estan a Granollers un dissabte al vespre i sota un aiguat de dimensions bíbliques, però ja va dir Virgili que la fortuna somriu els audaços i quan el desànim comença a mossegar els expedicionaris arriba el miracle en forma d’un 2 Cavalls que condueix un jove entusiasta que es dirigeix a Manlleu a participar a una cursa ciclista nocturna. La bicicleta viatja també a bord del 2 Cavalls de manera que la nau carrega ara amb quatre persones, tres motxilles, una guitarra i una bicicleta de competició que s’encabeixen miraculosament –un dels nostres protagonistes veu perillosament prop d’un ull la maneta d’un fre, però no pot fer res, atrapat com està contra el seient per la seva pròpia motxilla-, mentre que del casset d’a bord surten, molt apropiadament, les notes de l’Aqualung de Jethro Tull.

Quan arriben a Manlleu ha deixat de ploure i a la plaça de Fra Bernardí els ciclistes escalfen abans de la cursa, uns en bicicleta i uns altres corrents, en una escena que, si estudiessin cursos més avançats, els tres expedicionaris definirien com a surrealista. De moment arriben a la conclusió que, a mida que el viatge avança cap al nord, la gent els resulta cada cop més divertida.

Ja és de nit i Manlleu és massa ciutat com per improvisar un campament, tot i que contemplant l’espectacle que es desenvolupa a la plaça, segur que un bivac hauria passat inadvertit sota alguna d’aquelles porxades. L’objectiu, no ho oblidem, és Tavertet i l’endemà ja és diumenge. S’acaba el temps. Cal seguir fent dit, però aquesta vegada en marxa. Els nois, les seves motxilles i la guitarra enfilen caminant els 11 quilòmetres de carretera que separa Manlleu de Santa Maria de Corcó.

(Continuarà)

L'Aqualung dels Jethro Tull, amb la característica veu de l'Ian Anderson, per tota la vida va quedar com el tema central de la banda sonora d'aquella expedició del 1979