El meu laboratori de rescat de fantasmes escrits

Fantasmes escrits

M’estic emportant un curro considerable aquests dies tractant de preservar vells paperots d’un trist final a mans dels peixets i de l’oblit. Els que escrivim de fa temps segur que ens hem trobat tard o d’hora amb el dubte de què fer amb aquells textos que vàrem escriure un dia amb l’Olivetti de guàrdia, o fins i tot a mà, i des quals, com és lògic, tant sols conservem una còpia; els originals, únics i exclusius. Si el paper en qüestió s’arriba a perdre o destruir alguna vegada per qualsevol motiu, mai més no tindrem ocasió de recuperar les paraules exactes d’allò que un dia vam voler dir de la manera més bella possible. La pèrdua serà irreparable.
Abans, és clar, aquest plantejament no existia, com segurament no existirà en el futur. En el passat, les coses s’escrivien, es passaven a net i, si l’escrit tenia el mínim interès, es guardava a una carpeta i allà es quedava fins que alguna estranya circumstància el feia tornar al món dels vius, o fins que els animalons aquests de pell platejada se’ls cruspien amb delit, independentment que es tractés d’una redacció de l’escola o d’una carta d’amor enfebrat. D’uns anys ençà ho escrivim pràcticament tot a l’ordinador, de manera que a poca traça i previsió que es tingui, la pervivència dels textos hauria de quedar garantida de forma pràcticament automàtica.
No és que conservi cap escrit que hagi de significar per ell mateix una pàgina exclusiva en la història de la literatura d’aquest país, però els vaig fer jo, què volen que els digui, i per tant tenen per mi un valor que justifica que me’ls instal·li al faristol com porto fent de fa setmanes, i em dediqui a repicar-los a l’ordinador. Imaginin-se la feinada! És clar que també podria escanejar-los, però això ho deixo per fotos, bitllets de viatges antics, entrades a concerts i coses per l‘estil. De fer-ho amb un escrit no passaria d’aconseguir una mala fotocòpia –digital, això sí-, i em privaria de repassar el contingut i les formes d’aquests textos, cosa que probablement no faria en altres circumstàncies.
I d’aquesta manera han estat desfilant pel faristol per ocupar memòria a l’ordinador, entre d’altres coses poemes de l’adolescència, guions del curs de vídeo de l’escola Videografia de Barcelona, confessions tremoloses i palles mentals divertides unes i oblidables altres. I guions de ràdio com les intros al programa L’Escola de la calor, que fèiem a Ràdio Premià de Mar el confrare Joanca Moreno i servidor l’estiu del 1987, o les mítiques Poltrones que van estar sortint a finals del 1988 al magazín Un matí qualsevol, que també conduïa en Joanca i que, d’alguna manera, son precursores d’aquestes Homilies paganes que van sortint des del 2004.
La qüestió és que revisitar aquests originals, tornar a escriure les mateixes paraules en el mateix ordre en que les vaig disposar de vegades vint anys enrera, em produeix una sensació veritablement especial. Els confesso que quan vaig començar a recuperar aquests escrits -tal com deia per digitalitzar-los, però també per poder llençar papers i fer espai a la llibreria-, creia enfrontar-me a un treball tediós i monòton, com el d’un monjo medieval copiant un còdex o una Bíblia, però sense la seva fe. I en canvi, i malgrat recordar-los pràcticament tots ni que sigui vagament, molts d’ells estan aconseguint encendre’m un apunt de l’emoció que em va portar aleshores a seure davant de l’Olivetti i donar forma a un pensament, un record, un conte, un sentiment o la introducció a un programa de ràdio.
Difícilment puc recuperar sensacions personals dels anys vuitanta –i, segons quines, ni maleïda la falta que fa-, però em posa en situació rescatar un article en el qual critico el cacau polític, la brutícia i la degradació dels carrers, la inseguretat ciutadana i el terrible problema de la drogaaddicció que es vivia a Premià de Mar l’estiu del 1987 –Com ha canviat la ciutat en vint anys, i quina poca memòria que tenim tots plegats!-. D’altra banda em provoca un somriure de sorpresa veure negre sobre blanc el record d’una noia d’ulls verds que m’embadalia a l’institut. Resulta que el text em suggereix que ella i jo vàrem arribar a entrar en combat en alguna ocasió, amb petons i carícies, i jo no recordava que hagués estat així. O potser sigui que, de fet, allò no va succeir mai i aquella redacció adreçada a mi mateix només fos la recreació d’un desig que mai havia de convertir-se en realitat. Ja em diran vostès què més donarà a aquestes alçades de la pel·lícula.
Si guarden escrits a alguna carpeta arraconada, recuperin-los. Els parlaran de vostès mateixos com d’individus que no creuran ser vostès. Els diran que els seus records són només veritats maquillades quan no, directament, mentides.

Crockett i Tubbs. Dos estils per a dues èpoques diferents

Miami Vice. Dilluns, 18 de Desembre del 2006

Cada dècada ha tingut la seva sèrie televisiva de lladres i serenos. Als setantes els amos van ser els inoblidables Starsky i Hutch –David Soul i Paul Michael Glaser-, molt per sobre dels SWAT, els expeditius Homes de Harrelson. Als vuitanta, i malgrat la brillant irrupció d’en Tom Selleck a Magnum PI, no hi ha discussió respecte a que la sèrie policíaca per excel·lència va ser Miami Vice, Corrupción en Miami a TVE, com ho serien els Expedients X d’en Chris Carter els noranta, o els actuals CSI per la primera dècada del nou segle.
Fos per coincidència d’horari davant de la tele, o ves a saber el perquè, una de les sèries que més m’han fidelitzat ha estat Miami Vice, fins el punt que hores d’ara en molts aspectes encara em ve a resumir estèticament la idea que m’ha quedat dels meus vuitantes; poca broma: des de l’Institut Satorras de Mataró fins a la Ràdio, passant pels escoltes, l’exèrcit, les feines de venedor, de jardiner, d’ajudant a la fàbrica de gasoses de Can Pompili, de la brigada de neteja de la fàbrica Jumberca de Badalona, fent bustiades o de redactor del padró de Premià de Mar, els treballs a Aitona i Galícia, totes aquelles noies, el naixement de la meva filla i la banda de tripulants pirates del pis/portaavions USS Bonghònia del carrer Jacint Verdaguer. Entre d’altres coses.
La veritat és que veure els episodis de Miami Vice prop de vint anys després, fa una mica de mal a la vista. Al cap i a la fi tots hem evolucionat, i algunes estètiques, els colors de tons pastel o certes posturetes davant la càmera no mereixen un altre qualificatiu, vistes amb ulls del S/XXI, que no sigui el d’hortera però, amics, els viutanta eren així. Mireu-vos sinó el vestuari d’un concert dels de l’època de la Earth, wind & fire o els videoclips de Miguel Bosé. Per exemple. Amés, millor no siguem tan primmirats amb el look del passat perquè a veure quin individu entre la vintena i la trentena no es va maquejar en aquells anys amb nàutiques, pantalons de pinces, samarreta i americana d’estiu a joc i les inefables ulleres Vuarnet per fer-se unes Gran Vies o castigar el personal al Jardí de Premià o a la discoteca Factoria de Mataró sota el Weekend de The Todd Terry Project. Servidor –I confess!- ho feia. I, amés, funcionava. Ja m‘entenen.
Els directius de la NBC van tenir molt clar que l’audiència de la sèrie havia de quadrar amb el perfil dels espectadors de la MTV, i és per això que, a banda dels elements ressenyats –sense oblidar-me del Ferrari Daytona dels primers episodis, que era en realitat un Corvette tunejat, fins que es van poder permetre el Testarrossa blanc defitiu-, la BSO de Miami Vice la van integrar temes de Phil Collins, U2, Jackson Browne, Tina Turner, Glenn Frey, Peter Gabriel, ZZ Top, Dire Straits, Depeche Mode, Sheena Easton, Bryan Adams, Frankie Goes to Hollywood, James Brown, Foreigner, The Police, Laura Branigan, Ted Nugent o Billy Idol; el bo i millor del panorama musical de l’època.
El pas del temps no perdona les estètiques, diria que afortunadament, i deu de ser per això que quan Michael Mann, el productor de la sèrie original, s’ha decidit a portar-la al cinema, no ha quedat ni rastre d’aquells elements que, precisament, donaven personalitat al producte. No queda res dels colors pastel, ni d’aquella llum omnipresent, ni de les posturetes, ni tant sols de la cèlebre banda sonora de Jan Hammer. Ni tant sols ha quedat un bri del sentit de l’humor que, de tant en tant, li posaven al tema Don Jonhson i Philip Michael Thomas. Els Sonny Crockett i Ricardo ‘Rico’ Tubbs de Colin Farrell i Jamie Foxx, són més durs, més resolutius, i no somriuen ni que els matin a pessigolles. La majoria de les escenes o són nocturnes o són crepusculars i pel que fa al vestuari, sense perdre una certa elegància informal, no passarà a la història com els models d’Armani i Adolfo Domínguez que lluïen els seus antecessors.
Diuen que un dels motius pels quals es va acabar la sèrie va ser precisament perquè Michael Mann li va voler donar aquest gir més fosc i l’audiència no s’hi va avenir a un canvi tan flagrant, obligant-los a retornar a l’essència original. Però per aleshores la cosa ja dequeia; els actors tenien projectes per fer cinema i els nous guionistes havien perdut el nord dissenyant episodis que feien treure els colors, com aquell en el qual James Brown era, ja em diran vostès, un líder extraterrestre.
Així doncs, vint anys després Michael Mann s’ha sortit amb la seva. El nou look de Miami Vice s’ha després dels colors i la llum dels vuitanta i ara és dur, fred i fosc. Un to més apropiat a aquest inici del S/XXI.

Aquest model de taula estava exhaurit

Divendres festiu a l’Ikea. Dilluns, 11 de Desembre del 2006

Mireu que ho sabia. Havia fet els meus càlculs respecte a l’èxode del pont de la Immaculada Constitució i comptava que havien sortit de la ciutat mig milió llarg de cotxes embotits de gent. Un altre mig milió de ciutadans, pel cap baix, havia sortit de la ciutat per potes via aeroport del Prat, amb la il·lusió oculta que el personal de terra d’Iberia els muntés una altra vaga salvatge i així tenir quelcom realment interessant per explicar a la tornada. I pel que fa a la resta de la ciutadania de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, sabia de manera fefaent que estarien repartits a parts iguals entre els Ikees de Montigalà i de l’Hospitalet en virtut de la respectiva proximitat als seus domicilis. Dóna tranquil·litat saber que, igual que els hospitals, els jutjats, els instituts de batxillerat o les casernes dels Mossos, els ciutadans sabem fàcilment quin és l’Ikea que ens pertoca.

Sabia que les meves compres a l’Ikea estarien mancades de qualsevol intimitat i, tot i això, m’hi vaig ficar de quatre grapes, en el meu cas, com em correspon per repartiment geogràfic, al de Badalona. Les coses van com van, què volen que els digui, i el cas és que tenia la necessitat d’anar-hi: em calia una calaixera per organitzar el meu material de treball a casa i per posar-hi a sobre la impressora de l’ordinador per guanyar espai a la taula de l’estudi. D’altra banda el meu minúscul armari encastat amenaçava seriosament amb rebentar pel quatre costats si insistia a ficar-hi ni que fos una camisa més, de manera que em calia un penjador per l’habitació. Tenia el motiu, doncs, i tenia l’ocasió, ja que disposava de temps, de cotxe i de peles a la tarja. Va ser així, doncs, que amb la major de les dignitats que vaig saber imprimir a la mirada, vaig entrar a l’Ikea.

Em diran que podria haver buscat la calaixera i el penjador a altres establiments on trobaria més varietat i potser més qualitat, però estaran amb mi que els preus són indiscutibles per uns mobles que, en general, no estan gens malament. Amés, que m’he convertit en un expert en el muntatge dels productes de la firma sueca. Deu ser que d’aquesta manera sublimo els records de l’enyorat Mecano de la meva infantesa.

De tota manera, si dedico una Homilia a la meva visita a l’Ikea no és tant per posar-los al cas de les meves mancances domèstiques, que intueixo que els interessa més aviat gens, sinó perquè el que vaig veure divendres em va semblar un paradigma dels nostres dies: milers de persones concentrades a un sol lloc en un dia festiu, comprant. Comprant mobles o complements de la llar en aquest cas, però podria ser quasi qualsevol altra cosa. La compra entesa com a element d’oci, com a activitat festiva, una gentada desfilant pels passadissos del centre comercial, perfectament organitzats perquè ningú no es deixi de veure res i pugui considerar si tal o tal altre objecte poden quedar bé a aquell racó despullat del menjador o per solucionar el regal de Nadal de la sogra. Una veritable processó laica presidida per les lletres blaves de l’empresa nòrdica que va crear el 1943 un tal Ingvar Kamprad que, segons llegeixo a la Wikipèdia, va créixer a una granja anomenada Elmtaryd a l’aldea d’Agunnaryd. Si ajunten les inicials dels noms i dels topònims els apareixerà el nom de l’empresa. Un altre enigma resolt.

Les mateixes inicials, per cert, que podem trobar a la República Txeca i Eslovàquia, a Islàndia i Turquia, a Canadà i Malàisia, a la Xina i a Taiwan, a Israel i als Emirats Àrabs Units. Com veieu, el sofà Ektorp i la llibreria Hensvik no tenen cap mena de problema amb els entrebancs de la geopolítica. I aleshores, passa el que passa, que viatges als Estats Units i quan et conviden a una festa a La Jolla, t’asseus al mateix sofà que té la tieta Carme al menjador de la casa de Pardines. Ves. I no es d’estranyar perquè quan vaig visitar l’Ikea de San Diego –allà sona ‘Aikia’-, al costat del Qualcomm Stadium, vaig comprovar que era exactament el mateix, la mateixa distribució, els mateixos productes, les mateixes promocions, la mateixa decoració. Ni tant sols es prenen la molèstia de personalitzar mínimament cada seu amb elements propis del territori on s’aixequen. És el triomf absolut de la uniformitat: tots igualets que estem més monos, deuen de pensar a can Kamprad.

De fet Aldoux Huxley i George Orwell intuïen per on anirien les coses, tot i que estaven massa influïts pels totalitarismes de la seva època. Les seves societats grises no vindran de la mà de règims polítics dictatorials, sinó que, i no només per l’Ikea, ens les acabarem muntant nosaltres solets mentre li donem canya a la Visa.

El meu amic, l'Eddie

El cop de mà de l'Eddie. Dilluns 04 de Desembre del 2006

Si mal no m’erro va ser dijous passat quan Bruce Dickinson, Steve Harris i companyia, els mítics Iron Maiden –literalment ‘la donzella de ferro’ en referència a un simpàtic giny de tortura dels temps de la Inquisició-, van venir a presentar el seu darrer disc al Palau Sant Jordi de Barcelona. Pel que llegeixo, el treball, que s’anomena A Matter of Life and Death, està carregat de reminiscències pacifistes, tot i la seva posada en escena amb tancs i uniformes i totes aquestes coses, sempre sota la inquietant omnipresència de l’Eddie, la terrorífica mascota de la banda, sobrevolant el San Jordi.

No vaig anar al concert, i em sap greu, perquè tinc un vell deute de gratitud amb la banda de l’East End de Londres des dels primers anys vuitanta, i hores d’ara encara no els he vist en directe per poder saldar els comptes.

Els fets es remunten als primers mesos de l’any 1984 i van tenir lloc a la Unitat de Destins d’un Regiment d’Artilleria -el RACA 15, ja desaparegut-, que hi havia a Cadis. Servidor havia estat ascendit recentment a la graduació de Caporal Primer i aquell era el meu primer servei de ‘Semana’ a la Bateria. Una de les funcions que tenia quan entrava de ‘Semana’ era assegurar-me que tothom es llevava al toc de diana, a les set del matí, per formar i passar revista immediatament després. Aquesta tasca, a priori insignificant, em va donar considerables problemes el primer matí per una senzilla qüestió de veterania: la que em mancava a mi i la que els sobrava a més de la meitat dels individus que hi feien vida a l’edifici. És a dir, que passaven de mi com de la pols i es donaven mitja volta per seguir dormint.

No els retrauria aquesta actitud, que jo mateix hauria adoptat gustós, si no fos perquè l’oficial que estava per sobre meu en aquella ‘Semana’ es va prendre la clapada general mostrant una considerable limitació en tot el que seria el tema del sentit de l’humor. L’individu, un tinent exlegionari que molt adequadament es deia Guerra, em va informar sobre la seva intenció de ‘fondre’m’ -Textual, que diria en Flotats-, si l’endemà al matí es repetia similar situació.

Ja poden imaginar-se que entre les opcions a les que podia recórrer no figurava la de demanar a aquella banda de malfactors que s’enrrollessin amb mi, porfaplís, i es llevessin a l’hora, ni estava en el meu estat d’ànim la possibilitat d’arrestar a més de cent tios de cop en el primer dia de la meva primera ‘Semana’. Seria, doncs, qüestió de ser més maquiavèlic en la gestió del conflicte si volia evitar el meu propi arrest, de manera que vaig analitzar les possibilitats.

La setmana anterior un company de la Unitat havia comprat un radiocassette gegantesc, un ‘lloro’ que en dèiem aleshores. L’aparell era veritablement hortera, seguint fidelment l’estètica dels primers anys 80, amb totes aquelles llumetes de colors que s’encenien arreu sobre el ‘lloro’ en qüestió, que era d’un xocant color daurat fosc. Aquell aparell va amenitzar les soporíferes tardes de la bateria durant els dies previs a aquests fets, tot reproduint les cintes de tot aquell que les volgués posar en comú. Una d’elles va ser The number of the Beast que els Iron Maiden havien publicat el 1982.

Va ser sentint aquella tarda el tema central d’aquest disc que vaig idear una solució prou radical i alternativa a la situació que s’havia creat. Si un toc de corneta no era suficient per fer saltar de les lliteres els ‘avis’ de la Unitat, potser sentir la gèlida i descarnada mà de l’Eddie sobre els seus colls faria més efecte.

Aquella nit vaig demanar al recluta que feia la quarta imaginària que em despertés a dos quarts de set del matí. L’endemà, després de dutxar-me i posar-me l’uniforme, vaig caminar silenciós com una ombra fins l’estant on es trobava el ‘lloro’, vaig introduir la cinta dels Maiden, deixada al punt la nit anterior, just on acaba la introducció de The number of the Beast, i vaig esperar a les set. Quan vaig sentir el toc d’atenció previ a Diana, vaig connectar el play a tot volum... i es va obrar el miracle. Creguin-me que feia goig veure com, entre crits i renecs, la totalitat dels integrants de la Unitat de Destins del RACA 15 saltaven de les lliteres amb una energia envejable. El propi tinent Guerra em va felicitar, tot i desconeixent el mètode emprat per acabar amb la mandra dels veterans. Per cert que, a l’hora de passar llista a la formació, em va semblar veure entre els artillers a un d’aspecte cadavèric que somreia tètricament. Quan m’hi vaig voler fixar, ja no hi era.

En Vadó a l'Aconcagua

El meu cap d'Escoltes, en Vadó. Dilluns, 27 de Novembre del 2006

Doncs resulta que l’altre dia una passejada per la blogsfera local em va procurar una sorpresa inesperada i d’allò més agradable. La cosa era que estava tafanejant el llistat de links cap a altres webs que té en Martí Rosselló al seu blog quan em vaig quedar clavat sobre un nom que no havia vist escrit –ni sentit pronunciar- en més de trenta anys, és a dir, des de la meva infantesa. Aquell link era la porta d’entrada al web d’en Vadó Piqué, i en la mateixa podem veure a una foto el bo d’en Vadó amb les espatlles cobertes amb una senyera i mostrant a la càmera una samarreta que sembla plena de signatures, tot plegat en una escena que se situa, no s’ho perdin, al cim de l’Aconcagua, el sostre dels Andes.
Curiosa manera de reveure algú a qui havia perdut la pista feia tants anys, i remarcable el fet que, quan el retrobo, ni que sigui electrònicament, sigui al cim d’una muntanya. Ho dic perquè vaig conèixer en Vadó, precisament, pujant muntanyes tot i que ni molt menys tan ambicioses com l’Aconcagua.
Parlo de la primera meitat de la dècada dels anys setanta i en Vadó Piqué era, juntament amb en Martí Rosselló i altres, cap de l’agrupament escolta de Premià de Mar. Un agrupament que es deia Mare de Déu de la Cisa, però que el primer dissabte que faig fer-hi cap va canviar el seu nom, mitjançant sufragi universal dels presents, pel de Panda Premià. La cerimònia d’aquesta votació a mà alçada va tenir lloc als locals que l’agrupament tenia al Camp del Rector, al carrer de Sant Cristòfol, i no va ser qualsevol cosa. Fixin-se que per un marrec de nou o deu anys que devia de tenir jo aleshores, la cosa va ser prou impactant ja que se’m posaven davant dels nassos per primera vegada conceptes com la democràcia directa, la coeducació –que desconeixia a les meves classes de la Salle-, el laïcisme i l’ecologisme, ja que el nom catòlic antic va donar pas a un sense reminiscències religioses de cap mena, i en suport d’una espècie, la de l’ós Panda, ja aleshores en perill d’extinció. I tot plegat amb en Franco encara a ple rendiment. Amb un parell.
I d’aquesta manera van arribar, finalment, les primeres sortides a muntanya. Recordo perfectament les dues primeres, a Sant Mateu –dormint a un cobert de Can Gallemí-, i al Montnegre, en una patrulla des de Sant Celoni que va acabar el dia següent a Arenys de Mar. La primera la recordo especialment per ser la meva primera nit de campament i per les cançons -gens kumbaiàs- que cantàrem mentre ens arreceràvem a la masia. La segona la tinc present més aviat per la seva duresa física -des del punt de vista de la nostra tendra edat-, amb el fet afegit de carregar, a banda de les motxilles, amb les tendes de campanya –aquelles mítiques canadenques que pesaven com morts- fent torns entre tots. Va ser aquella nit quan en Martí Rosselló em va dir si no havia tingut prou Kung Fu per aquell dia quan li vaig comentar el meu interès en veure el capítol de la llegendària sèrie de David Carradine que feien a la televisió del bar de Sant Martí del Montnegre.
I és en aquestes circumstàncies que emmarco els meus records d’en Vadó, amb la motxilla a l’esquena guiant-nos en el camí del Montnegre o en els jocs que fèiem al pati de La Salle quan l’escola va acollir l’Agrupament quan aquest va haver de marxar del Camp del Rector, ignoro si com a conseqüència del canvi de nom, que tot podria ser.
I després ja no en sabria massa més cosa. Crec recordar que en Vadó tenia alguna vinculació amb els antics frigorífics de Premià –després en Martí Rosselló m’ha explicat que ell hi vivia a la casa que hi havia adjunta-, potser perquè el vam anar a buscar allà en alguna ocasió per fer alguna activitat. I en Martí em va explicar també que anys després de la seva etapa amb els escoltes premianencs, va sobreviure a la caiguda d’un llamp al Pedraforca, que és molt sobreviure. Per això m’alegra especialment veure en Vadó al cim de l’Aconcagua, perquè no hi ha mal llamp de rellamp, que diria el meu reverenciat capità Arxibald Haddock, que aparti ningú de la muntanya quan aquesta es porta ben a dins.
Però la foto mostra també els canvis. Trenta anys llargs imprimeixen senyals del seu pas en tothom, cosa que s’evidencia molt més quan no s’ha tornat a veure aquella persona, i així mentre jo recordava un Vadó de vint-i-pocs anys, amb grenyes i barbes negres, l’home que m’ofereix la imatge de l’ordinador és calb i amb barbes blanques. Però la seva mirada i l’expressió de la cara són inconfusibles. És ell, no hi ha dubte. En Vadó al cim de l’Aconcagua; encara obrint nous camins, com el vèiem fer els seus Llops del Panda Premià, ja fa trenta i tants anys.

Un moment d'una edició anterior dels Premis Butaca

El fantasma dels Butaca. Dilluns, 20 de Novembre del 2006

- Aquest conte va ser radiat per Ràdio Premià de Mar la nit de la Gala dels Premis Butaca del 2005. La Gala dels Premis es fa aquesta nit a Viladecans -

Erik presenciava la gala des d’un racó ombrívol del Poliesportiu, lluny de les taules engalanades on els espectadors seguien el lliurament dels premis i els espectacles que se succeïen a l’escenari. No deixava de semblar-li curiós que tot plegat esdevingués a una pista esportiva, un recinte a priori tan allunyat del món del teatre o de l’òpera com era aquell on s’havien de lliurar els premis Butaca.

Els premis Butaca! l’Erik sacsejà el cap incrèdul. Quina mena de premi era aquell? Una butaca de pasta de paper lliurada a un poliesportiu de l’extraradi de la ciutat! El turmentat músic estava, però, neguitós. La gran soprano Christine Daaé, la diva de la qual ell era el seu secret protector... i enamorat, havia estat premiada com a millor actriu de musicals. Feia vint minuts que ella havia pujat a l’escenari a recollir aquell curiós objecte en forma de seient de la mà d’Àngel Pavlowsky. Erik no havia prestat atenció al monòleg còmic amb el què l’actor argentí havia delectat els presents, pendent tant sols del moment en que el sobre seria obert i el nom de Christine volaria entre les taules del públic i els estudis mòbils de les ràdios. Quan aquest finalment sonà, Erik sentí una profunda i silenciosa alegria, tant sols enfosquida en veure com el seu etern rival, en Raül, Vescomte de Chagny, portava la Christine de la mà fins l’escala que donava accés a l’escenari.

Erik havia vist la Christine recollir premis arreu d’Europa, sempre des de les ombres i la màscara blanca a les quals havia estat condemnat per la seva terrible deformació. L’Erik hauria seguit a Christine a una actuació o a un lliurament de premis encara que fos a l’Infern, però aquella nit era especial. Era la primera vegada que el seu musical ‘Christine’, naturalment dedicat a la seva estimada, era nomenat per a un premi popular. Les crítiques havien estat excel·lents des de la nit de l’estrena, i no només pel grup d’actors encapçalats per madame Daaé, sinó també pel seu llibret, la seva millor obra, sens dubte, a la que havia dedicat els darrers anys de la seva vida, escrit en nits enfebrades als soterranis del Palau de l’òpera on tenia les seves habitacions.

Hi havia, amés, un element amb el qual l’Erik no hi havia comptat i que havia disparat la popularitat del musical, i era el fet que el llibret fos anònim. Ell mateix havia trobat la manera de fer arribar l’obra a un productor sense desvetllar la seva identitat i aquest de seguida va entendre que només Christine Daaé podia protagonitzar aquell drama romàntic tan sublim. El misteri sobre l’autoria del musical, sobre qui podia haver estat capaç de composar aquells passatges musicals tan intensos i escrit aquells versos tan descarnats, va ser la millor publicitat per a una obra que, per la seva pròpia qualitat, no la necessitava.

Arribà el moment del lliurament al premi al millor musical. La Glòria Cid i en Toni Martín, eterns presentadors de la gala, feren pujar a l’escenari a la Marta Marco, premi a la millor actriu de musical en l’edició anterior. Una pantalla gegant projectà una presentació de Power point amb les dades dels quatre candidats, i entre ells ‘Chistine’. Marta Marco s’acostà al faristol, obrí el sobre i recità la frase “La butaca és per a ... ‘Christine’”. Sota la fanfàrria de la música tot el públic aplaudia esperant veure qui pujaria a recollir el premi. Passaren un parell de minuts i Marta Marco encara esperava mirant-s’ho tot amb la Butaca a la mà sense saber massa bé quina cara posar. Només uns instants després, i de nou de la mà del Vescomte de Chagny, Christine Daaé pujà les escales de l’escenari i recollí la butaca d’una alleujada Marta Marco. Després la diva s’adreçà als micròfons i agraí el premi i cercà les paraules més dolces per dir que aquella Butaca no podia ser per ningú altre que per l’autor del llibret, algú amb una sensibilitat fora del comú que havia escrit aquella obra tan bella, ho sabia molt bé, només per ella, quelcom que Christine Daaé, agraïda, mai no havia d’oblidar. I dit això llençà un petó a l’aire acompanyat pels seus dits i adreçat a l’anònim compositor de l’obra mentre els presentadors de la gala, els tècnics i el públic, ara dempeus, iniciaven un llarguíssim aplaudiment amb crits de ‘l’autor’, ‘l’autor’, ... i els focus escombraven el poliesportiu a la recerca d’un misteri.

En aquell moment, amb les emocionades paraules de Christine encara vives a les seves oïdes, envoltat dels sincers aplaudiments d’aquell públic dret al pavelló d’esports de Premià de mar, invisible al seu racó ombrívol, Erik se sobresaltà en sentir com una llàgrima lliscava sota la seva màscara blanca.

Tortugues

Un petit miracle. Dilluns, 13 de Novembre del 2006

Hi ha dies en els quals, per moltes ganes que li posi, em costa més que d’altres exercir la militància premianenca. Ja saben: l’orgull d’haver nascut i de viure en aquesta ciutat que es diu Premià de Mar. Són aquells dies en els quals un compren la bogeria que ens agafa a tots plegats quan arriba la Festa major de disfressar-nos de pirates com a oponents dels premianencs. ‘Individus llestos aquests pirates!’, penso en els moments de pessimisme. ‘Arriben en el millor moment de l’any, es passen quatre dies de farra al poble, ens segresten a la noia més bonica, i quan s’acaba la festa i toca tornar a pensar en el grisós dia a dia premianenc, agafen els seus vaixells i apa! Fins l’any que ve si Al·là vol’. Els nostres pirates, com Espronceda, ho tenen ben clar: la meva única pàtria: la mar!

Estem al novembre, un mes tradicionalment fosc, i ens arribarà el darrer dilluns del mes, que serà el dia 27, sense que l’ensopiment general pateixi la més mínima sacsejada, una sacsejada, un punt de color, que fruíem aquí cada darrer dilluns de mes des del 1995. Ho dic perquè, fins l’any passat, el darrer dilluns de novembre teníem al polisportiu de la ciutat la gala dels Premis Butaca. Era aquella nit en la qual Premià de Mar era l’epicentre de la vida cultural i artística de Catalunya, la nit en la qual la flor i la nata dels nostres actors i directors del teatre, el cinema i la televisió, feien cap a Premià per sopar plegats, riure molt, veure en viu espectacles de primeríssima qualitat i, potser, fins i tot rebre un premi, i tot això en companyia dels veïns de la ciutat. Una nit amb prou categoria, vostès ho recordaran, com per merèixer ser retransmesa en directe per ràdios d’abast nacional i protagonitzar connexions en directe per la tele. Precisament serà aquest seguiment dels mitjans el què ens permetrà seguir la gala dels premis el proper dia 20, ja que la gala, com hores d’ara tothom sabrà, es farà a Viladecans.

Viladecans deu de ser la ciutat més esmentada a Premià de Mar en els darrers mesos, i ho és amb comentaris on es barregen l’estupor i la sorpresa. I és que no només es faran allà els premis Butaca sinó que, segons tots els indicis, també s’hi ubicarà el CRAM, una altra de les joies de la nostra raquítica corona que no ha hagut manera de conservar a la casa on va néixer. Amb raó mirem Viladecans com la mare observa el nuvi de la seva filla que se l’emporta a viure al Japó. De fet, no m’estranyaria que els nostres pirates passessin allà l’hivern, allotjats a la Torre de Baró o acampats entre les restes del castell de Torrerroja, esmolant les cimitarres a l’espera d’envair-nos la propera Festa Major.

No entraré a valorar aquí els motius que han foragitat de la ciutat dos dels seus icones principals com son els Butaca i el CRAM, ni posaré noms a qui pugui pensar que en son responsables d’aquestes pèrdues. I no ho faré entre d’altres coses perquè en aquest cas hem funcionat com a Fuenteovejuna, però sense gens d’heroisme: entre tots hem mort el comanador, o l’hem deixar marxar en aquest cas. En aquest encant de ciutat, minúscula en territori però farcida de personal, i salvant honorables excepcions, anem tan a la nostra que no hem estat capaços de retenir el millor que teníem per honorar els nostres visitants o per gaudir nosaltres mateixos sense haver-nos de moure de casa.

Una ciutat no és un lloc on dormir i on aparcar els nens a les escoles deixant tota la feina a l’Ajuntament, que per això els votem i els paguem els impostos. Una ciutat és un organisme viu que necessita atencions i estimació per viure i desenvolupar-se, per créixer, i no precisament en mida ni en cens. I això ho aporten els ciutadans. Premià de Mar havia crescut en categoria, en interès, en qualitat de vida dels seus veïns i en orgull quan es van crear els Premis Butaca i poc després el CRAM iniciava les seves activitats. Ara una cosa i altra marxen a Viladecans i amb elles els pensaments d’una bona colla de premianencs. Molts d’altres no se n’hauran ni assabentat perquè ni sabien ni els importava una carall què eren els premis i o què s’hi feia al centre de rescat.

Però ves com són les coses! En plena tempesta per l’anunci de la marxa del CRAM naixien a la nostra platja una quarantena de tortuguetes. Un petit miracle. Eren filles d’una tortuga babaua que havia desovat a la platja una nit d’aquest estiu. Dic babaua pel nom científic no pas perquè ho fos. De fet, el rèptil ha aconseguit que en mig d’aquest panorama tan gris, a molts se’ns encengués un somriure de satisfacció per viure a Premià, cosa que els humans no semblen saber aconseguir.

Un control nocturn de la Marxassa a Sant Martí de Mata

El projecte de la bruixa de Vallgorguina. Dilluns 06 de Novembre del 2006

Esport a banda, un dels motius principals que em porten a fer marxes de resistència de muntanya és el gaudi antropològic de la resta de la fauna que camina al meu voltant. Una sort de voyeurisme, si volen, emmarcat en un aparador de prova esportiva de llarga durada per la muntanya. Ja fa anys que m’hi dedico amb major o menor intensitat –formant equip Montaraz amb el meu confrare Marc Légolas-, i en aquest temps la meva col·lecció d’espècimens humanoides, amb els seus costums, rareses i curioses filosofies, augmenta a cada prova en la què participem.
La reina en aquest sentit és, no cal dir-ho, la Matagalls–Montserrat, potser perquè és la més famosa i té un considerable ressò mediàtic. El cas és que cada any acull alguns milers de caminadors, alguns d’ells veritables joies, com veuran. Ja d’entrada, la primera vegada que vaig intentar fer aquesta caminada, l’any de Nostre Senyor de 1988, em vaig trobar a Collformic amb un altre participant, a qui no havia vist en la vida, que em feia proposicions de caire sexual a practicar ‘en algun racó del camí’. Ja els dic ara que, tenint present el meu ínfim percentatge ‘homo’, i tot i sentir-me afalagat, vaig declinar la invitació del fogós caminador. En l’apartat eròtic situaríem també aquella noia que, en la mateixa edició de la marxa, travessava feliç el Pla de la Calma amb la lleugeresa que proporcionen unes sabatilles esportives, una samarreta de màniga curta i unes calcetes blanques. No em diran que no era una imatge ben deliciosa, i més en aquelles circumstàncies.
Tenint present que es tracta d’una prova de 83 quilòmetres, els més durs de cada barri també hi són presents, com ara aquell individu que marxava camí del Tagamanent amb l’uniforme complet de la Legió i al pas amb què solen desfilar amb la seva cabra els deixebles del general José Millán Astray. Personalment dubto que el legía arribés ni tant sols a Aiguafreda a aquell ritme, però l’home, al menys, li posava ganes. En una línia similar, en l’edició del 2003 vaig coincidir a un control amb una noia que lluïa tot el cap rapat i cap i cara pintats amb colors de camuflatge. Hom diria que se sentia deutora de la Tinent O’Neill dels Navy SEALs que interpretava la Demi Moore però, fins i tot de ser així, no li podria pas retreure a la mossa: són molts quilòmetres, moltes hores, la majoria de nit, i cada un es motiva per enfrontar la prova com millor li sembla. Només faltaria.
La meva darrera marxa de resistència, el 21 d’octubre passat, va ser la Marxassa que organitza l’Agrupació Científico-excursionista de Mataró. La patrulla fa un recorregut de 63 quilòmetres des de Sant Martí del Montseny fins a Mataró.
No entraré a valorar el què porta a cada un a dedicar quinze hores llargues a triscar muntanya sense més objectiu, en aquest cas, que retornar caminant al mateix punt d’on has sortit en autobús a dos quarts de sis d’aquell mateix matí. La lògica de l’absurd es troba darrera de cada fet esportiu, i més dels de resistència, però se suposa que, al menys uns quants, encara en som d’humans, i la lògica de l’absurd és inherent a la condició humana, ens agradi o no. I per molts anys sigui.
Potser això explica que aquell xaval de trenta-i-tants anys, amb una panxa que li penjava sobre el cinturó dels seus pantalons d’esports, es girés en mig d’una de les pujades més dures del camí cap al Corredor des de Vallgorguina, per arengar als que el seguíem parafrasejant Machado amb el crit: “Caminante no hay camino, sinó Estrellas en el bar”. Efectivament, dalt del Corredor hi ha un bar i la promesa d’una cervesa ben freda abans d’atacar la baixada final cap a Mataró fa sorgir energies d’on mai no ho hauries dit.
Però no només els caminadors sinó també els vilatjans que sorgeixen pel camí aporten elements dignes de ser recordats pels motius més diferents. Un dels més especials que he viscut en aquest sentit va ser a Vallgorguina -reconegut lloc de bruixes com és sabut-, i precisament durant la Marxassa. Sortint de l’esplanada on s’havia fet la botifarrada del dinar de la travessa, i buscant el GR que ens havia de dur cap al Corredor, vam passar pel que es coneix com a Carrer de la Vella. En un moment donat una iaia va sortir d’una porta i ens va demanar on anàvem. Nosaltres li vam respondre que ens adreçàvem a Mataró i llavors la dona va esclafir a riure mostrant-nos una boca desdentada. I mentre reia ens va advertir.
- Vigileu! Se us farà fosc abans no arribeu a Mataró!
No cal dir que els darrers deu quilòmetres nocturns de la Marxassa fins arribar a Mataró, els vàrem fer tenint ben present el Projecte de la bruixa Blair.

Carruatge de difunts

L’enterramorts i el ‘Rei’. Dilluns 30 d'octubre de 2006

Estaran amb mi que els enterraments han perdut molt des què la carrossa de cavalls s’ha substituït pel cotxe fúnebre. Als pobles, al menys, encara podem acomiadar el difunt a l’església de tota la vida, al mateix edifici on, seguint els rituals cristians –i més per tradició cultural que no pas per creença religiosa-, ens varen batejar de petits, vam fer la Primera comunió la majoria, la Confirmació un bon grapat i alguns han arribat fins i tot a casar-s’hi. Així, naixement, infantesa, adolescència i l’arribada a l’edat adulta passen, o passaven, amb les seves respectives cerimònies per aquell mateix temple fins l’acomiadament final. No deixava de ser una manera de cohesionar una comunitat mentre les generacions anaven passant, així que pregaria als pensadors del laïcisme –moviment del qual en sóc devot servidor- es posin les piles per trobar una substitució prou colpidora a aquestes cerimònies, que els humans, ja se sap, portem des del Paleolític vestint de manera solemne les diferents etapes de la vida. I de la mort, pel que pugui ser.

Però jo parlava dels enterraments i de la pèrdua de solemnitat que ha significat l’aparcament definitiu dels carruatges i l’eclosió dels cotxes fúnebres a motor. Aquí, pel que tinc vist, el difunt fa el seu darrer viatge des del lloc de l’òbit fins a l’església i des d’allà –o des d’on sigui- fins el seu nínxol o tomba a la velocitat màxima que permeten les autoritats municipals -30 km/h a Premià de Mar- i, amb sort, encara hi serà a temps de viure -és un dir- la seva darrera retenció de trànsit abans de l’etern repòs. Els seus commoguts propparents i amics han de fer el mateix recorregut amb els seus vehicles barrejant la seva tristor amb l’obscena quotidianitat del trànsit. La vida continua, els recorden les aturades i els clàxons.

A altres contrades, en canvi, encara es poden permetre de fer un seguici fúnebre, amb els propers al difunt caminant greus darrera del cotxe. He tingut darrerament aquesta trista experiència però, tot i la solemnitat del moment, no deixaven de marejar-me els gasos del tub d’escapament del cotxe funerari que em precedia, a banda que no podia deixar de preocupar-me per l’estat de salut del seu embragatge, havent de circular a la velocitat d’una comitiva fúnebre. Això passava a Daroca, a Saragossa, i si també allà han canviat el carruatge mortuori a cavalls per un cotxe, ni que sigui un Mercedes, és que no hi ha remei a la pèrdua.

Però allà, com a mínim, recorden encara amb una certa nostàlgia el carruatge negre tirat per cavalls que portava els difunts fins el cementiri en un darrer viatge de tres quilòmetres des de la ciutat. Els més afectats i piadosos tenien així l’opció de caminar darrera del seu parent o amic desaparegut o bé, més tard, d’anar en cotxe fins el cementiri i esperar allà l’arribada de la comitiva.

El cas és que, també a Daroca, ja els anys seixanta era poca o nul·la la gent que caminava darrera del carruatge. Familiars i propers es desplaçaven en cotxe fins el cementiri on esperaven que arribés el difunt, especialment quan era hivern i les gèlides temperatures de la zona no recomanaven la passejada. En aquestes circumstàncies era perdonable que el cotxer tingués el costum de fer una aturada a una cantina de la Plaza de San Pedro, aparcar el carruatge amb el difunt, i refer-se del fred amb una copeta abans de seguir viatge. Al difunt no li podia molestar i als seus propers no els vindria d’un moment.

I vet aquí que en una ocasió van enterrar un veí de la ciutat al qual sobrenomenaven el ‘Rei’. Era un dia rúfol, un d’aquells dies dels hiverns d’abans, quan hi havia hiverns, ja saben a què em refereixo. La gent que havia acudit al funeral a la Colegial havia desfilat ja amb els seus cotxes cap al cementiri, i el cotxer havia fet la seva tradicional aturada a la cantina. La gent esperava el carruatge amb les despulles del ‘Rei’ refugiant-se als cotxes o fent nervioses passejades amunt i avall, però el cotxer devia pensar que aquell dia necessitava més d’una copa per refer-se d’aquell fred. La gent xopa d’aigua i enrederada de fred, i el carruatge que no arribava. Es diu que algú dels presents va acabar agafant una estupenda pulmonia.

Finalment el carruatge va arribar però, segons es diu, el cotxer presentava l’alegria al cos que vostès podran imaginar. Aleshores algú, comprensiblement enutjat, li va enlletgir la tardança i les copes que portava a sobre, però l’home, amb actitud digníssima, tot i la veu insegura, li contestà.

- Però és que avui bevia pel ‘Rei’!

Portada d''Els pilars de la Terra'

Els pilars de la Terra. Dilluns 23 d'Octubre del 2006

Doncs ja està. 1.274 pàgines després -1.275 si comptem la pàgina d’agraïments de Concepció Iribarren com a traductora-, ha quedat enrere ‘Els pilars de la Terra’, la novel·la que va inspirar al periodista britànic Ken Follett una visita a la catedral de Peterborough els primers anys 70.

Ja havia sentit a parlar d’aquesta novel·la feia anys. Ningú no me n’havia parlat malament, ans al contrari, però tothom l’havia magnificat pel seu volum. No era un llibre que s’hagués de llegir de qualsevol manera ni en qualsevol circumstància. Calia temps, relaxació i paciència. Era, doncs, una novel·la preferentment per a unes vacances.

A finals de la passada temporada, a un programa de Ràdio Premià de Mar on participaven l’editor Genís Morillas i la seva convidada, Dolors Renau, vam parlar de l’èxit que per Sant Jordi havia tingut ‘La catedral del mar’ d’Ildefonso Falcones; ja saben: la història de la construcció de Santa Maria del Mar de Barcelona. En aquell programa es va apuntar que, segurament, la novel·la de Falcones devia alguna cosa a la de Follett, de manera que vaig decidir començar pel clàssic (1989) del britànic per tenir més elements de judici abans d’atacar ‘La catedral del mar’.

Amb aquests antecendents, el 20 de juny d’enguany vaig aprofitar uan gestió a Mataró per conèixer la nova llibreria Actua de la ciutat, i allà em vaig comprar l’edició de butxaca dels ‘Pilars’, presentada en català per Edicions 62. Vaig agafar les vacances d’estiu just després de la Festa Major de Premià de Mar, el 13 de juliol, i aquell mateix dia vaig començar la lectura del llibre. ‘Els pilars de la Terra’ seria el meu llibre de vacances. Lectura tot terreny, de platja, piscina, càmping i nits de calor amb la música de la ràdio fluixeta al meu costat.

Certament no es tracta, com ja m’havien advertit, d’un llibre per a qualsevol circumstància i, de fet, m’ha superat la temporada vacacional ja que tot just el vaig enllestir la setmana passada. No tinc cap intenció de fer una crítica de la novel·la, primer i principal perquè jo no sóc ningú per a fer-la, però el cert és que la història de la construcció de la catedral de Kingsbridge m’ha atrapat durant les prop de 1.300 pàgines que, segons com, ja és molt dir. –El meu volum de lectura més aproximat fins a la data havien estat les 1.095 pàgines d’‘El senyor dels anells’ en l’edició de Círculo de lectores-. També és cert que m’ha semblat que passaven masses coses i que aquestes, sovint, es resolien massa ràpidament i fàcil. Dec d’estar acostumat a plots més complexos i de resolució més elaborada, però també és cert que aquest fet dóna una agilitat a la novel·la que, d’una altra manera, difícilment podria mantenir durant aquest munt de paper.

Però si he volgut escriure sobre ‘Els pilars’ no és tant per l’obra en sí, sinó pel fet que, probablement com a conseqüència de l’extensió de l’obra, els seus personatges han format part de la meva vida, m’han fet costat en moments millors i pitjors, pràcticament a diari durant els mesos que ha durat la seva lectura: l’hàbil i prudent prior Philip; el somiador Tom Builder, el sapastre del seu fill Alfred i el geni d’en Jack, fillastre de Tom i gran protagonista de la història; la bellesa i la determinació de l’Aliena, el malvat i turmentat William Hamleigh, el sinistre i ambiciós bisbe Waleran Bigod, i la meravellosa muntesa/bruixa Ellen, la mare d’en Jack, i tots els altres, amb més o menys paper en la trama de la novel·la, tots plegats sobrevivint a la tràgica Anglaterra del S/XII, arran de la guerra civil que va succeir a la mort del rei Henry en morir sense hereu, i amb el relat directe de l’assassinat de l’arquebisbe Thomas Becket a la catedral de Canterbury com un dels moments àlgids i més dramàtics del llibre.

No és la primera vegada que em passa, ni serà la darrera. El llibre s’acaba i aquells personatges que potser em van entrar amb dificultat amb les primeres pàgines s’han tornat tan familiars que, quan just acaba la darrera pàgina, ja els començo a trobar a faltar.

Miro la portada del diari El Pais que servia de folre al llibre –dissabte 1 de juliol- i llegeixo que un regidor penedit de Marbella destapa la trama de suborns que hi havia, i que el dopatge rebenta el Tour de França, notícia que s’acompanya de la cara de circumstàncies de Jan Ullrich. –Així que era ell qui m’espiava des de la tauleta de nit!-. Fixeu-vos: encara no havia començat l’enèsima guerra del Líban que el President Ehud Olmert va tenir a bé de fer coincidir, tant en l’inici i com en el final, amb les meves vacances. Sembla que faci tant de temps!

Ja he llegit ‘Els pilars de la Terra’. Ara sí, toca atacar ‘La catedral del mar’.