Lligueta interna del grup fotogràfic Argent. Tema 'Moviment'. Blanc i Negre. Helicòpter bombarder sobre La casa de los pinos. Daroca, Saragossa. Agost del 2009

REBEL

Una BH 'de passeig' blava, com la que tenia els anys 70 per rodar el meu món

El Camí del Mig no era ben bé com és ara. Ningú no hi havia pensat encara a convertir-lo en una alternativa viària a la Nacional II o a l’autopista que li passa just per sobre, de manera que no estava cimentat, com està ara mateix. Potser era per això -perquè a penes hi tenia trànsit i perquè, oblidada la seva funció mil·lenària de ramal de la Via Augusta, només era una pista de sorra que unia les finques que conreaven flors al sud del Maresme-, que sovint les nostres bicicletes patrullaven el Camí del Mig, marcant territori.

Hi pensava l’altre dia, pedalant pel nostre Camí direcció nord per la pujada que porta a un local on d’uns anys ençà la gent s’hi aplega per ballar country. Era una patrulla dominical amb el meu soci d’aventures Marc Legolas. Havíem de tirar arrambats tots dos al mur de la dreta per deixar passar els cotxes que ens avançaven mentre els seus conductors ens miraven malcarats, com si els ofengués la nostra presència a la pista. Comprendran que poc es pot marcar territori d’aquesta manera, maleïts rosegadors! No és que sigui procliu a la nostàlgia però és que hi ha coses que ja estaven prou bé com estaven, què volen que es hi digui. I sí, tot i esbufegant, vaig enyorar els anys en què pedalar pel Camí del Mig volia dir tornar a casa amb un dit de pols a les cames, quan no directament de fang.

És clar que les bicicletes tampoc no són les mateixes. No és que en Marc i jo tinguem màquines high luxury, precisament, però tres plats i vuit pinyons donen prou possibilitats. Quan el Camí del Mig era la nostra Mother Road les nostres cavalcadures per no tenir no tenien ni canvi de marxes. El meu germà i jo rodàvem el món amb sengles BH: ‘Beistegui Hermanos’, genuí ferro d’Àlava. Per qualificar-les d’alguna manera, els venedors les presentaven com a bicicletes ‘de passeig’, cosa que a tipus durs com nosaltres no ens feia massa gràcia. Amb aquest qualificatiu, pensava jo en la meva feliç infantesa, només faltava que la bici portés lligada al manillar una cistella de vímet amb un ram de lliris sortint del seu interior. Potser era per això que les tunejàvem, valgui l’expressió, desmuntant peces a priori inútils com ara els protectors de les cadenes, la qual cosa donava a les màquines un aire més agressiu i, de pas, també a nosaltres, que sempre portàvem les cames tacades de greix.

La BH de ‘passeig’ conformava juntament amb la Torrot i no sé si també amb alguna Peugeot, el best seller de les bicicletes de l’època. Després hi havia les de tota la vida, de barra fixa i manillar pla, i finalment les de ‘curses’. I després hi havia aquelles altres que ens provocaven somnis humits. Bàsicament recordo la ‘Bicicross’, també de la BH, i sobretot la Derbi Panther, amb una sort d’amortidors i cavi de marxes. A la colla hi havia un individu que en tenia una, i pedalava sobre ella pel Camí del Mig com si fos en Peter Fonda a ‘Easy rider’.

Superat el cau dels line dancers, vaig recordar aquella mateix pujada trenta i tants anys enrere amb les nostres BH i aquell tipus de la Panther, pedalant per baixar a l’hípica de Can Rosell, a Vilassar de Mar. L’hípica era un destí habitual quan havíem aconseguit recollir una mica de pasta per gastar-nos en una hora de passejada a cavall i, en aquells temps, la manera més adient d’arribar-s’hi era anant en bicicleta pel Camí del Mig. En tot cas, un altre dia parlaré de cavalls, però avui toca fer-ho de bicicletes... i de música.

De tornada a Premià, desfeta ja la partida ciclista, vam baixar a casa dels avis i allà va passar una d’aquelles coses aparentment sense importància però que per algun motiu no oblidem mai, i que atrapen al seu voltant activitats, gests, rostres i paisatges formant tot plegat un sol paquet. A la tele, un vell i enorme artefacte en blanc de negre que cobria la pantalla amb una persiana de fusta, feien un programa musical i allà vaig descobrir una de les peces que més he gaudit des d’aleshores: era ‘Music’ de John Miles, un cant d’amor a la música que Miles interpretava conjuntament amb Bob Marshall al baix i Barry Black a la bateria. ‘Music’ es va quedar des d’aleshores, parlo de l’any 1976, indivisiblement associat a aquelles BH i a la ruta del Camí del Mig per anar a Can Rosell.

L’altre dia, 45 quilòmetres de bicicleta després i mentre buidàvem la primera cervesa del diumenge a casa d’en Marc a Vilassar de Dalt, li vaig explicar al company aquesta història. Aleshores ell, sempre murri, va treure un vell vinil i instants després ‘Music’ tronava pels bafles amb el beneït fregit del disc de fons. Llavors vaig fixar-me en la portada de l’LP i en el seu títol: ‘Rebel’. La paraula clau, vaig pensar, per definir el que érem el 1976 i el que, com bonament podem, intentem seguir sent.

Aquest vídeo de la BBC correspon a l’època en què ‘Music’ estava als Hit Parade, de manera que devia de ser molt similar al que vaig veure a casa dels meus avis el 1976.

Lligueta interna del grup fotogràfic Argent. Tema 'Objecte il·luminat amb flaix'. Blanc i Negre. La màscara de l'Andrea. Premià de Mar, setembre del 2009

Lligueta interna del grup fotogràfic Argent. Tema 'Premianencs'. Color. L'alcalde Miquel Buch al seu despatx. Premià de Mar, juliol del 2009

ARRELS

Ha estat aquest estiu com podia haver sigut en qualsevol altre moment. Si ha sigut ara i no abans ha estat, suposo, perquè s’han ajuntat l’oportunitat i els mitjans per recórrer els noranta i escaig de quilòmetres que separen dues de les localitats amb més història per a la meva família: Daroca i Traid. De Daroca, a l’Aragó, n’he parlat un munt de vegades en aquestes Homilies a banda de ser la gran protagonista del meu llibre ‘Nacional 330’. De Traid –així, escrit sense dièresi en castellà- no n’havia parlat mai entre d’altres coses perquè mai no hi havia anat. Sabia de la seva existència diria que de tota la vida però, tot i la curiositat que em provocava conèixer un indret amb el qual comparteixo cognom, mai fins el passat 10 d’agost no hi havia posat els peus.

El pare havia volgut anar sempre a Traid. De fet va ser ell qui va descobrir la seva existència buscant l’origen del nostre cognom, però segurament mai no li van coincidir l’oportunitat i els mitjans que mencionava abans. Tants anys d’anar a Daroca amb la família i, pel que fos, mai no ens va pujar a la Fermina, el nostre Seat 850 Especial de color marró, per acostar-nos a conèixer aquest poblet de la província de Guadalajara. Malauradament va morir sense arribar a fer-ho. És per això que, també pensant en ell, quan he tingut la manera i el moment, he anat a buscar Traid.

No sóc precisament un malalt de la genealogia ni de l’heràldica, però sí que he tingut sempre curiositat per saber sobre els meus avantpassats, com tothom, suposo. Imagino que deu de ser més fàcil indagar sobre cognoms il•lustres que sobre un d’humil i feliçment plebeu com ara el meu, però amb un mapa al davant és fàcil de veure que Traid i Castejón de Tornos, el poble de Terol al costat de la llacuna de Gallocanta on va néixer el meu avi Andreu, estan ben a prop: 80,6 quilòmetres, segons em diu el calculador de rutes de la guia Repsol, i de Castejón a Daroca només 36,1 quilòmetres més. Amb aquestes dades, un diria que els meus avantpassats no eren grans exploradors que diguéssim –potser ni maleïda la falta que els feia-, cosa que tractem de corregir com bonament podem les noves generacions.

Precisament, ironies de la vida, la meva expedició a Traid ha vingut a coincidir amb un any en el qual la meva filla està vivint a Sydney i amb un estiu que el meu germà i la seva família estan passant a la casa familiar de la ciutat japonesa d’Utsunomiya on hi viu l’altra àvia dels meus nebots. M’encantaria veure la cara dels nostres besavis imaginant-se els seus descendents Traïds fent vida per les Antípodes i el llunyà Orient, com també la dels mateixos avantpassats –i no hauríem d’anar massa enrere- veient com un seguit de fotografies digitals de Traid surten simultàniament via E-Mail des d’un ordinador públic a Daroca i hores després puc llegir des del mateix ordinador els comentaris que sobre les mateixes imatges m’arriben des d’Austràlia, el Japó o Girona on les ha vist un altre cosí. Estem tan fets a treballar a diari amb aquestes eines que no ens plantegem la necessitat de reflexionar-hi una mica.

De manera que mentre la meva família més propera gaudia de viatges i estades que els han portat a milers de quilòmetres de casa, jo recorria una sort de camí introspectiu dins la història del meu cognom, via Molina de Aragón i amb un valent Peugeot 205 de l’any de la picor. Suposo que enlloc no estava escrit que el primer Traïd de la meva branca que tornés al poble ho faria en un luxós carruatge, carregat d’honors i amb tota la pompa i la circumstància. Si era així, lamento les expectatives errades dels meus avantpassats. Pel que fa a mi i a les meves sensacions, em vaig trobar amb un poblet que diu tenir una setantena d’habitants al qual s’hi arriba per un camí asfaltat –no m’atreveixo a anomenar-lo carretera- pel qual hi fan cap l’autobús que arriba de Molina de Aragón i els camions de subministrament. Potser per això, aquell home gran que atenia un bar que abans havia estat l’escola em va dir, entre entristit i resignat, que allò no era Castella-La Manxa sinó la ‘mancha de Castilla’.

No esperava trobar un Rivendel ni un Shangri-La. No m’havia fet cap idea preconcebuda i, per tant, el que vaig trobar no em va significar cap mena de decepció. Traid era allò, amb la seva església amb el cementiri al costat, la plaça de la font, el frontó, l’antiga escola reciclada en bar per la manca de nens que hi anessin a estudiar i l’altre bar que fa de centre social, amb el futbolí i els llums discotequers al sostre, a sobre del qual hi ha l’ajuntament. I tot plegat envoltat de boscos i cultius, i del camí que segueix la ruta del Cid, una circumstància que probablement ha posat Traid al mapa més que no qualsevol altra cosa. I allà estaven aquells pocs veïns que em miraven una mica sorpresos i que, imagino, havien de resultar una gentada en aquell 10 d’agost en comparació amb els habitants que deuen de quedar allí durant l’hivern.

No m’hi vaig estar gaire temps. Vaig fer algunes fotos als elements de Traid que em van semblar més característics i després a mi mateix amb el cartell que anuncia el nom del poble com a prova fefaent de que havia estat allà, una mica com l’Armstrong amb les pedrotes que es va baixar de la Lluna el 1969. Havia fet plans de localitzar el poble i fer una ullada durant el matí i estar a Daroca a l’hora de dinar; un viatge d’anada i tornada enllestit en unes hores, que els meus avantpassats havien trigat generacions en fer en una sola direcció.

Conduint de tornada a Daroca vaig pensar en el pare i en la meva gent que hi havia a Austràlia i al Japó, i se’m va dibuixar un somriure de satisfacció.

Em ve genial un clàssic funk dels vuitanta per il•lustrar aquesta primera Homilia de la temporada: els Odissey i aquesta peça que s’anomena ‘Going back to my Roots’, Tornant a les arrels!!

La Madonna, amb el seu concert, m’ha donat el senyal de sortida per a les vacances. És una sensació peculiar: excitant i relaxant alhora. Agradable en tot cas.

Fins ben aviat!!

Lligueta interna del grup fotogràfic Argent. Tema 'Gavines'. El Masnou, maig 2009

Pirates de Festa Major

PIRATES DE FESTA MAJOR

A Premià de Mar els veïns donen la benvinguda als Pirates per celebrar la seva arribada durant la Festa Major, encara que de vegades sigui amb símbols més caribenys que no pas berberiscs. A dalt, l'Ajuntament després de ser pres pels pirates.

La majoria dels habitants del petit barri de pescadors dormen en la calorosa nit mediterrània. En la seva majoria són pescadors que l’endemà, abans no hagi sortit el sol, hauran arrossegat a mar les petites barques des de les platges per anar a llençar les xarxes Mediterrani endins. La lluna ha sortit esplèndida aquesta nit i aquest fet omple amb un sentiment màgic els cors de la jove parella que corre amb sigil per la platja per anar a estimar-se entre les barques. Ella i ell s’han esmunyit de les seves llars de manera clandestina: encara no gosen confessar als pares la relació que mantenen des del Nadal. Ella té quinze anys; ell encara no disset.

És just quan arriben al seu amagatall que un núvol sembla voler regalar-los un extra d’intimitat i es posa davant de la lluna enfosquint l’escena. Però quan tot just s’han fet uns petons, tímids encara, un soroll que arriba del mar els crida l’atenció. És un xipolleig rítmic i constant. Tots dos han nascut a tocar de platja i saben que cap peix no fa aquest soroll que comença a créixer per sobre del so de les onades, i cap barca de pesca del poble pot estar a mar a aquelles hores. Els dos adolescents escodrinyen la foscor a la recerca de l’origen d’aquell so quan el núvol que els havia emparat de les mirades de la lluna segueix el seu camí i permet que tota la llum de la dama de la nit caigui de nou sobre la platja. Aleshores, els veuen. Dos xabecs de tres pals es retallen sobre l’horitzó fosc amb les veles recollides. Des de les embarcacions, un grup d’esquifs plens d’homes silenciosos armats amb simitarres cavalca sobre les suaus onades en direcció a la platja. Els pirates els estan atacant!

Només es donen temps per una consulta mútua mirant-se els ulls per, de seguida, aprofitar que les barques de pesca els amaguen dels atacants per córrer cap a les primeres cases, les més properes a la platja, i picar la porta per despertar els veïns. Ja no es tracta de dissimular: cal fer tant de soroll com sigui possible per despertar tothom i organitzar alguna mena de defensa davant l’imminent atac. Com a mínim, que els berberiscs no trobin la gent dormint indefensa als seus llits. Els sorolls i els crits comencen a estendre’s de casa en casa i les espelmes il·luminen els interiors de les barraques dels pescadors. Les mateixes flames serveixen per encendre torxes i els homes surten de les cases amb pals, espases, ferros, forques i tota eina que pugui servir d’arma. No és la primera vegada que els pirates ataquen la petita comunitat, però sí la primera en què els agafen tan desprevinguts i tan desemparats. En altres ocasions la torre de Burriac havia advertit els vaixells berberiscs a temps i havia encès les fogueres d’alarma. Aleshores els pescadors havien preparat una defensa ferma amb l’ajut dels pagesos de dalt i d’alguns homes d’armes. Avui, però, els xabecs s’han pogut apropar inadvertits i ara el desembarcament és imminent. Tots saben que la lluita serà dura i cruenta. Viure a tocar del mar, lluny del refugi de les zones més altes, comporta aquests riscs. A més, aquesta vegada estan sols.

Els homes avancen cap a la costa per fer allà mateix una primera línia de defensa. Si guanyen una mica de temps, potser les dones i els menuts tindran una oportunitat de pujar a buscar refugi al poble de dalt. Quan arriben a la platja coincideixen amb l’arribada dels primers esquifs i els més agosarats són els primers a saltar sobre els pirates fent grans crits i descarregant l’espasa a tort i a dret. També són els primers a morir.

Cinc segles després d’aquests fets, l’alcalde de la ciutat en què s’ha convertit aquell barri de pescadors ha declarat a l’emissora local que la nit anterior un escamot pirata, probablement un comando de reconeixement, havia desembarcat a la localitat a fer les primeres malifetes, demostrant la imminència d’un desembarcament a gran escala. L’alcalde ha demanat que tothom s’armi i que aquesta nit baixin a la platja a tractar de repel·lir l’atac.

En el moment d’escriure aquesta pàgina, centenars de ciutadans –aquesta vegada homes, dones i nens- han baixat a la platja seguint les ordres del primer edil a formar una línia de defensa que, tothom sap, serà superada per un enemic superior en número, armament i moral de combat. Venen a prendre la vila, com fan cada any per aquestes dates i inexorablement la prendran. Durant els propers dies seran els amos de la població i els ciutadans haurem de seguir la seva llei: diversió, disbauxa, concerts i balls, i fins i tot una bona colla correran despullats pels carrers en la seva activitat més transgressora.

Aquesta vegada, però, l’atac és incruent i a més tots, ells i nosaltres, sabem que diumenge els farem fora i recuperarem la ciutat, només per trobar-los a faltar fins l’any vinent, en una altra Festa Major de Premià de Mar.

Malauradament no hi ha pel·lícules que parlin dels pirates berberiscs, o al menys no tantes ni de bon tros com les que s’han fet darrera dels bucaners de tot pelatge que feien vida per Tortuga o Maracaibo i tots aquells llocs. En el vídeo no he pogut defugir les imatges dels ‘Pirates del Carib’ d’en Gore Verbinski amb en Johny Depp, però al menys la cançó és la que cita Robert Louis Stevenson a ‘L’illa del tresor’. Ja saben: Quinze homes sobre el bagul del mort...

Mamatocúmuls sobre el cel de Premià de Mar

25 de Juny del 2009

Un home bo

Deu d’haver alguna diabòlica disposició universal mitjançant la qual la gent més necessària en un moment determinat va i se’ns mor. Els pobres, com és evident, no ho escullen pas d’aquesta manera; simplement passa. Els camins del Senyor, i totes aquelles coses. Pensava en aquesta sensació fatalista, i en l’explicació resignada que els creients donen a tot allò que no entenen, quan el 19 de juny em vaig assabentar de la mort de Vicenç Ferrer, allà lluny, a Anantapur, a l'Índia. A casa seva.

No entraré aquí a glossar la figura de l’ex-jesuïta ni la seva tasca entre els més humils d’un país ja prou ple de pobresa com és l’Índia. Tothom n’ha parlat a bastament tots aquests dies, i no és aquesta la funció d’aquestes Homilies. Però sí que m’agradaria comentar que a en Vicenç se’l trobarà a faltar, i molt. Per suposat allà on feia la seva tasca -tot i que la seva dona, l’Anna, i el seu fill Moncho continuen amb la seva fundació-, però també a aquesta banda nostra del món. No és que aquí ens calgui suport econòmic ni tècnic per, per exemple, trobar aigua com Vicenç Ferrer va oferir a la seva arribada a l'Índia a principis dels cinquanta -ja saben, aquí tenim aquell invent tan reeixit que és l’aixeta, que no acostuma a fallar-, però sí que necessitem referents de conducta com era ell.

A veure: no seré tan ingenu –ni tan hipòcrita- com per dir des d’aquí que tants de nosaltres com fos possible ens hauríem de convertir en abnegats treballadors de la pietat, la caritat i la solidaritat, i a dedicar la nostra existència a la millora de les condicions de vida dels més desvalguts. De fet n’hi hauria prou amb que cadascú fes les seves coses respectant els demés, fos a l’Índia, o a qualsevol dels nostres barris plens de necessitats, on més que un heroi el que cal és una bona gestió des de les administracions, però això ja seria tot un altre tema, i ja m’estic anant per les branques. Si considero que gent com en Vicenç Ferrer era un referent és perquè tot al nostre voltant ens empeny justament cap a la postura contraria. No em voldria posar ara amb un discurs amb tuf de moraleta, però és que la cosa és d’escàndol si s’hi aturen a pensar. Allà on se’ns empeny a treure el màxim possible de fama i diners -i una buidor interior més que absoluta- de la mà d’una llei del mínim esforç que sempre acabarà per resultar enganyosa i finalment falsa, el model que ens ensenya la vida de Vicenç Ferrer i de tants d’altres en la seva línia és el de l’èxit mitjançant la cultura de l’esforç i del sacrifici, sempre al darrera d’un objectiu definit. Conceptes, com poden apreciar, tan antics com la història i de música tan rància segons l’estilisme actual.

Així que sortir-se del main stream no acaba de resultar una postura atractiva en aquests temps nostres, i menys encara si per fer-ho un s’ha d’enfrontar a governs, empreses, buròcrates, jerarquies diverses i a la incomprensió general, i tot per tirar endavant un projecte que l’únic que busca és dignificar la vida de gent que només ha comès el delicte de néixer al lloc equivocat en el moment equivocat. A Vicenç Ferrer li van fer la vida impossible els mateixos jerarques de les zones on servia. El 1968 la pròpia primera ministra Indira Ghandi va haver d’intercedir per evitar la seva expulsió de l'Índia, tal com s’explica al web oficial de la seva fundació. Anar per lliure fent el que es cregui oportú en cada moment, sempre ha resultat una actitud incòmoda pels que governen els seus jardinets. I si els habitants d’aquests jardinets descobreixen a més que hi ha coses que es diuen dignitat i justícia, la tasca de qualsevol missioner arriba a ser veritablement perillosa.

A tot això n’hi ha que s’estimem més fer veure que la cosa no va amb ells, com la Conferència Episcopal que no s’ha desesperat gaire per acomiadar Vicenç Ferrer. Algú li hauria d’explicar a en Rouco i la seva gent que són personatges com Vicenç Ferrer o Pere Casaldàliga els que portarien feligresos a les esglésies, i no la consagració del Sagrado Corazón, allà baix, a Getafe.

S’ha anat un home bo i humil, que si alguna vegada va fer soroll va ser per clamar per la justícia i en tot cas, obtenir més recursos per seguir tirant endavant la seva missió. Aquests dies es demana la candidatura de la seva fundació pel premi Nobel de la Pau. No és que el premi en sí sigui cap prodigi d’honor si tenim present que l‘ostenten personatges tan sinistres com Henry Kissinger o Iasser Arafat, però com ha dit Moncho Ferrer, els premis són publicitat i amb ella arriben els recursos. Jo ja el vaig votar com a Català de l’Any, i ara demano també el Nobel. Tot sigui per la gent d’Anantapur.

Un altre personatge molt influït per tot allò que va veure i aprendre a l’Índia, evidentment en un registre molt diferent al de Vicenç Ferrer. George Harrison amb una de les seves millors cançons en solitari: My sweet lord.

Fotografies de l'exposició 'Imatges de Premià' del grup fotogràfic Argent. Centre Cívic de Premià de Mar. Abril 2009.

cruel winter at nova square

nightmare at can manent


nightmare at sant cristòfol belfry

Radko Mladic, l’avi entendridor

TV3 se'n va fer ressò de les imatges de Radko Mladic emeses per la televisió bosniana. Ja em sabreu disculpar l'anunci previ.

No em direu que l’escena que protagonitza el gran fill de la gran Sèrbia no és prou entendridora. És que encara em cauen llàgrimes galta avall de pura emoció davant les imatges que veia l’altre dia a la tele. Mireu-vos-el, aquest iaio tan trempat i simpàtic petonejant tendrament un nadó, qui sap si un net o potser un nebot tardà. Si una escena tan entranyable em remou el budellam és perquè el iaio en qüestió, ara ja retirat per les coses de la política, va ser en un altre temps el Cap d’Estat Major de l’Exèrcit de la República Srpska, el general Radko Mladic.

No sabem qui és el nadó, però el que està clar és que a aquestes alçades difícilment es tractarà d’un nen nascut d’alguna de les dones croates o bosnianes musulmanes violades pels gossos de la guerra a les ordres del cèlebre trident Mladic-Karadzic-Milosevic en la primera meitat dels anys 90. Aquests infeliços, els nens vull dir, fruit d’allò que es va anomenar ‘neteja ètnica’ durant la guerra de l’ex-Iugoslàvia, concebuts amb l’únic objectiu d’omplir de serbis els territoris conquerits pels soldadets d’en Mladic i els seus col·legues de les bandes paramilitars, han de ser ja adolescents; nois i noies ben plantats i ben carregats d’odi, com no podia ser d’una altra manera.

Però aquestes nimietats no li treuen la son al nostre general, i aquests dies la tele bosniana l’ha tret en una sèrie d’imatges en actitud familiar amb el nadó en qüestió, i participant en aquells balls tradicionals que tant els agrada de fer per aquelles latituds quan ja van ben carregats de pivo i/o de ràkia.

En la meva opinió no convé, ni que sigui per salut i higiene particular i col·lectiva, que ens oblidem de qui estem parlant. Ja se sap que les informacions avui en dia van que volen i el que avui ens escandalitza demà ja ho hem oblidat davant les evidències d’un nou escàndol, un mal costum del qual ens hauríem de començar a vacunar, i els periodistes els primers. Aquest individu, tipus, subjecte... genocida, va néixer el 1942 a Bozinovici, al sud-est de Sarajevo. La seva ascensió militar, ves per on, va començar a Pristina, a Kosovo, però de seguida va participar a la campanya de Croàcia i després al setge de Sarajevo ja amb el rang de Tinent Coronel General, fins que el maig del 1992 el van nomenar Comandant el cap de l’exèrcit de la República Srpska.

Va ser exercint aquest càrrec que el juliol del 1995 l’exèrcit serbo-bosnià sota el comandament d’aquest perla va prendre Srebrenica, una ciutat que estava sota la protecció de les Nacions Unides que havia destacat una unitat militar holandesa amb la missió de defensar els seus habitants. Els holandesos, un centenar de tios acollonits comandats per un tal Robert Franken, que no sabien gaire bé què pintaven allà, es van quedar sols i sense reforços, ni aviació, ni artilleria pesant ni maleïda la cosa que els donés suport davant dels Chetniks. Es veu que a la ONU, la Unió Europea i l’OTAN –que en aquells anys es van cobrir de glòria- eren de l’opinió de que si els cascos blaus els ho demanaven amb prou educació, els serbis respectarien la ciutat i els seus habitants. Evidentment ningú no va respectar res. Amb els soldats regulars van entrar a Srebrenica els ‘Escorpins’ del Ministeri de l’Interior serbi, companys de farra d’altres angelets de la mateixa mena com els ‘Tigres’ d’Arkan o les ‘Àligues Blanques’ de Vojslav Seselj. En fi, ja saben vostès el que va passar després: una massacre brutal, freda i calculada, i davant dels nostres propis nassos. M’esgarrifo cada cop que hi penso. El problema és que molts dels nostres polítics, al menys els d’aquells anys, ni hi pensen i ni molt menys s’esgarrifen.

A veure: no desesperem, si és que algú –cosa que dubto- encara desespera hores d’ara recordant les matances de l’ex-Iugoslàvia. Que ningú no dubti de que el general Mladic acabarà essent jutjat al TPI de la Haia, com ho va ser Slobodan Milosevic –que morint-se es va lliurar de la condemna, el molt murri-, i Radovan Karadzic. Malauradament, però, no ho serà per una qüestió de justícia ni d’ètica ni de la higiene de la qual en parlava abans, sinó per necessitats polítiques. Sèrbia està necessitada d’entrar a la Unió Europea i sap que una de les condicions sine qua non perquè els vint-i-set acceptin donar-li el carnet de soci és el lliurament de Radko Madic a la fiscalia.

Em sembla un trist consol pensar que al tipus aquest li poden quedar poques festes familiars per gaudir en llibertat. La llista dels que haurien de passar pel TPI en relació a la guerra de l’ex-Iugoslàvia és extensíssima, i no només en criminals de sang. En ella també haurien de ser-hi els polítics europeus que, per interessos històrics o econòmics, o per simple covardia, van preferir mirar cap a una altra banda mentre Bòsnia es dessagnava.

Avui per acabar una balada de Dino Merlin, segurament el cantautor més popular entre els bosnians. La cançó s’anomena ‘Nedostajes’ que vol dir ‘Et trobo a faltar’.

Rebombori 2009

Espectacle de foc del Rebombori '09 amb la colla Simplement Diables i el Gafarró de Premià. Divendres 05 de Juny. Plaça dels Països Catalans de Premià de Mar

ball de diables

diable solitari

pluja de foc

EUROPA?

Els més foscos d’entre els endevinaires mediàtics ho havien anunciat del dret i del revés i, per tant, no ens hauria de sorprendre. Però servidor es volia aferrar a la il·lusió de que la gent s’agafés seriosament el que significava la data del 7 de juny i dediqués cinc miserables minuts d’un diumenge quasi estiuenc per anar a votar. Evidentment, per no perdre el costum, estava equivocat.

Perquè el set de juny hi havia eleccions per escollir la gent que, se suposa, ens ha de representar durant els propers cinc anys a una entitat tan misteriosa i sobrenatural per a la majoria com és el Parlament Europeu, aquell edifici espectacular que van dissenyar la gent del gabinet francès Architecture Studio, que duu el nom de la Louise Weiss i que està allà dalt, a Estrasburg.

Doncs res, que el personal –allò que els polítics anomenen eufemísticament ‘la ciutadania’- va passar de les urnes, d’Estrasburg, de la Unió Europea, de l’edifici del Parlament i de la pobra Louise Weiss que en cas de seguir viva no en tindria cap culpa, i se’n va anar a la platja o es va quedar a casa, o el que fos. Tan ricament.

I el cas, fixin-se, és que molt probablement la munió de gent que no ha votat en les Europees no té ni idea de que les lleis que surten d’aquell edifici que hi ha a la riba del Rin afecten a la seva vida diària i a les de la seva comunitat més que moltes de les que surten del parc de la Ciutadella o de la Carrera de San Jerónimo. El que passa és que ningú no s’ha pres la humil molèstia d’explicar-los-ho. I els que menys, els nostres polítics.

Hem assistit atònits a una de les campanyes electorals més vergonyoses d‘entre les que recordo, i ja n’he viscut unes quantes. Només els partits més petits, i tampoc sempre, han explicat iniciatives a desenvolupar a Europa. La resta s’han comportat com si estiguéssim davant d’una segona volta de les eleccions generals del març del 2008 o, a casa nostra, com si el que s’anés a votar fos pels escons del Parlament de Catalunya. Ja que el tema no anava ni per una cosa ni per l’altra, no m’estranya que el personal decidís majoritàriament que ja s’ho farien. Qui gemega ja ha rebut, i tot això.

Durant els propers cinc anys sortiran d’Estrasburg les lleis que ens mereixem, ni més ni menys. A cap i a la fi quan es va a votar és precisament per això, perquè decideixin els que hom considera que li són més propers políticament. Si no hi anem, no s’hi val a queixar-se. Dues pedres, com se sol dir. El Parlament que ha sortit és marcadament dretà –amb notable representació de la ultradreta, per cert- i, per tant, el que hem d’esperar són lleis dretanes. Tenint present que estem en època de crisi, ja poden fer-se una idea aproximada del que això significa.

Aviat farà sis mesos que a tots se’ns queia la baba de veure la pressa de possessió de Barack Obama com a 44è president dels Estats Units, amb el barret de l’Aretha Frankin i la bíblia d’Abraham Lincoln i totes aquestes coses, i els senyors aquests que saben de tot que ens solen treure per la tele en aquests casos s’omplien la boca de qualificatius pel nou president dels americans com si també fos el nostre. De fet una mica si que l'és, com és prou sabut, però aquest seria tot un altre tema. Aquells dies tot eren comparacions amb Europa i algun arrauxat va arribar a sentir una certa enveja d’aquells dies d’emoció pels americans. Doncs aquí estem: admirant el que hi ha a l’altra banda de l’Atlàntic amb un complex d’inferioritat de l’alçada d’un campanar mentre no li fem maleït el cas a les nostres pròpies institucions comunitàries, començant per la principal que és el Parlament d’Estrasburg.

No ens podem fixar en el model nord-americà per motius obvis ja que ells van crear una nació del no-res mentre que aquí estem intentant posar-nos d’acord entre vint-i-set, i tres més que tenim a les portes, i a més amb una història de veïnatge prou difícil. Precisament, la vigília de les eleccions es va commemorar el 65è aniversari del desembarcament aliat a Normandia, el principi de la fi del terror nazi, la pitjor tragèdia de la història d’Europa.

De manera que ens queden dos camins: o això acaba convertint-se en un simple mercat que ens aprofiti econòmicament i amaguem el cap sota l’ala davant els desafiaments geopolítics del futur, o treballem seriosament, des de l’últim ciutadà fins el President de la Comissió, per la construcció d’uns Estats Units d’Europa amb pes específic propi en la política, el model social, la defensa i la cultura. Un club de negocis o la personificació en forma de nació d’aquella princesa fenícia que va enamorar el mateix Zeus i de la qual aquest vell i meravellós continent n’ha pres el nom. Tenim cinc anys per pensar-hi.

Sí, és l’himne d’Europa. El que hauria de sonar a totes les escoles abans de començar les classes, el que hauria de ser dels esdeveniments polítics, esportius, culturals... el que ens hauria de fer aixecar de la cadira i posar orgullosos la mà al cor. La música que ens digués que som europeus, els guardians de les cultures més antigues i, havent entès la nostra pròpia història, també dels drets humans fonamentals. El va compondre Beethoven i el va versionar magistralment en Ritchie Blackmore amb aquest ‘Difficult to cure’. Que els déus beneeixin Europa!

UN ANY!!!!!!!!!!!!! O QUASI.................

Potser ja és hora de tornar a començar. Com a aperitiu una banda japonesa d'Oshare Kei, una mena de punk-pop. Em semblen divertits, em fan pensar en els meus nebots i canten una cosa que es diu '365 days' que em ve perfecte.

És a dir... fins ben aviat!!

 

FLYING TIGERS

De dalt a baix el logotip i una recreació d'un P 40 dels Flying tigers. Les dues fotografies són d'en Dick Rossi, una de recent i una altra de la seva època d'aviador a Birmània.

Cada any, el primer cap de setmana de maig, se celebrava a les pistes de l’aeroport Gillespie de El Cajon, a prop de San Diego, a California, un festival anomenat Wings over Gillespie. El festival reunia avions d’època, la majoria encara en condicions com perquè els visitants aficionats a l’aviació els poguéssim veure volar.
De crio les meves pel·lícules favorites eren les d’avions de la Segona Guerra Mundial. Les vèiem els dissabtes a la tarda a aquella tele en blanc i negre de casa que tenia a sobre la maqueta d’un bombarder B 24 Liberator que havia muntat el meu pare, de manera que l’escenari era adient. Què els diré? ‘Escuadrón 633’, ‘La batalla de Inglaterra’, ‘Almas en la hoguera’, ’30 segundos sobre Tokio’, ‘Sólo los ángeles tienen alas’, ‘Dos en el cielo’ i unes quantes més. Imaginin, amb aquest background infantil, el que em va suposar veure per primera vegada els Mustang, els Wildcats, els Hellcats, els Thunderbolt, i fins i tot un enorme bombarder B 17 entre molts d’altres ocellots fent cabrioles i combats simulats sobre els nostres caps. Veient aquells vells caces enlairats em vaig sentir com el protagonista de ‘El imperio del Sol’ de l’Spielberg quan els P 51 ataquen la base japonesa on els tenen al camp de presoners. Només em faltava cridar allò de ‘El Cadillac del cel!’, però no tenia esma per cridar res. Només agraïa que, una vegada més, els States em regalessin un bitllet de primera per revisitar, corregides i augmentades, les fantasies de la meva infantesa.
Per la meva feina he conegut personatges més o menys il·lustres, de la política o de la música per exemple, però mai de la vida havia considerat demanar-los un autògraf. Sempre m’havia semblat una estupidesa tenir com a tresor la signatura d’algú conegut, ves a saber gràcies a quins mèrits. Aquesta postura meva, però, va mantenir un parèntesi necessari el diumenge set de maig del 2000.
La imatge que recordo d’ell, és exactament la mateixa que veig ara en les fotos a internet: un avi tranquil, somrient, relaxat, amb l’expressió de calma que dóna saber enllestida la feina. Aquell diumenge John Richard –Dick- Rossi somreia sota el seu bigotet blanc. Vestia texans blaus, samarreta blanca i caçadora de vol, i es protegia el cap de la duresa del sol de El Cajon amb una gorra amb el logo dels Flying tigers, l’esquadrilla de pilots voluntaris amb la qual havia combatut als japonesos als cels de Birmània abans de que els Estats Units entressin oficialment a la Segona Guerra Mundial. Jo portava enrotllat a una mà el pòster de l’event i li vaig demanar si me’l podia signar. Després de somriure coquet, va escriure sobre el bord d’atac de l’ala del Hellcat que il•lustrava el cartell: ‘Dick Rossi. AVG. Flying tiger pilot’. Aquest pòster, al costat del de l’edició del festival de l’any següent, està convenientment emmarcat a una paret del meu estudi.
Sobre els Flying tigers –un nom proposat per madame Chiang Kai Chek- ja n’havia fet algunes lectures abans de conèixer el senyor Rossi, però si no em falla la memòria la primera referència clara la tinc d’una sèrie de la tele dels primers vuitanta que es deia ‘Los cuentos del mono de oro’ i on el protagonista, Jake Cutter, pilot d’un hidroavió que es deia ‘Cutter’s Goose’, havia portat una vida prou moguda, essent veterà de la República a la guerra civil espanyola, i després pilot dels Tigers. No em diran que el plantejament no era, com a mínim, evocador.
Rossi havia declarat el 1986 en una entrevista al San Diego Union Tribune, que quan un és jove busca l’aventura per sobre de qualsevol altra cosa, i això va ser el que el va portar a deixar la seva còmoda plaça d’instructor de vol a Pensacola amb 25 anys per unir-se a la colla d’aviadors -mig aventurers romàntics, mig mercenaris-, del General Chennault i el seus Curtiss P 40 Warhawk amb la boca de tauró pintada al musell. La cosa era abatre Zeros japonesos sobre els cels de Birmània a 600 pavos al mes, més 500 extres per cada enemic abatut. El bo d’en Dick va abatre sis avions, així que facin els seus números. Una pasta en aquella època.
Avui volia parlar-los del festival de Gillespie, però llegeixo al Union Tribune del 17 d’abril que els preus del combustible s’han disparat tant que els organitzadors han hagut de suspendre el festival per primera vegada en els darrers 13 anys. Després havia pensat lligar-ho amb la història de Dick Rossi i el meu pòster, però l’edició del Los Angeles Times del 28 d’abril publica la ressenya de la seva mort a casa seva a Fallbrook a causa d’una pneumònia als 92 anys. La mort es va produir el mateix 17 d’abril. Ja saben: una d’aquelles coincidències.
No són bons dies pels aventurers romàntics.



Recordo la banda al davant de les oficines de l'aeroport Gillespie, bastant més escassa que la formació de Glenn Miller que apareix al vídeo, però li posaven ganes. Vaig estar una estona veient-los ballar per parelles aquest In the Mood, mentre jo m'amagava d'aquell sol de justícia sota les ales d'un P 51 Mustang. Elles arreglades i somrients, ells amb les caçadores de vol malgrat els trenta i tants graus que hi havia a El Cajon. Jo només pensava en quantes històries atresoraven aquells avis. Després de la mort de Dick Rossi només queden vius quatre Flying tigers.

PUPES

Posats a complicar la vida, els problemes tenen la rara habilitat d’amuntegar-se els uns sobre els altres. Entre una cosa i l’altra he anat bastant atropellat des de principis d’any acabant amb urgències literàries, i amb dead line marcada al calendari. I a més, fins fa poc més d’un mes, coix.
Anar coix no impedeix escriure, com he pogut comprovar; són dues coses perfectament compatibles ja que servidor encara no escriu amb els peus. Un pot fer vida relativament normal anant coix, però no es fa gens agradable anar pel món amb un trencament fibrilar al tibial interior dret. I menys encara si la lesió es complica després amb una periostitis.
No els donaré ara una lliçó de medecina esportiva explicant que cony vol dir tot això. N’haurà prou amb dir que són pupes típiques de la gent que corre, que fan mal, i que la cursa de Sant Silvestre de Barcelona – el llunyà 31 de desembre - se’m va complicar de valent.
D’aquest darrer cap d’any, abans que el raïm, el cava i el show de TV3 amb les campanades des de la torre Agbar, em quedarà per a la història la meva pròpia imatge, trista figura al passeig marítim de Barcelona, a mig camí entre el poliesportiu de la Mar Bella i el restaurant La Oca, només vestit amb les malles i la samarreta de la cursa amarada de suor, tremolant de fred i cantant a crit pelat la cançó Dignity dels Deacon Blue que sentia des de l’MP3. Un tema apropiat ja que, malgrat la trencadissa, vaig acabar la cursa. Digueu-me baturro. També perquè cantar a tot drap la història d’un vaixell que es diu Dignitat va ajudar-me a tenir a ratlla les llàgrimes que se’m volien escapar galtes avall del puto mal que em feia el turmell, tot esperant que arribés l’equip de rescat.
Potser en el futur també recordaré l’individu que se’m va acostar, prescindint del fet, fútil potser, que jo estava cantant a la meva bola, per dir-me que en unes hores aquell passeig s’ompliria de gent d’allò més perillosa. O encara l’al·lucinació que vaig tenir de veure un munt de ninjes corrents per la platja. Els individus i individues s’aturaven de tant en tant a consultar uns papers que duien a les mans, il·luminant-se amb els frontals, i després sortien disparats corrents en totes les direccions. Si ningú em preguntava, jo convençut que el vespre del 31 de desembre la Mar Bella estava presa per un exèrcit ninja amb les pitjors intencions, fins que en un moment de clarividència vaig percebre que la cosa no era més que una cursa d’orientació amb els seus participants amb malles i samarretes tècniques negres, i els seus frontals per il·luminar-se i llegir els mapes que portaven. Sembla mentida com es pot arribar a anar l’olla en determinades circumstàncies.
No es pensin: traumatòlegs, relaxants musculars, antiinflamatoris, ecografies, ressonàncies magnètiques i quaranta sessions de fisioterapeuta després, encara no m’atreveixo a córrer ni a anar a muntanya, però sembla que la cosa està més o menys controlada. Afortunadament puc agafar la Bèstia, la meva bicicleta, i fer unes quantes milles pedalant. I dic afortunadament no perquè consideri que la pràctica de l’esport és bona per bla, bla, bla... És que m’estava començant a canviar el caràcter, ja saben, mala llet, mala bava, mala hòstia, diguin-li com vulguin. No m’havia adonat mai de la necessitat de desfogar el cos de les tensions que es van acumulant dia rera dia. O potser es va combinar la lesió amb el dead line que els deia abans i el còctel va resultar ser explosiu. Cada setmana preguntava als físios (mil gràcies a la Sara, l’Anna i el Xavi) si ja podia agafar la bicicleta, i cada setmana em deien que tingués paciència, que la recuperació era lenta. I jo cada setmana em pujava més i més per les parets.
Però en fi. En qualsevol cas no podia perdre de vista que al mateix físio on anava hi havia gent amb pupes considerablement més serioses que una periostitis: pacients recuperant-se d’accidents greus o d’operacions complicades, de maluc, d’espatlla o de genoll. Gent que ja hi era quan vaig arribar i que continuava sent-hi quan vaig marxar per pujar-me de nou a la bicicleta. I ves a saber durant quant de temps hi seran encara. Ara no me les donaré del que no sóc: la meva lesió era la més important per a mi i quan abans me la tragués de sobre, millor, però un acaba entenent que quan no hi ha més que carregar-se de paciència, s’han de treure les forces d’on es pugui i procurar no perdre de vista les dimensions reals del problema. I estalviar-se la mala llet per quan un està sol a casa, que ningú no en té la culpa si se t’ha trencat el puto tibial fent el cabra el darrer dia de l’any.

Avui, naturalment, una història coixa. Els la porten The Hellacopters: 'Same Lame Story'.

LA NOVEL·LA

Quan va acabar d’escriure la novel·la, ja feia prop de dos anys, va començar a rumiar què fer amb ella. Les opcions passaven per buscar un editor que se’n fes càrrec, o provar per la via d’un concurs literari. En aquells dies d’il·lusió per l’objectiu assolit, encara no havia descobert que una novel·la, si ha d’anomenar-se d’aquesta manera, no s’acaba quan un escriu la paraula Fi, o alguna filigrana de la mena de la data i el lloc, o els llocs, on havia estat escrivint el text. ‘El Masnou, Mosqueroles. Setembre 2006’ havia escrit ell tan feliçment donant per tancada l’aventura d’aquell llibre. La novel·la s’havia acabat d’escriure, però faltava la part més important: re-escriure-la.

Perquè, efectivament, una lectura superficial del text un parell de setmanes més tard, va treure a la llum algunes frases francament millorables i algun paràgraf perfectament prescindible que no feia més que afegir confusió a la trama. Preocupat pel descobriment, va iniciar una nova lectura de l’original armat amb un retolador vermell, com havia fet abans tantes vegades, capítol a capítol, mentre els escrivia, i encara sobre una primera impressió del text complet sobre paper reciclat. Com era possible que se li haguessin escapat tants errors, tantes frases buides, tantes discordances de gènere i número... On tenia el cap?

Amb l’original sembrat de ratlles i anotacions vermelles va asseure’s de nou davant de l’ordinador per corregir el document de Word que ja havia donat per definitiu. De fet, va pensar, un cop fetes les correccions hauria de trepitjar les còpies de seguretat que havia fet al disc dur extern, i millor si se’n recordava de destruir el CD amb el text antic, si no volia córrer després el risc de fer-se un embolic entre la nova versió i l’antiga.

Acabada la correcció, els dubtes no van desaparèixer. Havia llegit i corregit el text tantes vegades que es creia incapaç de trobar més errors per ell mateix. Segur que n’hi havien i que se li escapaven, els molt cabrons. Només una lectura per part d’una altra persona, no tan contaminada com ell mateix per la novel·la, faria sortir a la superfície les errates amagades darrera de ves a saber quina línia. Les molt putes.

Una amiga va ser l’encarregada de llegir-se el text però, com passa amb les millors amigues, va prestar més atenció a emocionar-se més o menys amb les peripècies dels personatges que no pas a anar de cacera rera els follets amagats. Potser caldria afegir-hi una correcció més professional.

Un nou amic, estudiant de filologies vàries, va ser el nou lector de la novel·la. Aquest treball requeria de temps i, com que es feia en règim d’amistat i no contractual, va trigar el que havia de trigar, que no va ser poc. Res a dir per part de l’autor que estava convençut i agraït per tenir la seva obra, finalment, neta d’impureses.

Havien passat alguns mesos, els que havia trigat el filòleg a acabar la seva correcció, i entretant l’autor ja havia decidit que el text aniria, definitivament, a un concurs. Un parell d’amics més, gent de fe, van llegir-se còpies del primer original, ja no tant per comentar els aspectes més formals, sinó per indagar sobre les possibilitats del text a un premi. I en aquestes que el calendari, lent i avorrit tantes vegades, acceleradíssim quan menys convé, va acostar perillosament la data del lliurament dels originals pel concurs. Novament l’autor es va veure abocat a l’avorrida tasca d’introduir a l’ordinador les correccions practicades pel filòleg, sense oblidar-se de trepitjar novament l’arxiu al disc dur extern i enviar a parir panteres el CD amb la versió anterior de la novel·la.

Però mai no està de més fer un nou cop d’ull després d’una correcció que ha implicat la supressió de fragments substancials del text, de manera que l’autor, traient les ganes de la necessitat, encara va fer una nova impressió i una nova lectura amb el retolador vermell a la mà que, vés per on, va significar noves ratlles i noves anotacions que introduir a l’ordinador.

Prou! Que quedava alguna cosa? Potser. No. Segur! Però ja no li quedava temps: fotocòpies, correu certificat i visita a Barcelona a registrar la novel·la.

L’autor va descansar durant escassos vint minuts. Després, lluny de pensar en les possibilitats del concurs, se li va manifestar al davant un enorme forat negre. De seguida va comprendre que per omplir-lo, no li quedava una altra que començar a imaginar la trama i els personatges d’una nova novel·la.

Ja que parlem de novel·les, permetin-me d'introduir aquest homenatge al més gran, si més no al meu entendre: John Steinbeck. És una balada d'aires country a càrrec d'un cantautor canadenc que es diu Don Charbonneau. La cançó es diu The night John Steinbeck died.

Ratatouille

Ja he dit alguna vegada en aquests articles que des de petit que estic barallat amb els productes de la factoria Disney. Les històries em semblen mancades de cap gràcia i, a més, desprenen un tuf a moral rància que em fa sortir corrents a la recerca d’algun bar de mala fama i pitjor clientela per poder respirar l’àcida olor de la puta realitat. Malgrat aquesta animadversió, encara odio més les intransigències, de manera que després de llegir crítiques i sentir comentaris afalagadors d’amics i companys de feina, i empentat per la determinació dels meus nebots –tres criatures actuant coordinades són molta determinació-, em vaig deixar portar davant de la tele a veure el DVD de Ratatouille.
L’animació de la Disney de la mà de Pixar ha millorat unes quantes galàxies des dels anys del Rey León –evidentment ja no parlo de Bambi-, i els guions estan molt ben elaborats, tot i que segueixen amarats d’una candidesa alarmant. Ratatouille no deixa de ser la mateixa història de superació personal que ja hem vist mil vegades, només que aquesta vegada la prota és una rata amb deliris de gran cuinera. Hi ha la noia, hi ha el dolent, hi ha l’amic divertit, hi ha el pes de les obligacions contretes, els moments de feblesa i la resolució de la lluita fins assolir l’objectiu marcat i l’èxit final. Vist així diria que aquesta pel•lícula ja l’havíem vist abans. No obstant això, resulta interessant i divertida, i diria que fins i tot educativa, com la insistència en la higiene a l’hora de posar-se a cuinar malgrat tractar-se de maleïdes rates de claveguera. Fins aquí l’opinió sobre la pel•lícula.
Perquè sobre el que realment m’interessa escriure de Ratatouille fa referència a una escena molt concreta, segurament el clímax de l’argument. Què t’hi jugues Mari Pili a que el 80 % altet dels adults que han vist la pel•lícula coincideixen amb que els va tocar el punt sensible, perquè tots hem desitjat alguna vegada passar per un moment així.
Es tracta, naturalment, de l’instant en el qual serveixen la Ratatouille –un plat de verdures fregides típic de la Provença- al tètric i temut crític culinari Ego –ja em diran vostès quina manera de retratar la professió amb aquest nom- i aquest pateix un vertiginós flashback cap a la seva infantesa i el moment concret en què la mare, em sembla recordar, li serveix aquell mateix plat. L’home, que tal com està dibuixat a la pel•lícula em recorda al Nosferatu de Murnau, deixa de banda la seva imatge de fredor per recrear-se en aquell passat perdut, rural, dolç, potser feliç, traslladat pel sabor exacte d’aquell plat perfectament cuinat.
Evidentment aquesta escena no està pensada pel públic infantil. Cap nen té prou referències de passat com per entendre el que significa retrobar-se amb un sabor, una olor, una cançó o un paisatge pràcticament oblidats en la negror de la memòria. S’ha d’haver tingut i després haver perdut un munt de coses per entendre la reacció de l’estirat de l’Ego en el moment de tastar aquell plat.
Facin memòria. Quin seria aquell plat que els encantava de petits, que els feia feliços de trobar sobre la taula i que després ja mai més no han tastat, o que per molt que els diguin ja no ha tingut el mateix gust. Si no s’han destrossat les papil•les gustatives a base de fumar, imaginen el que seria retrobar a qualsevol lloc, des del Bulli fins a la cuina de l’apartament d’una amiga, aquell sabor exacte?
No es tracta només d’aplicar la mateixa recepta de manera religiosa. Els ingredients, els vegetals per exemple, no saben mai igual si són de llocs diferents, o s’han plantat, regat, fertilitzat, transportat, emmagatzemat i empaquetat de manera diferent. El mateix passa amb la carn, i els peixos; ja vaig explicar una vegada que un cop que vaig aconseguir un mabre el seu gust no tenia ja res a veure amb el dels que em preparava la meva àvia per sopar amb pa amb tomàquet. Però és que ni el pa ni el tomàquet saben ja igual.
Aquest és el trist error de l’escena, el típic engany sensibler marca Disney que no podia faltar: que és impossible. El plat pot ser deliciós, però de cap manera pot saber igual que el que tenim emmagatzemat al disc dur, i això suposant que, com sol passar, el cervell no ens enredi i els records no siguin tots plegats res més que una refotuda mentida. Després de veure la pel•lícula em vaig recordar del meu oncle Jesús i de l’allioli que preparava per acompanyar els cargols. He tastat excel•lents alliolis en ma vida, perfectament lligats, però cap no m’ha semblat com el que preparava ell.
I això només amb alls i oli. Imaginin-se un plat més elaborat, encara que sigui de mans de la més refinada d’entre les rates de les clavegueres de París.

Confesso que em feia mandra de buscar una cançó decent sobre cuines o cuiners, suposant que existeixi, de manera que una vegada més, ja m’ho sabran perdonar, m’he refugiat en els clàssics, i ja que els fets de Ratatouille se suposa que succeeixen a París, cap allà que hi anem. Vull recordar un disc que per la gent de la meva generació és un mite. El directe dels britànics Supertramp a la capital francesa el 1979. Això és ‘Dreamer’.

Matar l’ídol

No m’agradaria estar a la pell del senyor Horst Rippert. Rippert és avui en dia un afable jubilat alemany de 88 anys, ex-periodista del segon canal de la televisió pública alemanya, la ZDF, però en una altra època, seixanta-quatre anys enrere, durant la Segona Guerra Mundial, el nostre personatge era pilot de caça de la Luftwafe, les forces aèries de Hitler. Això no vol dir que fos nazi; ja se sap el que passa a les guerres. Rippert era un bon pilot i li va tocar metrallar avions aliats com als de l’altre bàndol els va tocar abatre els Messerschmitt i els Junkers del Führer.
El drama personal de Horst Rippert és que ell coneix el nom, cognoms, vida, obra, amors i dissorts d’una de les seves víctimes, amb l’agreujant de que ell mateix, com molts joves de la seva generació i de les posteriors, n’era un rendit admirador. I és que, tal com s’ha fet públic recentment, va ser Rippert a bord del seu Messerschmitt ME 109 qui el 31 de juliol del 1944, va abatre el Lockheed P-38 Lightning de reconeixement que pilotava l’escriptor francès Antoine de Saint-Exupéry, l’autor, entre d’altres novel·les, del ‘Petit Príncep’. Rippert tenia vint-i-quatre anys. Saint-Exupéry en tenia quaranta-quatre i aquella havia de ser la seva darrera missió com a aviador militar. Ho va acabar sent en tots els aspectes.
Rippert ha reconegut darrerament que va ser ell qui va abatre a Saint-Exupéry i molt probablement haurà estat un alleujament per a ell poder-ho fer. Hi havia una investigació periodística en marxa, accentuada des que el 1998 un pescador havia recollit una cadeneta d’argent amb els noms de l’escriptor francès, de la seva dona Consuelo i dels seus editors, Reynal i Hitchcock, enganxada a una peça de tela d’una granota de vol, embolicada a les seves xarxes. A més, el 2004 el Govern francès va confirmar que unes restes rescatades prop de l’indret on havia aparegut la cadeneta eren de l’avió de Saint-Exupéry. Amb la confirmació del que va passar de boca del pilot alemany s’han acabat els dubtes sobre les circumstàncies de la mort de l’autor de ‘Terra d’homes’, quan fins i tot corria la brama de que es podia haver suïcidat llençant-se al mar amb el seu avió amb totes les seves depressions i dubtes personals i morals tancades amb ell a la carlinga del seu P-38. A judici de molts, aquest hauria estat un mal final per un dels herois de la grandeur. Sens dubte saber que va caure en combat haurà estat un alleujament per als més xovinistes d’entre els enfants de la Patrie.
Però això no haurà mitigat la pena i el sentiment de culpa de Horst Rippert ja que sap que de no ser per que va disparar les dues metralladores MG 151 de 20 mil·límetres del seu Messerschmitt sobre aquell Lightning aquell juliol blau del 1944, Antoine de Saint-Exupéry hauria viscut. En la seva reconstrucció dels fets a la premsa, l’antic periodista alemany va dir que va veure el P-38 a 3.000 metres sota d’ell. ‘Et faré pols!’, devia de pensar suant tota l’adrenalina dels seus vint-i-quatre anys a bord d’aquella màquina capaç de volar a 640 km/h. Deia Rippert, com buscant una disculpa, que li va disparar a les ales i no al fusellatge. Com si els avions poguessin volar sense ales, com si Saint-Exupéry pogués, com el seu Petit Príncep, anar saltant d’asteroide en asteroide sense necessitat d’avió.
Tota aquesta història m’ha fet pensar en el meu pare. Ell parlava sovint de Saint-Exupéry. Li tenia admirat la seva capacitat de supervivència quan va caure al desert de Líbia, però per alguna raó que desconec –i que ja mai no podré conèixer-, mai no vam tenir ‘El Petit príncep’, fins que una amiga me’l va regalar no fa pas massa. A casa teníem un altre dels clàssics de l’escriptor francès, ‘Vol nocturn’, escrita el 1931, una novel·la fascinant sobre els pioners de l’aviació i completament allunyada de la màgia del ‘Petit príncep’, amb un final que recordo carregat de fatalisme, molt propi del seu autor -quasi una descripció pressentida de la seva pròpia mort-, i sovint penso que també molt propi d’una certa concepció fatalista de la vida que tenia el meu pare. De fet no descarto que es fes pilot de velers impulsat, entre d’altres coses, per la lectura de ‘Vol nocturn’.
En acabat, un es demana què hi feia un escriptor de quaranta-quatre anys pilotant un Lightning –d’altra banda el terror dels Zeros japonesos al front del Pacífic- desarmat i solitari sobre el Mediterrani, i perquè, en mig d’aquella immensitat blava, havia de coincidir amb un assassí per obligació que mai no l’hauria metrallat si hagués sabut que era l’ídol literari de la seva infantesa.
La puta guerra.




Avui li toca a en Tom Petty d'il·lustrar l'homilia. 'Learning to fly'. Aprenent a volar, la cançó que diu allò que tots els que hem volat d'una manera o altra sabem: que haver de baixar és el més dur. 'I'm learning to fly, but I aint got wings. Comin' down is the hardest thing'