TAVERTET (1)

La plaça de Fra Bernardí de Manlleu on hi havia la cursa de bicicletes

Un magnífic 1500, el cotxe més rockabilly que ha fabricat la SEAT

Ens trobem en el mes de setembre del 1979 i els tres nois tenen setze anys i una aventura ficada al cap. La cosa, per estalviar-nos més introduccions, consisteix en saber si és possible anar en autoestop des de Premià de Mar, al Maresme, fins a Tavertet, a Osona, i tornar en un sol cap de setmana.

Tavertet és un indret prou atractiu per ell mateix com per no necessitar un motiu concret per plantejar-hi una visita, però els nostres expedicionaris en tenen un i d’important, allò que se’n diu una missió seriosa: observar el terreny per veure si hi ha alguna masia en relatives bones condicions on ells i les xicotes poguessin, en un futur per determinar però no excessivament llunyà, instal·lar-se a fer vida. És a dir, allò que en l’actualitat s’anomenaria ‘vivenda multifamiliar’ però que en aquella gloriosa època -insisteixo: parlem del 1979 amb tot el que això significa- rebia el nom de ‘comuna’, en el sentit de la convivència entre gent preferiblement ben avinguda, no en l’altre. Si bé l’elecció de Tavertet responia a una suma de factors que anaven des de la bellesa de l’indret a la seva ubicació geogràfica passant, perquè no dir-ho, per una certa aurèola de llegenda, el fet que l’expedició s’hagués de realitzar en autoestop no tenia més explicació que les perspectives d’aventura, de sembrar-hi imponderables al recorregut i veure que tal se’n surten ells tres, les seves motxilles i una guitarra que algú ha insistit a dur tot i no conèixer més que quatre acords mal comptats.

És evident que no trobaran ningú que vagi directament a Tavertet des de Premià de Mar i està bé que sigui així; hom sap que un viatge en autoestop, un de catàleg, ha d’incloure un bon reguitzell de relleus que aportin personatges i experiències diferenciades i a ser possible enriquidores, per tronades que aquestes siguin. Un primer tram anodí fins a la cruïlla de la carretera de la Roca amb la de Coll de Cera serveix per treure’ls del Maresme i preparar-los per la primera de les etapes de contingut. No havien passat ni vint minuts d’espera quan un SEAT 1500, el cotxe més rockabilly que mai s’ha construït a Espanya, fa una frenada atenent al senyal internacional que els fan els nois. La seva tripulació, dues noies rialleres a les què devia de fer gràcia la fila dels nostres herois, els fa pujar a bord i els indica que van a Granollers. El 1500 es pot contemplar ara com un cotxe rocker de mena, però a finals dels setanta era un cotxe de gent respectable, per això els viatgers assisteixen divertits a les preguntes i bromes que els fan les noies des del seient doble del davant –canvi de marxes al volant-, mentre lamenten que la diferència d’edat no els permeti explorar altres vies d’aproximació. En qualsevol cas es tracta d’un altre pas endavant que duu de la mà l’entrada en escena d’un nou element important en la nostra història: comença a ploure. La capital del Vallès Oriental rep el 1500 i els seus ocupants sota una magnífica tempesta.

Si volien imponderables aquí en tenen un de primera divisió. Estan a Granollers un dissabte al vespre i sota un aiguat de dimensions bíbliques, però ja va dir Virgili que la fortuna somriu els audaços i quan el desànim comença a mossegar els expedicionaris arriba el miracle en forma d’un 2 Cavalls que condueix un jove entusiasta que es dirigeix a Manlleu a participar a una cursa ciclista nocturna. La bicicleta viatja també a bord del 2 Cavalls de manera que la nau carrega ara amb quatre persones, tres motxilles, una guitarra i una bicicleta de competició que s’encabeixen miraculosament –un dels nostres protagonistes veu perillosament prop d’un ull la maneta d’un fre, però no pot fer res, atrapat com està contra el seient per la seva pròpia motxilla-, mentre que del casset d’a bord surten, molt apropiadament, les notes de l’Aqualung de Jethro Tull.

Quan arriben a Manlleu ha deixat de ploure i a la plaça de Fra Bernardí els ciclistes escalfen abans de la cursa, uns en bicicleta i uns altres corrents, en una escena que, si estudiessin cursos més avançats, els tres expedicionaris definirien com a surrealista. De moment arriben a la conclusió que, a mida que el viatge avança cap al nord, la gent els resulta cada cop més divertida.

Ja és de nit i Manlleu és massa ciutat com per improvisar un campament, tot i que contemplant l’espectacle que es desenvolupa a la plaça, segur que un bivac hauria passat inadvertit sota alguna d’aquelles porxades. L’objectiu, no ho oblidem, és Tavertet i l’endemà ja és diumenge. S’acaba el temps. Cal seguir fent dit, però aquesta vegada en marxa. Els nois, les seves motxilles i la guitarra enfilen caminant els 11 quilòmetres de carretera que separa Manlleu de Santa Maria de Corcó.

(Continuarà)

L'Aqualung dels Jethro Tull, amb la característica veu de l'Ian Anderson, per tota la vida va quedar com el tema central de la banda sonora d'aquella expedició del 1979