Un control nocturn de la Marxassa a Sant Martí de Mata

El projecte de la bruixa de Vallgorguina. Dilluns 06 de Novembre del 2006

Esport a banda, un dels motius principals que em porten a fer marxes de resistència de muntanya és el gaudi antropològic de la resta de la fauna que camina al meu voltant. Una sort de voyeurisme, si volen, emmarcat en un aparador de prova esportiva de llarga durada per la muntanya. Ja fa anys que m’hi dedico amb major o menor intensitat –formant equip Montaraz amb el meu confrare Marc Légolas-, i en aquest temps la meva col·lecció d’espècimens humanoides, amb els seus costums, rareses i curioses filosofies, augmenta a cada prova en la què participem.
La reina en aquest sentit és, no cal dir-ho, la Matagalls–Montserrat, potser perquè és la més famosa i té un considerable ressò mediàtic. El cas és que cada any acull alguns milers de caminadors, alguns d’ells veritables joies, com veuran. Ja d’entrada, la primera vegada que vaig intentar fer aquesta caminada, l’any de Nostre Senyor de 1988, em vaig trobar a Collformic amb un altre participant, a qui no havia vist en la vida, que em feia proposicions de caire sexual a practicar ‘en algun racó del camí’. Ja els dic ara que, tenint present el meu ínfim percentatge ‘homo’, i tot i sentir-me afalagat, vaig declinar la invitació del fogós caminador. En l’apartat eròtic situaríem també aquella noia que, en la mateixa edició de la marxa, travessava feliç el Pla de la Calma amb la lleugeresa que proporcionen unes sabatilles esportives, una samarreta de màniga curta i unes calcetes blanques. No em diran que no era una imatge ben deliciosa, i més en aquelles circumstàncies.
Tenint present que es tracta d’una prova de 83 quilòmetres, els més durs de cada barri també hi són presents, com ara aquell individu que marxava camí del Tagamanent amb l’uniforme complet de la Legió i al pas amb què solen desfilar amb la seva cabra els deixebles del general José Millán Astray. Personalment dubto que el legía arribés ni tant sols a Aiguafreda a aquell ritme, però l’home, al menys, li posava ganes. En una línia similar, en l’edició del 2003 vaig coincidir a un control amb una noia que lluïa tot el cap rapat i cap i cara pintats amb colors de camuflatge. Hom diria que se sentia deutora de la Tinent O’Neill dels Navy SEALs que interpretava la Demi Moore però, fins i tot de ser així, no li podria pas retreure a la mossa: són molts quilòmetres, moltes hores, la majoria de nit, i cada un es motiva per enfrontar la prova com millor li sembla. Només faltaria.
La meva darrera marxa de resistència, el 21 d’octubre passat, va ser la Marxassa que organitza l’Agrupació Científico-excursionista de Mataró. La patrulla fa un recorregut de 63 quilòmetres des de Sant Martí del Montseny fins a Mataró.
No entraré a valorar el què porta a cada un a dedicar quinze hores llargues a triscar muntanya sense més objectiu, en aquest cas, que retornar caminant al mateix punt d’on has sortit en autobús a dos quarts de sis d’aquell mateix matí. La lògica de l’absurd es troba darrera de cada fet esportiu, i més dels de resistència, però se suposa que, al menys uns quants, encara en som d’humans, i la lògica de l’absurd és inherent a la condició humana, ens agradi o no. I per molts anys sigui.
Potser això explica que aquell xaval de trenta-i-tants anys, amb una panxa que li penjava sobre el cinturó dels seus pantalons d’esports, es girés en mig d’una de les pujades més dures del camí cap al Corredor des de Vallgorguina, per arengar als que el seguíem parafrasejant Machado amb el crit: “Caminante no hay camino, sinó Estrellas en el bar”. Efectivament, dalt del Corredor hi ha un bar i la promesa d’una cervesa ben freda abans d’atacar la baixada final cap a Mataró fa sorgir energies d’on mai no ho hauries dit.
Però no només els caminadors sinó també els vilatjans que sorgeixen pel camí aporten elements dignes de ser recordats pels motius més diferents. Un dels més especials que he viscut en aquest sentit va ser a Vallgorguina -reconegut lloc de bruixes com és sabut-, i precisament durant la Marxassa. Sortint de l’esplanada on s’havia fet la botifarrada del dinar de la travessa, i buscant el GR que ens havia de dur cap al Corredor, vam passar pel que es coneix com a Carrer de la Vella. En un moment donat una iaia va sortir d’una porta i ens va demanar on anàvem. Nosaltres li vam respondre que ens adreçàvem a Mataró i llavors la dona va esclafir a riure mostrant-nos una boca desdentada. I mentre reia ens va advertir.
- Vigileu! Se us farà fosc abans no arribeu a Mataró!
No cal dir que els darrers deu quilòmetres nocturns de la Marxassa fins arribar a Mataró, els vàrem fer tenint ben present el Projecte de la bruixa Blair.

Carruatge de difunts

L’enterramorts i el ‘Rei’. Dilluns 30 d'octubre de 2006

Estaran amb mi que els enterraments han perdut molt des què la carrossa de cavalls s’ha substituït pel cotxe fúnebre. Als pobles, al menys, encara podem acomiadar el difunt a l’església de tota la vida, al mateix edifici on, seguint els rituals cristians –i més per tradició cultural que no pas per creença religiosa-, ens varen batejar de petits, vam fer la Primera comunió la majoria, la Confirmació un bon grapat i alguns han arribat fins i tot a casar-s’hi. Així, naixement, infantesa, adolescència i l’arribada a l’edat adulta passen, o passaven, amb les seves respectives cerimònies per aquell mateix temple fins l’acomiadament final. No deixava de ser una manera de cohesionar una comunitat mentre les generacions anaven passant, així que pregaria als pensadors del laïcisme –moviment del qual en sóc devot servidor- es posin les piles per trobar una substitució prou colpidora a aquestes cerimònies, que els humans, ja se sap, portem des del Paleolític vestint de manera solemne les diferents etapes de la vida. I de la mort, pel que pugui ser.

Però jo parlava dels enterraments i de la pèrdua de solemnitat que ha significat l’aparcament definitiu dels carruatges i l’eclosió dels cotxes fúnebres a motor. Aquí, pel que tinc vist, el difunt fa el seu darrer viatge des del lloc de l’òbit fins a l’església i des d’allà –o des d’on sigui- fins el seu nínxol o tomba a la velocitat màxima que permeten les autoritats municipals -30 km/h a Premià de Mar- i, amb sort, encara hi serà a temps de viure -és un dir- la seva darrera retenció de trànsit abans de l’etern repòs. Els seus commoguts propparents i amics han de fer el mateix recorregut amb els seus vehicles barrejant la seva tristor amb l’obscena quotidianitat del trànsit. La vida continua, els recorden les aturades i els clàxons.

A altres contrades, en canvi, encara es poden permetre de fer un seguici fúnebre, amb els propers al difunt caminant greus darrera del cotxe. He tingut darrerament aquesta trista experiència però, tot i la solemnitat del moment, no deixaven de marejar-me els gasos del tub d’escapament del cotxe funerari que em precedia, a banda que no podia deixar de preocupar-me per l’estat de salut del seu embragatge, havent de circular a la velocitat d’una comitiva fúnebre. Això passava a Daroca, a Saragossa, i si també allà han canviat el carruatge mortuori a cavalls per un cotxe, ni que sigui un Mercedes, és que no hi ha remei a la pèrdua.

Però allà, com a mínim, recorden encara amb una certa nostàlgia el carruatge negre tirat per cavalls que portava els difunts fins el cementiri en un darrer viatge de tres quilòmetres des de la ciutat. Els més afectats i piadosos tenien així l’opció de caminar darrera del seu parent o amic desaparegut o bé, més tard, d’anar en cotxe fins el cementiri i esperar allà l’arribada de la comitiva.

El cas és que, també a Daroca, ja els anys seixanta era poca o nul·la la gent que caminava darrera del carruatge. Familiars i propers es desplaçaven en cotxe fins el cementiri on esperaven que arribés el difunt, especialment quan era hivern i les gèlides temperatures de la zona no recomanaven la passejada. En aquestes circumstàncies era perdonable que el cotxer tingués el costum de fer una aturada a una cantina de la Plaza de San Pedro, aparcar el carruatge amb el difunt, i refer-se del fred amb una copeta abans de seguir viatge. Al difunt no li podia molestar i als seus propers no els vindria d’un moment.

I vet aquí que en una ocasió van enterrar un veí de la ciutat al qual sobrenomenaven el ‘Rei’. Era un dia rúfol, un d’aquells dies dels hiverns d’abans, quan hi havia hiverns, ja saben a què em refereixo. La gent que havia acudit al funeral a la Colegial havia desfilat ja amb els seus cotxes cap al cementiri, i el cotxer havia fet la seva tradicional aturada a la cantina. La gent esperava el carruatge amb les despulles del ‘Rei’ refugiant-se als cotxes o fent nervioses passejades amunt i avall, però el cotxer devia pensar que aquell dia necessitava més d’una copa per refer-se d’aquell fred. La gent xopa d’aigua i enrederada de fred, i el carruatge que no arribava. Es diu que algú dels presents va acabar agafant una estupenda pulmonia.

Finalment el carruatge va arribar però, segons es diu, el cotxer presentava l’alegria al cos que vostès podran imaginar. Aleshores algú, comprensiblement enutjat, li va enlletgir la tardança i les copes que portava a sobre, però l’home, amb actitud digníssima, tot i la veu insegura, li contestà.

- Però és que avui bevia pel ‘Rei’!

Portada d''Els pilars de la Terra'

Els pilars de la Terra. Dilluns 23 d'Octubre del 2006

Doncs ja està. 1.274 pàgines després -1.275 si comptem la pàgina d’agraïments de Concepció Iribarren com a traductora-, ha quedat enrere ‘Els pilars de la Terra’, la novel·la que va inspirar al periodista britànic Ken Follett una visita a la catedral de Peterborough els primers anys 70.

Ja havia sentit a parlar d’aquesta novel·la feia anys. Ningú no me n’havia parlat malament, ans al contrari, però tothom l’havia magnificat pel seu volum. No era un llibre que s’hagués de llegir de qualsevol manera ni en qualsevol circumstància. Calia temps, relaxació i paciència. Era, doncs, una novel·la preferentment per a unes vacances.

A finals de la passada temporada, a un programa de Ràdio Premià de Mar on participaven l’editor Genís Morillas i la seva convidada, Dolors Renau, vam parlar de l’èxit que per Sant Jordi havia tingut ‘La catedral del mar’ d’Ildefonso Falcones; ja saben: la història de la construcció de Santa Maria del Mar de Barcelona. En aquell programa es va apuntar que, segurament, la novel·la de Falcones devia alguna cosa a la de Follett, de manera que vaig decidir començar pel clàssic (1989) del britànic per tenir més elements de judici abans d’atacar ‘La catedral del mar’.

Amb aquests antecendents, el 20 de juny d’enguany vaig aprofitar uan gestió a Mataró per conèixer la nova llibreria Actua de la ciutat, i allà em vaig comprar l’edició de butxaca dels ‘Pilars’, presentada en català per Edicions 62. Vaig agafar les vacances d’estiu just després de la Festa Major de Premià de Mar, el 13 de juliol, i aquell mateix dia vaig començar la lectura del llibre. ‘Els pilars de la Terra’ seria el meu llibre de vacances. Lectura tot terreny, de platja, piscina, càmping i nits de calor amb la música de la ràdio fluixeta al meu costat.

Certament no es tracta, com ja m’havien advertit, d’un llibre per a qualsevol circumstància i, de fet, m’ha superat la temporada vacacional ja que tot just el vaig enllestir la setmana passada. No tinc cap intenció de fer una crítica de la novel·la, primer i principal perquè jo no sóc ningú per a fer-la, però el cert és que la història de la construcció de la catedral de Kingsbridge m’ha atrapat durant les prop de 1.300 pàgines que, segons com, ja és molt dir. –El meu volum de lectura més aproximat fins a la data havien estat les 1.095 pàgines d’‘El senyor dels anells’ en l’edició de Círculo de lectores-. També és cert que m’ha semblat que passaven masses coses i que aquestes, sovint, es resolien massa ràpidament i fàcil. Dec d’estar acostumat a plots més complexos i de resolució més elaborada, però també és cert que aquest fet dóna una agilitat a la novel·la que, d’una altra manera, difícilment podria mantenir durant aquest munt de paper.

Però si he volgut escriure sobre ‘Els pilars’ no és tant per l’obra en sí, sinó pel fet que, probablement com a conseqüència de l’extensió de l’obra, els seus personatges han format part de la meva vida, m’han fet costat en moments millors i pitjors, pràcticament a diari durant els mesos que ha durat la seva lectura: l’hàbil i prudent prior Philip; el somiador Tom Builder, el sapastre del seu fill Alfred i el geni d’en Jack, fillastre de Tom i gran protagonista de la història; la bellesa i la determinació de l’Aliena, el malvat i turmentat William Hamleigh, el sinistre i ambiciós bisbe Waleran Bigod, i la meravellosa muntesa/bruixa Ellen, la mare d’en Jack, i tots els altres, amb més o menys paper en la trama de la novel·la, tots plegats sobrevivint a la tràgica Anglaterra del S/XII, arran de la guerra civil que va succeir a la mort del rei Henry en morir sense hereu, i amb el relat directe de l’assassinat de l’arquebisbe Thomas Becket a la catedral de Canterbury com un dels moments àlgids i més dramàtics del llibre.

No és la primera vegada que em passa, ni serà la darrera. El llibre s’acaba i aquells personatges que potser em van entrar amb dificultat amb les primeres pàgines s’han tornat tan familiars que, quan just acaba la darrera pàgina, ja els començo a trobar a faltar.

Miro la portada del diari El Pais que servia de folre al llibre –dissabte 1 de juliol- i llegeixo que un regidor penedit de Marbella destapa la trama de suborns que hi havia, i que el dopatge rebenta el Tour de França, notícia que s’acompanya de la cara de circumstàncies de Jan Ullrich. –Així que era ell qui m’espiava des de la tauleta de nit!-. Fixeu-vos: encara no havia començat l’enèsima guerra del Líban que el President Ehud Olmert va tenir a bé de fer coincidir, tant en l’inici i com en el final, amb les meves vacances. Sembla que faci tant de temps!

Ja he llegit ‘Els pilars de la Terra’. Ara sí, toca atacar ‘La catedral del mar’.

Un nen palestí davant d'un Merkava israelià

La xerrada dels palestins. Dilluns 16 d'Octubre del 2006

Finalment he vist Munich, aquesta història de l’Steven Spielberg sobre la revenja que el Mossad va organitzar de manera clandestina contra els suposats inspiradors de la matança d’atletes israelians als Jocs Olímpics del 1972 per part de Setembre negre. No pretenc entrar a valorar el missatge de la pel·lícula, però sí a recordar una possible, tènue, història d’espies que Munich m’ha vingut a refrescar.
Devia ser cap al gener del 1988. Una delegació de la OAP va aterrar a Premià de Mar per tal de fer una xerrada sobra la situació palestina, en aquells temps embolicada en la primera Intifada que s’havia iniciat a finals de l’any anterior. La cosa, com és evident, tenia un cert deix propagandístic però, professió obliga, dos reporters de Ràdio Premià de Mar, el meu confrare Joanca Moreno i servidor, ens vàrem personar a l’acte, als locals municipals del carrer de la Unió.
Aquells dies, alguns de vostès ho recordaran, la premsa es feia també ressò d’un tèrbol cas sobre un agent palestí que hauria estat mort a Tunísia pels seus propis superiors. L’individu, actuant pel seu compte, presumptament hauria assassinat dos mariners a Barcelona després d’haver-los identificat com a agents del Mossad, els serveis secrets israelians. La Intifada i aquest cas, digne d’un guió de Graham Green, donaven un interès especial a la xerrada.
Total, que ja s'ho poden imaginar. El tema tenia el seu morbo, i no parlem si els periodistes en qüestió, amb vint-i-pocs tacos a les espatlles, anàvem assedegats d’informacions sucoses que portar-nos a la boca.
Com era d’esperar la xerrada va girar en torn dels màrtirs de la Intifada, dels nens que s’enfrontaven a pedrades contra els tancs Merkava del Tsahal. David contra Goliath, però canviant els bàndols, etc, etc. Tot molt emotiu; el discurs perfecte per a un públic entregat, indignat davant de l’imperialisme sionista i dels mètodes que els israelians semblaven haver après dels seus antics botxins nazis.
El conferenciant, elegantment vestit igual que els seus acompanyants, prescindint del Kufeyya, el tradicional mocador palestí, parlava pausadament. No era el típic agitador, sinó més aviat un relacions públiques. A la seva veu agradable, en perfecte espanyol amb un lleuger accent, afegia de tant en tant un somriure que venia a ressaltar la importància d’una frase concreta, d’una idea important. Un somriure per remarcar un silenci dramàtic mentre s’assegurava que els presents havien captat el fons del concepte. Un professional, al cap i a la fi.
Acabada la xerrada va arribar l'esperat torn de preguntes i va ser aleshores quan la parella de plumífers imberbes vàrem prémer l'accelerador. I ho vàrem fer amb temes tan fora del guió previsible com què feien nens jugant-se la vida davant dels Merkaves quan l'OAP disposava d'un -anomenem-lo així- exèrcit semi-regular perfectament bregat en guerrilla urbana. En altres paraules, que l'abús de criatures a primera línia com a element propagandístic estava ja molt vist a massa llocs de manera que se'l podien perfectament estalviar. La foto quedava molt bé per commoure ànimes pusil·lànimes, bàsicament europees, però fins i tot els nens palestins sabien que un carro de combat no s'atura d'una pedrada sinó amb una bona garrotada amb un RPG-7, dels quals, per cert, els palestins anaven ben assortits.
El cas és que el somriure del conferenciant va anar perdent entusiasme fins que va acabar per glaçar-se quan va aparèixer el tema de la presumpta execució de l'agent díscol. "No en sé res d'agents del Mossad assassinats a Barcelona, i els palestins no executem els nostres", va dir el bon home imprimint a la seva mirada una expressió deliberadament endurida en consideració als pollastres dels micròfons.
Va acabar l'acte i els periodistes premianencs abandonàvem la sala entre expressions ombrívoles quan un individu que no s'havia mogut de la porta d'entrada, ens va cridar a un racó per dedicar-nos una sola frase: "Us compliqueu molt la vida amb Tunísia". És a dir: Glups!, com posaven als còmics quan era petit.
Posades així les coses, els passerells, als quals la camisa no ens arribava al coll -per no dir que havíem quedat acollonits-, vàrem anar amb la història a un conegut nostre –permetin-me l’anonimat-, tot un mestre en qualsevol cas, que treballava a la Cadena SER i que sabia molt de Merkaves i d’Uzis, i d'AKs-47 i de Kufeyyes, i que, oferint les seves paternals manasses sobre les nostres tremoloses espatlles, ens va dir que no passava res. Que tranquis, xavals, que l'únic era que els palestins sempre prenien nota dels periodistes que feien preguntes delicades a les seves xerrades de propaganda. I encara una altra cosa: que a aquelles xerrades solia haver entre el públic un col·laborador del Mossad per veure què s’hi deia i, de pas, prendre nota dels mateixos periodistes.
És a dir: Glups!

Carpe Diem. 09 d'Octubre del 2006

És així de fàcil. De cop i volta et sona el mòbil i tot el que havies dit, fet o pensat en el que portaves de dia perd immediatament qualsevol base sòlida, qualsevol valor. De sobte, tot es converteix en fum. D’ara endavant, aquell serà recordat tant sols com el dia en què tal persona se’n va anar. O com a mínim el dia que te’n vas assabentar, que pel què a tu respecta ve a ser el mateix: el moment en què la relació que tenies amb aquella persona ha passar a ser, només, història.

No esperin que els expliqui res de nou, res que no hagin viscut en pròpia pell alguna vegada: la buidor interna que et produeix assimilar que mai més no veuràs aquella persona que fins aquella trucada al mòbil formava part de l’entorn de la teva vida. No sentiràs mai més la seva veu, mai més no veuràs la seva figura caminant carrer avall treballosament recolzant-se en la seva crossa, mai més no menjareu plegats paella ni discutireu per banalitats que la diferència d’edat i cultura havien convertit en esculls infranquejables, però que podien perfectament ser rodejats. Mai més. I Mai més, com tinc escrit a alguna banda, és massa temps.

Des de la trucada ha hagut una resta irrecuperable. Si visualitzes tot allò que forma el paquet amb el que navegues per la vida, en falta un tros. Un altre tros. Mentre avancem, altres circumstàncies es pujaran al vaixell, però no ocuparan l’espai que han deixat els que s’han baixat en marxa per sempre.

En tot cas, no te n’adones de seguida. Abans hi ha la incredulitat, la negació i l’esperança vana de la possibilitat d’un error. I després l’intent d’evitar, o endarrerir al menys, el dolor per la pèrdua i el posterior vertigen filosòfic sobre a què ens condueix tot plegat. I aleshores busques refugi en l’acció, en fer un munt de trucades, en visitar aquells que encara estan més afligits que no pas tu, en preparar el viatge fins on es troba el difunt i els preparatius de l’enterrament. L’acció per endarrerir el moment inevitable en el qual penses i recordes i prens consciència de la buidor i d’un munt de records que –naturalesa sàvia- tornaran a ser, si no feliços, al menys entranyables, però que ara mateix resulten dramàtics.

Li ho deia al meu germà el 27 de setembre al tanatori de l’hospital Ernest Lluch de Calataiud mentre esperàvem que baixessin el cos del nostre tiet Pablo. En moments com aquest, li comentava, trobes a faltar el fumar i el ser creient. Fumar perquè el fum tempera les emocions i fa companyia en aquell instant d’íntima soledat. I el ser creient ja saben de què va: una vida millor després de la miserable que deixem aquí i totes aquestes coses; creure, esperar, somiar o imaginar al menys que ell, de fet, està a un altre lloc, que potser està amb els altres que van marxar abans i que està content de retrobar-los un cop lliure d’aquell cos malalt que ha deixat aquí. No vindré jo ara a descobrir la clau de la qüestió. Sobre aquest mateix tema els Cromagnons van començar a fer enterraments rituals, després van sorgir les religions i de la seva mà les grans civilitzacions que s’han estat matant les unes a les altres -i així continuem-, en base a si l’únic déu veritable, el que se suposa que ens dóna la vida i ens acull en la mort, és aquest o és aquell altre. Que l’espècie humana és estúpida a matar ja ho sabem, però hi ha coses que són com per donar-nos de calbots a tots plegats d’aquí a l’eternitat. I mai millor dit.

I el cas és que els rituals funeraris tampoc no ajuden. Un oficiant que aplica un protocol rutinari al llarg del qual va repartint el nom de difunt als espais reservats al textos a tal ús, l’únic argument del qual és que hem de ser bons i tenir fe en vida, perquè a la que t’arriba l’hora, Game over!, se t‘ha acabat el partit i amb ell l’oportunitat de guanyar-te el Cel. I no hi ha pròrroga. ¡Se siente! Em pensava que es tractava de reconfortar a la família i als al·legats amb paraules d’ànim parlant-los, potser, d’aquesta il·lusió en que hi hagi alguna cosa més a l’altra banda, però l’Església continua entossudint-se en tractar als feligresos com un ramat de cretins acollonits per la mort a qui se’ls prohibeix la reflexió individual sota pena de flames eternes o, com a mínim, de no ser admesos al club aquell de gent asexuada que es passa l’eternitat tocant la lira vestida amb túniques blanques.

En acabat va passant el temps, que és l’únic amb potestat de posar les coses al seu lloc. Els records tornaran a ser agradables i els que ens han deixat seran honorats en la nostra memòria. I com que de la resta no en traurem mai l’entrellat només ens queda aferrar-nos a la vida, a viure tan intensament com ens sigui possible que és el millor homenatge que podem fer als que han marxat. Recuperant els clàssics, que d’això en sabien molt, Carpe Diem.

El bitllet d'Aitona

El bitllet d'autobús. 02 d'Octubre del 2006

Sembla mentida que una cosa tan petita i fràgil hagi pogut sobreviure al meu costat durant vint-i-quatre anys. Serà que de seguida va anar a parar a l’interior d’una agenda i es va refugiar entre els seus fulls, lluny de la pols i de les tempestes de la vida, fins que una d’aquelles cabrioles del destí l’ha fet sortir a la llum. I amb ell les històries que porta associades.

Ja els en parlava fa unes setmanes; es tracta d’un bitllet d’autobús de l’empresa Parellada. ‘Lérida a Aitona o viceversa’, diu en el breu text que hi cap a la seva superfície blava. I sobrevolant la vella àrea de paper, una data concreta impresa en diagonal amb un segell de tinta negra, la del cinc de juliol del 1982.

De bitllets com aquest, o similars, m’han passat a cabassos per les mans, però només aquest ha merescut formar part del meu petit museu personal. I ha estat així perquè aquell cinc de juliol vaig sortir de casa amb la ferma intenció de veure i viure coses que mai fins el moment havia vist ni viscut. I vaig sortir sol, amb la fidel companyia de la meva motxilla i dues mil peles de l’època a la butxaca dels texans, que és l’única manera digna d’anar-se un a una aventura. La resta són anuncis de la Camel.

No cal dir que servidor hagués preferit embarcar-se a un veler rumb al Carib en companyia d’individus bornis i cama de fusta, o volar amb una unitat de pilots de caça, entre voluntaris i mercenaris, cap a la jungla de Birmània a inicis de la Segona Guerra Mundial. El cas és què, malauradament, l’estil de les històries romàntiques en la línia Stevenson o del circ dels Flying tigers, amb en Claire Chennault de mestre de cerimònies, ja no eren les tendències més fashion a inicis dels anys vuitanta. I així ens llueix el pèl a aquells de nosaltres que ens negàvem -ens neguem encara- a admetre-ho.

Han passat vint-i-quatre anys però em recordo perfectament a mi mateix a l’andana fosca i bruta de la vella estació d’autobusos de Lleida, fitant la fila que feien la resta de viatgers mentre ficava la motxilla a la panxa d’aquella andròmina que m’havia de dur a Aitona. D’Aitona només sabia que contractaven a gent per fer la collita de la fruita, i que hi havia prou enrenou com per haver sentit de tant en tant el seu nom als informatius de la tele, i no per bé. Però si hi havia un lloc proper on encara sobrevisqués, tot i que de manera difusa, l’esperit de l’aventura més clàssica, aquell era Aitona el 1982. No busquin, però, aquell paisatge en l’actualitat; aquell va ser el nostre darrer western crepuscular.

D’aquella història en vaig tornar amb alguns duros més que no pas els que portava quan vaig marxar però, tot i que important tenint present l’economia d’un estudiant, no va ser la pasta guanyada la que m’havia posat aquell aire diferent a la mirada. Per sobre de tot van ser totes aquelles cares i moments que vaig emmagatzemar a la memòria; les nits de cels estrellats i les converses confidents, les desfilades de cerveses i cacharros, els Mecano i la Janis Joplin a l’únic bar amb aire condicionat del poble. Naturalment va ser aquell disc dels Led Zeppelin repetit una i altra vegada mentre quedés whisky a l’ampolla a la festa d’aniversari d’en Peterson, o com dimonis es digués aquell individu esquerp, sequaç d’en Legionario, que aquella nit va voler ser amic de tothom excepte dels picoletos que patrullaven al carrer com llops en expedició de cacera. També va tenir la seva gràcia l’intent frustrat de rescatar de les urpes d’aquells mateixos Guardia civils aquelles nenes que s’havien escapat de casa seva a Santander i s’havien refugiat al Segrià sota muntanyes de peres i préssecs, i els càntics de l’escamot de rescat, derrotat però orgullós del deure acomplert, tornant al campament cantant el Wish you were here de Pink floyd mentre el sol es posava sobre el riu; un final de western, no em diran.

El riu, el Segre, omnipresent, tranquil, discorrent inalterable malgrat totes les mogudes que es vivien al seu voltant, des de festes fins a baralles, enamoraments tan apassionats com passatgers, i solituds digníssimes. També eren del riu els banys dels diumenges a la tarda, populars i nudistes, i la pesca amb les mans d’una carpa amb el gang de cuiners extremenys, per acabar perdent-la corrent avall per una crescuda imprevista del mateix Segre que ens l’havia portat.

Ja ho veuen: Déu n’hi do la quantitat de fantasmes remots que han aflorat a la superfície amb la trobada d’un petit retall de paper blau. Després d’intentar domar aquesta estampida de velles històries, he acabat fent l’únic que podia fer: escanejar el bitllet per garantir-ne el record i retornar l’original a la seva tomba de cartró juntament amb la seva càrrega de nostàlgia.

L'Àngel de la Mort, Josef Mengele, i el caçador de nazis, Simon Wiesenthal

De professió: Caçador de nazis. 25 de Setembre del 2006

Quan jo era petit, els pitjors dolents de les pel·lícules, els malparits de catàleg, eren els nazis. També estaven els indis americans, però algun rar instint primari em deia, ja aleshores, que allò dels indis dolents i els blancs bons no estava del tot clar, tot i els esforços que per defendre aquest repartiment de papers havien fet Raoul Walsh i Errol Flynn a ‘Murieron con las botas puestas’.

Però allò dels nazis era d’una claredat aclaparadora, i el cas és què d’entre ells el més malvat no era al meu entendre ni Himmler ni Eichmann ni Goering ni Goebbles, Hess, Frank, Von Ribbentrop, o Keittel, ni tant sols el propi Hitler. El gran cabró era l’Àngel de la Mort, Josef Mengele, el metge que es va dedicar a experimentar amb presoners vius al camp d’Auschwitz amb l’excusa de la investigació científica.

He de dir que vaig descobrir el personatge mitjançant la ficció. Va ser a una inquietant pel·lícula del 1978 que s’anomenava ‘Los niños del Brasil’, basada en la novel·la d’Ira Levin del mateix títol. Molts de vostès la recordaran amb un Mengele magistralment interpretat per Gregory Peck que va recrear aquí un dels pocs papers de pervers de la seva carrera. A ‘Los niños del Brasil’ el doctor Mengele havia aconseguit clonar diverses vegades al mismíssim Führer Adolf Hitler. Imaginin el mal rotllo del platejament.

No ve ara al cas explicar com acaba la història, però sí que vull destacar l’altre protagonista de la pel·lícula, a banda del nen clonat que recordo que era d’un repel·lent més que considerable. Em refereixo al paper que interpretava Laurence Olivier: Ezra Lieberman, de professió caçador de nazis per compte pròpia. El senyor Lieberman, que a la novel·la de Levin es diu Yakov, estava directament inspirat en Simon Wiesenthal, algú de qui mai no havia sentit a parlar i que va ser el meu segon descobriment arran d’aquella pel·lícula de la meva adolescència. Un avi dedicat a la noble tasca de capturar nazis m’havia de caure bé forçosament.

Però la ficció és això, ficció, i Josef Mengele, el de debò, va morir el 1979 al Brasil amb la més absoluta impunitat, ofegat en un estúpid accident de platja. Tenia 67 anys. Malgrat la persecució a què el van sotmetre el Mossad israelià i el propi Wiesenthal, l’Àngel de la Mort no va acabar els seus dies a una forca a Israel com el seu correligionari Adolf Eichmann. Com a mínim, la persecució va privar a Mengele de tenir una plàcida vellesa. Ja és alguna cosa.

L’avi Wiesenthal anava pel món dedicat a amargar la vida a tants nazis fugits com va poder, i la seva tasca va aconseguir la presència davant dels tribunals de més de 1.100 criminals capturats a tot el món. Òbviament un resultat tan espectacular no s’aconsegueix amb la feina d’un sol home per sagaç que aquest sigui. Per això havia fundat el Centre de Documentació Jueva i el Centre que porta el seu nom. En tot cas havia de ser un individu peculiar. Ja l’havia perseguit la policia secreta soviètica, i al final va anar a parar al camp d’extermini nazi de Mauthausen. Allà va aconseguir sobreviure fins que els americans van alliberar el camp el 1945. En aquell moment Simon Wiesenthal pesava tant sols 45 quilos. Durant aquells anys havia estat recollint tantes dades com va poder sobre tot el que veia, anotacions que podrien servir per portar els seus carcellers a la justícia, naturalment sempre que hi hagués alguna mena de justícia després de la guerra.

Com que no va quedar satisfet amb els judicis de Nürenberg va iniciar la seva croada personal sota el lema ‘Justícia, no revenja’. Com va declarar en una ocasió: ‘Quan es miri enrera a la Història vull que la gent sàpiga que els nazis no van ser capaços de matar a milions de persones i fugir com si res’. Amb aquesta màxima va localitzar a Eichmann a Buenos Aires, i a Karl Silberbauer, que va portar a Ana Frank a Auschwitz abans de la seva mort a Bergen-Belsen. El mala peça d’en Silberbauer vivia tan ricament com a inspector de policia a Viena.

Simon Wiesenthal va morir el 20 de setembre del 2005, dimecres va fer un any. Tenia 96 anys i ja no es dedicava a buscar nazis fugitius. Havia abandonat la cacera el 2003 convençut que si encara quedava algun criminal nazi viu, aquest seria tan vell que difícilment el podrien jutjar. L’antiga víctima, el jueu pacient, l’Ucraïnès constant, havia guanyat la seva particular Segona Guerra Mundial.

Va ser un gran home, però la seva principal grandesa va raure en què va fer una tasca de la qual els governs, per desídia o interessos ocults, es van inhibir. Una situació malauradament ben actual a molts fronts, ara que ja no tenim a l’avi Simon.

Marines a Iwo Jima el febrer del 1945

El vell Marine. 18 de Setembre del 2006

M’han fet pensar en ell les imatges dels Infants de Marina espanyols desembarcant a Tiro, allà baix, al Líban, rodejats de nens somrients i de noies en bikini. Els de La Razón titulaven tot cofois divendres: ‘Marines españoles ‘toman’ la playa’. Ni que fos Normandia. Tant de bo tornin tan somrients com han arribat. En tot cas estic segur que llegint aquest entusiàstic titular, ell s’hagués fet un fart de riure. Un sarcàstic, i mesurat, fart de riure. El vaig conèixer quan vivia i treballava a La Jolla, a Califòrnia, i havia estat Marine.

Tot i que la feina de la farmàcia –Burns Drugs- em portava molt sovint a casa seva, no acostumava a veure’l. Normalment era alguna de les infermeres filipines que en tenien cura les que apareixien a la porta, recollien la bossa i signaven al meu full de lliuraments. Mentre esperava a la porta solia entretenir-me observant un quadre que hi havia a l’entrada i que representava caces dels Marines d’èpoques diferents, des de la Segona Guerra Mundial fins a l’actualitat, amb el retrat de pilots que destacaren en cada moment amb cada un d’aquells avions i la seva signatura al costat. La veritat és que aquell quadre em tenia fascinat.

La primera vegada que va sortir ell personalment a recollir el lliurament em va sorprendre la seva imatge. Suposo que m‘havia fet una idea d’ell com la del típic militar remugador, en permanent mala llet, de manera que em va desconcertar trobar un individu amable que recollia el sobre de paper amb els flascos de les píndoles al seu interior, comprovava el seu contingut i signava el meu full de control agraint-me el servei. D’altra banda em va admirar la seva alçada. Era un home altíssim i que, vell i malalt, a casa seva estant, vestia sempre amb absoluta pulcritud, amb corbata i americana i, penjat del trau de la solapa d’aquesta, la insígnia negra, vermella i daurada del Cos de Marines dels Estats Units.

Lligant caps, entre la imatge de l’avi i el quadre que tenia a la l’entrada de casa, vaig entendre que l’individu havia de tenir un munt d’històries al pap que valdria la pena d’escoltar. Però quan anava a casa seva era per feina i això, a Catalunya i a Califòrnia, implica sempre manca de temps. Em moria de ganes per preguntar-li, però el ritme de treball mai no em va donar l’ocasió.

Mai fins el meu darrer lliurament a casa seva. Estava a punt de tornar cap a Europa i, per tant, de deixar aquella feina, quan un divendres a la nit, un dia rúfol d’aigua, fred i vent com se’n veuen pocs a Califòrnia, vaig conduir fins a casa seva per portar-li medecines. Vaig sortir del Pick-up xop d’aigua amb la bossa de paper a la mà i va ser ell qui em va obrir la porta. En veure’m arribar d’aquella manera va esbossar un somriure agraït per rebre les seves medecines també a aquella hora i amb aquell temps. Per algun motiu, allà sota l’aiguat, vaig veure clara l’ocasió. Vam parlar sobre el quadre dels caces, i em va explicar que havia fet la Guerra Mundial; havia estat amb els Marines al front del Pacífic. No ho va dir amb altivesa, sinó amb l’expressió de qui té un carregament de records que diàriament s’escenifiquen al seu davant. No semblava tenir cap gana d’establir una llarga conversa, però tampoc no em va acomiadar ficant-se a casa seva com havia fet altres vegades. Es va quedar allà al porxo, protegit de la pluja, mentre jo em mullava com un ànec. Em va semblar que encara podia exprimir més l’instant, així que vaig dir-li què allò devia d’haver estat molt dur. No em va mirar. Va quedar-se amb la mirada perduda a la pluja, veient coses que, dic jo, havia de dur-se amb ell a la tomba, i aleshores va sacsejar el cap i va contestar. ‘Vam fer el nostre camí’. I sense deixar de mirar a un punt inconcret de la nit va afegir: ‘Vosaltres, els de Burns, no us atureu mai, eh?’ I a mi, no sé d’on, em va sortir ‘No senyor. Sempre lluitant, senyor’. El cos em demanava d’acomiadar-me fent-li la salutació militar. Per suposat, no ho vaig fer.

Finalment el vell va tornar a l’any 2001, em va desitjar que passés una bona nit i es va ficar a casa seva. I jo vaig tornar al meu Pick-up deixant anar aigua per tot arreu, i abans de tornar a arrencar em vaig quedar reflexionant sobre aquella estranya conversa. I allà assegut, al final d’aquell cul-de-sac de La Jolla, de seguida vaig entendre perquè m’havia emocionat aquell ‘ Vam fer el nostre camí’, molt més que qualsevol de les moltes narracions bèl·liques que l’home devia de guardar al seu disc dur. I era perquè l’avi m’havia fet entendre que ells no van ser pas herois, sinó només gent que va fer el que s’havia de fer en aquell moment. Justament el que jo, salvant totes les distàncies, potser sense adonar-me per la força de la rutina, estava fent aquella nit sota aquell aiguat, i que el vell Marine em va voler fer veure.

Els tres 11 S

De la Diada a l’11 S. 11 de Setembre del 2006

Dilluns, i 11 de setembre. Avui és, doncs, la Diada Nacional de Catalunya, dia festiu i reivindicatiu. Imagino que, com mana la tradició, moltes finestres i balconades estaran engalanades amb Senyeres i espero i desitjo que, per una senzilla qüestió de convivència i de tenir la festa en pau, aquells ciutadans del Principat que dies enrera van penjar la bandera espanyola homenatjant la gesta japonesa de la selecció de bàsquet, l’hauran retirat fins a una nova ocasió de lluir-la amb orgull. A molts pobles, a la majoria de fet, es faran homenatges als defensors de Barcelona del 1714 encapçalats pel Conseller en cap, Rafael Casanova. Institucions, partits polítics i entitats dipositaran flors i faran parlaments i cantaran moltes vegades Els Segadors. Bon cop de falç!

Els lectors i oients de les Homilies paganes saben que a poc que puc no escric aquí sobre política. Per això ja faig un editorial a la tertúlia política que presento a Ràdio Premià de Mar on dic la meva sobre com em sembla que van les coses. De manera que si avui escric sobre la Diada no serà en clau política ni reivindicativa. En tot cas, si avui he volgut escriure’n és bàsicament per mirar d’entendre quin sentit té el 2006 una celebració així amb la que ens està caient, amb els canvis tan ràpids i bèsties que es donen al nostre voltant.

Devia ser el 12 de setembre del 2001 i m’agradaria poder jurar que era a la magnífica tira Ninots d’en Toni Batllori, a La Vanguardia, que es veia un català dels de tota la vida, de Senyera i barretina, que se n’anava a la mani de torn de l’Onze de Setembre. El bon home havia deixat la tele en marxa i quan ja tenia la porta oberta se sentia ‘Booommmm’. I el nostre bon català, amb la barretina calada, però amb la Senyera recolzada a la paret, es quedava assegut, hipnotitzat davant el televisor, incrèdul davant les imatges que arribaven de Nova York. Poques vegades una tira còmica ha resumit tan clarament una realitat. L’Onze de Setembre ja mai més no havia de ser el mateix. Des del 2001 la Diada és, sobretot, l’11 S.

I dic això sense oblidar que els nostres germans xilens tenen el seu propi drama a recordar d’un 11 de setembre, el del 1973, quan aquell sinistre soldadot feixista va trair la confiança que li havia dipositat el seu President i va iniciar una orgia de sang que, encara avui en dia, no ha estat netejada als tribunals. Perquè, mira que hi ha dates al puto calendari, com 365 dies, però és que a l’11 de setembre li han tocat uns quants números de la rifa. De la rifa cabrona, en concret.

L’Onze de setembre ha resultat ser una data tenebrosa com poques. Pel que fa a nosaltres, suposo que forma part del nostre tarannà més ancestral fer festa en un dia com aquest, per commemorar una derrota, la caiguda de Barcelona i la pèrdua de les llibertats i les Institucions que ens havíem vingut currant des de l’alta edat mitjana. Dubto, en tot cas, que, a banda d’actes institucionals i homenatges a les víctimes, ni a Santiago de Xile ni a Nova York se’ls acudeixi de declarar l’11 de setembre dia festiu. Ja ni els dic declarar-lo el dia nacional.

Mala sort, doncs. Els quatre genets de l’Apocalipsi li han agafat el gust a l’onze de setembre i això, vulguem o no, ha diluït la nostra Diada amb aquesta gran voràgine de la globalització en el seu capítol de desgràcies i injustícies polítiques i militars. O terroristes, que tant és. Massa llàgrima i massa record trist per a massa gent a massa llocs del món per un sol dia.

Però en fi. Les coses són com són i avui, com deia, és la nostra Diada, com podia haver-la estat el dia de Sant Jordi, que al menys tindríem una victòria a celebrar, encara que fos sobre un pobre drac. Els ciutadans més conscienciats hauran penjat la Senyera a la balconada i assistiran a algun dels actes programats, i la resta se n’anirà a la platja, que tres dies seguits de festa no es veuen tan sovint. Ves. Els programes informatius hauran de diversificar el seu temps, com porten fent des del 2001, però segur que arribaran a obsequiar-nos amb les declaracions més lluïdes dels nostres insignes, que tenim a sobre eleccions autonòmiques, tu.

Però si debò del que es tracta és de commemorar el nostre 11 de setembre, a veure si es possible que es pugui fer tenint més presents els ciutadans anònims de Barcelona que hi van deixar la pell el 1714 lluitant a la desesperada per casa seva i per la seva gent davant els soldats d’en Berwick, que els herois oficials, la majoria supervivents al setge, ja han rebut moltes flors. I posats a demanar, a veure si entre flors i Senyeres algú aprofita la Diada per reflexionar sobre el nostre paper com a Nació en aquest turbulent segle XXI que se’ns està organitzant.

Les Line 7 després de la Matagalls-Montserrat del 2003

La darrera patrulla. 04 de Setembre del 2006

No sé si els ho he explicat anteriorment en aquestes Homilies, però sóc un enamorat dels objectes nobles, encara que aquests siguin d’ús quotidià. Tenim el fotut costum de gastar tant i tan de pressa que pràcticament no tenim constància del servei que ens fan els estris ni ens adonem quan aquests, en la seva inanimada essència, es trenquen la cara per complir amb honor i orgull amb aquella tasca per a la qual van ser dissenyats, primer, i després construïts.

L’Homilia d’avui està dedicada a uns objectes que m’han servit honrosament fins més enllà del que els reclamava el seu deure, com diuen a les pel·lícules. Avui escric per homenatjar un parell de botes de muntanya que un dissabte del passat mes d’agost van fer, protegint el meus peus, la seva darrera patrulla. Les seves soles, desgastades i fins i tot partida una d’elles, no donen ja més d’elles mateixes.

Són unes Line 7, comprades a Premià de Mar haurà fet dotze anys, amb la seva sola Vibram i la seva membrana interior de Gore Tex per abrigar i deixar transpirar al mateix temps. Dispensin vostès que mencioni les marques. No és el meu ànim el de fer publicitat sinó el de deixar constància d’una feina ben feta per part de tres empreses unides en un sol producte final.

En tot cas, unes botes per elles mateixes no tenen maleïda la importància. La gràcia està en aquells terrenys que han trepitjat al llarg de la seva vida activa, les aventures que el seu ús ha significat i, moltes vegades, la companyia amb la qual han caminat tot aquest munt de quilòmetres per terrenys tan diferents. En tant que aquestes botes m’han acompanyat en la majoria dels meus viatges en tots aquests anys, he de pensar que en molts dels records que en tinc elles estaven allà, lligades als meus peus; des de la seva soferta perspectiva eren testimoni d’aquelles experiències. Una feina ruda i difícil, sempre allà baix, aïllant-me de pedres, pols, aigua, fang, neu o gel, permetent-me moure’m amb seguretat per llocs no sempre segurs, i de vegades no només pel tipus de terreny. Les meves Line 7 es van moure per les muntanyes de Bjelasnica i els carrers de Sarajevo, i van trepitjar els campaments de refugiats Polisarios a l’Hamada del Sàhara. Van fer rutes pels parcs de Yellowstone, Yosemite i Sequoia i pel desert d’Anza Borrego, i van fer el Gran Canyó des del Rim fins al riu Colorado per tornar a pujar. M’han ajudat en un munt d’ascensions per muntanyes catalanes i pel meu únic 3000, el Telescope Peak a Death Valley, però també m’han facilitat infinitat de pujades a Sant Mateu i Burriac, i fins i tot m’han fet més passable algun rufolós dia de pluja hivernal.

De fet una vegada sí que em van fallar. Coses de l’edat. Fent la Matagalls-Montserrat del 2003 es va desenganxar parcialment una de les soles obligant-me a fer els darrers quaranta quilòmetres de la marxa amb la bota lligada amb esparadrap. Sí, rotllo McGyver. No obstant això, una tasca professional per part d’un sabater premianenc les va tornar a la vida permetent-me fer amb elles els 63 quilòmetres –Montseny-Mataró- de la Marxassa d’aquell any, i sota la pluja.

L’incident de la Matagalls-Montserrat em va fer entendre que les Line 7 no podien ja assegurar-me les prestacions de la seva joventut i, una mica avergonyit, vaig comprar unes altres botes. Aquesta vegada, però, no citaré la marca. Fa unes setmanes, baixant d’Órrius, les soles de les botes noves van, literalment, rebentar. S’havien podrit, ves a saber com. Coses que passen, em va dir el meu assortidor premianenc de confiança per les coses de muntanya. Coses que passen: si les soles rebenten al cim del Puigmal ja m’explicaran vostès com baixo jo d’allà dalt. A diferència de les Line 7, les noves no eren unes botes honorables.

I és per tot plegat que ara fa uns dies les meves Line 7 van fer la seva última singlada, la darrera patrulla: el Matagalls i després el Tagamanent travessant el Pla de la Calma en viatge d’anada i tornada des de Coll Formic.

I ara, què volen? No m’atreveixo a llençar-les. No puc. Massa records, massa aventures plegats. Seria com girar l’esquena a un amic perquè s’ha fet vell, així que he pensat que ficaré al seu interior dues portades de diaris del dia de la seva darrera caminada, i un dia les penjaré d’una paret sobre un marc de branques de pi lligades amb cuir i decorat amb un parell de plomes de corb i de falcó, com una sort de Dream catcher navajo, per recordar, quan les miri, tot el què vam viure plegats.

Tant de bo les properes botes siguin, com a mínim, la meitat d’honorables que les meves Line 7, i visqui amb elles, al menys, el mateix nombre d’aventures.

Que així ho vulguin els déus.