PLORAMIQUES

Era el divendres dia 13 del juliol passat, sobre les tres de la tarda, i jo pujava cap a casa des de la feina amb un somriure que se’m sortia de la cara. Tot just acabava de gravar els butlletins informatius que sonarien per la tarda a la Ràdio, i després de recollir les meves coses, ordenar raonablement la taula –la taula d’un periodista només pot aspirar a estar com a molt ‘raonablement’ ordenada-, apagar l’ordinador i acomiadar-me dels companys, em disposava a començar les meves vacances d’estiu. I de camí cap a casa m’obligava a memoritzar aquell moment, a retenir el sol que m’il·luminava, el verd dels arbres del carrer, els maleïts grafits de les parets, o les cares amb les què em creuava. Era el primer moment d’unes vacances que si ningú no hi posava remei –i de fet, com em temia, ningú no n’hi va posar pel que es va veure després-, acabarien de manera inexorable el 16 d’agost.
Aquell era un moment feliç, ple de perspectives per les coses a fer, els espais a visitar, els rostres a retrobar i les sensacions per descobrir. Amb tot, i malgrat l’eufòria, tenia en ment una idea tan clara com les aigües del Mediterrani on pensava cabussar-me uns minuts més tard, i era que si no hi hagués un 16 d’agost, no hi hauria un 13 de juliol; si no hi hagués un punt de retorn a la feina, a la rutina, seria impossible que existís l’alegria d’un moment com aquell en el qual tancava les portes a l’espiral del dia a dia per obrir un període de llibertat en el lleure com el que se’m manifestava davant dels nassos.
No sé massa bé perquè se’m va passar pel cap aquesta idea. Potser reflexions d’aquestes només te les fas quan ja tens una edat. De fet era la primera vegada que hi pensava i com que tampoc no em volia complicar la vida en un moment tan especial, vaig optar per recuperar el tema passades les vacances. Després del 16 d’agost.
Però el 16 d’agost, òbviament, va arribar, i el 17 em vaig plantar a la feina a encetar un nou curs, un nou cicle, a preparar nous programes, a fer-me amb l’actualitat de la ciutat per atacar els informatius de l’emissora. A recuperar la normalitat. Afortunadament era divendres i el primer dia de feina no va ser massa més cosa que una presa de contacte abans del primer cap de setmana havent tornat a la feina. Era divendres, com dic, i en sortir de la feina em vaig trobar retenint el moment, fotografiant mentalment el meu entorn, assaborint l’inici d’un cap de setmana, una cosa que només podria fer, com en el meu primer dia de vacances, per la certesa de que el dilluns travessaria de nou aquella porta, però en sentit contrari.
Com a mínim la idea resulta un recurs útil per ajudar a evitar, o per suavitzar com a mínim, els mals de panxa que tots tenim davant del retorn a la rutina, la feina o els estudis, tenint present que aquesta setmana han començat de nou les classes. Si no hi hagués un maleït dilluns no tindria cap sentit l’alegria del divendres, ni les bones sensacions dels dissabtes, ni la relaxació més o menys relativa dels diumenges.
De tota manera, millor recurs resulta encara tenir un minut per pensar en el munt de gent que hi ha abocada a unes vacances que els resulten eternes, desesperants i angoixoses, personal que no té una maleïda porta d’una feina per tornar a travessar després d’un període de descans, directament perquè no tenen una puta feina on anar a guanyar-se la vida. A aquests que no els vinguin amb collonades de síndromes de diumenge al vespre o de fi de vacances, que si per alguna cosa esperen el cap de setmana és per submergir-se en les pàgines de classificats dels diaris dels diumenges a la recerca d’un mal curro que els retorni a la vida activa i a la seva pròpia autoestima. O en aquells altres que no es que no en trobin de feina, sinó que la van haver de deixar perquè la seva salut corcada no els permetia seguir picant pedra al peu de canó i es passen els dies en un viacrucis de metges, analítiques, proves, angunies, pors i resignació.
Ja m’ho sabran perdonar. Els discursos amb moralina em fan sortir grans a la pell per tot el cos i desprès costa molt que em marxin, però la gent que es passa el dia queixant-se de la seva desgràcia per situacions tan desesperants com que a l’endemà han de tornar a la feina aconsegueixen posar-me dels nervis amb inaudita facilitat. Així que de tornada al curro, un mínim de dignitat, respirar fons unes quantes vegades i a donar-li canya al mico fins que ens canti la Marsellesa, o els Segadors, si els fa més gràcia.
I a males, mirin: només falten onze mesos per les properes vacances. I a mi, a més, ni això.

La cançó de la setmana s'anomena, molt apropiadament, Man of constant sorrow, és a dir, més o menys, 'Homes en constant dolor'. El tema és original d'un violinista cec de Kentucky que es deia Dick Burnett i la van arribar a cantar Bob Dylan i Rod Stewart entre d'altres, però si es va fer famosa va ser per la genial pel·lícula Oh Brother, Where Art Thou? dels germans Joel i Ethan Coen.

VOLTORS

Això els faltava a les pobres bèsties. Massa bona fama no n’han tingut mai. Ja saben: això de menjar cadàvers no està gaire ben vist, diuen aquí els finolis, com si nosaltres, delicadíssims humans, saltéssim sobre la jugular fresca de vedelles crues per ficar-nos un bon bistec entre pit i esquena. Ocellots de mal averany, fidels mascotes d’enterramorts de còmic de Lucky Luke. Doncs sí senyor: els voltors mengen animals morts, carronya. Aquesta ha estat la seva funció de tota la vida, netejar boscos i muntanyes de cadàvers pestilents. Els salvatges, però també els domèstics que morien i que eren llençats per ramaders i pagesos perquè els voltors els traguessin del mig, tot tancant el cercle de la natura.
Doncs ara passa que les directives de la UE, sempre vigilants dels bons usos i costums, prohibeixen llençar animals morts a bosc amb la qual cosa els voltors s’han quedat sense un mal cadàver que ficar-se al bec, circumstància que, quan la gana colla, ha de putejar considerablement. Les conseqüències no han trigat en arribar i ara els ramaders denuncien que els voltors s’han tornat assassins que ataquen animals vius per menjar-se’ls. Pel que sembla les bestioles s’han especialitzat en atacar vaques en el moment del part. Les vedelles recent nascudes no corren massa de manera que, més o menys, deuen de semblar-se a un cadàver a ulls d’un voltor famèlic. Naturalment als ramaders afectats pels atacs, com els que s’han trobat amb pèrdues per atacs d’óssos i llops, i que tampoc no tenen cap culpa, els ha faltat temps per demanar les reparacions econòmiques corresponents a l’Administració.
Una vegada més, mala peça al teler. Anem canviant les dinàmiques de l’entorn natural a una velocitat embogida sense reparar en les conseqüències dels desequilibris que estem produint i l’única solució que se’ls acut als cervells de guàrdia és anar posant pegats a cop de talonari. Tindrem boscos nets i polits com els jardins del parc de la Ciutadella, sense cadàvers lletjos que fan mal a la vista i a l’olfacte, i de moment anirem pagant menjadores artificials perquè els voltors no se sopin les vedelles vives, i les pèrdues als ramaders si tenim algun voltor mal educat i desagraït que no s’avé a dinar amb tovalló i coberts a les menjadores. I això durant quant de temps?
Va ser el meu pare qui em va ensenyar a estimar els voltors. Em va explicar moltes vegades que quan feia el curs de vol a vela a les instal·lacions militars de Monflorite, a Osca, els voltors els indicaven on estaven els corrents tèrmics que els ajudaven a guanyar alçada amb aquells avions sense motor. Així pujaven plegats, ocells i velers, i quan arribaven a l’alçada desitjada els pilots s’acomiadaven dels voltors picant-los des de sota amb les puntes de les ales dels seus avions, cosa que no els devia fer cap gràcia a les pobres bèsties. Coses que es fan als disset anys, suposo.
Jo no he pilotat mai un veler, només he anat de passatger, i quan vaig fer el curs de parapent no hi havia voltors que ens donessin un cop de mà amb els tèrmics –potser per això acabàvem rodolant per terra la majoria de les vegades-, però sempre m’ha fascinat veure’ls volar amb aquella elegància, aprofitant els corrents ascendents d’aire calent, dominant els tèrmics i els dinàmics per mantenir-se allà dalt sense a penes haver de moure un sol múscul de les ales. Fonent-se amb el vent, cavalcant sobre el silenci.
Els ibers consideraven els voltors intermediaris dels déus, i era per això que els lliuraven les despulles dels guerrers morts en combat, tal com s’explica al magnífic museu dedicat a Numància que hi ha a Sòria, una província que en sap molt de voltors, que per alguna cosa està allà el canyó del Rio Lobos. –Sí, quasi com la pel·lícula de John Wayne. A que mola?- Passin una tarda estirats a la gespa al costat de l’ermita de sant Bartolomé i de les coves que van habitar besavis nostres durant el paleolític, i perdin-se seguint les traçades dels grans ocells mentre solquen aquella blavor profunda, marca de la casa de les terres de Castella.
Si Richard Bach hagués vist aquest espectacle potser Joan Salvador seria un voltor. O serà perquè les gavines no mengen merda? Doncs això.

El vídeo d’aquesta setmana és tot un descobriment. Aquest xicot és de Connecticut, es diu John Mayer i el van nomenar per cinc premis Grammy en l'edició del 2007. El noi li va donar al hip hop abans de llençar-se a aquest estil més jazzy amb temes com aquest que sona: Vultures, és a dir Voltors.

A BANDA I BANDA

Els veia passejar entre les ruïnes, els que tenien una certa edat amb expressions d’interès vers el que estaven veient, cerimoniosos fins i tot, alguns d’ells. Els nens i adolescents, en la seva majoria, es limitaven a arrossegar les Nike sobre les pedres dues vegades mil·lenàries mentre sentien el balanceig dels cables blancs dels IPod que penjaven de les seves orelles. Tant podien ser a Roma com a Chicago. O a Ulan Bator. Tampoc no els culpo: tots hem tingut alguna vegada aquesta edat i el cap ple d’ocellots.

Em mirava, deia, les famílies americanes que recorrien els passadissos que dos mil anys enrere havien travessat apressats patricis i plebeus emocionats davant la idea de veure córrer una bona dosi de sang aliena, i podia imaginar què els passava pel cap. No m’era massa complicat perquè després de viure allà un parell d’anys crec conèixer una mica el seu tarannà. Em venia a la memòria, per exemple, aquella senyora de San Diego que em va confessar que havia palpat amb reverència la façana de Nottre Dame de París per sentir a les seves mans la sensació dels segles passats per aquelles pedres, o les expressions a les cares dels meus alumnes a la Universitat quan els explicava que Daroca, el nostre poble a l’Aragó, l’havien fundat els àrabs el segle VIII. Per una gent per la qual el concepte d’història comença el 1492, o millor encara, el 1620 amb l’arribada del Mayflower a Cape Cod, aquestes dates europees els resulten estratosfèriques, fora de la seva estructura cerebral, de manera que imaginin-se com es deuen de sentir a una ciutat com Roma, i més sabent que el que veuen no és de cartró pedra, ja saben: estil Las Vegas.

Molts americans, a poc que poden, viatgen a Europa al menys un cop en la vida. Ho fan per molts motius: la majoria per turisme, per conèixer de primera mà les nostres pedrotes més venerables, però també per conèixer les ciutats i els països dels seus avantpassats ja que, al cap i a la fi, i a excepció dels propis indis, la resta provenen tots plegats de la immigració. Molts ho fan també perquè els pares, o els avis, o els besavis van combatre a Europa a la primera o la segona guerra mundial, i potser encara hi són enterrats. Amés, una bona colla d’estudiants universitaris nord-americans busquen la manera de passar al menys un dels cursos de la seva carrera a alguna universitat europea, moltes vegades a Barcelona, etapes que, pel que m’explicaven, els proporcionen bons records, relacionats generalment amb nois/noies, segons el cas, i amb magnífiques festes a base de cervesa a dojo que fruïen astorats del fet que se’ls deixés beure alcohol abans de complir els 21.

Venen, com dic, i no ho fan necessàriament a l’estiu, entre d’altres coses perquè són prou civilitzats com per no aturar la nació durant el mes d’agost, com irresponsablement fem nosaltres amb aquella alegria -allà, a excepció dels centres docents, la màquina està en marxa dotze mesos l’any i la gent s’agafa uns dies quan pot per saltar el bassal-, i generalment saben molt bé el què venen a veure. És clar que també se’ns deu de colar alguna família de la mena d’aquella pel·lícula estúpida –‘Las vacaciones europeas de una chiflada familia americana’, em sembla que es deia l’esperpent, de l’inefable Chevy Chase, un actor que detesto especialment-, però en general són gent educada que no venen a mirar-nos amb suficiència, sinó a créixer aprenent de nosaltres i entre nosaltres.

Ells no tenen la nostra història i nosaltres no tenim els seus parcs nacionals ni, malauradament, la seva empenta i confiança com a societat. Però és que, a més, tots estem carregats de tòpics respecte als altres. A Catalunya, sense anar més lluny, hi ha platges que es diuen ‘Miami’ i qualsevol adolescent europeu ha somiat alguna vegada amb conduir un pick up per un passeig marítim amb línies de palmeres a banda i banda sentint els Beach boys, Kenny Loggins o els Red hot chily peppers, segons la generació. I per l’altra banda a La Jolla, per exemple, hi ha restaurants que anuncien terrasses amb vistes ‘mediterrànies’. Tenen el Pacífic i volen el Mediterrani. I viceversa. No hi ha qui ho entengui, però la cosa és així.

Importar el millor de la manera de fer de cada part cap a l’altra banda, sempre mantenint els tarannàs i les cultures ben definides, fora l’ideal, però per alguna raó diabòlica sembla molt més fàcil importar el pitjor. Estarem globalitzats però, per sort o per desgràcia, les dinàmiques de les societats, els costums i les tradicions de cadascú, i amb elles els seus defectes, estan molt arrelades. Amb tot resulta evident que quant millor ens coneguem, millor. Es fa necessari, doncs, empetitir l’Atlàntic travessant-lo tots plegats tantes vegades com ens sigui possible.

Aquesta joia es diu American land. Parla de gent que va creuar l'Atlàntic des d'Europa -des d'arreu, de fet- però no pas per fer turisme, sinó fugint de la gana. Molts hi van deixar la pell construint el país. És Bruce Springsteen, no cal dir-ho, amb The Sessions Band, en directe des de Dublin, la capital d'Irlanda. Si el meu 25% de sang celta es posa com una moto sentint aquesta peça, no m'imagino el que deuria sentir la gent que hi era en directe.

When in Rome...

When in Rome do as the romans do. Amb aquesta dita els americans tradueixen literalment el clàssic Cum Romae fueritis, romano vivite more, o com diríem per aquí, Allà on vas, fes com veuràs. Ja em sabran disculpar aquesta erudició de tómbola de fira de Festa Major, però és que em ve al cas perquè tinc tota la sensació de què si els amics ianquis, acostumats com estan a prendre’s les coses al peu de lletra, esperen aprendre dels romans per saber com comportar-se a l’antiga capital de l’Imperi, poden tenir seriosos problemes. A menys si, com fa pràcticament tothom, servidor inclusiu, es planten a Roma en els mesos de l’estiu.
La dificultat en l’observació dels usos i costums dels ciutadans romans ve donada pel fet que aquests, per motius perfectament comprensibles, arribats l’estiu es fan fonedissos, al menys de la rodalia de les zones turístiques de la ciutat. Més aviat, observant el trànsit, un diria que per tal de no interactuar amb els guiris es passen el dia conduint amb frenesia pels empedrats carrers de la ciutat a una velocitat que aquí tindríem per embogida, però que ells, en el seu paradís dels Scooters i dels Smarts amanit amb un pensament de Maserati, gaudeixen en la més absoluta de les normalitats. Policia inclosa.
Roma és excessiva en tots els seus aspectes. I plena de contrastos. Si el que es busca és una ciutat bolcada al disseny i a la modernitat, millor canviar d’objectiu pel viatge: quedar-se a Barcelona, per exemple, i flipar cada nit amb els colors de la torre Agbar. A Roma li agrada com és, que serà, dic jo, com els agrada als romans que sigui, i se li fot si els visitants arriben esperant-se que el mateix emperador Constantí els recullirà al peu de l‘avió a Fiumicino per portar-los a visitar la ciutat a bord d’una quadriga. Sorollosa, vital, alegre, despreocupada. Vetusta i descuidada en ocasions. Mediterrània militant.
Per una mala elecció involuntària vaig tenir la primera impressió de Roma, sota un sol inclement enviat pel mismíssim Júpiter, des de la sortida sud de l’estació Ostiense, amb aquells magnífics descampats enquitranats farcits de sots i males herbes. Veient allò un es demana com pot ser que Itàlia sigui un dels països d’avantguarda de la Unió Europea, però les sensacions són volàtils, gràcies als Déus, i a pocs referents de la infantesa que t’acompanyin en el viatge, i a poc sensible que un es pugui permetre ser encara a aquestes alçades de la pel•lícula, és fa agradable sentir com se superposen les emocions des de les Termes de Caracalla i el Circ Màxim, fins esclatar a l’interior del Coliseu, l’amfiteatre Flavi aixecat per Vespasià. Prop de 2.000 anys d’història en forma de pedrotes perfectament posades, testimonis de peplums de sang i fetge de debò i de berenars de cristians a mans de les pobres feres, que ja em diran vostès quin menú. Salvatjades que van donar pas al naixement d’una era que, tot ho apunta, està començant a trontollar.
Fins i tot nosaltres, els europeus, acostumats com estem a viure poc o molt envoltats de vells testimonis de la història, bavegem davant d’aquests monuments. Perquè, desenganyem-nos, Tarraco no era més que una sucursal. El pastís es tallava a Roma: les termes, el Circ Màxim, el Coliseu, el Fòrum, el Palatí... La mare dels ous.
Convé agafar-s’ho amb calma, perquè a banda de les pedrotes sagrades de la Roma clàssica, trobem les altres pedrotes, sagrades també en un altre sentit. El Vaticà s’ha de recórrer sencer, des del primer graó de l’escala que porta al mirador de la cúpula de la basílica de Sant Pere, fins el darrer racó de la Cripta on són enterrats els Papes. El Vaticà és, tot plegat, una impressionant exhibició del poder de l’Església, gens menystenible com sabem, però també és un espai de bellesa inabastable: Bernini, Miquel Àngel, Rafael... No m’estranya que Dan Brown quedés al·lucinat per aquest allau entre artístic i místic. Llàstima que la seva millor conclusió al respecte fos una història tan delirant com Àngels i dimonis.
Sant Pere i els Museus Vaticans, i la Capella Sixtina – Com es pot extasiar un amb Miquel Àngel en aquell ambient de llar d’infants cridaners i segurates demanant silenci? -. Però també Santa Maria la Maggiore i el Panteó, i la plaça de Navona, la d’Espanya, la de Venècia, el Trastevere, el Campo di Fiori...
Vaig gaudir de l’art i de la història de Roma. Ara, però, hauré de trobar un moment per tornar per gaudir de Roma i dels romans. Els hauré de buscar lluny del Vaticà i de la Fontana di Trevi. I haurà de ser, segur, a l’hivern. Llavors, amb el fred i la humitat, aquella pizza i aquell Cianti a la via San Giovanni in Laterano, amb un solitari Coliseu com a teló de fons, em sabran, sens dubte, més autèntics.

Per il·lustrar aquesta primera Homilia de la temporada, una de les escenes que més i millor han immortalitzat Roma al llarg de la història del cinema: en Marcello Mastroianni i la Anita Ekberg donant-se un bany ple de suau erotisme a la Fontana di Trevi des de la mítica La dolce vita de Federico Fellini. Segurament aquesta escena és també la culpable de què els voltants de la Fontana estiguin tan farcits de gent, restaurants i venedors ambulants de cinturons falsos de Dolce & Gabanna, que es fa difícil acostar-s’hi amb una certa comoditat.

Un cop més, potser a l’hivern...

Les cadelles i les venerables

Les velles m'han servit amb honor, i per això seran
recordades. Les noves encara no coneixen els camins
pels quals hauran d'escriure la seva història, que
serà la meva, però posen amb humilitat al costat de
les ancianes desitjoses de fer-se mereixedores, pas a
pas, aventura rera aventura, de formar part, algun
dia, dels meus millors records.
Així sia. Que els déus així ho vulguin.

Comencem temporada. Pocs millors que les velles rates dels Iron Maiden -les meves reverències per l'Eddie- per oficiar de mestres de cerimònia en aquest retorn. Die with your boots on. Quin millor desig per a qualsevol guerrer... sempre que sigui el més tard possible, és clar.

Moltes gràcies a tots els que heu deixat constància de la vostra presència aquestes setmanes i també als que heu entrat al blog i us hi heu passejat anònimament una estona.

Benvinguts a tots!!

Tornem a la brega!!

Vacances!

Convé tancar la parada uns dies, unes setmanes. Convé sortir a veure les coses sota la directa llum del sol; convé trepitjar els terrenys amb peus descalços perquè puguin recollir, amb tranquil•litat, les seves essències. Cal temps per col•lectar impressions i digerir-les per poder-les explicar després. Cal festa, per recordar-nos que som mediterranis, i això vol dir milers d’anys de saber fer les coses d’una forma determinada, que sovint el dia a dia de la temporada, cegats i impotents, ens prohibeix.
Fruïu dels elements i dels fonaments de les coses, de les sorpreses, dels imprevistos, dels somriures i de les carícies. És estiu. És temps de festa.
Fins ben aviat.

Fixeu-vos que també en la grisor més absoluta, hi havia ganes de pensar en la festa. Aquest és en Joan Manuel Serrat tancant un concert a la Fira d'Atraccions de Madrid els primers anys '70.

Meigas

Em sembla que mai no els havia explicat que em corre sang gallega per les venes. Deu de ser per això que sempre he sentit una forta simpatia sanguínia per tot allò que vingui de la part celta, sigui de Galícia, la Bretanya francesa, Escòcia, Irlanda o els Cèltics de Boston. A tall d’exemple em passa que el so d’una gaita aconsegueix disparar-me la sang de manera sorprenent per a mi mateix, sigui una Pibroch de les Highlands escoceses, o una composició de Carlos Núñez.
Si els he fet aquesta introducció és perquè darrerament dues amigues no vinculades entre elles m’han vingut a parlar d’estranyes llegendes i de dones sàvies que saben quins beneficis treure de certes herbes recollides en certes èpoques de l’any perquè serveixin d’ajut a persones necessitades dels seus serveis, elements aquests ben típics de la cultura celta i que, per tant, escolto amb afecte. Que part d’aquestes històries m’arribin d’una noia gallega no em sorprèn per motius familiars i, com explicaré després, perquè en una visita a Galícia vaig entendre que aquestes coses són allà tan normals com per a nosaltres anar a collir bolets a la tardor. Però el més curiós és que narracions similars m’han arribat també per part de gent amb origen andalús, de la província de Granada concretament, on l’ocupació àrab hauria esborrat tot rastre de cultures anteriors. El cas és que el poble en concret on, sembla ser, romanen aquests costums, va ser repoblat amb gents vingudes des de Navarra en temps de la Reconquesta. Si els ve de gust lligar caps els explicaré que va ser precisament a una població navarresa, Zugarramurdi, on el 1612 la Inquisició va jutjar i condemnar a la foguera dotze dones sota l’acusació de bruixeria en el que va ser un dels processos més importants i salvatges dels què es té notícia en aquest sentit a Espanya; el nostre Salem particular, com si diguéssim, però vuitanta anys abans; com sempre marcant tendències, que es diria avui en dia. El que vull dir finalment és que la paraula Akelarre els és prou coneguda als amics navarresos i, pel que es veu, de retruc, als seus descendents granadins.
Deia que aquestes coses em sedueixen per consanguinitat -de fet va ser ma àvia Andrea, que era gallega, qui em va ensenyar allò de què les meigas, ‘no existen, pero haberlas hailas’-, però també perquè en unes setmanes en les quals vaig treballar a Galícia no van tenir massa objeccions a fer-me veure el que hi havia de forma prou evident. Residíem aleshores a l’antiga escola de la RENFE a l’aldea de Bamio, just a sobre de Vilagarcía d’Arousa, i feia dies que un company, prou seriós a priori, havia assegurat, pàl•lid i amarat de suor, haver vist de matinada algú que l’observava des de l’exterior de la finestra de la seva habitació. La cosa no tindria més importància si no fos pel fet, fútil en principi, que el soci aquest pernoctava a un quart pis amb finestres sobre les fredes aigües de la Ria d’Arousa.
Aquest era l’ambient que es vivia a Bamio quan els dos periodistes que fèiem vida a tan tètric edifici vam ser convidats per uns amics a participar a una queimada amb conxuro incorporat a la platja de Vilagarcia. La distància entre l’aldea i la ciutat és mínima i es podia fer ràpidament a peu, fent drecera pel petit cementiri abans de seguir per la carretera fins on ens esperaven. Els nostres amics ens varen demanar com era que havíem baixat tan ràpid i els vam explicar l’atall que havíem fet pel cementiri, cosa que va provocar mirades incrèdules entre ells i expressions intranquil•les acompanyades d’advertències serioses en el sentit que mai més no féssim tal temeritat. Ja saben: les ànimes, els difunts, la Santa compaña i totes aquestes coses que empetiteixen els més terrorífics dels mites eslaus dels Càrpats. Tots parlaren excitats excepte una noia: una locutora de musicals de Ràdio Arousa, de la cadena SER. Andrea es deia, com la meva àvia.
El cas és que la nit següent havíem de baixar de nou a la ciutat, però aquesta vegada l’Andrea ens va venir a buscar. Vam iniciar el camí i vam fer drecera pel cementiri, com era el nostre costum, i ella va mantenir la conversa distreta sense donar cap importància al fet de travessar el camp sant. De nou a la carretera li vaig recordar rient la conversa de la nit anterior a la platja amb la idea que una DJ de ràdio, una noia culta i moderna, estaria molt per sobre d’aquestes coses quan, amb tota naturalitat, em va venir a explicar allò de què a ella no li podia passar res perquè cada any, per la nit de Sant Joan, recollia a bosc determinades herbes amb les quals feia determinats rituals protectors. Entre incrèdul i espantat li vaig preguntar si era una mena de meiga, i ella, mirant-me amb un suau somriure, em va contestar que, per favor, que les meigas no existeixen, però que ‘haberlas...’

Una bruixa molt especial de la meva infantesa va ser aquesta Witch Queen of New Orleans dels Redbone

El vídeo d'en Zip

La foto està presa a la regió de Bihac el 1995, al final de la guerra dels Balcans. El soldat que plora va descobrir que era l’únic supervivent d’una aldea musulmana quan la van recuperar als serbis. La imatge és del fotògraf nord-americà Ron Haviv.

En Zip, òbviament, no es deia pas Zip. Aquest no era ni tant sols el seu veritable nom de guerra. El seu nom, l’autèntic, ves a saber si el feia servir mai. El recordo petit i ros, amb dues cicatrius importants a un braç i amb algunes dents de menys. Es movia sense casc amb una moto de gran cilindrada per Hadzici, la nostra base d’operacions a disset quilòmetres de Sarajevo. Parlava poc i somreia menys.
Quan el vaig conèixer, en Zip tenia vint-i-sis anys i un currículum que posava els pèls de punta. La guerra l’havia agafat amb dinou anys enrolat a l’Exèrcit Federal Iugoslau. Quan la lluita va arribar a Croàcia es va començar a fer preguntes. Ningú no els explicava el perquè d’aquella guerra civil contra gent que havien estat els seus veïns, fins que va veure clar que després dels croats els següents serien els bosnians. Aleshores va desertar, va tornar a casa seva i es va allistar a les partides guerrilleres que tractaven de defensar la seva gent i el seu territori d’aquella salvatjada que algú va batejar aquells dies com a neteja ètnica.
En Zip i els seus comandos no es van passar la guerra aferrats a l’AK esperant que baixessin els txètnicks de les muntanyes. El seu grup es va especialitzar en operacions nocturnes com la que van fer prop de les pistes de salts d’esquí que s’havien fet servir l’any 1984 als jocs olímpics d’hivern de Sarajevo. La intel•ligència de l’Armja va advertir d’una trobada de comandaments txètniks a aquella zona, i els nois s’hi van acostar, van passar a ganivet als militars enemics, i van tornar a baixar. Això no m’ho va explicar ell. Aquesta història la vaig conèixer de gent de la Plataforma Solidària del Maresme aquí, abans del nostre viatge a Bòsnia el 1997. Ja els deia jo que en Zip no parlava massa.
Per comptes d’explicar batalletes, en Zip va considerar que la millor manera d’oferir-nos una aproximació de què havia anat la cosa dels Balcans era il•lustrar-nos amb un vídeo. Aquella no va ser l’única cinta que ens van passar en aquells dies, però la d’en Zip no era la gravació d’un que corre amb una escopeta a les mans per explicar després als nets que va anar a la guerra. La cinta d’en Zip era la guerra.
A banda de les notes que vaig prendre, la tinc tan fresca a la memòria que diria que podria reproduir-la sencera en la meva imaginació. Primer imatges d’una festa. Hi havia molts soldats molt joves, asseguts davant de llargues taules plenes de gots i ampolles de pivo (cervesa) i rakia. L’escena era molt llarga. La càmera anava repassat els rostres d’aquells quasi nens que cantaven i bevien per donar-se valor. Després es veia en acció un grup d’aquells nois, entre ells un Zip molt més jove que no el que mirava la televisió al nostre costat amb posat seriós. Per algun motiu se’m va quedar gravada la cara somrient d’un noi ros que portava unes ulleres d’aviador tipus Ray Ban. El grup pujava el vessant d’una muntanya boscosa com si actuessin davant la càmera que els anava seguint. Aleshores en Zip es gira a la càmera, demana silenci amb un dit a la boca i després, amb el mateix dit, assenyala muntanya amunt. De seguida el grup comença a disparar mentre avancen d’arbre en arbre. Uns minuts després s’acaben els trets i la càmera puja fins enfocar un tipus vestit amb una granota blava mort al terra amb un AK fumejant entre les mans.
Després se’ls veu en un paisatge nevat, posant-se una granota blanca per camuflar-se amb la neu, però de seguida canvia l’escena. El paisatge és de nou primaveral i els nois vesteixen uniformes mimetitzats. De fons se senten de tant en tant trets de fusell. Un que semblava haver-se avançat a explorar torna amb el grup i els avisa rient baix, com si se li acabés d’ocórrer una trapelleria. El grup corre endavant, sempre seguits de la càmera, fins que la vegetació obre una finestra sobre una clariana de bosc. A la clariana es veu un grup de soldats txètniks menjant. De seguida en Zip xiuxiueja uns ordres i ell i un altre aixequen els seus llençagranades RPG 7. Tots dos disparen al mateix temps, però només un dels RPG ha disparat. De seguida tots dos corren rient a amagar-se amb els altres. La càmera no corre. Es queda i grava des de la clariana. Quan el fum s’esvaeix, els cossos dels soldats serbis estan estirats pel terra de qualsevol manera.
Al final de la cinta hi havia un programa de televisió on sortien imatges de soldats locals caiguts durant la guerra sota una música que recordava una mena d’himne. Un dels que sortia a les imatges, somrient enfilat a un camió, aguantant l’AK amb una mà mentre feia el senyal de victòria amb l’altre, era el noi ros de les Ray Ban. En veure’l a la tele, en Zip ni va parpellejar. Aquell devia ser un altre dels cadàvers que l’acompanyaven dia a dia en la seva existència d’ex-combatent.

Miss Sarajevo dels U2, amb en Luciano Pavarotti

ELS MARESMEHOES CAVALQUEN DE NOU!!

Al menys els indis tenien motius per atacar aquells trens del Far West

Resulta encoratjador comprovar que les millors tradicions no només es mantenen sinó que fins i tot algunes d’elles fan com els bons vins i es perfeccionen amb el pas dels anys. Llegeixo aquests dies que les bretolades de tota la vida als trens de Rodalies continuen tenint esforçats executors que no només recullen les fines artesanies de generacions anteriors sinó que, renovació obliga, n’afegeixen de noves al vell repertori per a desesperació de responsables de RENFE, acolloniment dels soferts usuaris i admiració de l’observador que creia haver-ho vist ja tot.
Vostès recordaran la informació que recollia el Periódico de Catalunya el passat 5 de juny segons la qual uns individus es dedicaven a llençar pedres contra un comboi de RENFE just a l’alçada de Premià de Mar. Una de les pedres, de dos quilos de pes, va trencar una finestra i va ferir a un jove que viatjava al tren. El noi va haver de ser portat a l’Hospital de Mataró perquè el guarissin les ferides. El cas és que aquest va ser el darrer atac del mateix tren en un viatge nocturn que ja va sortir tard de Barcelona a l’espera que la policia no s’emportés a un conjunt d’individus que s’aplicaven a repartir llenya a altres usuaris del mateix comboi. Però és que abans d’arribar a Premià el conductor del tren, sant baró, va haver de baixar per treure unes tanques metàl·liques que algú havia disposat al mig de les vies, sens dubte per demostrar amb els resultats de l’impacte alguna complexa teoria física. Explica la crònica de El Periódico que quan el tren es va aturar després de la pedrada que va ferir el noi, alguns passatgers van treure el nas a l’exterior per veure què passava i es van trobar amb una pluja de pedres, de manera que van tornar al tren i aquest va fugir direcció Mataró, rodes ajudeu-me.
A finals dels anys vuitanta feia una secció a un magazín de la Ràdio que es deia La Poltrona, i que podria considerar-se un prototip d’aquestes Homilies Paganes. En aquells dies jo havia viscut personalment un atac a pedrades similar en un trajecte en tren de Mataró a Premià, en aquesta ocasió a plena llum del dia. El succés em va inspirar una Poltrona, prou irònica, segons la qual els indis Maresmehoes haurien trencat unilateralment el tractat de pau signat llunes enrere amb el Consell Comarcal, i es dedicaven a atacar els trens de Rodalies que travessaven el seu territori, aterrint els pobres viatgers que viatjaven confiats en el tractat de pau i en la protecció de la Cavalleria Comarcal.
Imaginin-se que tant d’anar amunt i avall amb els trens de Rodalies per la línia de la costa m‘ha permès de ser testimoni de situacions de tots colors. Per suposat que sempre hi ha dies i hores especials en els quals el senzill fet d’agafar un tren de Rodalies s’enriqueix amb un plus de surrealisme; moments en els quals un pot ser testimoni de situacions impossibles en un altre trajecte. Així d’una volada, i a banda del referit atac indi a pedrades, se m’acut haver vist un artista de l’esprai reinterpretant la decoració interior d’un vagó en un moment de frenesí creatiu, a un grupet de caps rapats executant una performance consistent en ajupir-se i ensenyar-se els culs entre ells i a la resta del respectable, o a una parella desenvolupant pràctiques amatòries que farien envermellir al mismíssim Tinto Brass, per posar només alguns exemples.
Però els meus records més especials al respecte, aquells que rememoro amb un somriure i els ulls humits per l’emoció, són els que corresponen als trajectes en tren cap a Arenys de Mar per gaudir de la revetlla de Sant Joan. Eren els anys vuitanta i servidor, com un munt de gent de tota la comarca, tenia el costum de passar la nit més curta de l’any a la Riera d’Arenys davant de la fàbrica del Calisay, gaudint de la música de La Salseta del Poble Sec. El trajecte es feia en tren, encara d’aquells que permetien de portar les finestres obertes, i en més d’una ocasió el comboi en el què viatjava havia estat atacat per comanxes maresmencs armats, no només amb pedres, sinó que també amb armament més sofisticat, com ara coets que tractaven de fer entrar per les finestres obertes d’aquells vagons farcits de gent dreta. Val a dir que els colons, soldats de la cavalleria comarcal, trampers, sheriffs, ràngers i cowboys que anaven a ballar amb la Salseta, responien aquelles agressions xiricahues llençant també coets des de l’interior dels vagons. Si mai no va haver una desgràcia va ser perquè Manitú no va voler.
Han passat vint anys i podem consignar no només que continua havent brètols, sinó que aquests són, a més, cada dia més cafres. Al menys els indis tenien motius per atacar aquells vells trens del Far West.

Night train, dels Guns n' Roses

Aquesta és l'Steve Miller Band i la cançó Fly like an eagle.

Sobren els comentaris.

Bon vol per sempre, Josep Maria!!

En Josep Maria Molina als estudis de la Ràdio el 30 d'abril del 2004

El darrer vol d’en Josep Maria Molina

Era el mes de juny del 1989, ara farà, doncs, 18 anys. El meu company d’aventures Blue Raider i servidor havíem tornat al poble després d’una d’aquelles classes del curs de parapent kamikaze que estàvem fent a la rodalia del Turó d’en Baldiri, al costat de Sant Mateu. Masegats però feliços, com sempre després d’aquells vols tan breus com gojosos, van anar al bar Marina de la Plaça de l’Ajuntament a fer unes cerveses per celebrar que, malgrat els aterratges forçosos pendent avall, encara podíem caminar per nosaltres mateixos, per bé que recolzant-nos l’un en l’altre. Coneixíem tothom al Marina, i tots ens demanaven per les circumstàncies del darrer vol, o més aviat pel seu final evidentment accidentat. Un dels presents es va adreçar a en Josep Maria Molina, que ens escoltava fent un cafè recolzat a la barra, amb aquell somriure trapella que tenia darrera de la barba tan típic d’ell, i li demanà si ell no volava en parapent. I en Josep Maria li contestà que ell més aviat procurava tenir sempre els peus a terra.
Aquesta vella anècdota em va venir a la memòria envoltada d’un tel macabre quan vaig saber que el diumenge en Josep Maria Molina s’havia matat en un aterratge d’emergència amb la seva avioneta al costat del refugi Malniu a Meranges, a la Cerdanya. Sí que era cert que en Josep Maria tenia els peus al terra, perquè malgrat la seva passió per l’aventura i una certa addicció a l’adrenalina, el seu sentit de la responsabilitat i d’una certa prudència havia de ser prou patent. Difícilment sinó hauria arribat als 58 tacos d’una sola peça després dels paracas, les expedicions als Andes i a l’Himàlaia, amb en Toni López de Haro i la resta de la banda, les motos, els cavalls, el vaixell, les voltes al món i l’aventura probablement més dura, la de ser alcalde de Premià de Mar entre el 1983 i el 1987.
Va ser aleshores quan el vaig conèixer. En aquells anys ell tenia un Land Rover Ligero descapotable de color taronja que em tenia el cor robat. Un dia que el vaig trobar aparcat al carrer me l’estava mirant quan va arribar en Josep Maria, i com si em conegués de temps enrere me’l va estar ensenyant. Recordo que em va explicar rient com resultava de pràctic entrar amb aquella bèstia per la Gran Via de Barcelona perquè tothom s’apartava al seu camí. Anys després, una nit, li van cremar el Ligero que estava aparcat a prop de casa seva al carrer de Sant Antoni. Així se les gastaven alguns al Premià els anys vuitanta.
Després de la conversa del Ligero la meva relació amb ell va ser ja des de Ràdio Premià de Mar on jo havia entrat el maig del 1985. El juliol d’aquell any, just després d’inaugurar la Ràdio, en els darrers dies de la Festa Major va marxar amb l’expedició del Centre Excursionista de Premià al Tadjikistan, aleshores encara república soviètica, per assolir el pic Communizm a la serralada del Pamir. Un membre d’aquella expedició, un alpinista valencià que s’hi havia afegit a darrera hora, va morir en una caiguda després de fer el cim. Aquí va arribar la notícia de què havia mort algú, però no sabíem qui, de manera que el nostre bateig de foc com a periodistes van ser aquelles llargues guàrdies a l’espera de notícies des de la Unió Soviètica. Quan van tornar, en Josep Maria va dir en una entrevista a la Ràdio que potser no pagava la pena de córrer aquells riscos. El 1988, un any després de deixar l’alcaldia, formava part de l’expedició de Premià de Mar al Manaslú, un dels 8.000 de l’Himàlaia. Així era en Josep Maria.
En els darrers dos dies he entrevistat força gent demanant-los que ens parlessin d’en Josep Maria. Sempre es recullen panegírics en aquests casos, però amés em semblava necessari que quedés d’ell un record que anés molt més enllà d’aquell alcalde al qual li van penjar una història estranya sobre unes palmeres que van anar a parar a la Croisette de Cannes. D’aquestes declaracions em quedo amb les paraules del seu amic i primer secretari dels socialistes de Premià de Mar, en Josep Maria Anguera, quan deia que en Molina era massa arrauxat per ser polític. I també amb les d’en Joan Antoni Sòria, el representant d’Iniciativa per Catalunya a la meva tertúlia política dels dimarts, que parlava d’en Josep Maria com d’un líder nat, però també com el que els americans en dirien un maverick, un que va a la seva. Deia en Sòria que allà al tanatori, ja dins del taüt, al Josep Maria Molina se li havia quedat un somriure a l’expressió de la cara. Potser perquè en el darrer moment va saber que havia pogut salvar els passatgers del seu avió, o perquè havia mort fent una d’aquelles coses que el feien feliç. O potser perquè sabia que ja no li cal tenir els peus a terra, i pot volar on vulgui sense necessitat de cap estúpida avioneta.

El vídeo d'aquesta setmana és una gran cançó de la Dolores O’Riordan al capdavant dels seus Cranberries i es diu, oportunament, Promises.

Una de les cartelleres municipals de Premià de Mar

Promeses

És el que té dedicar-se a aquest negoci i al mateix mitjà durant tant de temps. Aquest mes de maig haurà fet tants com vint-i-dos anys que treballo a Ràdio Premià de Mar, comptant els dos anys de la meva feliç diàspora californiana. Això vol dir que, amb les que tot just acabem de deixar enrere, he viscut en primeríssima línia sis eleccions municipals. Totes elles amb les seves més o menys sorolloses pre-campanyes, les campanyes amb els seus espais gratuïts a la Ràdio, les presentacions de candidatures i els debats entre els alcaldables, les seves jornades de reflexió, les jornades electorals i després, els processos de negociació de pactes per governar fins arribar al dia de la constitució del nou plenari. Per cert, el proper, el dissabte 16 de juny.
Comprendran que sis municipals -i aquí no parlem d’autonòmiques, generals, europees ni referèndums diversos-, donen per a un anecdotari més que potent, però amb la saturació electoral que portem a sobre tots plegats, millor deixar les històries de tantes votacions per una millor ocasió. En qualsevol cas, si un element han tingut en comú els sis comicis electorals locals en els quals he treballat fins el moment és que tots ells s’han donat, més o menys, en les mateixes dates. Fixin-se si no: 10 de juny del 1987; 26 de maig del 1991; 28 de maig del 1995; 13 de juny del 1999, 25 de maig del 2003 i, finalment, el 27 de maig passat. Les dues primeres, en una època en la qual tot era una mica més anàrquic, es van celebrar el 3 d’abril del 1979 i el 8 de maig del 1983. Totes a finals de la primavera, just quan els cants de les sirenes estiuenques comencen a omplir-nos els sentits.
I ara, ja ho veuran, passarà el que sempre ha passat cada quatre anys just després d’aquests comicis. Es tracta d’un curiós procés de metamorfosi dels nostres carrers que es dóna, precisament, en aquests dies. Compto que vostès –imaginin-se servidor- estaran prou farts de trobar-se a tothora i en qualsevol cantonada amb els rostres més o menys agraciats, millor o pitjor fotografiats també, d’aquells que fins diumenge confiaven a ser el proper alcalde de la ciutat. Les banderoles i les pancartes que pengen d’arbres i faroles, les que han sobreviscut tota la campanya a les inclemències del temps i dels vianants desafectes a tal o qual candidat, seran les primeres a desaparèixer, entre d’altres coses perquè si no acaben amb elles els vianants o els propis partits, ho faran els soferts treballadors de la brigada municipal. Però quedaran encara els cartells, el suport més antic, el pioner tant de la propaganda electoral com de la publicitat comercial. Enganxats a les seves cartelleres –per fortuna costums bàrbars com les enganxades a parets i arbres semblen haver passat a la història-, els rostres dels candidats podrien romandre allà immòbils, amb els colors perduts per l’acció dels raigs solars, esdevenint un veritable anacronisme amb l’arribada de l’agost o, pitjor encara, amb les primeres pluges de la tardor.
Això, però, mai no arriba a passar perquè just després de les eleccions, de vegades una mica abans i tot, els cartells electorals queden sota d’altres pòsters que venen a publicitar les primeres activitats festives de l’estiu. Aquesta vegada els primers en arribar als taulers d’anuncis municipals han estat la gent de De bòlit amb els cartells del seu Rebombori pel primer cap de setmana de juny, però de seguida vindran els anuncis de casals d’estiu, festes a discoteques o a les guinguetes de la platja, o dels concerts a la Illa Fantasia.
De mica en mica, doncs, els cartells amb les fotos dels candidats quedaran amagats sota les diferents capes de paper d’altres pasquins, promeses d’aquelles alegries que cada any ens esforcem en creure que ens han d’arribar de la mà de l’estiu, i que tenen el mal costum de no acabar de materialitzar-se mai. A mida que anem acumulant anys anem entenent que els somnis de les nits d’estiu són, malgrat felices i rares excepcions, cosa de Shakespeare i no de la vida real però, tossuts, ens seguim agafant a l’esperança. Poc o molt, volem creure, alguna cosa acabarà quedant de tanta promesa, mentre el gruix de papers va creixent i els cartells electorals, i també els de l’estiu, resten soterrats en un sepeli vertical de paper fins que la rasqueta d’algun treballador de la brigada ho treu tot i el cicle torna a començar. Aleshores els taulers s’omplen de nou de promeses de paper, electorals o lúdiques que alguns, caparruts i il·lusos encara que tocats per tanta decepció, lluitem per seguir creient per pura necessitat de creure. Com si sempre fóssim al primer dia de les vacances d’aquells llargs estius perduts de l’adolescència.

Descarregar l'Homilia

Avui per il·lustrar l'Homilia, dos vídeos. Immediatament a sota d’això hi ha una actuació de La Unión amb el seu títol més tintinero: Sildàvia. L’actuació correspon al mític programa de TVE ‘La bola de cristal’. El segon vídeo és la careta de la sèrie de dibuixos animats d’en Tintín. Personalment sempre he preferit llegir Tintín que no veure’l en moviment. Ja veurem què passa amb les pel·lícules que ens anuncien.

Els meus Tintins

Hores d’ara ja us haureu assabentat que el 22 de maig en Georges Remí, el creador d’en Tintín, hauria acomplert cent anys. Ho dic perquè és difícil no haver sentit res, amb Europa sencera farcida aquests dies d’exposicions de tota mena per commemorar el centenari. Les agendes estan plenes de conferències sobre el reporter que mai va escriure una sola crònica i el seu gos, i fins i tot s’ha anunciat la realització de tres pel·lícules amb aventures del personatge amb la darrera tecnologia digital, una de l’Spielberg, una altra d’en Peter Jackson i una tercera amb un director encara misteriós. Jo mateix no m’he sabut estar i m’he fet amb el magnífic especial que ha editat La Vanguardia sota el títol de Tintín vive, això sense comptar l’especial tintinero que es van marcar els companys del Sound System el dimarts a la Ràdio.
A mi en Tintín m’ha acompanyat de tota la vida, de manera que no és pas un descobriment. La majoria dels meus volums tenen encara el llom de tela de colors diferents, com eren els que publicava l’editorial Joventut en els anys seixanta i primers setanta, de manera que quan dic que aquí l’amic m’ha acompanyat de per vida, ho dic en un sentit físic i literal. Naturalment que tinc també dels nous, els de llom de cartró groc, els que he comprat jo mateix per anar completant la col·lecció. Grans històries, sens dubte, però aquells al costat dels quals vaig créixer, els que em van acompanyar al llit durant tantes grips i angines infantils, tenen una pàtina especial, la del mirall on em volia veure reflectit jo mateix quan fos més gran.
Són dotze. Desconec si el pare els comprava seguint algun ordre especial, o si els títols eren triats a l’atzar o senzillament a mida que els trobava al quiosc. Un d’ells, ‘L’orella escapçada’ –curiosament un dels únics dos que tinc en castellà, l’altre és ‘L’illa negra’-, sí que va arribar per un motiu concret com va ser la commemoració del tall considerable que em vaig fer a l’orella esquerra a la meva classe de primer d’EGB del Divina Pastora de Premià, un incident del qual encara conservo el llibre de Tintín i una simpàtica cicatriu. La resta acostumaven a arribar els diumenges i els comprava al quiosc d’en Graells al Cami Ral en aquelles passejades de després de missa de les quals ja n’he parlat alguna vegada. Aleshores em mancava temps per arribar a casa i començar a endinsar-me en una nova aventura: ‘El ceptre d’Ottokar’, amb una Sildàvia que ja apuntava els drames balcànics que van venir després; ‘El cranc de les pinces d’or’, on apareix el meu reverenciat capità Haddock a bord del buc Karaboudjan; ‘L’estel misteriós’, amb tots aquells meravellosos científics tronats en expedició polar darrera del Calixteni; el tràfic d’estupefaents als ‘Cigars del Faraó’; els inques supervivents del ‘Temple del Sol’; la ja explosiva situació a l’Orient mitjà amb ‘El país de l’or negre’; la recerca del tresor –molt més romàntica que les que fa en l’actualitat l’empresa nord-americana Odissey- al ‘Tresor de Rackham el Roig’; el tràfic d’esclaus i el Mosquit metrallador d’en Piotr Szut a ‘Stoc de coc’; el rescat d’en Xang al Tibet i ‘Les joies de la Castafiore’, un dels meus favorits tot i que, ben mirat, al cap i a la fi no hi passa res.
Aquests van ser, són encara, els meus Tintins més especials, els títols de pota negra, amb aquell català que aportaven les traduccions des del francès de Joaquim Ventalló i que van ser la meva primera escola de català quan el meu univers, com el de la majoria, era absolutament en castellà. Un català encara no normatiu, ple d’expressions que avui sonen carrinclones, i que em provoquen somriures de sincera simpatia quan repasso, encara ara, aquests vells volums.
Les aventures de Tintín ens arribaven també, aquesta vegada en castellà, mitjançant una revista del mateix títol –Semanario para jóvenes de 7 a 77 años, deia a la portada-, que editava la pròpia editorial Joventut. A aquesta publicació, a banda de les presències tintinianes a Amèrica i al Congo, vam tenir també la saga de la Lluna i, a més del periodista belga, teníem entre d’altres la presència de l’indi Umpah-Pah, de Goscinny i Uderzo, els creadors d’Astérix, així que ja sabeu d’on van treure el nom els de la banda de l’Adrià Puntí que, al cap i a la fi, té la meva edat i, per tant, referents similars.
Tornaré a escriure sobre en Tintín ben aviat perquè em queden moltes impressions per explicar. L’individu aquest de tupè estrany i els pantalons de golf em va formar com a persona molt més que altres models diguem-ne oficials. Avui potser hauria d'haver escrit unes paraules per l’Hergé en el seu centenari, però el record de les aventures compartides és una qüestió d’honor, i té prioritat absoluta.

Un centenari com aquest bé es mereix una celebració especial. Aquí us deixo amb en Bruce i el seu Born to run, un tema carregat de significat fins la darrera nota.
En l'aniversari de Barrancolobo, la Lluna deixaria la caçadora de cuir a la cadira i saltaria sobre la barra del Rata Vinçon per ballar-la amb en Peter, mentre la resta de pilots els aplaudeixen i en Viejo els obre dues noves cerveses a la seva salut.

100

Ostres! Doncs res, que anava a arxivar el darrer article –una cosa sobre Georges Remi, l’Hergé, i –finalment- en Tintín-, quan em trobo que aquesta és l’Homilia que fa cent. 100! Els déus saben que no sóc un maniàtic dels aniversaris ni dels números rodons, però de sobte m’ha semblat que fer cent coses, aquests articles en el cas que ens ocupa, setmana rera setmana de forma disciplinada des del novembre del 2004, especialment tenint present el sentit de la disciplina que em caracteritza, bé valia un comentari, i fins i tot una celebració, voto a bríos! L’Hergé i el seu centenari el deixaré per la setmana que ve, que no crec que m’ho tingui present.
Es tractava, en aquell fosc any de Nostre Senyor de 2004, de fer un exercici de pràctica. És clar que a la Ràdio redacto notícies o intros a programes de forma continua, però no és un mitjà que sigui especialment procliu a la literatura, i menys encara els informatius. Ja saben: frases curtes, verbs senzills, paraules entenedores al primer tret, fugir de les derivades, res que pugui despistar a l’oient que no té manera de tirar enrere si no li ha quedat clara una expressió o una paraula. Així són les regles del mitjà i no hi ha més que complir-les. El cas és que després de mesos d’inactivitat literària per motius que ara no venen al cas, necessitava complicar-me la vida amb l’obligació d’escriure un parell de pàgines a la setmana sobre qualsevol cosa que se’m passes pel cap. Un mica com al cole: ‘A veure, per demà dues pàgines escrites sobre les vostres vacances d’estiu’. I així cada setmana.
I així va començar, primer com a secció del magazín ‘Premià batega’, que vaig estar fent a la Ràdio fins el 2006, i després dins ‘L’anem de cap de setmana’ que faig ara els divendres. L’evolució de les Homilies ha estat tan heterodoxa com tantes coses que m’envolten, deu de ser cosa del meu caràcter outsider. Aquests exercicis, creats per ser llegits, van créixer essent escoltats a la Ràdio, fins que el 24 d’abril de l’any passat –el dia després de Sant Jordi tot i que, ho prometo, va ser pura casualitat-, em vaig iniciar en els rituals de la blogsfera i ara ja fa més d’un any que les Homilies es poden llegir també per internet. I encara un any després, en aquest Sant Jordi, i aquesta vegada sí de forma conscient, una selecció d’aquestes petites criatures, algunes de les més antigues, es van fer lloc al meu llibre ‘Nacional 330’. Un exercici per tenir la neurona literària mínimament ocupada ha acabat tenint presència radiofònica, al ciberespai i, el que m’impressiona molt més, en forma física entre les pàgines d’un llibre. Ves per on!
I en aquestes estem quan em trobo redactant la que porta el número 100 al davant. Són, doncs, dues-centes pàgines en les quals hi caben pensaments molt diversos; molts records, sobretot, retrats de gent que ja ha marxat, espero que cap a móns més feliços i menys complicats que aquest; paisatges que em van deixar bocabadat fins el punt d’emocionar-me només amb la seva contemplació en silenci; aventures, racons, petits trossos de paper que els anys han convertit en tresors, nostàlgies californianes, la pols als campaments Polisarios del Sàhara, les llàgrimes a Illidza comprenent l’horror de la guerra, els meus herois com Simon Wiesenthal o -properament- Garbo, la serena delicadesa d’aquelles àvies que berenaven a L’Hostalet de Canet, o agraïments surrealistes, tot i que sentits, com el que vaig dedicar a l’Eddie, la mascota dels Iron Maiden, pel cop de mà que em va donar aquella vegada quan estava a l‘exèrcit. Jo què sé! Qualsevol cosa, sempre que tingui la virtut de tocar-me mínimament la sensibilitat, sota l’única condició de ser honest amb mi mateix.
I malgrat això, i tot i fer-me feliç, escriure les Homilies cada setmana no acaba de ser fàcil. Vull dir que un ha de tenir la idea més o menys madura i trobar el moment d’asseure’s davant del portàtil després de la feina i de vegades, entre una cosa i l’altra, perquè m’he passat les tardes escrivint altres coses, fent fotos, o esport, o amb els amics, s’acosta el deadline i l’article ha d’estar enllestit per sortir per la Ràdio i per penjar-lo al blog, i el més calent és a l’aigüera i toca apretar. I de vegades, què volen que els digui? També fa mandra. Però aleshores un se’n recorda que hi ha gent allà fora que espera sentir o llegir aquestes Homilies, poca o molta, no ho sé, però que en cap cas no els puc fallar, i aquest pensament, el respecte per aquests oients i lectors, em posa les piles per graponejar una altra vegada el teclat de l’ordinador. De manera que a vostès, els que estan a l’altra banda de tant de misteri tecnològic, moltes gràcies per fer possible aquest centenari.

La Bèstia, dissabte al matí fent uns banys de sol a la Mar Bella

La Bèstia i jo

Fa unes setmanes que la Bèstia, la meva bicicleta, i servidor hem reactivat una relació que havia passat per moments prou baixos en els darrers mesos. Una fredor sentimental de la qual, he de reconèixer-ho, he estat jo l’únic culpable.
Després d’instants feliços i inoblidables la passada primavera, per allò tan habitual entre les parelles d’experimentar amb la novetat, van arribar les passions que solen acompanyar els mesos de l’estiu. Diuen que els indis americans quan van veure per primera vegada els soldats espanyols muntats en cavalls van creure esparverats que es tractava d’una sola i terrible criatura. Així ens devien d’haver vist a la Bèstia i a mi a sobre d’ella, i així ens devien de considerar els banyistes de les meves platges, la de la Mar Bella a Barcelona i la de la Musclera a Arenys de Mar, equidistants ambdues a vint quilòmetres de Premià de Mar, al sud la primera, al nord la segona, ideals perquè la dolça experiència d’un dia de platja impliqui, amés, un bon parell d’hores de pedalar la Bèstia en recorregut d’anada i tornada. I entre pedalada i pedalada, tots dos despullats sobre la sorra daurada, jo amb la meva novel·la i la meva música i ella, feliç, amb les seves rodes assenyalant el cel.
Però va arribar de la tardor, i amb ella van venir algunes pluges i els primers freds, i amb una cosa i l’altra, sense que pogués identificar amb precisió el moment exacte en què va començar, el distanciament va ser progressiu i sense aturador. La Bèstia va acomodar-se, amb una posa digníssima com correspon a la seva categoria, tot s’ha de dir, al seu racó del meu apartament, amb el manillar recolzat en una de les prestatgeries que tinc plenes de llibres i fotos, i allà es va quedar, hivernant resignada i pacient mentre jo dedicava el meu temps d’esbarjo a qualsevol cosa, excepte el massatge amatori i continu dels seus pedals. Justament el que ella, soferta, esperava de mi.
Ja era massa tard quan vaig descobrir que, amb una relació d’acció/reacció diabòlica, quant més menystenia a la Bèstia, a mida que passaven les setmanes més augmentava el perímetre de la meva cintura. El mirall de la meva habitació -un cínic de mena-, i la meva bàscula de bany han estat testimonis muts de tal descens als inferns de l’estètica i, de pas, d’aspectes gens menyspreables de la salut.
I així va passar el plujós novembre i el fred desembre, amb les seves hipòcrites festes de Nadal. El gener va ser llarg i antipàtic, com ho sol ser cada any, i amb l’arribada del febrer, despreocupat com em sentia, vaig voler repetir una experiència ja viscuda l’any passat: la cursa de cinc quilòmetres que es fa a Granollers coincidint amb la seva mitja marató. Cinc quilòmetres, a penes un sospir en altres temps, es van convertir en una feixuga successió de passes massa lentes pel que la meva memòria cruel em venia recordant, metre a metre, com jo mateix els havia corregut en el passat. Aquell dia vaig arribar a casa -cansat, quasi miserable- amb un tallavent i una samarreta tècnica nous que estava convençut de no haver merescut. Aleshores la vaig mirar a ella, immòbil des de la passada tardor. La Bèstia podia, quasi diria de devia, riure’s de mi, però no ho va fer. Quieta al seu racó, rodejada de llibres antics i de fotos de gent que ja ha canviat d’aspecte, va mantenir-se dreta i orgullosa. Esperant que jo hagués après alguna cosa.
El mes de març era el primer aniversari de la Bèstia. Trist i avergonyit pel meu comportament inexcusable vaig voler regalar-li una posada a punt que, tenint en compte que tenia el segon plat doblegat, amb els recanvis i tot plegat em va costar una pasta. Però tractant-se de regals sentits, l’important mai no és el preu sinó la intenció i estic convençut que ella, femenina com és malgrat el seu aspecte agressiu i salvatge, va captar de seguida el meu penediment pel meu distanciament hivernal. Des d’aleshores hem començat a sortir plegats una altra vegada. Tímidament i amb dificultats al principi, però no li puc pas retreure. Ara sembla que la fluïdesa torna a presidir las nostra relació i ja hem tornat a cobrir de nou les distàncies que separen Premià de Mar de la Mar Bella i la Musclera.
Encara ens queda força primavera per davant, i després tindrem l’estiu. No sé si compartirem les vacances plegats, però de ben segur la Bèstia em portarà moltes vegades a gaudir de les meves, perdó, les nostres platges. Després vindrà una altra tardor. Espero que per aleshores jo hagi assolit una maduresa suficient com per mantenir una relació satisfactòria i adulta amb la meva bicicleta; com per estar a la seva alçada de compromís quan arribin les dificultats de la mà de les pluges i els primers freds i assaltar, junts, les nostres muntanyes.

En Cho Seung-hui amb posa tarantiniana al vídeo que va fer arribar a la NBC

Agressivitats

Va ser fa tot just dues setmanes i ja sembla que hagués passat els anys 70. Vivim d’una manera tan vertiginosa, especialment els que estem enganxats als mitjans de comunicació, que les notícies ens caduquen més de pressa que els iogurts d’oferta. Em refereixo a la gesta del tarat aquell, un estudiant coreà de vint-i-tres anys anomenat Cho Seung-hui, que el 16 d’abril passat va agafar les seves pipes, una Walther P22 i una Glock de 9 mil·límetres, i abans de suïcidar-se va matar a trenta-dues persones, alumnes i professors de l’Institut Politècnic i Universitat Estatal de Virgínia, més coneguda amb el sobrenom de Virgínia Tech.
La matança va fer córrer els preceptius rius de tinta sobre els detalls del succés, sobre la pertorbada personalitat de l’assassí i, una vegada més, sobre l‘eterna història de la lliure circulació d’armes als Estats Units. I això ha durat fins que les diàries carnisseries a l’Iraq, les eleccions presidencials franceses o la detenció de la folklòrica Pantoja han passat al davant a les capçaleres dels informatius. Precisament és per aquestes coses que m’agrada de tenir aquest espai de reflexió setmanal, no tant per donar unes explicacions que no tinc, com per tractar d’ordenar els meus pensaments sobre fets com la salvatjada de Virgínia.
I la veritat és que no m’ha estranyat gens ni mica que passés el que va passar. De fet l’única diferència amb el dia a dia dels carrers de certs barris americans -com asiàtics o africans, encara no tant europeus- és que aquí ens hem trobat amb trenta-dues morts innocents en un espai físic limitat al campus d’una universitat d’elit i en un termini de temps terroríficament curt. Però les estadístiques són tossudes, segons vèiem al ’60 minuts’ al Canal 33, als Estats Units hi ha 11.000 homicidis cada any i, el que resulta més terrible, setze adolescents moren a trets cada dia als carrers dels cinquanta estats de la Unió. No em posaré a repetir el que s’ha dit milers de vegades sobre el control d’armes, o sobre que els americans són així o aixà. No tinc la solució al problema. El setze d’abril la meva ment va viatjar al meu campus, el de la Universitat de Califòrnia a San Diego, va recórrer els College on dormen els estudiants i les classes on tractava d’ensenyar espanyol a tots aquells nois i noies, ianquis, mexicans, vietnamites, japonesos i també coreans, i posaria la mà al foc per qualsevol d’ells. No podia ni tant sols imaginar –i mira que en tinc d’imaginació- a cap d’aquells xicots fent cap malifeta més enllà de l’execució de les prohibides cabrioles amb l’skateboard a les escales d’entrada als laboratoris de biologia. Però si algun d’ells estigués creuat i es trobés amb una Glock entre les mans... ves a saber. Sempre m’ha semblat que qui té un arma tard o d’hora l’ha de fer servir.
Molt em temo, però, que el problema no està només en les armes. Si en Cho Seung-hui per comptes de la Walther i la Glock hagués tingut un tros de tub de plom, potser només hagués mort un parell de persones, a banda que hagués tingut greus problemes per suïcidar-se. Potser el drama no seria tan elevat, però el fracàs humà hagués estat el mateix. El problema és que la mala llet acumulada, l’agressivitat en definitiva, ens surt, a qui més a qui menys, per les orelles.
Dos dies després de la massacre de Virginia vaig anar de convidat a la tertúlia d’en Pep Andreu a la Televisió de Mataró per parlar sobre l’ofici d’escriure. Mentre pujava pel carrer Churruca vaig presenciar un succés esglaiador. Un xaval d’uns catorze anys havia protestat al conductor d’un Opel Astra que no s’hagués aturat al pas de vianants per on anava a creuar. El conductor de l’Astra, un jove amb pentinat de disseny, va clavar els frens del cotxe, va treure mig cos per la finestreta i encarant-se al noi li va cridar ben alt perquè tots el poguéssim escoltar, que si tenia res a dir que s’acostés perquè li pogués arrencar el cap (sic). El xaval, evidentment, va arronsar les espatlles i va marxar en silenci, mentre a mi, que tinc sentiments com qualsevol fill de veí, se m’emportaven els dimonis per no poder treure aquell fatxenda per la finestreta del cotxe i patejar-li la cara com es mereixia sobre el capó del seu puto Opel Astra. Ja em sabran disculpar el desfogament, però hi ha coses que treuen el pitjor de mi. O el millor, no sé.
L’agressivitat està en la condició humana, forma part dels nostres mecanismes de supervivència, i l’educació social ens ensenya a posar-la sota control. Però quan aquesta educació no hi és, com en el cas de l’individu de l’Astra, comencen els problemes. I si a sobre pots fer-te amb una semiautomàtica de 9mm sense traves i a bon preu, el drama trigarà més o menys, però ja estarà servit.

La Mirada dels Premianencs

Doncs ja està, ja l’he vist. Tot just acabo de treure el disc del DVD i ara em toca fer una aturada per a la reflexió. El disc en qüestió és el de la segona part de La Mirada dels Premianencs, aquest projecte en què s’han embarcat –joventut és, gràcies als déus, inconsciència- la gent de la productora premianenca LaCajaNegra. Ja saben: en Víctor Saràbia i la Míriam Soms. Per ser tot plegat una excusa, diuen ells, per crear un fons documental en imatges de Premià de Mar, Déu n’hi do el curro que s’estan portant.
De fet la visió d’aquest segon documental m’ha deixat un sabor de boca similar al que tenia quan vaig acabar de veure el primer: en necessitava més. Sap a poc aquesta aproximació a alguns dels esdeveniments més importants de la història d’aquest pedaç de terreny d’1’8 quilòmetres quadrats esqueixat de l’únic Premià que hi havia abans de 1836. I sap a poc per diferents motius, independentment dels derivats de la qualitat del producte final. Sap a poc, sobretot, perquè sembla mentida les poques coses que sabem del nostre entorn ciutadà, tot i viure-hi, o tot i havent-hi nascut.
No és cap secret que aquesta ciutat –desenganyem-nos: Premià de Mar és, ens agradi o no, una ciutat- una cinquantena d’anys enrera no era més que un poblet més o menys tranquil, ubicat a un entorn natural envejable, on tothom es coneixia i on tothom es podia guanyar més o menys bé les garrofes aprofitant el teixit industrial que el seu suau relleu, la línia del ferrocarril i la proximitat a Barcelona li havia permès d’aixecar. Tot allò, aquella presumpta imatge més o menys idíl·lica, evidentment, es va acabar. No em posaré ara a recordar el perquè aquell poblet va esdevenir el monstre descontrolat en què es s’havia convertit a mitjans dels anys vuitanta, amb un urbanisme delirant i greus problemes d’inseguretat ciutadana i drogaaddicció. No estaria de més tenir present que Premià de Mar va ser també allò, i que els ajuntaments de la democràcia, amb les seves llums i les seves ombres, se les han vist negres per deixar el panorama en el seu estat actual, que no és com per aplaudir amb les orelles, però tenint en compte la perspectiva històrica, dóna com per saludar alleujats els esforços fets.
Segurament aquesta història més fosca no la veurem mai als documentals de La Mirada dels Premianencs, entre d’altres coses perquè no crec que sigui la seva funció, però és que amés, i en cas que fos així, dubto molt que ningú s’hagués entretingut aleshores a immortalitzar en imatges situacions lamentables només pel senzill plaer de la seva contemplació posterior des del sofà de casa.
Deia al text que apareix al fullet encartat al DVD, que La Mirada dels Premianencs és un fet revolucionari en diversos aspectes. Ho és per l’atreviment tecnològic de partir d’imatges casolanes per reconstruir moments importants de la història de Premià de Mar, imatges de festes familiars o religioses, o de passejades dominicals –jo mateix m’he vist al DVD amb la mare i el meu germà a la Plaça Nova en una filmació feta pel pare amb la seva Súper 8-. Fets fútils si voleu, però que el pas dels anys han convertit en document històric. També sorprèn la vocació periodística dels autors d’alguns dels documents ara rescatats, on a les imatges se suma un narrador que ens aporta el context i les dades necessàries per comprendre allò que estem veient, sigui l’arribada d’una incubadora al Casal Benèfic o l’enderroc de l’antiga –i sempre enyorada- estació del tren, afegint ingenus comentaris sobre les posteriorment frustrades virtuts del nou equipament.
Tal com estan les coses, en plena era de la imatge, allò que no es mou perd una bona colla de punts en el grau d’interès de les noves generacions. Els llibres eren, i són i seran, necessaris, i a major número de treballs de recerca que es publiquin o que es presentin en conferències, millor que millor, però sense un suport d’imatges en moviment, difícilment atraurem cap a la història de Premià a uns joves acostumats a les velocitats vertiginoses de la Play Station 3.
Per això resulten tan importants treballs com La Mirada dels Premianencs, i per això demanaria a en Víctor i a la Míriam que mirin de ser fidels a ells mateixos a l’hora de produir els seus documentals, al seu model i fins i tot a la seva estètica. És als actuals nens i adolescents que els faran servei aquests DVDs en un futur immediat, gent enganxada a l’estètica de videojocs i videoclips.
I pel que fa als continguts, ja m’ho sabran perdonar, però sempre em sabrà a poc. Ara encara puc esperar la tercera part però... i després?

Soldats de les Forces especials saltant d'un Osprey

El batalló Pellroja

Confesso que vaig haver de llegir dues vegades l’article per començar a creure’m el que m’estaven dient. La secció de titulars de notícies de la meva pàgina al Yahoo em destacava una informació recollida per Europa Press citant el diari italià Il Corriere della sera, segons la qual l’exèrcit dels Estats Units hauria format una unitat especial formada exclusivament amb soldats d’origen indi per perseguir els guerrillers talibans a l’Afganistan. La cosa seria que després de fracassar amb la tecnologia dels satèl·lits per seguir les passes als furtius muyahidin, els pensadors del Pentàgon haurien recorregut a sioux, apatxes i navajos integrats a les seves companyies d’operacions especials per seguir el rastre dels talibans a les zones frontereres amb el Pakistan, al sud, i l’Uzbekistan, al nord, allà on tindrien els seus santuaris.

I el cas és que pel que puc llegir el tema funciona tal i com vostès se l’estan imaginant... D’acord, potser no exactament com vostès se l’estan imaginant: aquests soldats no porten plomes ni llances ni van a cavall, sinó que vesteixen uniformes tèrmics mimetitzats, duen fusells M4 i es desplacen en helicòpters Black Hawk, o salten amb paracaigudes sobre la zona on han de fer la feina, però pel que fa a la resta, sí que seria una mica com quan la Cavalleria avançava cap al Far west guiada pels scouts apatxes.

Segons explica el corresponsal italià del Corriere a la zona, un tal Guido Olimpo –quins noms tan espectaculars que tenen els italians!-, aquesta gent es dedica a moure’s en absolut silenci seguint pistes que només rastrejadors molt ben entrenats podrien veure: petjades, branquetes trencades, pedres mogudes, olors... elements que poden portar a localitzar els refugis dels guerrillers i els nous camps d’entrenament yihadistes, com no poden fer ginys amb un valor de milions de dòlars.

A banda del gran drama de l’Afganistan, del qual n’hauria molta cosa a dir, l’article de l’amic Guido em suggereix un parell d’impressions. El primer que em va venir al cap llegint el reportatge van ser -i ja m’ho sabran perdonar-, els nostres vells jocs amb els escoltes. Es tractava exactament d’això –sense fusells d’assalt, Déu nos guard!-, de que la primera patrulla no deixés cap rastre del seu pas i que, en tot cas, els perseguidors fóssim capaços de trobar les seves mínimes pistes per tal de localitzar-los. O jocs nocturns com ‘El caçador’, durant el qual els més avesats ens ennegríem les cares i ens movíem entre les ombres amb moviments ràpids i silenciosos per aconseguir el fulard que vigilava el seu guardià, armat amb una llanterna.

Records infantils a banda, el que més em va cridar l’atenció de l’article va ser essencialment el fet que la maquina de guerra més poderosa del planeta s’hagués de rendir a l’evidència de que els seus pressupostos estratosfèrics, els seus projectes d’Star wars, la tecnologia més puntera dissenyada per fer el major mal possible rebent les mínimes baixes, s’hagi hagut de replantejar les estratègies i comptar amb uns quants indis navajos, apatxes i sioux, individus silenciosos i letals, coneixedors del seu ofici per educació genètica, pels quals una pedreta fora de lloc vol dir el mateix al desert de Sonora, a Arizona, o al de Rigestan, a la frontera paquistanesa.

Són la mateixa gent que va ser humiliada en la seva derrota a la seva pròpia terra, abocada a reserves a terres hostils on regna la misèria, l’alcoholisme i l’absentisme escolar i pels quals l’exèrcit és, moltes vegades, la més honorable de les sortides. Són els darrers dipositaris de tradicions mil·lenàries que parlen de comunió amb el planeta, amb els boscos, els rius i els animals. Nets dels que van combatre a les dues guerres mundials i fills dels que van encapçalar patrulles per sobre del paral·lel 17 al Vietnam, sempre sota la bandera dels Estats Units. Per això, abans de celebrar-se els balls d’un Powwow, els militars desfilen cerimoniosos pel Cercle sagrat amb les banderes de les quatre armes: Terra, aire, la Marina i els Marines.

Sioux, Navajos, Apatxes... : rebels, orgullosos, lleials. Supervivents.

El Nacional 330

Nacional 330

Doncs aquí la tinc, reposant a l’esquerra del meu ordinador, observant-me silenciosa. De moment se’m porta prou bé, tot i que déu n’hi do les nits que m’ha donat la criatura abans de la seva presentació en societat el dijous 12 d’abril.

En aquests casos les primeres dades que es donen a conèixer, pel que em sembla recordar, són les del pes del nounat, però com que la meva bàscula de bany el considera inapreciable –cosa que m’ha ofès profundament en una primera reacció-, em veig obligat a parlar de les seves mides: 22 x 15 x 1’5 cm, i ja que la criatura és un llibre, també de les seva pàgines: 187, tot comptant l’índex.

Doncs sí, dijous fèiem a la llibreria Proa Premià la presentació oficial del Nacional 330, el meu primer llibre de relats, nascut mercès a una col·laboració entre l’Editorial Clavell Cultura del vell mestre Genís Morillas, i la Regidoria de Cultura de Premià de Mar. En Genís ja em sabrà disculpar això de vell mestre. No és que ell sigui vell, déu me’n guardi! El que passa és que, com crec que ja he explicat alguna vegada, ja era professor meu a la Salle de Premià de Mar quan jo tenia 8 anys i feia segon d’EGB –ell diu que aleshores cursava tercer d’EGB, però jo el recordo perfectament amb barba, la qual cosa desmenteix la seva teoria-. Vagi per davant, en qualsevol cas, el meu agraïment a en Genís, un cop més, i també a la Regidoria que capitaneja l’Ernest Casadesús pel seu suport en aquest part literari, cada un amb les seves lícites motivacions. El cas és que el llibre és aquí.

El Nacional 330 no és el meu primer llibre, però sí el meu primer llibre de creació personal, a diferència dels anteriors que van ser treballs periodístics. Anava a dir que el nadó és un treball de ficció, però això no seria pròpiament cert. De ficció només hi ha quatre històries: El Infierno, KRJ1 Omega Informació, Lluna i Unmei. Aventures de tall clàssic, de les de tota la vida, d’aquelles que, de petit, em tenien molta estona estirat al llit somiant despert amb ser el protagonista, passar-les ben magres, sobreposar-me als desafiaments, malbaratar les odioses intencions dels dolents, i quedar-me finalment amb la noia. La mena d’històries que trobo a faltar massa sovint avui en dia, quan la majoria d’opcions passen per incidir una i alta vegada en fórmules que es pressuposen exitoses o, en el cas del cinema, deixar-ho tot en les mans dels efectes especials mentre els guions no tenen cap ni peus. Total que com em costa de trobar aquestes històries, me les escric jo.

Si el Nacional 330 no és un llibre de ficció és perquè la part que li dóna títol és una crònica. Una crònica de moltes coses, però sobretot ho és d’una història d’amor que mantinc amb una ciutat que té mil dos-cents anys d’història, que van trepitjar el Cid, l’Alfons I El Batallador o en Ramon Berenguer IV i que es diu Daroca, i que ja ha aparegut en algunes ocasions en aquestes Homilies.

La carretera Nacional 330 és la que ens porta a Daroca des de Saragossa, avui en dia desdoblada en bona part per l’autovia Mudèjar, i sempre va singularitzar uns viatges que transcorrien en la seva majoria per la Nacional II. I jo, entre mareig i mareig, observava i somiava, i comparava el que veia amb els meus referents culturals. I així, mica en mica, amb el pas dels anys, anava descobrint que tot allò es corresponia amb d’altres elements, cinematogràfics, musicals o literaris: la carretera i el desert són Jack Kerouac, Jim Morrison, Easy Rider, Comboi, Bruce Sringsteen, Steppenwolf, Canned heat, ZZ top, i totes aquestes coses. Tant és així que trepitjar molts anys després la mítica Route 66 no em va significar res més que una confirmació de tot plegat, i és que la veritable ànima de la qüestió, la protagonista, no és la destinació, sigui aquesta la que vostès vulguin, sinó el camí que ens hi duu: la carretera. Per això el títol de Nacional 330.

Necessitava escriure sobre tot això, i sobre grans habitacions fosques plenes de tresors per descobrir de la casa de Daroca, i sobre aquell castell àrab i les seves llegendes, però també sobre la lluita diària i la determinació fatalista de la meva àvia i els meus oncles deixant-se la salut a les finques de conreus. I per fer-ho vaig haver de marxar tant lluny d’aquí com a Califòrnia i tant de temps com dos anys per tenir les distàncies suficients per veure-ho tot amb una perspectiva no massa influïda pels sentiments que afavoreix la proximitat.

Missió impossible, en alguns aspectes. Els sentiments brollen de les pàgines del llibre, perquè és de la meva infantesa i adolescència del que estem parlant, el meu patrimoni més sagrat i que ara, en forma de llibre, sóc capaç de compartir.

La resta del llibre són Homilies Paganes, i això ja saben vostès de què va.

El mirador sobre el Gran Canyó

La primera notícia sobre el tema em va arribar des del diari El País en la seva edició del 9 de març. A grans trets l’article venia a explicar que s’havia construït un mirador, una mena de passadís en forma de ferradura, per poder observar el riu Colorado al seu pas pel Gran Canyó que porta el seu nom, just des de sobre. El riu es pot veure en absoluta perpendicularitat perquè la plataforma, situada a 1’3 quilòmetres d’alçada sobre el seu curs, té el terra de vidre.

Aquest prodigi de l’enginyeria ha estat possible mitjançant la idea i els 30 milions de dòlars que ha aportat un tal David Jin, un empresari de La Vegas, que va convèncer els propietaris del terreny, els indis Hualapai, a canvi del 25% dels beneficis que generi el vertiginós passadís. Els Hualapai, no cal dir-ho, van acceptar entre resignats i encantats malgrat les reticències dels més vells que protestaren el fet que aquella cosa s’instal·lés en territori sagrat, on es veu que hi havia enterrats alguns avantpassats. Diuen que un bruixot va fer algun tipus de conjur a tocar de l’estructura i amb això el tema va quedar més o menys solucionat.

De fet ha hagut d’haver algun tipus de retard tècnic en la construcció del passadís perquè llegeixo per internet que els Hualapai tenien prevista la seva inauguració pel gener del 2006. En aquesta pàgina turística de la tribu Hualapai llegeixo unes declaracions d’una tal Sheri Yellowhawk -és a dir, Sheri Falcó Groc que no em diran vostès que no és un nom ben indi-, que assegura que l’Skywalk, el Passeig del cel, com han anomenat al passadís, servirà per tenir cura de les generacions futures de la tribu -econòmicament parlant, dedueixo-, tot i que per completar-ho recomana als visitants que passin per la resta d’atraccions que hi ha disponibles a l’entorn, com són el poblat típic, el mercat d’artesania o l’amfiteatre on podran gaudir de les actuacions nadiues que s’escenifiquen al llarg del dia.

El Passeig del cel es va inaugurar el passat dia 20 i el primer en travessar-lo de manera oficial va ser, qui millor, un astronauta que amés és un heroi nacional: Buzz Aldrin. No em diran que els americans no saben fer bé aquestes coses.

Però s’ha de conèixer la zona i haver estat a una d’aquelles reserves índies d’Arizona, sense tipis ni gent amb plomes ni amb cap gana de fer ni cants ni balls rituals, per entendre que els Hualapai s’hauran agafat a l’invent del tal David Lin de Las Vegas com a un ferro roent. L’únic que tenen és la seva terra, i l’exploten com bonament poden. Segur que els esperits dels avantpassats enterrats a la rodalia del Passeig del cel no posaran cap pega per no complicar més les coses als seus pobres descendents. En tot cas, a mi no m’hi veuran pas sobre el passadís de vidre, un veritable insult a la bellesa d’un dels llocs més meravellosos de la Terra.

La reserva Hualapai està a l’oest del Parc Nacional del Gran Canyó on el Departament de l’Interior del Govern Federal no hauria permès mai de la vida una aberració com aquesta. I entre la reserva Hualapai i el Parc del Gran Canyó encara trobaríem la reserva Havasupai on hi ha les cascades Havasu, de les quals guardo una història força divertida que els explicaré un dia d’aquests.

Creguin-me si els dic que el govern dels Estats Units es pren molt seriosament la conservació del seu sistema de parcs nacionals. La immensa majoria dels turistes que visiten el Parc del Gran Canyó ho fan sense moure’s de l’altiplà que hi ha al nord del riu. Allà trobaran aparcaments, hotels, càmpings, botigues i el que vulguin. Els pocs que es decideixen a baixar en direcció al riu, tant sols poden fer-ho a peu, sota la seva responsabilitat, o en una excursió organitzada amb mules. La caminada fins el riu significa un desnivell de 1371 metres en 12’5 km, amb una diferència de temperatura a l’agost de tretze graus, de 24 a 37, entre l’altiplà i la vora del riu. S’ha d’estar molt ben preparat físicament per baixar i pujar en una sola jornada, i per això els Ràngers del parc recomanen, si és que hi ha places i els donen el permís per baixar, acampar a mig camí, a una zona anomenada Indian Garden, com vam fer en el seu moment, o bé fer-ho al Village, a baix del tot al riu. En qualsevol cas, poca broma: en els set primers mesos del 2002, els Ràngers van haver de fer 169 rescats de gent que no s’havia vist en cor d’acabar de pujar aquell camí. Ja ho veuen: allà la naturalesa no sol ser gaire compassiva.

Una de les coses que més em van meravellar dels Estats Units va ser, precisament, la bellesa i la salvatgia de la seva immensa natura. Per això em fa molta ràbia que els pobres Hualapai hagin hagut de deixar-se fer aquesta atrocitat arquitectònica a la seva terra sagrada per garantir un futur als seus descendents.

L'Skywalk sobre el Gran Canyó