La farmacia Burns Drugs de La Jolla

Betty, Clem i Richard. 28 d'Agost del 2006

En una tertúlia de la temporada passada al ‘Premià Batega’ de Ràdio Premià de Mar, es tractava de la manera com la gent gran enfocava la seva vida en la societat de principis del nou segle. La principal conclusió era que, com en tantes d’altres coses, ens trobem en un cavi de cicle. El cas és que la gent viu cada cop més anys; això fa que la mitjana d’edat als esplais sigui cada cop més alta i que hagi aparegut un nucli important de joves-vells, o de vells-joves si ho prefereixen, amb força casos amb alta qualificació cultural i professional, que no en volen saber res dels casals tradicionals. Els avis de partida de cartes als esplais de gent gran són una espècie en vies d’extinció a mig termini. A mig termini a Espanya, país de dinàmiques tradicionalment lentes i engranatges rovellats pel que fa a assumir canvis, a diferència de la majoria de països de l’Europa Occidental, per no dir dels Estats Units, on aquests canvis són més que evidents ja en l’actualitat.
Aquella tertúlia em va fer tenir pensaments per a tres avis encantadors: la Betty, la Clem i en Richard. Tots tres feien hores a la farmàcia Burns Drugs, a Girard Avenue de La Jolla, a Califòrnia, on jo treballava com a conductor per arrodonir el sou de les classes que donava a UCSD. No eren els únics a la farmàcia amb prou edat com per passar-se els seus dies llegint a Tom Clancy o a Danielle Steel, o simplement passejant sota el sol per Coast Blvd. Als Estats Units la llei permet treballar per complementar la pensió a partir de certa edat, cosa que ajuda portar una vida una mica més desfogada econòmicament o fins i tot permetre’s objectius que no serien assolibles només amb la paga de jubilació. Això fa que molts grans continuïn treballant mentre la salut els ho permet.
Necessitats econòmiques a banda, el que em tenia meravellat de la Betty, la Clem i en Richard, com d’altres iaios americans que vaig conèixer, no era tant la seva predisposició davant la feina, de vegades un exemple per altres força més joves, sinó la seva predisposició davant la vida. Veiem els seus exemples.
La Betty havia superat ja els vuitanta anys i treballava despatxant al públic. Era una dona enèrgica, simpàtica i amb una ironia veritablement àcida, propera al sarcasme. Sempre tenia estudiants estrangers vivint a casa seva, la qual cosa li proporcionava companyia, converses interessants i un altre ajut econòmic, i també un cert despistament sobre l’origen de la gent: de mi, per exemple, sempre va creure que era brasiler, ves a saber el perquè. Un mal dia la Betty es va trencar el maluc. Com és evident va agafar la baixa fins que un dia, molt abans del previst, es va presentar a treballar amb unes crosses. Quan li vaig demanar com era que ja s’incorporava em va contestar orgullosa que ja podia conduir i que, per tant, ja estava operativa. Va ser aleshores quan, somrient satisfeta, em va indicar l’aparcament on s’estava el seu preciós Ford Thunderbird verd metal·litzat.
La Clem era nascuda als Estats Units de pares italians, napolitans en concret, i dividia el seu temps entre les vendes a la secció de complements de la farmàcia i les malediccions cap al president Bush. S’havia promès a ella mateixa de conèixer la ciutat dels seus pares abans d’arribar als vuitanta anys, de manera que l’any que va complir-ne setanta-nou va organitzar el viatge a Nàpols amb una amiga. Però no volia veure la ciutat dels seus avantpassats com una altra turista ianqui sinó com una napolitana més, de manera que sis mesos abans de marxar es va matricular a un curs d’italià per recuperar la llengua que els seus pares li havien ensenyat en la infantesa i que la vida li havia fet oblidar. Al seu retorn, quan li vaig preguntar sobre el viatge, em contestà amb un emocionat Bellíssimo, caro bambino.
En Richard parlava poc. De fet no recordo haver parlat mai amb ell, de manera que la seva història me la devia explicar algú altre. Era farmacèutic i es dedicava a preparar les dosis a introduir a cada flascó segons les receptes que portaven els clients. Només venia els divendres; aparcava un Corvette blanc de finals dels 60 al costat de la porta del darrera i baixava amb el seu dinar preparat a l’interior d’una lunch-box blanca i blava. A les sis, quan tancava la farmàcia, recollia la lunch-box, s’asseia al Corvette i marxava. Però no anava pas a casa seva. Als seus setanta-cinc anys en Richard conduïa cada divendres fins a Phoenix, a Arizona, on estava ultimant el seu curs de pilot amb instrumentació de vol nocturn, un curs que podia pagar gràcies a l’ajut de les seves jornades dels divendres.
No sé si cap d’ells sabia jugar al dòmino però, en tot cas, tenien altres coses en què invertir el seu temps i les seves moltes energies.

Una terminal del Prat el 28 de juliol

Segrestadors. 21 d'Agost del 2006

Era el 28 de juliol passat, divendres. Viatjava jo en autobús per la rodalia de Saragossa quan em va sonar el mòbil. Era la meva filla que em trucava des de l’aeroport del Prat. Havia tingut la mala idea d’anar a passar el cap de setmana a Toledo amb el seu xicot i, il·lusos ells, pretenien arribar en avió a la capital de Castella la Manxa. El quadre que m’explicava ja el van conèixer vostès en les informacions que van anar sortint pels mitjans de comunicació: vols aplaçats o cancel·lats, cues interminables, nervis, baralles, crits i moltíssima santa indignació.

La meva filla i el seu company van aconseguir arribar a Toledo el diumenge a les quatre de la matinada per tornar a Barcelona el mateix vespre. Dilluns havien de treballar. I si els parlo d’ells és perquè va ser el cas que em va tocar més a prop, perquè els afectats es van comptar per milers.

Vostès recordaran de què anava la cosa: els treballadors de terra d’Iberia en lluita pels seus llocs de treball. És a dir: una vaga. Ja sabem, i està bé que així sigui, que la vaga és un dret reconegut fins i tot a la Constitució. Moltes vegades és l’única eina que els resta als treballadors per lluitar pels seus drets, per exigir millores laborals necessàries i per evitar injustícies flagrants, situacions aquestes que es donen massa sovint, i no només al nostre país. És cosa sabuda que el capitalisme salvatge avança arreu com els exèrcits de Mórdor. Però una cosa és una vaga, una protesta legítima generalment mereixedora de simpaties i fins i tot de solidaritat, i una altra és un segrest que, segons tinc entès, té un tractament prou diferent, fins i tot dins del Codi penal.

Perquè ja m’explicaran vostès quina altra definició té el fet que un grup de persones organitzades ocupin les pistes d’un aeroport internacional bloquejant temeràriament el seu ús en un dia d’operació sortida, retenint a milers de persones, no cal dir que en contra de la seva voluntat, no només al propi aeroport sinó a desenes d’altres instal·lacions aèries a Europa, motivant pèrdues milionàries a les administracions i als particulars que van perdre connexions amb altres vols, circuits o creuers. Mirin aquest pobre home que vaig sentir a la ràdio que tornava de Londres a Barcelona i que va haver de volar fins a Alacant i, un cop allà, llogar un cotxe per poder tornar a casa. I aquest estava fora treballant, la mateixa situació en què es van trobar un munt de passatgers als quals la vaga, o diguin-li com vulguin a aquest desori, els va impedir d’assistir a reunions, tancar negocis, etc.

Total que si per comptes de voler conservar la feina haguessin fet el mateix però per demanar l’alliberament dels presos polítics del Kazajstan (és un dir), als GEOs els hagués mancat temps per desplegar-se rotllo Bruce Willis a l’aeroport de Dulles a la segona part de La Jungla de Cristal. De fet no han mancat veus que han demanat responsabilitats polítiques per la no intervenció de les forces de seguretat per restablir el funcionament de l’aeroport.

Aquests fets han estat la gota que ha acabat de vessar el got pel que fa a les vagues salvatges al sector del transport de viatgers, i ja em sabran disculpar els defensors a ultrança dels drets dels treballadors entre els quals, per cert, acostumo a contar-me. Quantes vegades no s’han trobat, per exemple, amb retards escandalosos dels trens perquè hi ha vaga de maquinistes o de qualsevol dels altres sectors professionals de la RENFE, amb el desgavell que això significa per milers d’altres treballadors que veuen trasbalsats els seus horaris amb els problemes que se’n deriven. Aleshores ve quan sents als responsables de les mobilitzacions apel·lant a la solidaritat dels treballadors en la seva lluita. Ves per on. Que se sàpiga, la solidaritat és un bell sentiment que s’ofereix des de la lliure voluntat individual. En cas contrari es una vulneració, una violació als drets de les persones i per aquí, estimats pàries de la terra, no hi passo. Ni la llei, ni la Constitució tampoc.

La cosa està com per llençar el barret al foc. La seguretat laboral és cada cop més una entelèquia al mateix temps que els treballadors perdem dia a dia poder adquisitiu davant les escalades dels preus, sobretot del petroli i de la vivenda. Estem envoltats de mileuristes que trampegen com poden i cada cop trobem més gent amb feina que entra dins dels nivells considerats com de pobresa. Precisament és aquesta situació la que demana de la major unitat dels treballadors per sobreviure a aquesta època complexa que ens ha tocat viure. L’egoisme, el radicalisme i la irresponsabilitat d’uns quants només reverteix en putejar més encara a la resta de currants. Que ho sapigueu, companys.

El brau d'Alfajarín

Aquell brau de la carretera. 10 de juliol del 2006

No trigaré a tornar-lo a veure, i això sempre és una bona notícia perquè voldrà dir que estaré de viatge per una de les meves carreteres favorites. No puc evitar sentir una forta simpatia per ell perquè la seva presència ha estat símbol de ruta per vacances des què tinc ús de raó, i és per això que tantes barbaritats que s’han dit o s’han fet en torn de la seva figura han acabat per posar-me de mala llet.
Em refereixo a aquella silueta negra en forma de brau que encara es pot veure a sobre de turons pelats des de moltes carreteres espanyoles. Allà s’està l’individu, retallat sobre el cel, impassible i poderós, observant amb etern estoïcisme el pas de les fileres de vehicles, sense moure un múscul ni que sigui per espantar-se les mosques amb la cua. I allà estava imponent any rera any, per Setmana Santa i per l’estiu, sota la pluja fosca o sota el sol matellejador de l’agost mirant com el nostre 850 avançava heroic cap al seu destí, com ha continuat després sense treure l’ull de sobre als diferents vehicles que ha tingut la família o als autobusos d’Aratesa que ens han transportat.
N’hi ha molts d’altres, però el meu favorit està a Alfajarín, al sud-oest de Saragossa, a peu de l’Ebre i de l’AP-2, a tocar del desert dels Monegros. El brau s’està sobre un d‘aquells pujols de terra blanc rostit pel sol i esquitxat per brots d’herba baixa, germà del que suporta les ruïnes del que un dia va ser una fortalesa àrab. He vist la seva silueta en tots els meus viatges a l’Aragó des dels anys 60, així que dedueixo que manté aquella postura, recolzat sobre quatre torres metàl·liques, des de molt abans. Només és presència: observa i calla, ni tant sols se li ha sentit un mugit de queixa. Mai no s’ha ficat amb ningú, per això és terriblement injust el tracte que se li dóna.
Tothom sap que es tracta d’un anunci: un dels millors que s’han fet en matèria de tanques publicitàries. El nostre brau promociona begudes alcohòliques d’alta graduació sense cap verb imperatiu ni cap mossa en minifaldilla que ajudi a ressaltar la suposada homenia dels seus consumidors. La figura, creada el 1956 per en Manolo Prieto de l’agencia Azor, ha deixat enrere la seva condició d’anunci per passar a convertir-se en part del paisatge. Això el va salvar de la ‘solució final’ que li havia dissenyat el ministre Borrell en el seu moment.
Però les intencions genocides del nostre ministre de la Poble de Segur no eren en absolut les pitjors amenaces cap al nostre brau. El pitjor que li ha pogut passar és que alguna ment retorçada -i evidentment malalta- l’ha convertit en símbol de l’Espanya més rància, la més casposa, cutre, fatxa i ultramontana, nostàlgica del Que viva España de Manolo Escobar, les boines calades fins les celles, l’humor de Pajares i Esteso, els complexes d’inferioritat, la hipocresia social i les orelles d’Arias Navarro. I el més terrible és que aquests individus han reeixit, i així trobem la silueta negra, poderosa i tranquil·la del meu amic de les carreteres impresa sobre la bandera rojigualda, convertida en un nou escut per al país, passejada pels camps de futbol alemanys durant el darrer mundial, però també presidint l’entrada de la base Al-Andalus, el campament de la brigada espanyola Plus Ultra a Najaf, a l’Iraq, mentre li fèiem el favor a l’amic George W o –flipeu- a l’entrada d’instal·lacions científiques, com la Base Antàrtica Juan Carlos I.
I com no podia ser d’una altra manera, aquesta apropiació barroera del brau ha comportat la reacció de la caspa més nostrada, la que es col·loca amb ratafia i Aromes de Montserrat, la que abraça amb passió la causa de burro català –que tampoc no en té cap culpa- i l’estampa sobre la senyera cuatribarrada convertint-la en la cuatriburrada, si em permeten l’acudit fàcil. Els nostres patètics locals, dotats d’un nivell intel·lectual similar al dels membres del club de fans del cantautor El Koala, la van emprendre amb malls i esprais amb totes les siluetes de braus que van trobar per les carreteres catalanes per tal de salvar-nos de l’opressió que significaven per Catalunya. Alguns llueixen cofois als seus vehicles adhesius en els quals es visualitza el simpàtic burret català sodomitzant el brau del gran Satan. Podem sentir-nos segurs en la nostra catalanitat sabent que aquests energúmens vetllen per nosaltres i per les nostres essències més pures i ancestrals.
Com deia al principi tornaré a veure aviat el meu amic el brau d’Alfajarín, i potser algun altre dels seus cosins, i ell em mirarà passar, tranquil i estoic, com ho porta fent des de fa més de quaranta anys, impassible i impermeable a tanta estupidesa que han abocat sobre la seva noble figura.

La Plaça Nova de Premià de Mar amb el seu aspecte actual. Aquí es feien encara els envelats a principis dels anys '70.

L'envelat. 03 de Juliol del 2006

No em facin signar una data perquè ha passat una barbaritat d’anys des d’aleshores, però necessàriament havien de ser aquests dies, els primers del juliol. Les classes a col·legi, les de La Salle de Premià de Mar en el meu cas, haurien acabat poc abans de Sant Joan, però quedaven encara algunes activitats a fer, lúdiques bàsicament. Tinc el record, per exemple, d’una sortida en bus fins a Tarragona per veure les ruïnes romanes, la tornada de la qual va coincidir matemàticament amb l’encesa de les fogueres de la revetlla (diria que al vell Camp del Rector, al carrer de Sant Cristòfol, però potser mentiria), i amb la tant desitjada encetada d’aquell paquet de piules de color verd que m’esperava a casa. Suposo que les recordaran: Shhhhh... Puf! Res a veure amb els obusos de 105 mm que tant entusiasmen a les revetlles d’avui en dia.

Una de les activitats que restava per fer al col·legi després de Sant Joan, crec recordar que de la mà del lliurament de les notes dels darrers exàmens, era la rebuda d’una cosa coneguda com a ‘Agenda de verano’, o alguna cosa d’aquest estil. Com és lògic l’Agenda en qüestió, a banda d’oferir les possibilitats organitzatives de qualsevol agenda, marcava també activitats a fer durant l’estiu, materials d’estudi o exercicis de tota mena, vull dir, però el cas és que el seu gran mèrit, allò pel qual l’Agenda d’estiu era rebuda amb immensa alegria, era perquè la seva possessió implicava l’inici oficial de les vacances.

Permetin-me ara que doni la raó de bell nou al meu amic i editor Genís Morillas, que sovint em fa notar que sempre tinc una cançó per a cada situació, però és que així m’he educat, què volen que els digui? El cas és que em veig a mi mateix a casa, davant de la ràdio que hi havia a aquella tauleta que incorporava un llum de pantalla cònica verda, i que ja he mencionat alguna vegada en aquestes Homilies, fullejant la famosa Agenda mentre l’aparell monoarual m’oferia una cançó que en aquell moment em va semblar fresca i divertida d’allò més. El títol era ‘Fin de semana’ i l’interpretaven uns individus que es feien dir Los Diablos, cosa que en aquells anys de ‘nacional-catolicismo’ venia a demostrar que, o bé passaven de tot, o bé els tenien molt ben quadrats, els tios. ‘Buscaremos un lugar para amar y soñar este fin de semana’, deia la lletra. La curiositat m’ha aconsellat de visitar el tiet Google per demanar-li de quin any estaríem parlant i la seva resposta em diu que estem l’any 1971. És a dir, que jo tinc vuit anys i tot just he acabat segon de primària. El cas és que tan aviat va acabar la cançó el meu germà Santi i jo vam baixar el Passatge d’en Manent fins a la Plaça Nova, que naturalment no estava urbanitzada, per ser testimonis d’un espectacle esperat per la seva doble significació de principi de vacances i d’inici imminent de la Festa Major: l’aixecament de l’envelat.

Estructures metàl·liques pujaven majestuoses cap al cel de juliol mentre un exèrcit d’obrers s’afanyaven amb peces de fusta i mecanotub que s’havien de convertir en un parell de dies en grades i en un terra més o menys endreçat per tal què les parelles del poble poguessin ballar al ritme de l’orquestra contractada. I totes les criatures del barri ens aplegàvem a veure com creixia aquella obra d’enginyeria i fins i tot érem contractats il·legalment per portar peces d’una banda a una altra a un preu de misèria que es pagava a l’espavilat de torn que després el repartia entre els petits currants seguint el seu peculiar criteri.

El cas és que per evidents motius d’edat no vaig entrar mai a aquell envelat. D’històries allà viscudes n’he sentit a cabassos, des de les que parlaven del naixement de festejaments predisposats, consentits o supervisats pels pares des de les taules, fins aquella història de la cèlebre actuació de l’orquestra Màquina, que havia vingut a oferir la seva música ‘progressiva’, i que va acabar per provocar xiulades i fins i tot algunes cadires voladores entre el selecte públic assistent, poc procliu a qualsevol cosa que se sortís d'un vals o d'en Paquito chocolatero.

L’únic envelat en el qual recordo haver entrat es va muntar en una sort de revival d’aquells de la Plaça Nova a la Plaça de la Foneria, que aleshores era un solar, l’estiu del 1985. Aquell juliol hi actuaren Mary Sanpere i Guillermina Motta. Però en qualsevol cas el nou envelat ja no em va motivar com ho feien aquells espais dels primeres setantes quan, tot i saber que mai no hi havia d’entrar, la seva presència a la plaça dels nostres jocs esdevenia l’anunci de dos mesos llargs de platja, bicicleta, futbol i cames brutes de pols. Per nosaltres l’important era la constància de l’envelat plantat a la Plaça. El que passés al seu interior era problema dels grans amb els seus estúpids cerimonials. Ja s’ho faran!

La foguera de Sant Joan a Arenys de Mar

La revetlla. 26 de Juny del 2006

Quan van arribar era ja ben passada la mitja tarda. Barrejades amb la resta dels banyistes, ningú no va parar atenció en elles tot i arribar nues, potser perquè van tocar terra a la platja de la Musclera, a Arenys de Mar on, com es sabut, tothom hi fa vida nu. Amples somriures blancs es dibuixaven a les seves cares en una expressió d’alegria, la que se sol posar quan un arriba a un lloc desitjat després d’una llarga absència. Tot un llarg any, en aquest cas.
Sense intercanviar una sola paraula entre elles, es donaren la mà per passejar juntes per la vora del mar sentint com les suaus onades anaven a petar als seus turmells, decorats amb petites petxines unides per fils d’argent. En la seva passejada gaudiren mirant la gent sense que ningú no se sentís incòmode pels seus alegres esguards; alguns potser les ignoraren, però la majoria les retornà el somrís amb un gest de salutació, o bé de complicitat. Era impossible sentir-se violent davant d’aquelles dones. Caminaren així fins als búnquers de la Guerra civil que divideixen la platja amb les roques que els fan de fonaments. Algú amb la seva entrenada vista podia veure des d’allà el cementiri de Synera a l’esquerra, sobre el turó, i lluny al fons, la gran foguera que havia de cremar al vespre, així com l’escenari on actuaria l’orquestra. Elles miraren el sol per calcular l’hora que era; quedaven dues hores ben bones abans no arribessin els altres, de manera que estiraren els seus cossos sobre la sorra calenta i dormisquejaren deixant que els darrers raigs solars de la tarda joguinessin amb la seva pell.
El seu somni es tallà de cop quan les rodejaren tres figures. Eren dos homes i una dona que les observaven amb una expressió de joia similar a les que tenien elles quan trepitjaren terra. Les dues dones s’aixecaren i s’abraçaren amb els tres Muntesos, nusos com elles, bruns de cabells i de pell, d’apreciable musculatura a cames i tors. La dona que arribà amb els nous portava una bossa de cuir de la qual va extreure peces de roba per a tots cinc: lleus vestits d’una gasa verdosa i transparent per a elles; pantalons de pell per a ells, sandàlies de cuir per a tots.
Així vestits s'adreçaren fins a la gran foguera que ja cremava al final de la Riera d’Arenys envoltada de gran quantitat d’humans que l’observaven embadalits, o que llençaven coets i petards a l’aire. El foc: un antic regal dels Déus que també pot destruir, com molt bé saben els Muntesos que l’observen seriosos sabedors que aviat hauran de lluitar contra ell als boscos. Per a les Nedadores, però, com a sentinelles del mar que son, les flames de Sant Joan son les úniques que els és permès de gaudir, sempre a aquell punt, sempre a la revetlla del Solstici d’Estiu, i per això les miren, agafades de la cintura, amb llàgrimes d’emoció lliscant per les seves galtes.
Al seu voltant, els humans, però també aquells Éssers que els humans no poden veure, però que ells reconeixen i saluden amb una inclinació de cap: dones d’aigua, gnoms, fades, esperits, fantasmes o follets, per citar-ne només alguns.
Quan el foc comença a decaure, i amb ell la seva fascinació per les flames, és la música la que més els crida l’atenció i amb ella deixen que els seus cossos es deixin portar amb moviments que mai no han après, però que porten als seus gens des dels dies antics en que els Pares es van creuar amb els mortals per crear-los a ells, els Vigilants. Mentre es diverteixen veient i imitant els balls dels humans, els altres Éssers executen danses que ja es ballaven al Planeta molt abans que el primer home trepitgés el terreny que avui creu dominar.
El ball i la música fa que les hores corrin massa de pressa per aquells que només disposen d’una nit per gaudir d’una encarnació humana. Les primeres llums apareixen ja per l’horitzó i les Nedadores entenen que a Heraklion i a La Valletta ja és de dia. És el temps de marxar. Tots cinc caminen per la platja fins creuar de nou la línia dels búnquers. A la platja hi ha multitud de petites fogueres i als xiringuitos hi ha música de DJs o de petits conjunts. Tots cinc es despullen –com han fet alguns humans al seu voltant-, i els vestits i els pantalons tornen a la bossa de cuir. Les abraçades, tristes ara, es repeteixen, i les dues Nedadores caminen mar endins fins saltar a l’aigua i nedar amb força abans de submergir-se. Els altres tres giren cua i cerquen el camí que els retornarà a la seva llar als boscos.
Comença un nou dia amb la clarejada i els Vigilants del mar i de les muntanyes, després de celebrar un nou Solstici com des de fa mil·lennis, tornen a les seves posicions a fer una feina que els humans els posem cada dia més difícil.

Una vista del Vesuvio cafè

El Vesuvio cafè. 19 de Juny del 2006

Ja que diuen que somiar és de franc i, per tant, qui no ho faci és un perfecte imbècil, què els sembla si després de passar el cap de setmana passat a Daroca reprenem el tema on l’havíem deixat i ens en tornem a San Francisco? Ens havíem quedat, com recordaran, a l’interior de la llibreria beatnik per excel·lència, la City Lights Books. Amb el Howl de Ginsberg entre les mans –introduït dins d’un sobre amb el logo de la llibreria que vaig regalar al meu confrare del Cultura de consum, en Pep Lupes, que el va rebre amb emoció mal dissimulada-, tant sols es tractava de creuar el carreró –l’alley- Jack Kerouac i travessar les portes d’un dels bars amb major significació literària del segle XX: el Vesuvio cafè.

Ja saben com són aquestes coses: l’emoció que produeix a cada un entrar a un lloc determinat depèn molt de les seves arrels culturals, dels mites que s’ha anat fent al llarg de la vida. Un pot quedar-se absolutament fred davant de, per dir alguna cosa, el piano de Chopin a la Cartoixa de Valldemossa, amb aquella rosa sobre la tapa –o era un clavell?-, i en canvi sentir-se tocat per la glòria entrant al temple alcohòlic dels beatniks. Amb tots els respectes per l’amic Frédéric.

Explicava Xavier Moret al seu ‘Amèrica, Amèrica’, que va entrar al Vesuvio amb un paquet de la City Lights a les mans, va demanar un cervesa i es va posar a escriure sobre el local, cosa que, segons li va explicar el cambrer, feia pràcticament tothom que hi entrava, com feien també la resta de clients. Però quina altra cosa pots fer allà? Com no sigui, com explicava l’altre dia, veure a Russell Crowe rebent un Óscar. De manera que, amb una pinta de Sierra Nevada al davant –Per cert, una cervesa magnífica. Per favor, en els seus viatges als States mai no demanin les aigüetes Budweiser, Coors ni Miller; les cerveses de les petites marques són excel·lents-, amb la Sierra al davant, com deia, vaig prendre apunts dels detalls que més em cridaven l’atenció del Vesuvio.

Dec d’haver descrit això ja en un altre moment, potser en alguna carta electrònica, perquè veig que els apunts de la meva llibreta de viatge estan ratllats en vermell en l‘apartat del Vesuvio. Si els sembla, començarem per una frase, emmarcada a la paret sobre la barra, que signava el còmic W C Fields, però que podrien signar perfectament Kerouac, Cassady o Burroughs, i que deia una cosa així com ‘Va haver una dona que em va portar a la beguda... i jo mai no vaig tenir la prou decència d’escriure-la per agrair-li’. Anem forts per començar, com poden apreciar.

Veig als apunts que hi havia quadres i miralls amb escenes versallesques, just al costat d’una tele que no consta a la antigues cròniques beats. També hi ha una làmpada que presenta quatre flametes de gas i a l’altra banda de la barra de fusta aprecio un element ben rar als bars nord-americans: una màquina de cafè exprés, una nota genuïnament europea entre North Beach i China Town. Feliç amb la meva Sierra Nevada vaig prescindir del cafè, però el detall s’agraeix.

Com no podia ser d’una altra manera les parets estan folrades de retalls de premsa referits a la Beat Generation i de fotos de personatges entre els quals reconec a Allen Ginsberg, Lawrence Ferlinguetti, Bob Dylan, Jack Kerouac, Neal Cassady o Ken Kesey, l’autor d’Algú va volar sobre el niu del cucut. També hi ha fotos de pel·lícules com 'Class action' ('Acció judicial'), amb Gene Hackman i Mary Elisabeth Mastrantonio.

Dic jo que per justificar el nom del local hi ha postals del Vesubi autèntic, el napolità, el que va convertir en tètriques figueretes de pessebre els habitants d’Herculano, Pompeia i Stabiae, juntament amb una frase enigmàtica en italià que resava ‘Per favore non mi rompere i coglione, gracie’. I que cada un en tregui les seves conclusions.

A les meves anotacions encara veig una altra frase gloriosa, aquesta en anglès, que es traduiria com ‘Pareu atenció amb els carteristes i les dones perdudes’, i després un anunci publicitari que aconsella visitar Amsterdam i la germana del Vesuvio cafè, que se suposa que es troba a la capital holandesa, i que diu que s’anomena, no s’ho perdin, ‘Rameras’, en espanyol en l’original.

Resumint: aquest racó de Columbus Avenue, entre la City Lights i el Vesuvio, emmarca bona part de les claus de la cultura del S/XX així que bé val comprar un pòster i un llibre, i beure’s unes Sierra nevada pel record d’aquella tropa de rebotats desencantats dels convencionalismes del seu temps. Tant de bo, en els dies anodins que corren, tinguéssim uns quants Ginsbergs agitant el personal.

Quatre escenes d'actes del Corpus a Daroca: la parada de motos, el castell de focs, el 'Toro' i la 'charanga' pel carrer Mayor.

Un Corpus a Daroca. 12 de Juny del 2006

Doncs resulta que les conjuncions planetàries han estat propícies i divendres a la nit els meus amics Jordi Llop Gris, Marc Légolas i servidor aterràvem a la meva Daroca –ja saben, a vuitanta quilòmetres de Saragossa direcció Terol per la Nacional 330-; quatre-cents quilòmetres d’asfalt beneïts pel fantasma, sempre agraït, de Jim Morrison que ens va preparar una estupenda tempesta travessant els Monegros a l’alçada de Bujaraloz mentre el cassette del nostre 205 ens disparava el Riders on the storm dels Doors. Amb aquest bon averany, tot i que humit, era fàcil de comprendre que el finde venia de cara.

Daroca celebra la seva festa major coincidint amb el Corpus Christi que serà, com va establir el 1264 el Papa Urbà IV, el proper dijous, és a dir, el primer dijous després del diumenge de la Santíssima Trinitat. Sé això perquè m’ho acaba de recordar l’enciclopèdia Encarta que tinc instal·lada a l’ordinador, que si no, ja em diran vostès de què. I vet aquí que la ciutat, una vegada més, no ens va decebre. A l’alegria, sempre íntima, de retrobar uns rostres, una casa, uns carrers, uns paisatges i unes muralles i un castell medievals que formen part de la meva vida tant com les nostres platges, la plaça de l’Ajuntament de Premià i l’ermita de Sant Mateu, havien vingut a afegir-se nous personatges en intensitats que en quaranta i tants anys de córrer per allà mai no havia vist. D’entrada dues-centes quaranta motos, segons xifres no oficials, amb els seus pilots i copilots, omplien els carrers, bars i hotels de la ciutat, tot i que la immensa majoria acampaven al camp de futbol. Els altres nous veïns convidats eren una manada de voltors, més de cent, que feien la seva exhibició aèria un parell de cops al dia, a les onze del matí i a les set de la tarda, com si estiguessin contractats per la comissió de festes, extrem aquest que no descarto del tot.

La cosa, voltors a banda, no era per ser menystinguda ja que la primera activitat oficial de les festes va ser una desfilada de totes les màquines de la concentra pel carrer Mayor i fins a la plaça de la Colegial amb els/les copilots armats amb torxes. A partir d’aquí les coses es van anar animant per procedir al gran castell de focs artificials que s’oferia des de la mateixa plaça, naturalment farcida de motos, pilots, copilots, veïns i cotxes aparcats, que assistien estoics i feliços a la bateria d’explosions de gran calibre i de coets llençats al cel de juny davant la testimonial presència d’un camió de bombers.

Després era el torn del Toro. Les nostres temences de què es tractés d’un pobre brau amb les banyes enceses es varen esvair quan, astorats, vam veure que es tractava d’un individu que carregava una estructura de fusta curulla d’explosius, una cosa semblant a les nostres bèsties de foc, i que perseguia a grans i menuts amb una pluja d’espurnes i de coets d’aquells que els aviadors militars anomenen ‘dispara i oblida’, i que corren bojos a la recerca de cames blanques i molsudetes sobre les quals esclatar. He de fer menció en aquest sentit del míssil que es va colar al bar Capi de carrer Mayor motivant interessants coreografies de ball, perfectament dignes del ‘Mira quien baila’ en modalitat claqué, entre els clients del local que feien tranquil·lament la seva cervesa a peu dret recolzats a la barra.

Però no hi ha pólvora que cent anys duri i passat l’episodi del ‘Toro’ era temps per la banda local que, interpretant una versió dance de El sitio de Zaragoza s’emportà bona part dels joves de la ciutat, una mica estil flautista d’Hamelin, cap al poliesportiu de Daroca on es feia la gran festa mentre l’únic policia local present emulava els dandys guaperes de El divo cantant content mentre seguia l’escena.

Diumenge al matí se succeïen les escenes que són habituals en aquests casos i així els que anaven a buscar el diari i les pastes per l’esmorzar es creuaven amb els que tornaven de la festa, com aquell personatge que Jordi Llop Gris batejava, com sempre encertadament, com l’”eixamplador de carrers” per la seva dedicació a picar les parets de banda i banda del carrer Grajera mentre caminava fent esses.

Ara, de tornada a casa, explico aquests records davant de l’ordinador i em quedo amb la reflexió sobre una festa viscuda intensament però sense el més mínim incident, amb focs d’artifici de risc, molta gent bevent –i no poc- al carrer, dues-centes quaranta motos amb les seves tripulacions arribats de fora i molta farra fins ben sortit el sol, i tot sota el control d’un únic policia, únicament armat amb una porra, que preferia cantar feliç al pas de la banda que no pas prendre la postura del milhomes. Inconsciència i sort... o és que un altre món és possible?

El poeta Lawrence Ferlinghetti i una vista de la lliberia City Lights Books des de Columbus Avenue, amb el Transamerica Pyramid Building al fons.

La City Lights Books. 05 de Juny del 2006

És de les primeres coses que veig cada matí quan em llevo. El pòster que tinc a l’habitació, emmarcat amb fusta ens tons clars, presenta una foto en blanc i negre de l’aparador de la llibreria i el següent text: City Lights Booksellers and Publishers. A literary meetingplace since 1953. A la seva habitació cada un es posa els pòsters que més de gust li venen: el Che Guevara, la plantilla del Betis o el Darrer sopar de l’actualíssim Leonardo Da Vinci. Jo tinc un pòster de la City Lights Books per unes quantes raons. La primera, i principal, és pels bons records que guardo de la meva estada a San Francisco i, allà estant, de la City Lights. I després perquè els Beatniks, la Beat Generation, ha estat una mena de mite cultural per mi des dels temps que feia BUP al Satorras de Mataró i un professor de llengua –Sergio, es deia- ens va inocular el cuquet del Manifest Beat i totes aquelles coses que provocaven que un, compulsivament, necessités posar-se immediatament a escriure qualsevol cosa sobre un paper. El de San Francisco va ser, de fet, un viatge força literari, o més aviat de mites literaris personals. Usant com a guia un llibre magnífic de Xavier Moret, ‘Amèrica, Amèrica‘, el nostre Nissan Màxima ens va portar des de San Diego cap al nord, via Los Angeles, Santa Bàrbara i San Luis Obispo, fins a la biblioteca Henry Miller, a Big Sur, i als escenaris de John Steinbeck, com el Cannery Row de Monterey i, després de passar al costat del mític circuit de Laguna seca, a la seva pròpia ciutat natal, Salinas, una població certament peculiar, mereixedora d’una Homilia pròpia qualsevol d’aquests dies. En tot cas, a San Francisco ens vàrem encabir a un hostel anomenat Green Tortoise, a Broadway, un antre molt divertit ple de jovenalla i recomanable si un no és un delicat militant. Després de deixar les motxilles a l’habitació, vam sortir a respirar l’aire de la ciutat buscant fer una primera foto nocturna al Transamerica Pyramid Building, un dels icones arquitectònics de San Francisco, però abans ens esperava la sorpresa. Una mica més avall de la cruïlla de Broadway amb Columbus Avenue se’ns presentà la City Lights, el carreró que porta el nom de Jack Kerouac i, a l’altra banda, el Vesuvio bar, la mítica taverna dels beatniks on vàrem veure per la tele en directe com Russell Crowe rebia l’Òscar per la seva interpretació a Gladiator de Ridley Scott. Però si el Vesuvio bar era el catau dels Kerouac, Cassady, Ginsberg i companyia, la catedral -naturalment laica si no pagana-, de la Beat Generation era la City Lights. Fundada el 1953 per Lawrence Ferlinghetti i Peter D. Martin, la llibreria és un veritable referent cultural de costa a costa dels Estats Units i, de rebot, a Europa. Un cop a dintre sobta una certa sensació de provisionalitat, com si el local estigués esperant reformes des del 1953. De fet ocupa dos edificis contigus i a un d’ells es pot veure al terra el rètol on s’indicava l’entrada a l’estudi d’un fotògraf, ves a saber en quins anys. A diferència del Vesuvio –al cap i a la fi un bar és un bar-, per entrar a la City Lights i respirar el seu encanteri, la seva llegenda, cal una certa preparació espiritual, del contrari un corre el risc de no veure més que llibres apilats a un munt d’estants durant tres interminables pisos. I per tenir aquesta preparació un ha d’haver tingut un Sergio a Tercer de BUP, és a dir, als disset o divuit anys, perquè li parlés de En el camí de Kerouac o de l’Udol de Ginsberg, d’una forma poc menys que clandestina. Feta la visita vaig complir amb el tòpic: vaig comprar una edició de L’Udol, Howl en l’anglès original, i el pòster que ara decora una paret de la meva habitació. A l’hora de pagar, la caixera, que conversava amb un policia d’uniforme, es va adonar que no portava signada la meva tarja ATM de la Wells Fargo. Li vaig contestar que qualsevol podria copiar la meva signatura i que per això no la signava i l’ensenyava directament acompanyada del meu carnet de conduir. Aleshores el policia em va recomanar que allà on s’ha de signar escrivís la frase: ‘Demana’m el carnet’, que era el que feia molta gent a Sant Francisco, i el que segueixo fent ara. No sé què opinarien Ginsberg o el propi Ferlinghetti, amb tot el que van passar amb la policia, de veure com a la seva catedral un Cop explicava a un client com tenir cura de la seva tarja de crèdit, tot un símbol capitalista. En tot cas, per calmar els seus esperits beatniks, vam acabar la nit bevent cervesa a una brewery de Columbus Avenue on una banda de jazz interpretava en viu temes de Charlie Parker amb veritable mestria. Crec recordar que aquella va ser una nit prou feliç.

L'ascens. 29 de Maig del 2006

Els que em coneixen saben que servidor i el futbol som una mica com l’aigua i l’oli, és a dir, que difícilment ens trobaran barrejats. Sé que escrivint això corro el risc de ser titllat de bitxo rar –com si a aquestes alçades de la pel·lícula això fos una novetat a la meva vida-, però què volen que els hi digui? Probablement el fet que cap atalaiador de Futbol Club Barcelona em volgués fitxar després de veure’m jugar a aquells partits de la Plaça Nova de Premià dels primers anys setanta deu de tenir alguna relació amb aquesta actitud de fredor.

Les darreres setmanes s’han respirat sobredosis d’eufòria futbolística a cada cantonada del país de forma que ha estat impossible evadir-se de la febrada col·lectiva per molt d’esforç que un li volgués posar. Arribada la final de la Champions de París servidor tenia fins a quatre alternatives diferents per reunir-me amb gent per veure el partit –hi ha revetlles o caps d’any sense tanta varietat d’opcions- i, finalment instal·lat en el sopar de convocatòria més antiga, vaig cridar, saltar, patir i fruir el partit com qualsevol persona humana allà present, sense que això desmenteixi el que he explicat al primer paràgraf ja que estic segur d’haver dormit, com sempre, tan malament o tan bé independentment de que Belletti hagués batut o no al porter de l’Arsenal. Una altra cosa és que expressi les meves majors simpaties a iniciatives tan radicalment parapsicològiques com la Penya Barcelonista Winston Bogarde de Premià de Mar, o el corrent de suport sorgit del programa Sound System de Ràdio Premià de Mar cap a la selecció nacional de Trinitat i Tobago de cara al proper mundial de futbol d’Alemanya: Calipso power!

Dit això, el que m’ha decidit a dedicar aquesta homilia a aquest sac de tòpics que és el futbol no ha estat tant la Lliga o la Copa d’Europa assolides pel Barça sinó l’ascens aconseguit pel Club Esportiu Ricoh Premià el passat 21 de maig, o més aviat, la reacció dels premianencs davant d’aquesta gesta. Per motius professionals vaig haver de seguir la transmissió del Banyoles–Premià per Ràdio Premià de Mar del meu confrare Miquel Agut, fins el punt que vaig arribar a patir per a la seva salut quan el sentia esgargamellar-se d’aquella manera, especialment arran del segon gol del Ricoh Premià que significava l’ascens a la Tercera Divisió.

La qüestió és que acabat el partit l’expedició del Ricoh Premià havia de ser rebuda a la Plaça de l’Ajuntament per les autoritats locals i pels seus seguidors. Com que la meva tasca consistia en cobrir tècnicament aquesta rebuda, vaig ficar la Unitat Mòbil de la Ràdio a la Plaça a l’espera de l’arribada de la torçida premianenca. La veritat és que mentre conduïa cap a la Plaça em preocupava la manera d’acostar el cotxe entre la gent fins a la balconada de l’Ajuntament per tal d’assegurar que els cables dels micros arribessin sense problemes a la balconada, de manera que calculeu la sorpresa quan vaig trobar la plaça en estat tan desèrtic com l’interior de la meva nevera un divendres a la nit. Allà hi era el mestre Martí Rosselló apurant en solitari la darrera cervesa del finde a la terrassa del Bar de la Plaça, aliè a la moguda futbolera anunciada. Hi havia també quatre membres del govern municipal inclòs l’Alcalde –ningú de l’oposició- fent temps al mateix bar propietari de la terrassa on s’estava en Martí. Dic jo que tenint present els darrers incidents a Canaletes, asseguraven l’escenari quatre policies municipals, un d’ells de paisà, i finalment, parafrasejant els Rodríguez, hi havia una rossa boja que potser no ballava sola fins a la matinada com la de la cançó, però sí que parlava amb tothom amb vocalització insegura dient, en tot cas, moltes bajanades.

I això era tot. Van arribar els jugadors amb el personal tècnic i directiu que els acompanyava, van pujar a la balconada de l’ajuntament amb les seves cançons, van malbaratar una ampolla de cava ruixant els que es van quedar a baix i els quatre romàntics que s’hi havien afegit –la rossa ja havia fugit-, i aquí es va acabar la festa, per dir-li d’alguna manera.

No sé si els coets i el cava s’havien exhaurit el dimecres anterior i amb ells les ganes de celebracions futbolístiques, però la veritat és que em va semblar molt trist. Aquells xavals que cantaven a la balconada de l’Ajuntament no tenen el glamour dels jugadors del nou Dream team, ni la seva pasta, que a banda de matar-se als entrenaments i en partits que en determinades categories semblen batalles dignes de El Senyor dels Anells, tenen el seu curro de dilluns a divendres. Ves per on, són els nois de casa i s’han trencat la cara per l’equip i pel poble. No costava res baixar a aplaudir-los una estona: Clap, clap, clap... S’ho havien ben guanyat.

Fantasia. Night on Bald Mountain

Fantasia 2000. 22 de Maig del 2006

Les pel·lícules de dibuixos de Walt Disney m’avorreixen. M’avorreixen molt. No és cosa d’ara: ja de petit m’encantaven els dibuixos de la Warner, especialment el meu admiradíssim Wile E. Coyote, mentre que quan apareixien Donald i els seus repelents nebots, Mickey, Goofy i companyia, em buscava alguna altra cosa per fer. Els personatges em semblaven insípids, les històries ridícules i amés pudien a una moralina que em posava bastant nerviós.

Però, en fi, totes les coses tenen una excepció i per mi, pel que fa a les pelis de la Disney, aquesta va ser ‘Fantasia’. ‘Fantasia’ era molt diferent a les pel·lícules habituals de la Factoria, com a concepte i com a estil. Realitzada l’any 1940, significava d’entrada una magnífica introducció a la música clàssica d’una manera absolutament desconeguda en l’època i, de fet, fins a molts més anys després, utilitzant un estil similar al que avui serien els nostres videoclips, tot plegat sota la batuta d’un genial Leopold Stokowski. No em puc estar de dir que a aquestes alçades considero la pel·lícula com una veritable joia.

Tot i això, de ‘Fantasia’ en tinc un record prou sinistre, potser perquè em va sorprendre massa petit –posem una mica menys de deu tacos- i a un escenari tan especial com el que es creava a Daroca, a la nostra casa de l’Aragó, en època de Setmana Santa; ja saben: penitents sangonosos, legionaris romans, encaputxats i tota la parafernàlia.

Naturalment el problema, l’ensurt, no era per la introducció amb la Tocata i fuga de Bach, ni per les escenes de la creació amb Stravinski, o les notes de Paul Dukas a l’Aprenent de bruixot, el millor paper que mai va fer ni farà el puto ratolí en qüestió. L’esglai, la suor freda, la va posar l’escena de la Nit al Mont Pelat amb la música de Modest Musorgski tronant a tot drap. No sé si recordaran l’escena, amb aquella muntanya que s’obre convertint-se en un gegantesc dimoni, i les ànimes i els esquelets que surten de les seves tombes per trobar-se amb ell, els seus ullals i els seus ulls grocs, inflamats en foc. Em sembla recordar que aquella va ser la mateixa Setmana Santa que ens van passar per la tele ‘El setè segell’ d’en Bergman, així que ja em diran si no va haver intensitat televisiva aquells dies.

En tot cas, entre una cosa i l’altra, no havia tornat a veure ‘Fantasia’ des d’aleshores, així que va ser una alegria saber que la Disney havia fet una edició especial de la pel·lícula, destinada a les sales Imax i al DVD, amb motiu del seu 60è aniversari. Estem parlant, doncs, del 1999, i era ‘Fantasia 2000’. Jo aleshores vivia a Califòrnia i vaig saber que la peli s’estrenava a l’Imax de Tijuana, -perquè, efectivament, Tijuana, la Sin City mexicana, té un Imax, coses de la Frontera-. No vaig poder baixar a Tijuana a veure Fantasia, però poc després la van projectar al cinema de la Universitat de San Diego on treballava, de manera que la nit de la seva estrena vaig anar a fer cua a la taquilla amb il·lusió mal continguda.

No cal dir que vaig xalar-la de valent. No obstant això em va sobtar no veure l’escena del Mont pelat. Passats els anys tenia veritables ganes de tornar a enfrontar-m’hi, aquesta vegada per gaudir-la sense pors infantils, però l’escena -ai, las!-, senzillament s’havia volatitzat: no hi havia ni dimoni ni Musorgski. Ves.

Amb la perplexitat que poden suposar vaig mirar d’esbrinar què havia passat amb aquell entranyable malson de la meva infantesa. No em va costar trobar a Internet les explicacions d’un executiu de la Disney raonant que havien suprimit l’escena perquè no la consideraven convenient per als nens als quals s’adreçava la pel·lícula. És a dir, que la tisora havia estat aplicada no fos cas que les criatures dels albors del segle XXI no poguessin suportar unes escenes adreçades als nens del 1940. Vetllem pels nens, som la Disney, deien.

Per sort el meu amic Jordi Llop Gris conserva una còpia en VHS de la versió original de Fantasia, i finalment he pogut adelitar-me amb la Nit al mont pelat, el seu enorme dimoni, els esperits i les seves flames infernals amb formes de dones nues, escenes veritablement sorprenents pel 1940, però d’una beateria ridícula en els dies que corren, amés que l’Ave Maria de Shubert ho ve a arreglar tot al final.

No crec que els nens d’avui en dia necessitin ser protegits de dimonis de dibuixos animats, sinó més aviat de segons quins suposats salvadors de la seva integritat moral, la mateixa mena de gent que et pot intentar justificar la invasió de l’Iraq en nom de no sé quin déu. En quant a mi, segueixo sense motius per deixar de considerar que les pelis de dibuixos de la Disney m’avorreixen mortalment.