Fragilitat

M’assec a graponejar el teclat de l’ordinador amb l’estat d’ànim apallissat. Ara farà un parell d’hores que ha acabat la cerimònia de comiat del nostre alcalde, en Jaume Batlle. No he pogut assistir al final de la litúrgia ni he baixat tampoc a tallar la Nacional II, tot i que se m’emportaven tots els dimonis de ganes de fer-ho, però segur que ell no m’ho tindrà present; al cap i a la fi ell era el president del Patronat de Ràdio Premià de Mar i haurà entès que marxés per posar-me als controls tècnics de l’emissora mentre altres companys assaltaven la Nacional II amb la Unitat Mòbil donant cobertura a la infanteria premianenca. El primer és el primer, com se sol dir, i nosaltres som professionals, tal com en Jaume ens havia encoratjat un munt de vegades a ser-ho. Doncs això.

El cas és què, com que estava a la Ràdio, tampoc no he anat a acomiadar-lo al cementiri, que sempre és cerimònia més íntima, així que no sé com ha estat aquell darrer adéu-siau. Personalment m’hagués agradat un ritu ben solemne, quasi militar, com correspon a un comandant en cap com era ell; ja saben: amb la formació de la Policia local en uniforme de gala disparant salves d’honor a l’aire i l’inspector Espuelas lliurant a la mare d’en Jaume una gran bandera de Premià perfectament doblegada mentre la banda interpreta amb solemnitat aquell himne que ens dóna forces per foragitar els pirates el darrer dia de la festa major. Però en fi, ja sé que quan ell llegeixi això, allà on sigui, es farà un fart de riure. ‘Ja hi torna en Traïd amb les seves coses’, pensarà. És el que tenen els humils.

Avui és, doncs, divendres, és a dir que hauran passat dos dies després que aquell Opel Astra se l’emportés per davant a la N-II, cruïlla amb el carrer Llevant, la carretera de Vilassar de Dalt, és a dir, allà on qualsevol ciutadà de Premià de Mar amb un mínim de d’edat ha vist alguna vegada algun pinyo. La notícia em va sorprendre a la Ràdio, tot i que no era el meu torn de guàrdia. El cas era que m’acabava de trucar al mòbil la Sílvia del departament de premsa de Política Territorial de la Generalitat per dir-me que sí, que la sotsdirectora aquella que perseguia des de feia una setmana participaria finalment al programa del dijous. Es tractava d’un espai sobre el port de Premià de Mar, el segon que muntàvem, per mirar de posar d’acord tots els actors del tema i veure si finalment en podia sortir alguna cosa decent d’aquell desori històric. Vaig anar a la Ràdio content per trucar a en Joan Miquel Gisbert, el president del Club Nàutic, i a en Jaume, que havien de participar al programa, perquè amb la sotsdirectora en antena la cosa prometia. Però ja no vaig ser a temps de parlar amb ell, i el programa sobre el port va deixar pas a un altre on polítics de tots els colors, gent d’entitats i ciutadans parlaven d’en Jaume dient coses boniques, menjats per la incredulitat i la tristor.

Eren les nou del vespre quan vam acabar el programa especial, després del ple extraordinari on els nostres polítics van poder verbalitzar el seu desconcert i la seva ràbia mal dissimulada per la mort d’en Jaume. A nosaltres, l’adrenalina no ens havia deixat pensar. I de debò que ho agraíem, jo al menys. Però tot en aquesta vida s’acaba, i també els programes de ràdio. Pujant cap a casa vaig recordar un altre programa especial. Era el dotze de març del 2004, el dia següent dels atemptats als trens de Madrid, i jo em vaig trobar jurant en arameu perquè dos minuts després de sortir d’antena llegia al web de l’agència britànica Reuters que Al Qaeda havia reivindicat els maleïts atemptats. Podíem obrir micros una altra vegada i donar la volta a les versions oficials, com va començar a passar arreu el dia següent. Però dimecres no hi havia una versió B dels fets. En qualsevol cas, en Jaume seguiria mort i aquella realitat, tan bon punt l’adrenalina va deixar de córrer per les meves venes, em va començar a molestar de mala manera.

Mica en mica, pujant pel Passatge Prim, m’obligava a prendre consciència que al programa de dijous, per molt que tingués a la sotsdirectora, no tindria a la taula al meu alcalde i que, per tant, maleït el sentit que tenia el cony de programa.

Ja em podia esprémer el cap tan com volgués. I ni que fos la primera vegada que em passa una cosa així a prop meu, però la consciència es nega a admetre l’evidència, aquesta gran cabrona. Diries que un no pot pillar la seva moto per tornar a la feina sortint de l’enterrament de la mare d’una companya, fent el camí de sempre, i matar-se perquè un Astra fa una mala maniobra. Doncs resulta que sí.

En qualsevol moment, a qualsevol lloc. Amb total fredor. Sense opcions ni aplaçaments ni respostes. Sense alleujaments ni comiats. Així és la puta cosa.

Mabres

Botzinejava l’altre dia el meu amic Artur, el pescador, que d’uns anys ençà es fa més difícil pescar mabres a la nostra costa que veure a Britney Spears actuant davant dels guerrillers talibans a Kandahar, per exemple. Em deia això el bo de l’Artur, amb el seu aspecte més propi d’un tripulant d’un bacallaner islandès que no pas de mariner de la seva molt mediterrània barca, la Núria, arran d’un comentari meu sobre el temps que feia que no em menjava un mabre com Déu mana. Segons la seva teoria, aquestes bestioles eren més abundants quan rieres i clavegueres anaven directament a mar i elles acudien a menjar-se els cucs que s’hi feien. És a dir, que a canvi de netedat a les nostres platges hauríem pogut perdre alguns dels plats de peix més habituals de la dieta de la nostra infantesa.
No entraré a valorar la teoria de l‘Artur perquè l’alimentació dels peixos no és una ciència que em tregui la son, tot i que alguna cosa en deu saber ell ni que sigui pel munt d’hores diàries que es passa a mar, però la constatació és que de mabres a penes en veig i per alguna cosa deu ser. En qualsevol cas, el que passa com a conseqüència és que en fa tant que no em poso un d’aquests peixos entre pit i esquena que no estic segur de recordar el seu sabor. I el que és encara pitjor: quan em torni a trobar un d’aquests bitxos al plat, no tindré massa clar si les sensacions que em pugui provocar el seu tast tindran massa cosa a veure amb les que em produïen de petit. Alguna cosa em diu que no serà així, i això ja em fot més.
I si no serà així no serà pas, o no només, per que els mabres hagin canviat de sabor, com si tot hagués de ser culpa de les pobres bèsties. Molt em temo que el munt d’anys en els quals vaig exercir l’estúpid ofici de fumador hauran distorsionat poc o molt els meus sentits del gust i de l’olfacte. Entre això i que amb l’edat, vulguis o no, perds o canvies algunes percepcions, més valdrà fer un exercici de memòria per posar un context familiar a la qüestió, a veure si així m’acosto encara que sigui virtualment a aquells antics sopars d’estiu.
Els meus avis de Premià de Mar vivien a la casa que fa cantonada entre el carrer Eixample, el de la Ràdio, i el carrer Esperança, el del Centre Cívic. De fet jo hi vaig néixer a aquella casa, de manera que, amb la de voltes que he arribat a donar, no deixa de resultar curiós que el meu entorn professional estigui tan a prop de les primeres parets que em van acollir. En aquells anys, quan faltaven uns quants anys perquè es construís el mercat de Sant Joan a la Gran Via, hi havia pescadors de canya que passaven per les cases amb peixos dins de cubells plens d’aigua de mar per vendre’ls a les mestresses. Així van arribar a mi els meus primers mabres, dins d’un cubell de plàstic des d’on anaven directament a la cuina a esperar l’hora del sopar. I aquí és on arriba aquell clip que per algun motiu se’m va quedar instaurat de manera nítida a la memòria malgrat que jo havia de ser poc més que un nyec: la meva àvia Andrea donant-me de sopar, oferint-me amb els dits un pedaç de mabre sobre un bocí de pa amb tomàquet vermellíssim –suposo que el tema dels tomàquets donaria per una altra Homilia-, dient-me ‘Té!’, amb aquell català treballat que em gastava malgrat haver nascut a una aldea d’A Coruña.
Ja ho veuen: tinc la imatge, l’escenari del record, però no tinc el sabor. No aquell sabor. Una altra cosa que s’ha quedat enrere per sempre, com l’avia, o els pescadors amb els seus cubells de plàstic que oloraven a aquell mar tan proper, el Mediterrani que se’ns canalitzava carrer Eixample amunt quan bufava la marinada i aquesta es quedava jugant amb els fulls del mandariner del pati de la casa.
Amb aquella edat jo no sabia si els mabres o les sardines o els raps els pescaven amb canya o des d’una barca o si saltaven beneits ells mateixos dins dels cubells, però com que mai no havia vist atrapar un peix preferia quedar-me directament amb l’opció de la barca. Devia de ser perquè m’encantava veure-les trepant platja amunt remolcades per aquelles politges a manovella que feien anar els pescadors quan arribaven de feinejar, o perquè m’agradava contar amb la mare els punts de llum que feien mar endins els que pescaven el calamar quan anàvem a buscar al pare a l’estació del tren els capvespres de finals de l’estiu.
En definitiva, amb barca, amb canya o a cops de bastó, el cas és que a mi no em mancaven els mabres a taula, que era el que veritablement m’importava. No sé si l’Artur i les seves barbes vikingues tenen raó amb la seva teoria, però la realitat és que de mabres n’hi ha poques. I com que amb la natura sempre anem a millor, entre una cosa i l’altra el que s’estila ara a mar son les putes meduses. Ves quina gràcia.

El McNaught en la seva recent visita

Visitants

Doncs mirin, aquest me l’he perdut, i creguin-me que m’ha sabut prou greu. El cas és que no hem coincidit en l’horari perquè apareixia just a la sortida del sol, moment en el qual, una de dues, o estic al curro o estic dormint. I a sobre, quan trobo el moment d’anar-lo a conèixer, va i està ennuvolat, que també és mala llet. Sembla que estava escrit que aquí l’amic viatger i servidor estàvem condemnats a no trobar-nos i, la veritat, dubto bastant que tinguem una altra oportunitat de coincidir perquè, segons llegeixo, el nostre visitant ens tornarà a saludar d’aquí 300.000 anys, setmana amunt, setmana avall.

Molts de vostès n’hauran sentit a parlar poc o molt d’ell i alguns fins i tot s’hauran interessat sobre el seu recorregut. El seu nom és McNaught-Hartley, de professió viatger sideral. Resumint: un cometa, en concret el ‘Gran cometa’ del 2007, com l’han anomenat alguns astrònoms.

Al cap i a la fi, ja ho sabem, estem parlant tant sols d’una bola de roca i gel que brilla en la seva proximitat al sol i que quan arriba a una cosa que se’n diu periheli, es dóna mitja volta i fins la propera, ves a saber quan. Però el cas és que a mi, per motius variats, mai no m’ha convençut una definició tan prosaica.

De fet la primera vegada que em va cridat l’atenció això dels cometes va ser quan encara era un crio i en una vella pel·lícula sobre la vida de Mark Twain vaig saber que el seu naixement, el 1835, i la seva mort, setanta-cinc anys després, van estar marcats pel pas del cometa Halley. Naturalment es tracta només d’una emocionant coincidència, però em va impressionar que la vida d’un personatge tan brillant com va ser l’autor de les aventures de Tom Sawyer quedés emmarcada entre dues visites d’aquest bòlid.

Molts anys després, mentre escrivia el meu conte El Infierno, vaig trucar a l’observatori Fabra de Barcelona perquè m’expliquessin a grans trets el què era un cometa i la seva relació amb els estels fugaços, ja que necessitava la informació per la meva història. Se’m va posar al telèfon un home de veu anciana, i en l’entusiasme amb que em va donar aquelles explicacions vaig entendre que el meu interlocutor se sentia feliç de que algú, encara que amb motius peregrins, s’interessés pels seus viatgers de l’espai. Em parlava un cop més de roca i gel, i de les restes que deixava anar per el calor que li produïa la proximitat amb el sol i que conformaven la seva cua, però ho feia com si m’estigués descrivint la gràcia i els encants d’una princesa de conte de fades. Aquell home no em parlava d’un estèril objecte volador sinó de quelcom que d’alguna manera posseïa vida pròpia. Potser part d’aquesta poesia es va concretar en el final màgic de El Infierno.

Per major coincidència, poc després d’aquesta conversa ens van visitar el Hale Bopp i el Hiakutake i a mi, contagiat de l’entusiasme d’aquell vell astrònom, em va faltar temps per organitzar patrulles nocturnes a Sant Mateu por observar el pas dels nostres il·lustres visitants. Em resultava fascinant veure’ls allà dalt, donant una falsa sensació de quietud, i pensar en el seu trajecte fins allunyar-se de nosaltres a distàncies tals que defugen de la física per entrar en el concepte de la pura filosofia, arribant al seu afeli, el punt més distant del Sol, en 150.000 anys per exemple, com l’amic McNaught, abans de girar per tornar cap aquí. No és fàcil d’assumir mentalment una distància com aquesta que, amb tot, és una minúcia en la globalitat de l’Univers. I en què poca cosa que ens convertim nosaltres quan et mous amb xifres com aquestes, amb les nostres misèries i les nostres estúpides pretensions de ser el centre de tot plegat. El melic de l’existència. Patètic.

Això mateix portat a la ficció ve a ser el que passa a Cita amb Rama, d’Arthur C. Clarke, on es munta un sidral de por per l’arribada al nostre sistema solar d’un asteroide que resulta ser artificial, tot i que no hi viatja ningú: n’hi ha que el volen investigar i n’hi ha que, directament, el volen destruir, no fos cas. Quan la tensió entre científics i militars és màxima, l’asteroide gira al voltant del Sol i se’n va tan ricament per on havia vingut deixant a tots plegat amb cara del que som: d’imbècils. Els nostres cometes poden ser, a diferència del Rama de Clarke, només pedaços de roca i gel, però cada un d’ells ens regala una valuosa lliçó d’humilitat cada cop que ens visiten. Això si és que la volem aprendre.

I si no quedeu-vos amb la frase de David Levy, el co-descobridor del cometa Shoemaker-Levy que es va estavellar contra Júpiter el 1996: "Els cometes són com els gats: tenen cua i fan el que volen". I nosaltres, mentrestant, mirem i badem.

L'Hospital de Veterans de San Diego. Al fons les instal·lacions de la UCSD i el Pacífic.

El veterà

Res, que el tio no aprèn. Li va la marxa, es veu, i ja pot l’home haver perdut unes eleccions, i ja li poden haver fet els amics del papà un informe que li apuntava un nord per on començar a sortir-se del vesper, que ell passa. I ja pot l’informe portar el nom d’un dur ex-marine texà com James Baker. Com si el signa el mismíssim Buffalo Bill. Ja ho diu ell: no és que sigui un fatxenda, és que de moure’s així, a Texas en diuen caminar. Amb un parell. I per començar a arreglar la situació res millor que enviar-hi 21.500 soldats més, que el que passava era que n’havien pocs, diu aquí el Ronaldinho de l’estratègia militar.
I jo que em pensava allà a principis de segle, il·lús de mi, quan tot aquest desori encara no havia començat, que llocs com aquell hospital per veterans, el VA Hospital de San Diego, s’anirien buidant a mida que les grans guerres anessin quedant enrera en el temps.
El cas és que la mateixa línia de bus que agafava per anar a la feina a la universitat, passava després pel VA Hospital, de manera que hi vaig passar sovint per davant, fins i tot el vaig arribar a visitar, però, sobre tot, vaig compartir viatge amb una bona colla d’aquests vells soldats els quals, curiosament, no solien tenir aspecte de poder triar entre agafar el bus o el Corvette, no sé si m’explico.
Em cridaven molt l’atenció els més iaios, els veterans de la Segona Guerra Mundial, molt dignes amb els seus barrets amb les insígnies de les seves unitats o de l’American Legion. Però els que més impressionaven, pel seu número però també per les seves ferides, no sempre físiques, eren els ex-combatents del Vietnam. Semblaven seguir d’uniforme, però no pas el militar com no fos alguna vella jaqueta caqui: sabatilles esportives, texans, samarretes i gorres de beisbol decorades amb noms carregats d’història com Da Nang, Hue o Saigon. Generalment eren gent silenciosa, d’aspecte prim i mirada vaguejadora, però quan a algun d’ells li donava per parlar, amb una mínima coherència, valia la pena d’escoltar les seves històries. I trobaven maneres ben curioses d’iniciar una conversa.
Era un dissabte i jo pujava en bus al campus amb la intenció de mirar el meu correu electrònic i anar després a la platja, de manera que vestia per a l’ocasió, amb sandàlies, pantalons curts i un barret que tinc que se li aixequen les ales a la manera aussie. I el barret va ser l’excusa d’aquell individu de grenyes i llargs bigotis que seia a la fila del costat per fer-la petar, al menys la mitja horeta que teníem de recorregut. Començà demanant-me si jo era australià, per allò del meu barret, per entrar directament en matèria amb la història que havia fet amics de l’exèrcit australià quan estava a Vietnam. Jo ni tant sols sabia que Austràlia hagués participat en el conflicte, cosa que vaig confirmar després, però l’individu semblava simpàtic i jo tenia ganes de sentir històries, de manera que el vaig seguir escoltant.
El tipus havia estat Marine, de Camp Pendleton, allà mateix al costat, a San Clemente, de manera que no havia pas anat massa lluny des que va tornar de la guerra. Resumint, allò que hem vist a tantes pel·lícules. Que un bon dia de finals dels anys seixanta el meu interlocutor havia sortit de patrulla amb el seu escamot -squad, deia ell-, i de cop i volta apareixen els Charlies (de les inicials en clau de ràdio Victor Charlie per Viet Cong), i ja saben: molt de bum-bum i de tacataca-tacataca i un d’aquells individus de barret cònic que me li clava tres forats de Kalashnicov al meu veí de seient al seu genoll dret, dos per sota i un per sobre la ròtula. I per il·lustrar l’explicació l’home es va aixecar el camal dels texans i em va ensenyar les tres cicatrius, ampliades per les marques que li havien deixat els cirurgians que el van operar fins a quatre vegades després d’aquell dia, la darrera després que, per si no en tenia prou, l’atropellés un cotxe a l’Sports Arena Blvd.
- És curiós –Em deia-. D’aquella gent m’ha quedat gravada la imatge de les sandàlies que portaven. Així, semblants a les que portes tu ara. – I aquí vaig pensar: ‘Ja està, Xavi. Ara aquí al col·lega li patinarà la biela, es creurà que ets un Charlie, traurà un matxet a l’estil Rambo i et deixarà llest per bistecs’. Però no. L’home va clavar la mirada al davant de l’autobús i es va limitar a dir. – Els meus companys van acabar amb ells -. I no ho va dir amb aire triomfalista, precisament.
M’hagués agradat molt preguntar-li què en pensava de que el president Bush enviés 21.500 soldats més a l'escorxador iraquià però, és clar, aleshores el desgavell mundial encara no havia començat. No obstant això, recordant el seu genoll i la seva mirada, em puc fer una idea prou aproximada de quina seria la seva resposta.

Un canti, dels de tota la vida

El canti

Aquesta historia la situaríem a una empresa ubicada a Barcelona i vinculada al món del tèxtil, cap allà dels anys cinquanta, quan el tèxtil català encara no havia entrat en la seva definitiva agonia i donava de menjar a moltes famílies del país.
La nostra empresa, tot i no ser una de les més importants de sector, tampoc no era de les que tancaven la categoria. Amb la seva fàbrica situada fora de la ciutat, en concret a Premià de Mar, a Barcelona mantenia les oficines centrals i uns magatzems. Es va donar el cas que a aquests magatzems va entrar a treballar un jove que acabava d’arribar de l’Aragó, d’un poblet de la província d’Osca. De fet, part de la família ja s’havia desplaçat en anys anteriors fins a Barcelona a la recerca de feina, així que el nostre protagonista tenia ja aquí dues germanes i un germà. Aquest darrer, però, va partir un desgraciat accident laboral que el va portar a la mort mentre treballava a la societat tèxtil ja mencionada. L’empresa, com a compensació, es va avenir a contractar l’altre germà per treballar als seus magatzems.
Superat el drama de la mort del germà, de la millor manera que es poden superar aquests drames, el jove aragonès s’anà fent a la vida de la ciutat i a la feina al magatzem. Les germanes, per la seva part, també prosperaren i així van poder obrir un forn de pa. Com podeu veure, una de tantes històries de les quals ens ha proveït la primera gran immigració cap a Catalunya, la dels anys cinquanta i seixanta, i de la qual molts de nosaltres en som descendents.
La vida anava passant doncs, i a la primavera la va seguir el seu estiu amb les seves calorades inherents. Podeu imaginar-vos que un magatzem pot no ser el lloc més fresc del món en plena canícula. El nostre jove treballador va recordar aleshores que al forn de les seves germanes hi havia un canti que s’havien endut des del poble a Osca, que els podria ajudar a superar aquelles calorades. Un canti dels bons, deia ell. I és que si sabeu alguna cosa de cantis estareu al cas que no tots mantenen l’aigua igual de fresca, ves a saber a causa de quin estrany prodigi. El seu canti era dels més refrescants que ell havia tastat i es va comprometre amb els seus companys a portar-lo al magatzem pel gaudi general.
I així va ser com l’endemà mateix el nostre jove entusiasta es va presentar al magatzem portant orgullós el giny que els havia de suavitzar aquelles setmanes de dura calorada a la feina.
El coneixement de l’existència i de les propietats d’aquell canti va superar les parets del magatzem per estendre’s per altres departaments de l’empresa, des de les oficines fins els despatxos de la direcció. La visita al magatzem per fer uns glops del recipient eren, a escala dels nostres dies, com la paradeta per fer el cafè davant de la màquina de vending.
El cas és que anaren passant els dies a l’empresa, més suportables mercès als bons oficis del canti manyo, fins que va passar quelcom aparentment fútil, inapreciable en l’esdevenir natural de la vida, però que tindria conseqüències inesperades pels principals actors d’aquesta història. I va ser que, atenent al fet que si a un magatzem fa calor a un forn de pa en fa molta més, les germanes del nostre predisposat treballador li van exigir el retorn del canti al lloc on pertanyia.
Capmoix i decebut el noi va comunicar l’endemà als seus companys que tenia el trist deure de retornar el canti al forn de pa. Els treballadors del magatzem l’animaren dient-li que no s’amoïnés, que era comprensible i que, vista l’experiència, farien una col·lecta per comprar-ne un. Recolzat anímicament, el jove enfrontà content la jornada laboral desconeixedor de què la notícia de la marxa del cantí havia superat les parets del magatzem per estendre’s per altres departaments de l’empresa, des de les oficines fins els despatxos de la direcció. Quan el noi es disposà a marxar amb el canti li sortí al pas ni més ni menys que el gran cap, l’home el cognom del qual donava nom a la companyia. El president, amb veu severa, li digué que tot allò que entrava per les portes d’aquella empresa es convertia en propietat de la mateixa i que, per tant, el canti no sortiria per aquella porta.
Acorralat per la situació, el jove es mirà l’amo, pensà en les seves germanes i finalment observà el canti. Aleshores l’aixecà fins a l’alçada del cap, entre ell i el directiu, i el deixà anar perquè iniciés un lleu recorregut descendent que el portaria a acabar fent-se a miques contra el terra.
- Doncs s’ha trencat! – Diuen que va dir-li el treballador manyo al president.

L'escenari del meu déjà vu

Matins de diumenge

El cas és que diumenge passat, un dia radiant de sol primaveral com recordaran, vaig sortir disparat de casa a fer uns quants quilòmetres pel sender marítim en direcció sud-oest, com és el meu costum, quan passant per davant de Can Manent vaig tenir la sensació de quedar atrapat en un estrany déjà vu. No es vagin ara a pensar que hi havia res de parapsicològic en el fenomen, ni té res a veure amb la darrera pel·lícula d’en Denzel Washington. El tema era molt més senzill i mundà que tot això, i era que vaig recordar amb claredat trobar-me allà mateix, davant la Masia al Camí Ral, un altre diumenge assolellat fent la passejada del diumenge amb els pares i el meu germà... prop de quaranta anys enrera.

No és que recordés un diumenge concret, sinó un exemple de tots aquells en els quals les nostres passes ens portaven per allà, per aquell Camí Ral que, si mal no m’erro, en aquells temps era per a la majoria de la gent de poble només la Carretera, però per d'altres la Avenida del Generalísimo.

Hi ha una tendència important a omplir els diumenges de cerimonials que, a força de repetir-los, acaben convertint-se en rutines. És una predisposició que m’amoïna especialment; em sembla que ja hi ha massa rutines els dies laborables, però reconec que costa defugir-ne. En qualsevol cas ara, als meus quaranta-i-tants, procuro, no sempre amb èxit, de dotar els meus diumenges amb tanta fantasia com en sóc capaç, però quan era una criatura un podia despertar-se el diumenge al matí i saber amb aproximació mil·limètrica quins serien els grans traços del desenvolupament del dia. I la veritat és que aleshores m’agradava que fos així; un diumenge no era un diumenge sense certes coses.

Per començar, l’esmorzar. A casa s’esmorzava de valent els diumenges. Pel matí, el meu germà, o jo, o tots dos plegats, baixàvem a Cal Petit i compràvem brioixos, ensaïmades i coca, i de vegades nata, quan era l’època de les maduixes i la mare les servia amb sucre per les postres del migdia. Tinc entès que la tradició de les famílies importants de Premià era anar a Cal Petit a comprar les postres després de missa, però nosaltres érem més aviat de l’esmorzar. No devíem ser dels importants. Deu de ser per això, perquè no coincidíem a Cal Petit els diumenges, que encara vaig trigar molts anys en conèixer en persona a la senyora Ferrussola.

En qualsevol cas, els nostres esmorzars dominicals solien venir acompanyats dels discos de vinil que hi havia a casa, normalment música clàssica, Txaikovsky i alguna cosa de Chopin i Beethoven, i també sarsueles. És curiós, però quan hem fet a la Ràdio programes de música clàssica els diumenges al matí, se m’ha despertat una mena de reacció tipus experiments d’en Pavlov –ja saben, aquell dels gossos-, i em venien una ganes boges de fer-me un fart amb un d’aquells mítics esmorzars.

Però després de l’esmorzar venia la missa, una altra de les rutines dominicals. Crec que més que la missa, el que em molestava profundament era vestir-me per anar a la missa. Posar-me guapo, una mena de submissió del meu estil que significava l’antítesi a la roba que un es posaria per anar a passar-s’ho bé, que era com solia vestir, per exemple, els dissabtes. És clar que se suposava que a la missa no anàvem a passar-nos-ho bé sinó a cantar, escoltar el mossèn –em costava una barbaritat parar atenció al què deia- i a combregar, una cerimònia que rebia amb un cert alleujament perquè anunciava el final imminent de la celebració.

I després de la missa, la passejada. Mentre s’organitzava la reunió social de cada diumenge a migdia a Cal Petit, nosaltres tiràvem carrer de la Plaça, perdó, del General Mola, avall fins a la Carretera a buscar una mica de sol davant de Can Manent, que no era biblioteca ni res de similar. Però davant de Can Manent, a la Carretera, hi havia dos elements fonamentals d’aquells diumenges i que eren, de fet, els protagonistes del meu déjà vu de diumenge. El primer d’ells, a tocar de carrer de la Plaça (passo d’en Mola), era la xurreria, una gran capsa em sembla que vermella on, com el seu nom indica, feien xurros i fregien patates que després servien en bosses de paper de colors. I l’altre ingredient d’aquelles matinals era el quiosc d’en Graells, on recordo com si el veiés al meu pare comprant els fascicles de l’enciclopèdia Monitor de Salvat, i algun llibre de Tintín per a nosaltres.

Han passat prop de quaranta anys però, gràcies a la feliç rutina de tants diumenges passats, encara ara puc flairar escenes viscudes d’un diumenge solellós de principis dels anys setanta a Premià de Mar.

Celebració del cap d'any a Sydney

Quasi tres caps d’any en 24 hores.

El 30 de desembre del 2000 va ser un dia especialment emboirat a San Diego: la ciutat havia quedat coberta amb aquella mena de massa freda i humida que arriba del Pacífic com una fantasma tètric i gegantesc al què anomenen fog. Aquest va ser el motiu pel qual el 747 de la British que em retornava a la meva casa californiana de passar unes vacances a la meva casa maresmenca, no va poder enlairar-se del Phoenix Sky Harbor, on havíem baixat a passar els tràmits de la duana. La possibilitat d’obsequiar-me amb una nit a Arizona no entrava en absolut als meus plans, però no hi havia res a fer: després de tenir-nos més d’una hora a l’espera que canviessin les condicions meteorològiques –i de fer-nos jugar a fet i amagar amb el nostre equipatge-, ens van dir que la tripulació britànica, que de boira en deuen saber una estona, havia decidit suspendre el vol. En acabat cap a San Diego només seguíem servidor i tres científics també catalans, així que ens podrien encabir fàcilment en algun vol al matí següent.
Descartada la iniciativa d’un dels meus companys de retenció involuntària de llogar un cotxe per fer les 298 milles que ens separaven de San Diego, van optar per acceptar la proposta d’allotjament que ens feia la British Airways al Hilton que tenen al costat de l’aeroport. Aquests no s’estan –o no s’estaven al menys- de res.
A risc de semblar un poca pena, els diré que l’habitació de l’hotel era impressionant, d’una mida similar a la de l’apartament on visc, amb el seu bany enorme, una sala d’estar amb taula de despatx, microones, cafetera, nevera, sofà i televisor, i l’habitació amb un llit on hauríem pogut dormir àmpliament quatre persones –un veritable malbaratament de recursos, vaig pensar tenint present la meva imaginació per certes coses-, i la seva segona televisió.
Tot i el luxe, la veritat és que a penes vaig poder dormir, bàsicament mercès la col·laboració d’un treballador de la British que va voler trucar-me a les dues de la matinada per recordar-me que un autobús llençadora em vindria a buscar a les set per dur-me a l’aeroport, com si no m’hagués quedat clar. Vaig passar la resta de la nit nedant a aquella piscina de llençols de ras, aconseguint fer algun cop de cap fins que a les sis vaig optar per llevar-me, dutxar-me i veure les notícies per la tele. Vaig posar la CNN i em vaig trobar amb la sorpresa que estaven transmetent en directe els focs artificials que donaven la benvinguda a l’any 2001. Alguna cosa no quadrava: estava cansat i esmussat pel jet lag i la manca de son, però per res podia ser ja el cap d’any! Finalment la càmera de la CNN va obrir el pla i allà van aparèixer el Palau de l’òpera i el Harbour bridge de Sydney. Estava veient en directe el cap d’any d’Austràlia! Encara passarien 18 hores abans que celebressin el nou any a Phoenix, i 19 perquè ho fessin a San Diego. Però només 10 hores perquè la gent que havia deixat a casa es mengessin el raïm. Poques vegades com aquella matinada a Phoenix he tingut una consciència tan evident de la globalitat del planeta: venint d’Europa camí de Califòrnia, veia en directe a un hotel d’Arizona com s’encetava un nou any -precisament el del nou mil·lenni!- a Austràlia. Oceania, Àsia i després Àfrica i Europa anaven entrant al segle XXI mentre jo buscava la forma de fer-me amb un cafè pel hall del Hilton de Phoenix.
Un cop arribats sans i estalvis a San Diego, i previ pas per casa a la recerca d’una segona dutxa que em mantingués despert, vam dedicar el dia a visitar un dels innombrables parcs de la ciutat, encara desconegut, fent temps fins que arribessin les tres de la tarda per trucar a les famílies d’aquesta banda de l’Atlàntic a qui els havia arribat ja aquesta entelèquia del nou mil·lenni. Un nou mil·lenni que, per cert, els americans havien celebrat ja l’any anterior. No hi va haver manera; ni els científics més assenyats varen poder convèncer-los que l’any 2000 encara érem al tristíssim segle XX. Suposo que els influïa la seva passió per les coses rodones.
Després de la celebració europea del nou any, la tarda es va estendre llarguíssima al meu davant. No havíem previst cap festa ni privada ni pública per aquella nit, ja que la majoria dels nostres amics encara s’estaven a Europa. Havia de ser un sopar tranquil amb menjar mexicà, un Cabernet sauvignon de Napa Valley i un Freixenet Cordón negro que és l’únic cava de preu raonable que es troba a Califòrnia. Seria el sopar de l’únic cap d’any que viuria en directe, després de ser present en altres dos aquell mateix dia, via CNN i via telefònica des de Sydney i Barcelona... però no hi vaig ser a temps. El jet lag va ser més fort que jo i el nou mil·lenni em va sorprendre al sofà, dormint com un angelet.

El meu laboratori de rescat de fantasmes escrits

Fantasmes escrits

M’estic emportant un curro considerable aquests dies tractant de preservar vells paperots d’un trist final a mans dels peixets i de l’oblit. Els que escrivim de fa temps segur que ens hem trobat tard o d’hora amb el dubte de què fer amb aquells textos que vàrem escriure un dia amb l’Olivetti de guàrdia, o fins i tot a mà, i des quals, com és lògic, tant sols conservem una còpia; els originals, únics i exclusius. Si el paper en qüestió s’arriba a perdre o destruir alguna vegada per qualsevol motiu, mai més no tindrem ocasió de recuperar les paraules exactes d’allò que un dia vam voler dir de la manera més bella possible. La pèrdua serà irreparable.
Abans, és clar, aquest plantejament no existia, com segurament no existirà en el futur. En el passat, les coses s’escrivien, es passaven a net i, si l’escrit tenia el mínim interès, es guardava a una carpeta i allà es quedava fins que alguna estranya circumstància el feia tornar al món dels vius, o fins que els animalons aquests de pell platejada se’ls cruspien amb delit, independentment que es tractés d’una redacció de l’escola o d’una carta d’amor enfebrat. D’uns anys ençà ho escrivim pràcticament tot a l’ordinador, de manera que a poca traça i previsió que es tingui, la pervivència dels textos hauria de quedar garantida de forma pràcticament automàtica.
No és que conservi cap escrit que hagi de significar per ell mateix una pàgina exclusiva en la història de la literatura d’aquest país, però els vaig fer jo, què volen que els digui, i per tant tenen per mi un valor que justifica que me’ls instal·li al faristol com porto fent de fa setmanes, i em dediqui a repicar-los a l’ordinador. Imaginin-se la feinada! És clar que també podria escanejar-los, però això ho deixo per fotos, bitllets de viatges antics, entrades a concerts i coses per l‘estil. De fer-ho amb un escrit no passaria d’aconseguir una mala fotocòpia –digital, això sí-, i em privaria de repassar el contingut i les formes d’aquests textos, cosa que probablement no faria en altres circumstàncies.
I d’aquesta manera han estat desfilant pel faristol per ocupar memòria a l’ordinador, entre d’altres coses poemes de l’adolescència, guions del curs de vídeo de l’escola Videografia de Barcelona, confessions tremoloses i palles mentals divertides unes i oblidables altres. I guions de ràdio com les intros al programa L’Escola de la calor, que fèiem a Ràdio Premià de Mar el confrare Joanca Moreno i servidor l’estiu del 1987, o les mítiques Poltrones que van estar sortint a finals del 1988 al magazín Un matí qualsevol, que també conduïa en Joanca i que, d’alguna manera, son precursores d’aquestes Homilies paganes que van sortint des del 2004.
La qüestió és que revisitar aquests originals, tornar a escriure les mateixes paraules en el mateix ordre en que les vaig disposar de vegades vint anys enrera, em produeix una sensació veritablement especial. Els confesso que quan vaig començar a recuperar aquests escrits -tal com deia per digitalitzar-los, però també per poder llençar papers i fer espai a la llibreria-, creia enfrontar-me a un treball tediós i monòton, com el d’un monjo medieval copiant un còdex o una Bíblia, però sense la seva fe. I en canvi, i malgrat recordar-los pràcticament tots ni que sigui vagament, molts d’ells estan aconseguint encendre’m un apunt de l’emoció que em va portar aleshores a seure davant de l’Olivetti i donar forma a un pensament, un record, un conte, un sentiment o la introducció a un programa de ràdio.
Difícilment puc recuperar sensacions personals dels anys vuitanta –i, segons quines, ni maleïda la falta que fa-, però em posa en situació rescatar un article en el qual critico el cacau polític, la brutícia i la degradació dels carrers, la inseguretat ciutadana i el terrible problema de la drogaaddicció que es vivia a Premià de Mar l’estiu del 1987 –Com ha canviat la ciutat en vint anys, i quina poca memòria que tenim tots plegats!-. D’altra banda em provoca un somriure de sorpresa veure negre sobre blanc el record d’una noia d’ulls verds que m’embadalia a l’institut. Resulta que el text em suggereix que ella i jo vàrem arribar a entrar en combat en alguna ocasió, amb petons i carícies, i jo no recordava que hagués estat així. O potser sigui que, de fet, allò no va succeir mai i aquella redacció adreçada a mi mateix només fos la recreació d’un desig que mai havia de convertir-se en realitat. Ja em diran vostès què més donarà a aquestes alçades de la pel·lícula.
Si guarden escrits a alguna carpeta arraconada, recuperin-los. Els parlaran de vostès mateixos com d’individus que no creuran ser vostès. Els diran que els seus records són només veritats maquillades quan no, directament, mentides.

Crockett i Tubbs. Dos estils per a dues èpoques diferents

Miami Vice. Dilluns, 18 de Desembre del 2006

Cada dècada ha tingut la seva sèrie televisiva de lladres i serenos. Als setantes els amos van ser els inoblidables Starsky i Hutch –David Soul i Paul Michael Glaser-, molt per sobre dels SWAT, els expeditius Homes de Harrelson. Als vuitanta, i malgrat la brillant irrupció d’en Tom Selleck a Magnum PI, no hi ha discussió respecte a que la sèrie policíaca per excel·lència va ser Miami Vice, Corrupción en Miami a TVE, com ho serien els Expedients X d’en Chris Carter els noranta, o els actuals CSI per la primera dècada del nou segle.
Fos per coincidència d’horari davant de la tele, o ves a saber el perquè, una de les sèries que més m’han fidelitzat ha estat Miami Vice, fins el punt que hores d’ara en molts aspectes encara em ve a resumir estèticament la idea que m’ha quedat dels meus vuitantes; poca broma: des de l’Institut Satorras de Mataró fins a la Ràdio, passant pels escoltes, l’exèrcit, les feines de venedor, de jardiner, d’ajudant a la fàbrica de gasoses de Can Pompili, de la brigada de neteja de la fàbrica Jumberca de Badalona, fent bustiades o de redactor del padró de Premià de Mar, els treballs a Aitona i Galícia, totes aquelles noies, el naixement de la meva filla i la banda de tripulants pirates del pis/portaavions USS Bonghònia del carrer Jacint Verdaguer. Entre d’altres coses.
La veritat és que veure els episodis de Miami Vice prop de vint anys després, fa una mica de mal a la vista. Al cap i a la fi tots hem evolucionat, i algunes estètiques, els colors de tons pastel o certes posturetes davant la càmera no mereixen un altre qualificatiu, vistes amb ulls del S/XXI, que no sigui el d’hortera però, amics, els viutanta eren així. Mireu-vos sinó el vestuari d’un concert dels de l’època de la Earth, wind & fire o els videoclips de Miguel Bosé. Per exemple. Amés, millor no siguem tan primmirats amb el look del passat perquè a veure quin individu entre la vintena i la trentena no es va maquejar en aquells anys amb nàutiques, pantalons de pinces, samarreta i americana d’estiu a joc i les inefables ulleres Vuarnet per fer-se unes Gran Vies o castigar el personal al Jardí de Premià o a la discoteca Factoria de Mataró sota el Weekend de The Todd Terry Project. Servidor –I confess!- ho feia. I, amés, funcionava. Ja m‘entenen.
Els directius de la NBC van tenir molt clar que l’audiència de la sèrie havia de quadrar amb el perfil dels espectadors de la MTV, i és per això que, a banda dels elements ressenyats –sense oblidar-me del Ferrari Daytona dels primers episodis, que era en realitat un Corvette tunejat, fins que es van poder permetre el Testarrossa blanc defitiu-, la BSO de Miami Vice la van integrar temes de Phil Collins, U2, Jackson Browne, Tina Turner, Glenn Frey, Peter Gabriel, ZZ Top, Dire Straits, Depeche Mode, Sheena Easton, Bryan Adams, Frankie Goes to Hollywood, James Brown, Foreigner, The Police, Laura Branigan, Ted Nugent o Billy Idol; el bo i millor del panorama musical de l’època.
El pas del temps no perdona les estètiques, diria que afortunadament, i deu de ser per això que quan Michael Mann, el productor de la sèrie original, s’ha decidit a portar-la al cinema, no ha quedat ni rastre d’aquells elements que, precisament, donaven personalitat al producte. No queda res dels colors pastel, ni d’aquella llum omnipresent, ni de les posturetes, ni tant sols de la cèlebre banda sonora de Jan Hammer. Ni tant sols ha quedat un bri del sentit de l’humor que, de tant en tant, li posaven al tema Don Jonhson i Philip Michael Thomas. Els Sonny Crockett i Ricardo ‘Rico’ Tubbs de Colin Farrell i Jamie Foxx, són més durs, més resolutius, i no somriuen ni que els matin a pessigolles. La majoria de les escenes o són nocturnes o són crepusculars i pel que fa al vestuari, sense perdre una certa elegància informal, no passarà a la història com els models d’Armani i Adolfo Domínguez que lluïen els seus antecessors.
Diuen que un dels motius pels quals es va acabar la sèrie va ser precisament perquè Michael Mann li va voler donar aquest gir més fosc i l’audiència no s’hi va avenir a un canvi tan flagrant, obligant-los a retornar a l’essència original. Però per aleshores la cosa ja dequeia; els actors tenien projectes per fer cinema i els nous guionistes havien perdut el nord dissenyant episodis que feien treure els colors, com aquell en el qual James Brown era, ja em diran vostès, un líder extraterrestre.
Així doncs, vint anys després Michael Mann s’ha sortit amb la seva. El nou look de Miami Vice s’ha després dels colors i la llum dels vuitanta i ara és dur, fred i fosc. Un to més apropiat a aquest inici del S/XXI.

Aquest model de taula estava exhaurit

Divendres festiu a l’Ikea. Dilluns, 11 de Desembre del 2006

Mireu que ho sabia. Havia fet els meus càlculs respecte a l’èxode del pont de la Immaculada Constitució i comptava que havien sortit de la ciutat mig milió llarg de cotxes embotits de gent. Un altre mig milió de ciutadans, pel cap baix, havia sortit de la ciutat per potes via aeroport del Prat, amb la il·lusió oculta que el personal de terra d’Iberia els muntés una altra vaga salvatge i així tenir quelcom realment interessant per explicar a la tornada. I pel que fa a la resta de la ciutadania de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, sabia de manera fefaent que estarien repartits a parts iguals entre els Ikees de Montigalà i de l’Hospitalet en virtut de la respectiva proximitat als seus domicilis. Dóna tranquil·litat saber que, igual que els hospitals, els jutjats, els instituts de batxillerat o les casernes dels Mossos, els ciutadans sabem fàcilment quin és l’Ikea que ens pertoca.

Sabia que les meves compres a l’Ikea estarien mancades de qualsevol intimitat i, tot i això, m’hi vaig ficar de quatre grapes, en el meu cas, com em correspon per repartiment geogràfic, al de Badalona. Les coses van com van, què volen que els digui, i el cas és que tenia la necessitat d’anar-hi: em calia una calaixera per organitzar el meu material de treball a casa i per posar-hi a sobre la impressora de l’ordinador per guanyar espai a la taula de l’estudi. D’altra banda el meu minúscul armari encastat amenaçava seriosament amb rebentar pel quatre costats si insistia a ficar-hi ni que fos una camisa més, de manera que em calia un penjador per l’habitació. Tenia el motiu, doncs, i tenia l’ocasió, ja que disposava de temps, de cotxe i de peles a la tarja. Va ser així, doncs, que amb la major de les dignitats que vaig saber imprimir a la mirada, vaig entrar a l’Ikea.

Em diran que podria haver buscat la calaixera i el penjador a altres establiments on trobaria més varietat i potser més qualitat, però estaran amb mi que els preus són indiscutibles per uns mobles que, en general, no estan gens malament. Amés, que m’he convertit en un expert en el muntatge dels productes de la firma sueca. Deu ser que d’aquesta manera sublimo els records de l’enyorat Mecano de la meva infantesa.

De tota manera, si dedico una Homilia a la meva visita a l’Ikea no és tant per posar-los al cas de les meves mancances domèstiques, que intueixo que els interessa més aviat gens, sinó perquè el que vaig veure divendres em va semblar un paradigma dels nostres dies: milers de persones concentrades a un sol lloc en un dia festiu, comprant. Comprant mobles o complements de la llar en aquest cas, però podria ser quasi qualsevol altra cosa. La compra entesa com a element d’oci, com a activitat festiva, una gentada desfilant pels passadissos del centre comercial, perfectament organitzats perquè ningú no es deixi de veure res i pugui considerar si tal o tal altre objecte poden quedar bé a aquell racó despullat del menjador o per solucionar el regal de Nadal de la sogra. Una veritable processó laica presidida per les lletres blaves de l’empresa nòrdica que va crear el 1943 un tal Ingvar Kamprad que, segons llegeixo a la Wikipèdia, va créixer a una granja anomenada Elmtaryd a l’aldea d’Agunnaryd. Si ajunten les inicials dels noms i dels topònims els apareixerà el nom de l’empresa. Un altre enigma resolt.

Les mateixes inicials, per cert, que podem trobar a la República Txeca i Eslovàquia, a Islàndia i Turquia, a Canadà i Malàisia, a la Xina i a Taiwan, a Israel i als Emirats Àrabs Units. Com veieu, el sofà Ektorp i la llibreria Hensvik no tenen cap mena de problema amb els entrebancs de la geopolítica. I aleshores, passa el que passa, que viatges als Estats Units i quan et conviden a una festa a La Jolla, t’asseus al mateix sofà que té la tieta Carme al menjador de la casa de Pardines. Ves. I no es d’estranyar perquè quan vaig visitar l’Ikea de San Diego –allà sona ‘Aikia’-, al costat del Qualcomm Stadium, vaig comprovar que era exactament el mateix, la mateixa distribució, els mateixos productes, les mateixes promocions, la mateixa decoració. Ni tant sols es prenen la molèstia de personalitzar mínimament cada seu amb elements propis del territori on s’aixequen. És el triomf absolut de la uniformitat: tots igualets que estem més monos, deuen de pensar a can Kamprad.

De fet Aldoux Huxley i George Orwell intuïen per on anirien les coses, tot i que estaven massa influïts pels totalitarismes de la seva època. Les seves societats grises no vindran de la mà de règims polítics dictatorials, sinó que, i no només per l’Ikea, ens les acabarem muntant nosaltres solets mentre li donem canya a la Visa.

El meu amic, l'Eddie

El cop de mà de l'Eddie. Dilluns 04 de Desembre del 2006

Si mal no m’erro va ser dijous passat quan Bruce Dickinson, Steve Harris i companyia, els mítics Iron Maiden –literalment ‘la donzella de ferro’ en referència a un simpàtic giny de tortura dels temps de la Inquisició-, van venir a presentar el seu darrer disc al Palau Sant Jordi de Barcelona. Pel que llegeixo, el treball, que s’anomena A Matter of Life and Death, està carregat de reminiscències pacifistes, tot i la seva posada en escena amb tancs i uniformes i totes aquestes coses, sempre sota la inquietant omnipresència de l’Eddie, la terrorífica mascota de la banda, sobrevolant el San Jordi.

No vaig anar al concert, i em sap greu, perquè tinc un vell deute de gratitud amb la banda de l’East End de Londres des dels primers anys vuitanta, i hores d’ara encara no els he vist en directe per poder saldar els comptes.

Els fets es remunten als primers mesos de l’any 1984 i van tenir lloc a la Unitat de Destins d’un Regiment d’Artilleria -el RACA 15, ja desaparegut-, que hi havia a Cadis. Servidor havia estat ascendit recentment a la graduació de Caporal Primer i aquell era el meu primer servei de ‘Semana’ a la Bateria. Una de les funcions que tenia quan entrava de ‘Semana’ era assegurar-me que tothom es llevava al toc de diana, a les set del matí, per formar i passar revista immediatament després. Aquesta tasca, a priori insignificant, em va donar considerables problemes el primer matí per una senzilla qüestió de veterania: la que em mancava a mi i la que els sobrava a més de la meitat dels individus que hi feien vida a l’edifici. És a dir, que passaven de mi com de la pols i es donaven mitja volta per seguir dormint.

No els retrauria aquesta actitud, que jo mateix hauria adoptat gustós, si no fos perquè l’oficial que estava per sobre meu en aquella ‘Semana’ es va prendre la clapada general mostrant una considerable limitació en tot el que seria el tema del sentit de l’humor. L’individu, un tinent exlegionari que molt adequadament es deia Guerra, em va informar sobre la seva intenció de ‘fondre’m’ -Textual, que diria en Flotats-, si l’endemà al matí es repetia similar situació.

Ja poden imaginar-se que entre les opcions a les que podia recórrer no figurava la de demanar a aquella banda de malfactors que s’enrrollessin amb mi, porfaplís, i es llevessin a l’hora, ni estava en el meu estat d’ànim la possibilitat d’arrestar a més de cent tios de cop en el primer dia de la meva primera ‘Semana’. Seria, doncs, qüestió de ser més maquiavèlic en la gestió del conflicte si volia evitar el meu propi arrest, de manera que vaig analitzar les possibilitats.

La setmana anterior un company de la Unitat havia comprat un radiocassette gegantesc, un ‘lloro’ que en dèiem aleshores. L’aparell era veritablement hortera, seguint fidelment l’estètica dels primers anys 80, amb totes aquelles llumetes de colors que s’encenien arreu sobre el ‘lloro’ en qüestió, que era d’un xocant color daurat fosc. Aquell aparell va amenitzar les soporíferes tardes de la bateria durant els dies previs a aquests fets, tot reproduint les cintes de tot aquell que les volgués posar en comú. Una d’elles va ser The number of the Beast que els Iron Maiden havien publicat el 1982.

Va ser sentint aquella tarda el tema central d’aquest disc que vaig idear una solució prou radical i alternativa a la situació que s’havia creat. Si un toc de corneta no era suficient per fer saltar de les lliteres els ‘avis’ de la Unitat, potser sentir la gèlida i descarnada mà de l’Eddie sobre els seus colls faria més efecte.

Aquella nit vaig demanar al recluta que feia la quarta imaginària que em despertés a dos quarts de set del matí. L’endemà, després de dutxar-me i posar-me l’uniforme, vaig caminar silenciós com una ombra fins l’estant on es trobava el ‘lloro’, vaig introduir la cinta dels Maiden, deixada al punt la nit anterior, just on acaba la introducció de The number of the Beast, i vaig esperar a les set. Quan vaig sentir el toc d’atenció previ a Diana, vaig connectar el play a tot volum... i es va obrar el miracle. Creguin-me que feia goig veure com, entre crits i renecs, la totalitat dels integrants de la Unitat de Destins del RACA 15 saltaven de les lliteres amb una energia envejable. El propi tinent Guerra em va felicitar, tot i desconeixent el mètode emprat per acabar amb la mandra dels veterans. Per cert que, a l’hora de passar llista a la formació, em va semblar veure entre els artillers a un d’aspecte cadavèric que somreia tètricament. Quan m’hi vaig voler fixar, ja no hi era.

En Vadó a l'Aconcagua

El meu cap d'Escoltes, en Vadó. Dilluns, 27 de Novembre del 2006

Doncs resulta que l’altre dia una passejada per la blogsfera local em va procurar una sorpresa inesperada i d’allò més agradable. La cosa era que estava tafanejant el llistat de links cap a altres webs que té en Martí Rosselló al seu blog quan em vaig quedar clavat sobre un nom que no havia vist escrit –ni sentit pronunciar- en més de trenta anys, és a dir, des de la meva infantesa. Aquell link era la porta d’entrada al web d’en Vadó Piqué, i en la mateixa podem veure a una foto el bo d’en Vadó amb les espatlles cobertes amb una senyera i mostrant a la càmera una samarreta que sembla plena de signatures, tot plegat en una escena que se situa, no s’ho perdin, al cim de l’Aconcagua, el sostre dels Andes.
Curiosa manera de reveure algú a qui havia perdut la pista feia tants anys, i remarcable el fet que, quan el retrobo, ni que sigui electrònicament, sigui al cim d’una muntanya. Ho dic perquè vaig conèixer en Vadó, precisament, pujant muntanyes tot i que ni molt menys tan ambicioses com l’Aconcagua.
Parlo de la primera meitat de la dècada dels anys setanta i en Vadó Piqué era, juntament amb en Martí Rosselló i altres, cap de l’agrupament escolta de Premià de Mar. Un agrupament que es deia Mare de Déu de la Cisa, però que el primer dissabte que faig fer-hi cap va canviar el seu nom, mitjançant sufragi universal dels presents, pel de Panda Premià. La cerimònia d’aquesta votació a mà alçada va tenir lloc als locals que l’agrupament tenia al Camp del Rector, al carrer de Sant Cristòfol, i no va ser qualsevol cosa. Fixin-se que per un marrec de nou o deu anys que devia de tenir jo aleshores, la cosa va ser prou impactant ja que se’m posaven davant dels nassos per primera vegada conceptes com la democràcia directa, la coeducació –que desconeixia a les meves classes de la Salle-, el laïcisme i l’ecologisme, ja que el nom catòlic antic va donar pas a un sense reminiscències religioses de cap mena, i en suport d’una espècie, la de l’ós Panda, ja aleshores en perill d’extinció. I tot plegat amb en Franco encara a ple rendiment. Amb un parell.
I d’aquesta manera van arribar, finalment, les primeres sortides a muntanya. Recordo perfectament les dues primeres, a Sant Mateu –dormint a un cobert de Can Gallemí-, i al Montnegre, en una patrulla des de Sant Celoni que va acabar el dia següent a Arenys de Mar. La primera la recordo especialment per ser la meva primera nit de campament i per les cançons -gens kumbaiàs- que cantàrem mentre ens arreceràvem a la masia. La segona la tinc present més aviat per la seva duresa física -des del punt de vista de la nostra tendra edat-, amb el fet afegit de carregar, a banda de les motxilles, amb les tendes de campanya –aquelles mítiques canadenques que pesaven com morts- fent torns entre tots. Va ser aquella nit quan en Martí Rosselló em va dir si no havia tingut prou Kung Fu per aquell dia quan li vaig comentar el meu interès en veure el capítol de la llegendària sèrie de David Carradine que feien a la televisió del bar de Sant Martí del Montnegre.
I és en aquestes circumstàncies que emmarco els meus records d’en Vadó, amb la motxilla a l’esquena guiant-nos en el camí del Montnegre o en els jocs que fèiem al pati de La Salle quan l’escola va acollir l’Agrupament quan aquest va haver de marxar del Camp del Rector, ignoro si com a conseqüència del canvi de nom, que tot podria ser.
I després ja no en sabria massa més cosa. Crec recordar que en Vadó tenia alguna vinculació amb els antics frigorífics de Premià –després en Martí Rosselló m’ha explicat que ell hi vivia a la casa que hi havia adjunta-, potser perquè el vam anar a buscar allà en alguna ocasió per fer alguna activitat. I en Martí em va explicar també que anys després de la seva etapa amb els escoltes premianencs, va sobreviure a la caiguda d’un llamp al Pedraforca, que és molt sobreviure. Per això m’alegra especialment veure en Vadó al cim de l’Aconcagua, perquè no hi ha mal llamp de rellamp, que diria el meu reverenciat capità Arxibald Haddock, que aparti ningú de la muntanya quan aquesta es porta ben a dins.
Però la foto mostra també els canvis. Trenta anys llargs imprimeixen senyals del seu pas en tothom, cosa que s’evidencia molt més quan no s’ha tornat a veure aquella persona, i així mentre jo recordava un Vadó de vint-i-pocs anys, amb grenyes i barbes negres, l’home que m’ofereix la imatge de l’ordinador és calb i amb barbes blanques. Però la seva mirada i l’expressió de la cara són inconfusibles. És ell, no hi ha dubte. En Vadó al cim de l’Aconcagua; encara obrint nous camins, com el vèiem fer els seus Llops del Panda Premià, ja fa trenta i tants anys.

Un moment d'una edició anterior dels Premis Butaca

El fantasma dels Butaca. Dilluns, 20 de Novembre del 2006

- Aquest conte va ser radiat per Ràdio Premià de Mar la nit de la Gala dels Premis Butaca del 2005. La Gala dels Premis es fa aquesta nit a Viladecans -

Erik presenciava la gala des d’un racó ombrívol del Poliesportiu, lluny de les taules engalanades on els espectadors seguien el lliurament dels premis i els espectacles que se succeïen a l’escenari. No deixava de semblar-li curiós que tot plegat esdevingués a una pista esportiva, un recinte a priori tan allunyat del món del teatre o de l’òpera com era aquell on s’havien de lliurar els premis Butaca.

Els premis Butaca! l’Erik sacsejà el cap incrèdul. Quina mena de premi era aquell? Una butaca de pasta de paper lliurada a un poliesportiu de l’extraradi de la ciutat! El turmentat músic estava, però, neguitós. La gran soprano Christine Daaé, la diva de la qual ell era el seu secret protector... i enamorat, havia estat premiada com a millor actriu de musicals. Feia vint minuts que ella havia pujat a l’escenari a recollir aquell curiós objecte en forma de seient de la mà d’Àngel Pavlowsky. Erik no havia prestat atenció al monòleg còmic amb el què l’actor argentí havia delectat els presents, pendent tant sols del moment en que el sobre seria obert i el nom de Christine volaria entre les taules del públic i els estudis mòbils de les ràdios. Quan aquest finalment sonà, Erik sentí una profunda i silenciosa alegria, tant sols enfosquida en veure com el seu etern rival, en Raül, Vescomte de Chagny, portava la Christine de la mà fins l’escala que donava accés a l’escenari.

Erik havia vist la Christine recollir premis arreu d’Europa, sempre des de les ombres i la màscara blanca a les quals havia estat condemnat per la seva terrible deformació. L’Erik hauria seguit a Christine a una actuació o a un lliurament de premis encara que fos a l’Infern, però aquella nit era especial. Era la primera vegada que el seu musical ‘Christine’, naturalment dedicat a la seva estimada, era nomenat per a un premi popular. Les crítiques havien estat excel·lents des de la nit de l’estrena, i no només pel grup d’actors encapçalats per madame Daaé, sinó també pel seu llibret, la seva millor obra, sens dubte, a la que havia dedicat els darrers anys de la seva vida, escrit en nits enfebrades als soterranis del Palau de l’òpera on tenia les seves habitacions.

Hi havia, amés, un element amb el qual l’Erik no hi havia comptat i que havia disparat la popularitat del musical, i era el fet que el llibret fos anònim. Ell mateix havia trobat la manera de fer arribar l’obra a un productor sense desvetllar la seva identitat i aquest de seguida va entendre que només Christine Daaé podia protagonitzar aquell drama romàntic tan sublim. El misteri sobre l’autoria del musical, sobre qui podia haver estat capaç de composar aquells passatges musicals tan intensos i escrit aquells versos tan descarnats, va ser la millor publicitat per a una obra que, per la seva pròpia qualitat, no la necessitava.

Arribà el moment del lliurament al premi al millor musical. La Glòria Cid i en Toni Martín, eterns presentadors de la gala, feren pujar a l’escenari a la Marta Marco, premi a la millor actriu de musical en l’edició anterior. Una pantalla gegant projectà una presentació de Power point amb les dades dels quatre candidats, i entre ells ‘Chistine’. Marta Marco s’acostà al faristol, obrí el sobre i recità la frase “La butaca és per a ... ‘Christine’”. Sota la fanfàrria de la música tot el públic aplaudia esperant veure qui pujaria a recollir el premi. Passaren un parell de minuts i Marta Marco encara esperava mirant-s’ho tot amb la Butaca a la mà sense saber massa bé quina cara posar. Només uns instants després, i de nou de la mà del Vescomte de Chagny, Christine Daaé pujà les escales de l’escenari i recollí la butaca d’una alleujada Marta Marco. Després la diva s’adreçà als micròfons i agraí el premi i cercà les paraules més dolces per dir que aquella Butaca no podia ser per ningú altre que per l’autor del llibret, algú amb una sensibilitat fora del comú que havia escrit aquella obra tan bella, ho sabia molt bé, només per ella, quelcom que Christine Daaé, agraïda, mai no havia d’oblidar. I dit això llençà un petó a l’aire acompanyat pels seus dits i adreçat a l’anònim compositor de l’obra mentre els presentadors de la gala, els tècnics i el públic, ara dempeus, iniciaven un llarguíssim aplaudiment amb crits de ‘l’autor’, ‘l’autor’, ... i els focus escombraven el poliesportiu a la recerca d’un misteri.

En aquell moment, amb les emocionades paraules de Christine encara vives a les seves oïdes, envoltat dels sincers aplaudiments d’aquell públic dret al pavelló d’esports de Premià de mar, invisible al seu racó ombrívol, Erik se sobresaltà en sentir com una llàgrima lliscava sota la seva màscara blanca.

Tortugues

Un petit miracle. Dilluns, 13 de Novembre del 2006

Hi ha dies en els quals, per moltes ganes que li posi, em costa més que d’altres exercir la militància premianenca. Ja saben: l’orgull d’haver nascut i de viure en aquesta ciutat que es diu Premià de Mar. Són aquells dies en els quals un compren la bogeria que ens agafa a tots plegats quan arriba la Festa major de disfressar-nos de pirates com a oponents dels premianencs. ‘Individus llestos aquests pirates!’, penso en els moments de pessimisme. ‘Arriben en el millor moment de l’any, es passen quatre dies de farra al poble, ens segresten a la noia més bonica, i quan s’acaba la festa i toca tornar a pensar en el grisós dia a dia premianenc, agafen els seus vaixells i apa! Fins l’any que ve si Al·là vol’. Els nostres pirates, com Espronceda, ho tenen ben clar: la meva única pàtria: la mar!

Estem al novembre, un mes tradicionalment fosc, i ens arribarà el darrer dilluns del mes, que serà el dia 27, sense que l’ensopiment general pateixi la més mínima sacsejada, una sacsejada, un punt de color, que fruíem aquí cada darrer dilluns de mes des del 1995. Ho dic perquè, fins l’any passat, el darrer dilluns de novembre teníem al polisportiu de la ciutat la gala dels Premis Butaca. Era aquella nit en la qual Premià de Mar era l’epicentre de la vida cultural i artística de Catalunya, la nit en la qual la flor i la nata dels nostres actors i directors del teatre, el cinema i la televisió, feien cap a Premià per sopar plegats, riure molt, veure en viu espectacles de primeríssima qualitat i, potser, fins i tot rebre un premi, i tot això en companyia dels veïns de la ciutat. Una nit amb prou categoria, vostès ho recordaran, com per merèixer ser retransmesa en directe per ràdios d’abast nacional i protagonitzar connexions en directe per la tele. Precisament serà aquest seguiment dels mitjans el què ens permetrà seguir la gala dels premis el proper dia 20, ja que la gala, com hores d’ara tothom sabrà, es farà a Viladecans.

Viladecans deu de ser la ciutat més esmentada a Premià de Mar en els darrers mesos, i ho és amb comentaris on es barregen l’estupor i la sorpresa. I és que no només es faran allà els premis Butaca sinó que, segons tots els indicis, també s’hi ubicarà el CRAM, una altra de les joies de la nostra raquítica corona que no ha hagut manera de conservar a la casa on va néixer. Amb raó mirem Viladecans com la mare observa el nuvi de la seva filla que se l’emporta a viure al Japó. De fet, no m’estranyaria que els nostres pirates passessin allà l’hivern, allotjats a la Torre de Baró o acampats entre les restes del castell de Torrerroja, esmolant les cimitarres a l’espera d’envair-nos la propera Festa Major.

No entraré a valorar aquí els motius que han foragitat de la ciutat dos dels seus icones principals com son els Butaca i el CRAM, ni posaré noms a qui pugui pensar que en son responsables d’aquestes pèrdues. I no ho faré entre d’altres coses perquè en aquest cas hem funcionat com a Fuenteovejuna, però sense gens d’heroisme: entre tots hem mort el comanador, o l’hem deixar marxar en aquest cas. En aquest encant de ciutat, minúscula en territori però farcida de personal, i salvant honorables excepcions, anem tan a la nostra que no hem estat capaços de retenir el millor que teníem per honorar els nostres visitants o per gaudir nosaltres mateixos sense haver-nos de moure de casa.

Una ciutat no és un lloc on dormir i on aparcar els nens a les escoles deixant tota la feina a l’Ajuntament, que per això els votem i els paguem els impostos. Una ciutat és un organisme viu que necessita atencions i estimació per viure i desenvolupar-se, per créixer, i no precisament en mida ni en cens. I això ho aporten els ciutadans. Premià de Mar havia crescut en categoria, en interès, en qualitat de vida dels seus veïns i en orgull quan es van crear els Premis Butaca i poc després el CRAM iniciava les seves activitats. Ara una cosa i altra marxen a Viladecans i amb elles els pensaments d’una bona colla de premianencs. Molts d’altres no se n’hauran ni assabentat perquè ni sabien ni els importava una carall què eren els premis i o què s’hi feia al centre de rescat.

Però ves com són les coses! En plena tempesta per l’anunci de la marxa del CRAM naixien a la nostra platja una quarantena de tortuguetes. Un petit miracle. Eren filles d’una tortuga babaua que havia desovat a la platja una nit d’aquest estiu. Dic babaua pel nom científic no pas perquè ho fos. De fet, el rèptil ha aconseguit que en mig d’aquest panorama tan gris, a molts se’ns encengués un somriure de satisfacció per viure a Premià, cosa que els humans no semblen saber aconseguir.

Un control nocturn de la Marxassa a Sant Martí de Mata

El projecte de la bruixa de Vallgorguina. Dilluns 06 de Novembre del 2006

Esport a banda, un dels motius principals que em porten a fer marxes de resistència de muntanya és el gaudi antropològic de la resta de la fauna que camina al meu voltant. Una sort de voyeurisme, si volen, emmarcat en un aparador de prova esportiva de llarga durada per la muntanya. Ja fa anys que m’hi dedico amb major o menor intensitat –formant equip Montaraz amb el meu confrare Marc Légolas-, i en aquest temps la meva col·lecció d’espècimens humanoides, amb els seus costums, rareses i curioses filosofies, augmenta a cada prova en la què participem.
La reina en aquest sentit és, no cal dir-ho, la Matagalls–Montserrat, potser perquè és la més famosa i té un considerable ressò mediàtic. El cas és que cada any acull alguns milers de caminadors, alguns d’ells veritables joies, com veuran. Ja d’entrada, la primera vegada que vaig intentar fer aquesta caminada, l’any de Nostre Senyor de 1988, em vaig trobar a Collformic amb un altre participant, a qui no havia vist en la vida, que em feia proposicions de caire sexual a practicar ‘en algun racó del camí’. Ja els dic ara que, tenint present el meu ínfim percentatge ‘homo’, i tot i sentir-me afalagat, vaig declinar la invitació del fogós caminador. En l’apartat eròtic situaríem també aquella noia que, en la mateixa edició de la marxa, travessava feliç el Pla de la Calma amb la lleugeresa que proporcionen unes sabatilles esportives, una samarreta de màniga curta i unes calcetes blanques. No em diran que no era una imatge ben deliciosa, i més en aquelles circumstàncies.
Tenint present que es tracta d’una prova de 83 quilòmetres, els més durs de cada barri també hi són presents, com ara aquell individu que marxava camí del Tagamanent amb l’uniforme complet de la Legió i al pas amb què solen desfilar amb la seva cabra els deixebles del general José Millán Astray. Personalment dubto que el legía arribés ni tant sols a Aiguafreda a aquell ritme, però l’home, al menys, li posava ganes. En una línia similar, en l’edició del 2003 vaig coincidir a un control amb una noia que lluïa tot el cap rapat i cap i cara pintats amb colors de camuflatge. Hom diria que se sentia deutora de la Tinent O’Neill dels Navy SEALs que interpretava la Demi Moore però, fins i tot de ser així, no li podria pas retreure a la mossa: són molts quilòmetres, moltes hores, la majoria de nit, i cada un es motiva per enfrontar la prova com millor li sembla. Només faltaria.
La meva darrera marxa de resistència, el 21 d’octubre passat, va ser la Marxassa que organitza l’Agrupació Científico-excursionista de Mataró. La patrulla fa un recorregut de 63 quilòmetres des de Sant Martí del Montseny fins a Mataró.
No entraré a valorar el què porta a cada un a dedicar quinze hores llargues a triscar muntanya sense més objectiu, en aquest cas, que retornar caminant al mateix punt d’on has sortit en autobús a dos quarts de sis d’aquell mateix matí. La lògica de l’absurd es troba darrera de cada fet esportiu, i més dels de resistència, però se suposa que, al menys uns quants, encara en som d’humans, i la lògica de l’absurd és inherent a la condició humana, ens agradi o no. I per molts anys sigui.
Potser això explica que aquell xaval de trenta-i-tants anys, amb una panxa que li penjava sobre el cinturó dels seus pantalons d’esports, es girés en mig d’una de les pujades més dures del camí cap al Corredor des de Vallgorguina, per arengar als que el seguíem parafrasejant Machado amb el crit: “Caminante no hay camino, sinó Estrellas en el bar”. Efectivament, dalt del Corredor hi ha un bar i la promesa d’una cervesa ben freda abans d’atacar la baixada final cap a Mataró fa sorgir energies d’on mai no ho hauries dit.
Però no només els caminadors sinó també els vilatjans que sorgeixen pel camí aporten elements dignes de ser recordats pels motius més diferents. Un dels més especials que he viscut en aquest sentit va ser a Vallgorguina -reconegut lloc de bruixes com és sabut-, i precisament durant la Marxassa. Sortint de l’esplanada on s’havia fet la botifarrada del dinar de la travessa, i buscant el GR que ens havia de dur cap al Corredor, vam passar pel que es coneix com a Carrer de la Vella. En un moment donat una iaia va sortir d’una porta i ens va demanar on anàvem. Nosaltres li vam respondre que ens adreçàvem a Mataró i llavors la dona va esclafir a riure mostrant-nos una boca desdentada. I mentre reia ens va advertir.
- Vigileu! Se us farà fosc abans no arribeu a Mataró!
No cal dir que els darrers deu quilòmetres nocturns de la Marxassa fins arribar a Mataró, els vàrem fer tenint ben present el Projecte de la bruixa Blair.

Carruatge de difunts

L’enterramorts i el ‘Rei’. Dilluns 30 d'octubre de 2006

Estaran amb mi que els enterraments han perdut molt des què la carrossa de cavalls s’ha substituït pel cotxe fúnebre. Als pobles, al menys, encara podem acomiadar el difunt a l’església de tota la vida, al mateix edifici on, seguint els rituals cristians –i més per tradició cultural que no pas per creença religiosa-, ens varen batejar de petits, vam fer la Primera comunió la majoria, la Confirmació un bon grapat i alguns han arribat fins i tot a casar-s’hi. Així, naixement, infantesa, adolescència i l’arribada a l’edat adulta passen, o passaven, amb les seves respectives cerimònies per aquell mateix temple fins l’acomiadament final. No deixava de ser una manera de cohesionar una comunitat mentre les generacions anaven passant, així que pregaria als pensadors del laïcisme –moviment del qual en sóc devot servidor- es posin les piles per trobar una substitució prou colpidora a aquestes cerimònies, que els humans, ja se sap, portem des del Paleolític vestint de manera solemne les diferents etapes de la vida. I de la mort, pel que pugui ser.

Però jo parlava dels enterraments i de la pèrdua de solemnitat que ha significat l’aparcament definitiu dels carruatges i l’eclosió dels cotxes fúnebres a motor. Aquí, pel que tinc vist, el difunt fa el seu darrer viatge des del lloc de l’òbit fins a l’església i des d’allà –o des d’on sigui- fins el seu nínxol o tomba a la velocitat màxima que permeten les autoritats municipals -30 km/h a Premià de Mar- i, amb sort, encara hi serà a temps de viure -és un dir- la seva darrera retenció de trànsit abans de l’etern repòs. Els seus commoguts propparents i amics han de fer el mateix recorregut amb els seus vehicles barrejant la seva tristor amb l’obscena quotidianitat del trànsit. La vida continua, els recorden les aturades i els clàxons.

A altres contrades, en canvi, encara es poden permetre de fer un seguici fúnebre, amb els propers al difunt caminant greus darrera del cotxe. He tingut darrerament aquesta trista experiència però, tot i la solemnitat del moment, no deixaven de marejar-me els gasos del tub d’escapament del cotxe funerari que em precedia, a banda que no podia deixar de preocupar-me per l’estat de salut del seu embragatge, havent de circular a la velocitat d’una comitiva fúnebre. Això passava a Daroca, a Saragossa, i si també allà han canviat el carruatge mortuori a cavalls per un cotxe, ni que sigui un Mercedes, és que no hi ha remei a la pèrdua.

Però allà, com a mínim, recorden encara amb una certa nostàlgia el carruatge negre tirat per cavalls que portava els difunts fins el cementiri en un darrer viatge de tres quilòmetres des de la ciutat. Els més afectats i piadosos tenien així l’opció de caminar darrera del seu parent o amic desaparegut o bé, més tard, d’anar en cotxe fins el cementiri i esperar allà l’arribada de la comitiva.

El cas és que, també a Daroca, ja els anys seixanta era poca o nul·la la gent que caminava darrera del carruatge. Familiars i propers es desplaçaven en cotxe fins el cementiri on esperaven que arribés el difunt, especialment quan era hivern i les gèlides temperatures de la zona no recomanaven la passejada. En aquestes circumstàncies era perdonable que el cotxer tingués el costum de fer una aturada a una cantina de la Plaza de San Pedro, aparcar el carruatge amb el difunt, i refer-se del fred amb una copeta abans de seguir viatge. Al difunt no li podia molestar i als seus propers no els vindria d’un moment.

I vet aquí que en una ocasió van enterrar un veí de la ciutat al qual sobrenomenaven el ‘Rei’. Era un dia rúfol, un d’aquells dies dels hiverns d’abans, quan hi havia hiverns, ja saben a què em refereixo. La gent que havia acudit al funeral a la Colegial havia desfilat ja amb els seus cotxes cap al cementiri, i el cotxer havia fet la seva tradicional aturada a la cantina. La gent esperava el carruatge amb les despulles del ‘Rei’ refugiant-se als cotxes o fent nervioses passejades amunt i avall, però el cotxer devia pensar que aquell dia necessitava més d’una copa per refer-se d’aquell fred. La gent xopa d’aigua i enrederada de fred, i el carruatge que no arribava. Es diu que algú dels presents va acabar agafant una estupenda pulmonia.

Finalment el carruatge va arribar però, segons es diu, el cotxer presentava l’alegria al cos que vostès podran imaginar. Aleshores algú, comprensiblement enutjat, li va enlletgir la tardança i les copes que portava a sobre, però l’home, amb actitud digníssima, tot i la veu insegura, li contestà.

- Però és que avui bevia pel ‘Rei’!

Portada d''Els pilars de la Terra'

Els pilars de la Terra. Dilluns 23 d'Octubre del 2006

Doncs ja està. 1.274 pàgines després -1.275 si comptem la pàgina d’agraïments de Concepció Iribarren com a traductora-, ha quedat enrere ‘Els pilars de la Terra’, la novel·la que va inspirar al periodista britànic Ken Follett una visita a la catedral de Peterborough els primers anys 70.

Ja havia sentit a parlar d’aquesta novel·la feia anys. Ningú no me n’havia parlat malament, ans al contrari, però tothom l’havia magnificat pel seu volum. No era un llibre que s’hagués de llegir de qualsevol manera ni en qualsevol circumstància. Calia temps, relaxació i paciència. Era, doncs, una novel·la preferentment per a unes vacances.

A finals de la passada temporada, a un programa de Ràdio Premià de Mar on participaven l’editor Genís Morillas i la seva convidada, Dolors Renau, vam parlar de l’èxit que per Sant Jordi havia tingut ‘La catedral del mar’ d’Ildefonso Falcones; ja saben: la història de la construcció de Santa Maria del Mar de Barcelona. En aquell programa es va apuntar que, segurament, la novel·la de Falcones devia alguna cosa a la de Follett, de manera que vaig decidir començar pel clàssic (1989) del britànic per tenir més elements de judici abans d’atacar ‘La catedral del mar’.

Amb aquests antecendents, el 20 de juny d’enguany vaig aprofitar uan gestió a Mataró per conèixer la nova llibreria Actua de la ciutat, i allà em vaig comprar l’edició de butxaca dels ‘Pilars’, presentada en català per Edicions 62. Vaig agafar les vacances d’estiu just després de la Festa Major de Premià de Mar, el 13 de juliol, i aquell mateix dia vaig començar la lectura del llibre. ‘Els pilars de la Terra’ seria el meu llibre de vacances. Lectura tot terreny, de platja, piscina, càmping i nits de calor amb la música de la ràdio fluixeta al meu costat.

Certament no es tracta, com ja m’havien advertit, d’un llibre per a qualsevol circumstància i, de fet, m’ha superat la temporada vacacional ja que tot just el vaig enllestir la setmana passada. No tinc cap intenció de fer una crítica de la novel·la, primer i principal perquè jo no sóc ningú per a fer-la, però el cert és que la història de la construcció de la catedral de Kingsbridge m’ha atrapat durant les prop de 1.300 pàgines que, segons com, ja és molt dir. –El meu volum de lectura més aproximat fins a la data havien estat les 1.095 pàgines d’‘El senyor dels anells’ en l’edició de Círculo de lectores-. També és cert que m’ha semblat que passaven masses coses i que aquestes, sovint, es resolien massa ràpidament i fàcil. Dec d’estar acostumat a plots més complexos i de resolució més elaborada, però també és cert que aquest fet dóna una agilitat a la novel·la que, d’una altra manera, difícilment podria mantenir durant aquest munt de paper.

Però si he volgut escriure sobre ‘Els pilars’ no és tant per l’obra en sí, sinó pel fet que, probablement com a conseqüència de l’extensió de l’obra, els seus personatges han format part de la meva vida, m’han fet costat en moments millors i pitjors, pràcticament a diari durant els mesos que ha durat la seva lectura: l’hàbil i prudent prior Philip; el somiador Tom Builder, el sapastre del seu fill Alfred i el geni d’en Jack, fillastre de Tom i gran protagonista de la història; la bellesa i la determinació de l’Aliena, el malvat i turmentat William Hamleigh, el sinistre i ambiciós bisbe Waleran Bigod, i la meravellosa muntesa/bruixa Ellen, la mare d’en Jack, i tots els altres, amb més o menys paper en la trama de la novel·la, tots plegats sobrevivint a la tràgica Anglaterra del S/XII, arran de la guerra civil que va succeir a la mort del rei Henry en morir sense hereu, i amb el relat directe de l’assassinat de l’arquebisbe Thomas Becket a la catedral de Canterbury com un dels moments àlgids i més dramàtics del llibre.

No és la primera vegada que em passa, ni serà la darrera. El llibre s’acaba i aquells personatges que potser em van entrar amb dificultat amb les primeres pàgines s’han tornat tan familiars que, quan just acaba la darrera pàgina, ja els començo a trobar a faltar.

Miro la portada del diari El Pais que servia de folre al llibre –dissabte 1 de juliol- i llegeixo que un regidor penedit de Marbella destapa la trama de suborns que hi havia, i que el dopatge rebenta el Tour de França, notícia que s’acompanya de la cara de circumstàncies de Jan Ullrich. –Així que era ell qui m’espiava des de la tauleta de nit!-. Fixeu-vos: encara no havia començat l’enèsima guerra del Líban que el President Ehud Olmert va tenir a bé de fer coincidir, tant en l’inici i com en el final, amb les meves vacances. Sembla que faci tant de temps!

Ja he llegit ‘Els pilars de la Terra’. Ara sí, toca atacar ‘La catedral del mar’.

Un nen palestí davant d'un Merkava israelià

La xerrada dels palestins. Dilluns 16 d'Octubre del 2006

Finalment he vist Munich, aquesta història de l’Steven Spielberg sobre la revenja que el Mossad va organitzar de manera clandestina contra els suposats inspiradors de la matança d’atletes israelians als Jocs Olímpics del 1972 per part de Setembre negre. No pretenc entrar a valorar el missatge de la pel·lícula, però sí a recordar una possible, tènue, història d’espies que Munich m’ha vingut a refrescar.
Devia ser cap al gener del 1988. Una delegació de la OAP va aterrar a Premià de Mar per tal de fer una xerrada sobra la situació palestina, en aquells temps embolicada en la primera Intifada que s’havia iniciat a finals de l’any anterior. La cosa, com és evident, tenia un cert deix propagandístic però, professió obliga, dos reporters de Ràdio Premià de Mar, el meu confrare Joanca Moreno i servidor, ens vàrem personar a l’acte, als locals municipals del carrer de la Unió.
Aquells dies, alguns de vostès ho recordaran, la premsa es feia també ressò d’un tèrbol cas sobre un agent palestí que hauria estat mort a Tunísia pels seus propis superiors. L’individu, actuant pel seu compte, presumptament hauria assassinat dos mariners a Barcelona després d’haver-los identificat com a agents del Mossad, els serveis secrets israelians. La Intifada i aquest cas, digne d’un guió de Graham Green, donaven un interès especial a la xerrada.
Total, que ja s'ho poden imaginar. El tema tenia el seu morbo, i no parlem si els periodistes en qüestió, amb vint-i-pocs tacos a les espatlles, anàvem assedegats d’informacions sucoses que portar-nos a la boca.
Com era d’esperar la xerrada va girar en torn dels màrtirs de la Intifada, dels nens que s’enfrontaven a pedrades contra els tancs Merkava del Tsahal. David contra Goliath, però canviant els bàndols, etc, etc. Tot molt emotiu; el discurs perfecte per a un públic entregat, indignat davant de l’imperialisme sionista i dels mètodes que els israelians semblaven haver après dels seus antics botxins nazis.
El conferenciant, elegantment vestit igual que els seus acompanyants, prescindint del Kufeyya, el tradicional mocador palestí, parlava pausadament. No era el típic agitador, sinó més aviat un relacions públiques. A la seva veu agradable, en perfecte espanyol amb un lleuger accent, afegia de tant en tant un somriure que venia a ressaltar la importància d’una frase concreta, d’una idea important. Un somriure per remarcar un silenci dramàtic mentre s’assegurava que els presents havien captat el fons del concepte. Un professional, al cap i a la fi.
Acabada la xerrada va arribar l'esperat torn de preguntes i va ser aleshores quan la parella de plumífers imberbes vàrem prémer l'accelerador. I ho vàrem fer amb temes tan fora del guió previsible com què feien nens jugant-se la vida davant dels Merkaves quan l'OAP disposava d'un -anomenem-lo així- exèrcit semi-regular perfectament bregat en guerrilla urbana. En altres paraules, que l'abús de criatures a primera línia com a element propagandístic estava ja molt vist a massa llocs de manera que se'l podien perfectament estalviar. La foto quedava molt bé per commoure ànimes pusil·lànimes, bàsicament europees, però fins i tot els nens palestins sabien que un carro de combat no s'atura d'una pedrada sinó amb una bona garrotada amb un RPG-7, dels quals, per cert, els palestins anaven ben assortits.
El cas és que el somriure del conferenciant va anar perdent entusiasme fins que va acabar per glaçar-se quan va aparèixer el tema de la presumpta execució de l'agent díscol. "No en sé res d'agents del Mossad assassinats a Barcelona, i els palestins no executem els nostres", va dir el bon home imprimint a la seva mirada una expressió deliberadament endurida en consideració als pollastres dels micròfons.
Va acabar l'acte i els periodistes premianencs abandonàvem la sala entre expressions ombrívoles quan un individu que no s'havia mogut de la porta d'entrada, ens va cridar a un racó per dedicar-nos una sola frase: "Us compliqueu molt la vida amb Tunísia". És a dir: Glups!, com posaven als còmics quan era petit.
Posades així les coses, els passerells, als quals la camisa no ens arribava al coll -per no dir que havíem quedat acollonits-, vàrem anar amb la història a un conegut nostre –permetin-me l’anonimat-, tot un mestre en qualsevol cas, que treballava a la Cadena SER i que sabia molt de Merkaves i d’Uzis, i d'AKs-47 i de Kufeyyes, i que, oferint les seves paternals manasses sobre les nostres tremoloses espatlles, ens va dir que no passava res. Que tranquis, xavals, que l'únic era que els palestins sempre prenien nota dels periodistes que feien preguntes delicades a les seves xerrades de propaganda. I encara una altra cosa: que a aquelles xerrades solia haver entre el públic un col·laborador del Mossad per veure què s’hi deia i, de pas, prendre nota dels mateixos periodistes.
És a dir: Glups!

Carpe Diem. 09 d'Octubre del 2006

És així de fàcil. De cop i volta et sona el mòbil i tot el que havies dit, fet o pensat en el que portaves de dia perd immediatament qualsevol base sòlida, qualsevol valor. De sobte, tot es converteix en fum. D’ara endavant, aquell serà recordat tant sols com el dia en què tal persona se’n va anar. O com a mínim el dia que te’n vas assabentar, que pel què a tu respecta ve a ser el mateix: el moment en què la relació que tenies amb aquella persona ha passar a ser, només, història.

No esperin que els expliqui res de nou, res que no hagin viscut en pròpia pell alguna vegada: la buidor interna que et produeix assimilar que mai més no veuràs aquella persona que fins aquella trucada al mòbil formava part de l’entorn de la teva vida. No sentiràs mai més la seva veu, mai més no veuràs la seva figura caminant carrer avall treballosament recolzant-se en la seva crossa, mai més no menjareu plegats paella ni discutireu per banalitats que la diferència d’edat i cultura havien convertit en esculls infranquejables, però que podien perfectament ser rodejats. Mai més. I Mai més, com tinc escrit a alguna banda, és massa temps.

Des de la trucada ha hagut una resta irrecuperable. Si visualitzes tot allò que forma el paquet amb el que navegues per la vida, en falta un tros. Un altre tros. Mentre avancem, altres circumstàncies es pujaran al vaixell, però no ocuparan l’espai que han deixat els que s’han baixat en marxa per sempre.

En tot cas, no te n’adones de seguida. Abans hi ha la incredulitat, la negació i l’esperança vana de la possibilitat d’un error. I després l’intent d’evitar, o endarrerir al menys, el dolor per la pèrdua i el posterior vertigen filosòfic sobre a què ens condueix tot plegat. I aleshores busques refugi en l’acció, en fer un munt de trucades, en visitar aquells que encara estan més afligits que no pas tu, en preparar el viatge fins on es troba el difunt i els preparatius de l’enterrament. L’acció per endarrerir el moment inevitable en el qual penses i recordes i prens consciència de la buidor i d’un munt de records que –naturalesa sàvia- tornaran a ser, si no feliços, al menys entranyables, però que ara mateix resulten dramàtics.

Li ho deia al meu germà el 27 de setembre al tanatori de l’hospital Ernest Lluch de Calataiud mentre esperàvem que baixessin el cos del nostre tiet Pablo. En moments com aquest, li comentava, trobes a faltar el fumar i el ser creient. Fumar perquè el fum tempera les emocions i fa companyia en aquell instant d’íntima soledat. I el ser creient ja saben de què va: una vida millor després de la miserable que deixem aquí i totes aquestes coses; creure, esperar, somiar o imaginar al menys que ell, de fet, està a un altre lloc, que potser està amb els altres que van marxar abans i que està content de retrobar-los un cop lliure d’aquell cos malalt que ha deixat aquí. No vindré jo ara a descobrir la clau de la qüestió. Sobre aquest mateix tema els Cromagnons van començar a fer enterraments rituals, després van sorgir les religions i de la seva mà les grans civilitzacions que s’han estat matant les unes a les altres -i així continuem-, en base a si l’únic déu veritable, el que se suposa que ens dóna la vida i ens acull en la mort, és aquest o és aquell altre. Que l’espècie humana és estúpida a matar ja ho sabem, però hi ha coses que són com per donar-nos de calbots a tots plegats d’aquí a l’eternitat. I mai millor dit.

I el cas és que els rituals funeraris tampoc no ajuden. Un oficiant que aplica un protocol rutinari al llarg del qual va repartint el nom de difunt als espais reservats al textos a tal ús, l’únic argument del qual és que hem de ser bons i tenir fe en vida, perquè a la que t’arriba l’hora, Game over!, se t‘ha acabat el partit i amb ell l’oportunitat de guanyar-te el Cel. I no hi ha pròrroga. ¡Se siente! Em pensava que es tractava de reconfortar a la família i als al·legats amb paraules d’ànim parlant-los, potser, d’aquesta il·lusió en que hi hagi alguna cosa més a l’altra banda, però l’Església continua entossudint-se en tractar als feligresos com un ramat de cretins acollonits per la mort a qui se’ls prohibeix la reflexió individual sota pena de flames eternes o, com a mínim, de no ser admesos al club aquell de gent asexuada que es passa l’eternitat tocant la lira vestida amb túniques blanques.

En acabat va passant el temps, que és l’únic amb potestat de posar les coses al seu lloc. Els records tornaran a ser agradables i els que ens han deixat seran honorats en la nostra memòria. I com que de la resta no en traurem mai l’entrellat només ens queda aferrar-nos a la vida, a viure tan intensament com ens sigui possible que és el millor homenatge que podem fer als que han marxat. Recuperant els clàssics, que d’això en sabien molt, Carpe Diem.

El bitllet d'Aitona

El bitllet d'autobús. 02 d'Octubre del 2006

Sembla mentida que una cosa tan petita i fràgil hagi pogut sobreviure al meu costat durant vint-i-quatre anys. Serà que de seguida va anar a parar a l’interior d’una agenda i es va refugiar entre els seus fulls, lluny de la pols i de les tempestes de la vida, fins que una d’aquelles cabrioles del destí l’ha fet sortir a la llum. I amb ell les històries que porta associades.

Ja els en parlava fa unes setmanes; es tracta d’un bitllet d’autobús de l’empresa Parellada. ‘Lérida a Aitona o viceversa’, diu en el breu text que hi cap a la seva superfície blava. I sobrevolant la vella àrea de paper, una data concreta impresa en diagonal amb un segell de tinta negra, la del cinc de juliol del 1982.

De bitllets com aquest, o similars, m’han passat a cabassos per les mans, però només aquest ha merescut formar part del meu petit museu personal. I ha estat així perquè aquell cinc de juliol vaig sortir de casa amb la ferma intenció de veure i viure coses que mai fins el moment havia vist ni viscut. I vaig sortir sol, amb la fidel companyia de la meva motxilla i dues mil peles de l’època a la butxaca dels texans, que és l’única manera digna d’anar-se un a una aventura. La resta són anuncis de la Camel.

No cal dir que servidor hagués preferit embarcar-se a un veler rumb al Carib en companyia d’individus bornis i cama de fusta, o volar amb una unitat de pilots de caça, entre voluntaris i mercenaris, cap a la jungla de Birmània a inicis de la Segona Guerra Mundial. El cas és què, malauradament, l’estil de les històries romàntiques en la línia Stevenson o del circ dels Flying tigers, amb en Claire Chennault de mestre de cerimònies, ja no eren les tendències més fashion a inicis dels anys vuitanta. I així ens llueix el pèl a aquells de nosaltres que ens negàvem -ens neguem encara- a admetre-ho.

Han passat vint-i-quatre anys però em recordo perfectament a mi mateix a l’andana fosca i bruta de la vella estació d’autobusos de Lleida, fitant la fila que feien la resta de viatgers mentre ficava la motxilla a la panxa d’aquella andròmina que m’havia de dur a Aitona. D’Aitona només sabia que contractaven a gent per fer la collita de la fruita, i que hi havia prou enrenou com per haver sentit de tant en tant el seu nom als informatius de la tele, i no per bé. Però si hi havia un lloc proper on encara sobrevisqués, tot i que de manera difusa, l’esperit de l’aventura més clàssica, aquell era Aitona el 1982. No busquin, però, aquell paisatge en l’actualitat; aquell va ser el nostre darrer western crepuscular.

D’aquella història en vaig tornar amb alguns duros més que no pas els que portava quan vaig marxar però, tot i que important tenint present l’economia d’un estudiant, no va ser la pasta guanyada la que m’havia posat aquell aire diferent a la mirada. Per sobre de tot van ser totes aquelles cares i moments que vaig emmagatzemar a la memòria; les nits de cels estrellats i les converses confidents, les desfilades de cerveses i cacharros, els Mecano i la Janis Joplin a l’únic bar amb aire condicionat del poble. Naturalment va ser aquell disc dels Led Zeppelin repetit una i altra vegada mentre quedés whisky a l’ampolla a la festa d’aniversari d’en Peterson, o com dimonis es digués aquell individu esquerp, sequaç d’en Legionario, que aquella nit va voler ser amic de tothom excepte dels picoletos que patrullaven al carrer com llops en expedició de cacera. També va tenir la seva gràcia l’intent frustrat de rescatar de les urpes d’aquells mateixos Guardia civils aquelles nenes que s’havien escapat de casa seva a Santander i s’havien refugiat al Segrià sota muntanyes de peres i préssecs, i els càntics de l’escamot de rescat, derrotat però orgullós del deure acomplert, tornant al campament cantant el Wish you were here de Pink floyd mentre el sol es posava sobre el riu; un final de western, no em diran.

El riu, el Segre, omnipresent, tranquil, discorrent inalterable malgrat totes les mogudes que es vivien al seu voltant, des de festes fins a baralles, enamoraments tan apassionats com passatgers, i solituds digníssimes. També eren del riu els banys dels diumenges a la tarda, populars i nudistes, i la pesca amb les mans d’una carpa amb el gang de cuiners extremenys, per acabar perdent-la corrent avall per una crescuda imprevista del mateix Segre que ens l’havia portat.

Ja ho veuen: Déu n’hi do la quantitat de fantasmes remots que han aflorat a la superfície amb la trobada d’un petit retall de paper blau. Després d’intentar domar aquesta estampida de velles històries, he acabat fent l’únic que podia fer: escanejar el bitllet per garantir-ne el record i retornar l’original a la seva tomba de cartró juntament amb la seva càrrega de nostàlgia.