La Bèstia i jo

Fa unes setmanes que la Bèstia, la meva bicicleta, i servidor hem reactivat una relació que havia passat per moments prou baixos en els darrers mesos. Una fredor sentimental de la qual, he de reconèixer-ho, he estat jo l’únic culpable.
Després d’instants feliços i inoblidables la passada primavera, per allò tan habitual entre les parelles d’experimentar amb la novetat, van arribar les passions que solen acompanyar els mesos de l’estiu. Diuen que els indis americans quan van veure per primera vegada els soldats espanyols muntats en cavalls van creure esparverats que es tractava d’una sola i terrible criatura. Així ens devien d’haver vist a la Bèstia i a mi a sobre d’ella, i així ens devien de considerar els banyistes de les meves platges, la de la Mar Bella a Barcelona i la de la Musclera a Arenys de Mar, equidistants ambdues a vint quilòmetres de Premià de Mar, al sud la primera, al nord la segona, ideals perquè la dolça experiència d’un dia de platja impliqui, amés, un bon parell d’hores de pedalar la Bèstia en recorregut d’anada i tornada. I entre pedalada i pedalada, tots dos despullats sobre la sorra daurada, jo amb la meva novel·la i la meva música i ella, feliç, amb les seves rodes assenyalant el cel.
Però va arribar de la tardor, i amb ella van venir algunes pluges i els primers freds, i amb una cosa i l’altra, sense que pogués identificar amb precisió el moment exacte en què va començar, el distanciament va ser progressiu i sense aturador. La Bèstia va acomodar-se, amb una posa digníssima com correspon a la seva categoria, tot s’ha de dir, al seu racó del meu apartament, amb el manillar recolzat en una de les prestatgeries que tinc plenes de llibres i fotos, i allà es va quedar, hivernant resignada i pacient mentre jo dedicava el meu temps d’esbarjo a qualsevol cosa, excepte el massatge amatori i continu dels seus pedals. Justament el que ella, soferta, esperava de mi.
Ja era massa tard quan vaig descobrir que, amb una relació d’acció/reacció diabòlica, quant més menystenia a la Bèstia, a mida que passaven les setmanes més augmentava el perímetre de la meva cintura. El mirall de la meva habitació -un cínic de mena-, i la meva bàscula de bany han estat testimonis muts de tal descens als inferns de l’estètica i, de pas, d’aspectes gens menyspreables de la salut.
I així va passar el plujós novembre i el fred desembre, amb les seves hipòcrites festes de Nadal. El gener va ser llarg i antipàtic, com ho sol ser cada any, i amb l’arribada del febrer, despreocupat com em sentia, vaig voler repetir una experiència ja viscuda l’any passat: la cursa de cinc quilòmetres que es fa a Granollers coincidint amb la seva mitja marató. Cinc quilòmetres, a penes un sospir en altres temps, es van convertir en una feixuga successió de passes massa lentes pel que la meva memòria cruel em venia recordant, metre a metre, com jo mateix els havia corregut en el passat. Aquell dia vaig arribar a casa -cansat, quasi miserable- amb un tallavent i una samarreta tècnica nous que estava convençut de no haver merescut. Aleshores la vaig mirar a ella, immòbil des de la passada tardor. La Bèstia podia, quasi diria de devia, riure’s de mi, però no ho va fer. Quieta al seu racó, rodejada de llibres antics i de fotos de gent que ja ha canviat d’aspecte, va mantenir-se dreta i orgullosa. Esperant que jo hagués après alguna cosa.
El mes de març era el primer aniversari de la Bèstia. Trist i avergonyit pel meu comportament inexcusable vaig voler regalar-li una posada a punt que, tenint en compte que tenia el segon plat doblegat, amb els recanvis i tot plegat em va costar una pasta. Però tractant-se de regals sentits, l’important mai no és el preu sinó la intenció i estic convençut que ella, femenina com és malgrat el seu aspecte agressiu i salvatge, va captar de seguida el meu penediment pel meu distanciament hivernal. Des d’aleshores hem començat a sortir plegats una altra vegada. Tímidament i amb dificultats al principi, però no li puc pas retreure. Ara sembla que la fluïdesa torna a presidir las nostra relació i ja hem tornat a cobrir de nou les distàncies que separen Premià de Mar de la Mar Bella i la Musclera.
Encara ens queda força primavera per davant, i després tindrem l’estiu. No sé si compartirem les vacances plegats, però de ben segur la Bèstia em portarà moltes vegades a gaudir de les meves, perdó, les nostres platges. Després vindrà una altra tardor. Espero que per aleshores jo hagi assolit una maduresa suficient com per mantenir una relació satisfactòria i adulta amb la meva bicicleta; com per estar a la seva alçada de compromís quan arribin les dificultats de la mà de les pluges i els primers freds i assaltar, junts, les nostres muntanyes.

En Cho Seung-hui amb posa tarantiniana al vídeo que va fer arribar a la NBC

Agressivitats

Va ser fa tot just dues setmanes i ja sembla que hagués passat els anys 70. Vivim d’una manera tan vertiginosa, especialment els que estem enganxats als mitjans de comunicació, que les notícies ens caduquen més de pressa que els iogurts d’oferta. Em refereixo a la gesta del tarat aquell, un estudiant coreà de vint-i-tres anys anomenat Cho Seung-hui, que el 16 d’abril passat va agafar les seves pipes, una Walther P22 i una Glock de 9 mil·límetres, i abans de suïcidar-se va matar a trenta-dues persones, alumnes i professors de l’Institut Politècnic i Universitat Estatal de Virgínia, més coneguda amb el sobrenom de Virgínia Tech.
La matança va fer córrer els preceptius rius de tinta sobre els detalls del succés, sobre la pertorbada personalitat de l’assassí i, una vegada més, sobre l‘eterna història de la lliure circulació d’armes als Estats Units. I això ha durat fins que les diàries carnisseries a l’Iraq, les eleccions presidencials franceses o la detenció de la folklòrica Pantoja han passat al davant a les capçaleres dels informatius. Precisament és per aquestes coses que m’agrada de tenir aquest espai de reflexió setmanal, no tant per donar unes explicacions que no tinc, com per tractar d’ordenar els meus pensaments sobre fets com la salvatjada de Virgínia.
I la veritat és que no m’ha estranyat gens ni mica que passés el que va passar. De fet l’única diferència amb el dia a dia dels carrers de certs barris americans -com asiàtics o africans, encara no tant europeus- és que aquí ens hem trobat amb trenta-dues morts innocents en un espai físic limitat al campus d’una universitat d’elit i en un termini de temps terroríficament curt. Però les estadístiques són tossudes, segons vèiem al ’60 minuts’ al Canal 33, als Estats Units hi ha 11.000 homicidis cada any i, el que resulta més terrible, setze adolescents moren a trets cada dia als carrers dels cinquanta estats de la Unió. No em posaré a repetir el que s’ha dit milers de vegades sobre el control d’armes, o sobre que els americans són així o aixà. No tinc la solució al problema. El setze d’abril la meva ment va viatjar al meu campus, el de la Universitat de Califòrnia a San Diego, va recórrer els College on dormen els estudiants i les classes on tractava d’ensenyar espanyol a tots aquells nois i noies, ianquis, mexicans, vietnamites, japonesos i també coreans, i posaria la mà al foc per qualsevol d’ells. No podia ni tant sols imaginar –i mira que en tinc d’imaginació- a cap d’aquells xicots fent cap malifeta més enllà de l’execució de les prohibides cabrioles amb l’skateboard a les escales d’entrada als laboratoris de biologia. Però si algun d’ells estigués creuat i es trobés amb una Glock entre les mans... ves a saber. Sempre m’ha semblat que qui té un arma tard o d’hora l’ha de fer servir.
Molt em temo, però, que el problema no està només en les armes. Si en Cho Seung-hui per comptes de la Walther i la Glock hagués tingut un tros de tub de plom, potser només hagués mort un parell de persones, a banda que hagués tingut greus problemes per suïcidar-se. Potser el drama no seria tan elevat, però el fracàs humà hagués estat el mateix. El problema és que la mala llet acumulada, l’agressivitat en definitiva, ens surt, a qui més a qui menys, per les orelles.
Dos dies després de la massacre de Virginia vaig anar de convidat a la tertúlia d’en Pep Andreu a la Televisió de Mataró per parlar sobre l’ofici d’escriure. Mentre pujava pel carrer Churruca vaig presenciar un succés esglaiador. Un xaval d’uns catorze anys havia protestat al conductor d’un Opel Astra que no s’hagués aturat al pas de vianants per on anava a creuar. El conductor de l’Astra, un jove amb pentinat de disseny, va clavar els frens del cotxe, va treure mig cos per la finestreta i encarant-se al noi li va cridar ben alt perquè tots el poguéssim escoltar, que si tenia res a dir que s’acostés perquè li pogués arrencar el cap (sic). El xaval, evidentment, va arronsar les espatlles i va marxar en silenci, mentre a mi, que tinc sentiments com qualsevol fill de veí, se m’emportaven els dimonis per no poder treure aquell fatxenda per la finestreta del cotxe i patejar-li la cara com es mereixia sobre el capó del seu puto Opel Astra. Ja em sabran disculpar el desfogament, però hi ha coses que treuen el pitjor de mi. O el millor, no sé.
L’agressivitat està en la condició humana, forma part dels nostres mecanismes de supervivència, i l’educació social ens ensenya a posar-la sota control. Però quan aquesta educació no hi és, com en el cas de l’individu de l’Astra, comencen els problemes. I si a sobre pots fer-te amb una semiautomàtica de 9mm sense traves i a bon preu, el drama trigarà més o menys, però ja estarà servit.

La Mirada dels Premianencs

Doncs ja està, ja l’he vist. Tot just acabo de treure el disc del DVD i ara em toca fer una aturada per a la reflexió. El disc en qüestió és el de la segona part de La Mirada dels Premianencs, aquest projecte en què s’han embarcat –joventut és, gràcies als déus, inconsciència- la gent de la productora premianenca LaCajaNegra. Ja saben: en Víctor Saràbia i la Míriam Soms. Per ser tot plegat una excusa, diuen ells, per crear un fons documental en imatges de Premià de Mar, Déu n’hi do el curro que s’estan portant.
De fet la visió d’aquest segon documental m’ha deixat un sabor de boca similar al que tenia quan vaig acabar de veure el primer: en necessitava més. Sap a poc aquesta aproximació a alguns dels esdeveniments més importants de la història d’aquest pedaç de terreny d’1’8 quilòmetres quadrats esqueixat de l’únic Premià que hi havia abans de 1836. I sap a poc per diferents motius, independentment dels derivats de la qualitat del producte final. Sap a poc, sobretot, perquè sembla mentida les poques coses que sabem del nostre entorn ciutadà, tot i viure-hi, o tot i havent-hi nascut.
No és cap secret que aquesta ciutat –desenganyem-nos: Premià de Mar és, ens agradi o no, una ciutat- una cinquantena d’anys enrera no era més que un poblet més o menys tranquil, ubicat a un entorn natural envejable, on tothom es coneixia i on tothom es podia guanyar més o menys bé les garrofes aprofitant el teixit industrial que el seu suau relleu, la línia del ferrocarril i la proximitat a Barcelona li havia permès d’aixecar. Tot allò, aquella presumpta imatge més o menys idíl·lica, evidentment, es va acabar. No em posaré ara a recordar el perquè aquell poblet va esdevenir el monstre descontrolat en què es s’havia convertit a mitjans dels anys vuitanta, amb un urbanisme delirant i greus problemes d’inseguretat ciutadana i drogaaddicció. No estaria de més tenir present que Premià de Mar va ser també allò, i que els ajuntaments de la democràcia, amb les seves llums i les seves ombres, se les han vist negres per deixar el panorama en el seu estat actual, que no és com per aplaudir amb les orelles, però tenint en compte la perspectiva històrica, dóna com per saludar alleujats els esforços fets.
Segurament aquesta història més fosca no la veurem mai als documentals de La Mirada dels Premianencs, entre d’altres coses perquè no crec que sigui la seva funció, però és que amés, i en cas que fos així, dubto molt que ningú s’hagués entretingut aleshores a immortalitzar en imatges situacions lamentables només pel senzill plaer de la seva contemplació posterior des del sofà de casa.
Deia al text que apareix al fullet encartat al DVD, que La Mirada dels Premianencs és un fet revolucionari en diversos aspectes. Ho és per l’atreviment tecnològic de partir d’imatges casolanes per reconstruir moments importants de la història de Premià de Mar, imatges de festes familiars o religioses, o de passejades dominicals –jo mateix m’he vist al DVD amb la mare i el meu germà a la Plaça Nova en una filmació feta pel pare amb la seva Súper 8-. Fets fútils si voleu, però que el pas dels anys han convertit en document històric. També sorprèn la vocació periodística dels autors d’alguns dels documents ara rescatats, on a les imatges se suma un narrador que ens aporta el context i les dades necessàries per comprendre allò que estem veient, sigui l’arribada d’una incubadora al Casal Benèfic o l’enderroc de l’antiga –i sempre enyorada- estació del tren, afegint ingenus comentaris sobre les posteriorment frustrades virtuts del nou equipament.
Tal com estan les coses, en plena era de la imatge, allò que no es mou perd una bona colla de punts en el grau d’interès de les noves generacions. Els llibres eren, i són i seran, necessaris, i a major número de treballs de recerca que es publiquin o que es presentin en conferències, millor que millor, però sense un suport d’imatges en moviment, difícilment atraurem cap a la història de Premià a uns joves acostumats a les velocitats vertiginoses de la Play Station 3.
Per això resulten tan importants treballs com La Mirada dels Premianencs, i per això demanaria a en Víctor i a la Míriam que mirin de ser fidels a ells mateixos a l’hora de produir els seus documentals, al seu model i fins i tot a la seva estètica. És als actuals nens i adolescents que els faran servei aquests DVDs en un futur immediat, gent enganxada a l’estètica de videojocs i videoclips.
I pel que fa als continguts, ja m’ho sabran perdonar, però sempre em sabrà a poc. Ara encara puc esperar la tercera part però... i després?

Soldats de les Forces especials saltant d'un Osprey

El batalló Pellroja

Confesso que vaig haver de llegir dues vegades l’article per començar a creure’m el que m’estaven dient. La secció de titulars de notícies de la meva pàgina al Yahoo em destacava una informació recollida per Europa Press citant el diari italià Il Corriere della sera, segons la qual l’exèrcit dels Estats Units hauria format una unitat especial formada exclusivament amb soldats d’origen indi per perseguir els guerrillers talibans a l’Afganistan. La cosa seria que després de fracassar amb la tecnologia dels satèl·lits per seguir les passes als furtius muyahidin, els pensadors del Pentàgon haurien recorregut a sioux, apatxes i navajos integrats a les seves companyies d’operacions especials per seguir el rastre dels talibans a les zones frontereres amb el Pakistan, al sud, i l’Uzbekistan, al nord, allà on tindrien els seus santuaris.

I el cas és que pel que puc llegir el tema funciona tal i com vostès se l’estan imaginant... D’acord, potser no exactament com vostès se l’estan imaginant: aquests soldats no porten plomes ni llances ni van a cavall, sinó que vesteixen uniformes tèrmics mimetitzats, duen fusells M4 i es desplacen en helicòpters Black Hawk, o salten amb paracaigudes sobre la zona on han de fer la feina, però pel que fa a la resta, sí que seria una mica com quan la Cavalleria avançava cap al Far west guiada pels scouts apatxes.

Segons explica el corresponsal italià del Corriere a la zona, un tal Guido Olimpo –quins noms tan espectaculars que tenen els italians!-, aquesta gent es dedica a moure’s en absolut silenci seguint pistes que només rastrejadors molt ben entrenats podrien veure: petjades, branquetes trencades, pedres mogudes, olors... elements que poden portar a localitzar els refugis dels guerrillers i els nous camps d’entrenament yihadistes, com no poden fer ginys amb un valor de milions de dòlars.

A banda del gran drama de l’Afganistan, del qual n’hauria molta cosa a dir, l’article de l’amic Guido em suggereix un parell d’impressions. El primer que em va venir al cap llegint el reportatge van ser -i ja m’ho sabran perdonar-, els nostres vells jocs amb els escoltes. Es tractava exactament d’això –sense fusells d’assalt, Déu nos guard!-, de que la primera patrulla no deixés cap rastre del seu pas i que, en tot cas, els perseguidors fóssim capaços de trobar les seves mínimes pistes per tal de localitzar-los. O jocs nocturns com ‘El caçador’, durant el qual els més avesats ens ennegríem les cares i ens movíem entre les ombres amb moviments ràpids i silenciosos per aconseguir el fulard que vigilava el seu guardià, armat amb una llanterna.

Records infantils a banda, el que més em va cridar l’atenció de l’article va ser essencialment el fet que la maquina de guerra més poderosa del planeta s’hagués de rendir a l’evidència de que els seus pressupostos estratosfèrics, els seus projectes d’Star wars, la tecnologia més puntera dissenyada per fer el major mal possible rebent les mínimes baixes, s’hagi hagut de replantejar les estratègies i comptar amb uns quants indis navajos, apatxes i sioux, individus silenciosos i letals, coneixedors del seu ofici per educació genètica, pels quals una pedreta fora de lloc vol dir el mateix al desert de Sonora, a Arizona, o al de Rigestan, a la frontera paquistanesa.

Són la mateixa gent que va ser humiliada en la seva derrota a la seva pròpia terra, abocada a reserves a terres hostils on regna la misèria, l’alcoholisme i l’absentisme escolar i pels quals l’exèrcit és, moltes vegades, la més honorable de les sortides. Són els darrers dipositaris de tradicions mil·lenàries que parlen de comunió amb el planeta, amb els boscos, els rius i els animals. Nets dels que van combatre a les dues guerres mundials i fills dels que van encapçalar patrulles per sobre del paral·lel 17 al Vietnam, sempre sota la bandera dels Estats Units. Per això, abans de celebrar-se els balls d’un Powwow, els militars desfilen cerimoniosos pel Cercle sagrat amb les banderes de les quatre armes: Terra, aire, la Marina i els Marines.

Sioux, Navajos, Apatxes... : rebels, orgullosos, lleials. Supervivents.

El Nacional 330

Nacional 330

Doncs aquí la tinc, reposant a l’esquerra del meu ordinador, observant-me silenciosa. De moment se’m porta prou bé, tot i que déu n’hi do les nits que m’ha donat la criatura abans de la seva presentació en societat el dijous 12 d’abril.

En aquests casos les primeres dades que es donen a conèixer, pel que em sembla recordar, són les del pes del nounat, però com que la meva bàscula de bany el considera inapreciable –cosa que m’ha ofès profundament en una primera reacció-, em veig obligat a parlar de les seves mides: 22 x 15 x 1’5 cm, i ja que la criatura és un llibre, també de les seva pàgines: 187, tot comptant l’índex.

Doncs sí, dijous fèiem a la llibreria Proa Premià la presentació oficial del Nacional 330, el meu primer llibre de relats, nascut mercès a una col·laboració entre l’Editorial Clavell Cultura del vell mestre Genís Morillas, i la Regidoria de Cultura de Premià de Mar. En Genís ja em sabrà disculpar això de vell mestre. No és que ell sigui vell, déu me’n guardi! El que passa és que, com crec que ja he explicat alguna vegada, ja era professor meu a la Salle de Premià de Mar quan jo tenia 8 anys i feia segon d’EGB –ell diu que aleshores cursava tercer d’EGB, però jo el recordo perfectament amb barba, la qual cosa desmenteix la seva teoria-. Vagi per davant, en qualsevol cas, el meu agraïment a en Genís, un cop més, i també a la Regidoria que capitaneja l’Ernest Casadesús pel seu suport en aquest part literari, cada un amb les seves lícites motivacions. El cas és que el llibre és aquí.

El Nacional 330 no és el meu primer llibre, però sí el meu primer llibre de creació personal, a diferència dels anteriors que van ser treballs periodístics. Anava a dir que el nadó és un treball de ficció, però això no seria pròpiament cert. De ficció només hi ha quatre històries: El Infierno, KRJ1 Omega Informació, Lluna i Unmei. Aventures de tall clàssic, de les de tota la vida, d’aquelles que, de petit, em tenien molta estona estirat al llit somiant despert amb ser el protagonista, passar-les ben magres, sobreposar-me als desafiaments, malbaratar les odioses intencions dels dolents, i quedar-me finalment amb la noia. La mena d’històries que trobo a faltar massa sovint avui en dia, quan la majoria d’opcions passen per incidir una i alta vegada en fórmules que es pressuposen exitoses o, en el cas del cinema, deixar-ho tot en les mans dels efectes especials mentre els guions no tenen cap ni peus. Total que com em costa de trobar aquestes històries, me les escric jo.

Si el Nacional 330 no és un llibre de ficció és perquè la part que li dóna títol és una crònica. Una crònica de moltes coses, però sobretot ho és d’una història d’amor que mantinc amb una ciutat que té mil dos-cents anys d’història, que van trepitjar el Cid, l’Alfons I El Batallador o en Ramon Berenguer IV i que es diu Daroca, i que ja ha aparegut en algunes ocasions en aquestes Homilies.

La carretera Nacional 330 és la que ens porta a Daroca des de Saragossa, avui en dia desdoblada en bona part per l’autovia Mudèjar, i sempre va singularitzar uns viatges que transcorrien en la seva majoria per la Nacional II. I jo, entre mareig i mareig, observava i somiava, i comparava el que veia amb els meus referents culturals. I així, mica en mica, amb el pas dels anys, anava descobrint que tot allò es corresponia amb d’altres elements, cinematogràfics, musicals o literaris: la carretera i el desert són Jack Kerouac, Jim Morrison, Easy Rider, Comboi, Bruce Sringsteen, Steppenwolf, Canned heat, ZZ top, i totes aquestes coses. Tant és així que trepitjar molts anys després la mítica Route 66 no em va significar res més que una confirmació de tot plegat, i és que la veritable ànima de la qüestió, la protagonista, no és la destinació, sigui aquesta la que vostès vulguin, sinó el camí que ens hi duu: la carretera. Per això el títol de Nacional 330.

Necessitava escriure sobre tot això, i sobre grans habitacions fosques plenes de tresors per descobrir de la casa de Daroca, i sobre aquell castell àrab i les seves llegendes, però també sobre la lluita diària i la determinació fatalista de la meva àvia i els meus oncles deixant-se la salut a les finques de conreus. I per fer-ho vaig haver de marxar tant lluny d’aquí com a Califòrnia i tant de temps com dos anys per tenir les distàncies suficients per veure-ho tot amb una perspectiva no massa influïda pels sentiments que afavoreix la proximitat.

Missió impossible, en alguns aspectes. Els sentiments brollen de les pàgines del llibre, perquè és de la meva infantesa i adolescència del que estem parlant, el meu patrimoni més sagrat i que ara, en forma de llibre, sóc capaç de compartir.

La resta del llibre són Homilies Paganes, i això ja saben vostès de què va.

El mirador sobre el Gran Canyó

La primera notícia sobre el tema em va arribar des del diari El País en la seva edició del 9 de març. A grans trets l’article venia a explicar que s’havia construït un mirador, una mena de passadís en forma de ferradura, per poder observar el riu Colorado al seu pas pel Gran Canyó que porta el seu nom, just des de sobre. El riu es pot veure en absoluta perpendicularitat perquè la plataforma, situada a 1’3 quilòmetres d’alçada sobre el seu curs, té el terra de vidre.

Aquest prodigi de l’enginyeria ha estat possible mitjançant la idea i els 30 milions de dòlars que ha aportat un tal David Jin, un empresari de La Vegas, que va convèncer els propietaris del terreny, els indis Hualapai, a canvi del 25% dels beneficis que generi el vertiginós passadís. Els Hualapai, no cal dir-ho, van acceptar entre resignats i encantats malgrat les reticències dels més vells que protestaren el fet que aquella cosa s’instal·lés en territori sagrat, on es veu que hi havia enterrats alguns avantpassats. Diuen que un bruixot va fer algun tipus de conjur a tocar de l’estructura i amb això el tema va quedar més o menys solucionat.

De fet ha hagut d’haver algun tipus de retard tècnic en la construcció del passadís perquè llegeixo per internet que els Hualapai tenien prevista la seva inauguració pel gener del 2006. En aquesta pàgina turística de la tribu Hualapai llegeixo unes declaracions d’una tal Sheri Yellowhawk -és a dir, Sheri Falcó Groc que no em diran vostès que no és un nom ben indi-, que assegura que l’Skywalk, el Passeig del cel, com han anomenat al passadís, servirà per tenir cura de les generacions futures de la tribu -econòmicament parlant, dedueixo-, tot i que per completar-ho recomana als visitants que passin per la resta d’atraccions que hi ha disponibles a l’entorn, com són el poblat típic, el mercat d’artesania o l’amfiteatre on podran gaudir de les actuacions nadiues que s’escenifiquen al llarg del dia.

El Passeig del cel es va inaugurar el passat dia 20 i el primer en travessar-lo de manera oficial va ser, qui millor, un astronauta que amés és un heroi nacional: Buzz Aldrin. No em diran que els americans no saben fer bé aquestes coses.

Però s’ha de conèixer la zona i haver estat a una d’aquelles reserves índies d’Arizona, sense tipis ni gent amb plomes ni amb cap gana de fer ni cants ni balls rituals, per entendre que els Hualapai s’hauran agafat a l’invent del tal David Lin de Las Vegas com a un ferro roent. L’únic que tenen és la seva terra, i l’exploten com bonament poden. Segur que els esperits dels avantpassats enterrats a la rodalia del Passeig del cel no posaran cap pega per no complicar més les coses als seus pobres descendents. En tot cas, a mi no m’hi veuran pas sobre el passadís de vidre, un veritable insult a la bellesa d’un dels llocs més meravellosos de la Terra.

La reserva Hualapai està a l’oest del Parc Nacional del Gran Canyó on el Departament de l’Interior del Govern Federal no hauria permès mai de la vida una aberració com aquesta. I entre la reserva Hualapai i el Parc del Gran Canyó encara trobaríem la reserva Havasupai on hi ha les cascades Havasu, de les quals guardo una història força divertida que els explicaré un dia d’aquests.

Creguin-me si els dic que el govern dels Estats Units es pren molt seriosament la conservació del seu sistema de parcs nacionals. La immensa majoria dels turistes que visiten el Parc del Gran Canyó ho fan sense moure’s de l’altiplà que hi ha al nord del riu. Allà trobaran aparcaments, hotels, càmpings, botigues i el que vulguin. Els pocs que es decideixen a baixar en direcció al riu, tant sols poden fer-ho a peu, sota la seva responsabilitat, o en una excursió organitzada amb mules. La caminada fins el riu significa un desnivell de 1371 metres en 12’5 km, amb una diferència de temperatura a l’agost de tretze graus, de 24 a 37, entre l’altiplà i la vora del riu. S’ha d’estar molt ben preparat físicament per baixar i pujar en una sola jornada, i per això els Ràngers del parc recomanen, si és que hi ha places i els donen el permís per baixar, acampar a mig camí, a una zona anomenada Indian Garden, com vam fer en el seu moment, o bé fer-ho al Village, a baix del tot al riu. En qualsevol cas, poca broma: en els set primers mesos del 2002, els Ràngers van haver de fer 169 rescats de gent que no s’havia vist en cor d’acabar de pujar aquell camí. Ja ho veuen: allà la naturalesa no sol ser gaire compassiva.

Una de les coses que més em van meravellar dels Estats Units va ser, precisament, la bellesa i la salvatgia de la seva immensa natura. Per això em fa molta ràbia que els pobres Hualapai hagin hagut de deixar-se fer aquesta atrocitat arquitectònica a la seva terra sagrada per garantir un futur als seus descendents.

L'Skywalk sobre el Gran Canyó

Els gegants Ester i Omar davant de l'ermita de Sant Mateu

Sant Mateu

Som Així. Forma part del nostre tarannà no donar la deguda importància a aquells elements que ens envolten dia a dia, els que conformen el nostre paisatge quotidià, fins que per qualsevol motiu salta l’alarma i a tots ens entren els mals de ventre. Sembla que sigui necessari que alguna amenaça sobrevoli els nostres símbols identitaris perquè nosaltres prenguem plena consciència de la seva existència i ens mobilitzem per la seva defensa.

Un exemple d’això que acabo de dir el vam tenir ara fa uns dies quan el diari El Punt ens advertia que Sant Mateu -l’ermita, la masia de Can Riera i els seus terrenys-, s’havien posat a la venda. ‘Ah! És que allò tenia un propietari?’ S’haurà exclamat desconcertat algun visitant ocasional de l’ermita, excursionista, ciclista, sardanista, fidel o convidat a algun dels casaments que s’hi fan al llarg de l’any. Doncs efectivament, aquella ermita mil·lenària, la casa adjacent i la magnífica masia de Can Riera amb les seves terres de correu tenen un propietari que se’n vol desprendre pel mòdic preu de tres milions d’Euros.

Ja podem donar gràcies als déus que vostès tinguin en nòmina, de què vivim en l’època que vivim i tots els elements posats a la venda es troben al bell mig del Parc de la Serralada Litoral. Aquest fet no només preserva l’entorn natural de la zona sinó que amés prohibeix de construir-hi res al seu interior, ni enderrocar els edificis existents ja catalogats, com són els anteriorment citats. Pel que llegim, l’únic que es podria a fer a la masia seria restaurar-la, tot i que el seu estat és prou bo, i convertir-la en una mena de refugi, o alguna cosa d’aquest tipus. En quelcom, en qualsevol cas, respectuós amb l’entorn. Deo gratias, que se’n deia abans, perquè amb els temps que corren trigaríem menys temps del que vostès esmercen en llegir aquest article en veure que ens han instal·lat un pitch and putt als camps de conreu de Can Riera, i a aquesta convertida en una sort de Marina d’Or Ciudad de vacaciones a la maresmenca, amb l’ermita de Sant Mateu i els seus mil anys d’història donant el toc solemne a la qüestió per oferir el ganxo cultural que requereix tota excursió de l’IMSERSO que es preï.

Malfiem-nos, en qualsevol cas, perquè la mà dels diners és molt llarga i els seus tentacles múltiples, ràpids i imprevisibles. En més d’un lloc protegit hem vist desembarcar un exèrcit d’advocats disposats a demostrar que els seus amos inversors tenen tot el dret a construir-hi una estupenda urbanització. I no oblidem que son legió els estúpids que es pensen que seran feliços només pel fet de tenir un tros de jardí, clònic a altres centenars, on poder fer una barbacoa els diumenges, i que per aconseguir-lo hipotecarien la seva ànima i la del seus fills amb l’acreditada banca Satanàs SL.

Estem al segle XXI, i entre la modernitat i aquesta cafrada que algun mefistofèlic creatiu de publicitat va batejar eufemísticament com Globalització, ens intenten fer veure que coses tan poc materials com una muntanya, una font, una masia, un paisatge o un munt de pedrotes que algú va posar l’una sobre de l’altra amb una certa gràcia fa un miler d’anys, no tenen cap valor per una comunitat instal·lada en el seu temps i amb projecció de futur. Fixeu-vos sinó en les excuses que donen els alcaldes dels pobles que esperen veure arribar les grues que els han de multiplicar per deu la seva població i els seus problemes: ‘Nosaltres també tenim dret a prosperar’, diuen els pobres imbècils.

Hem de pregar, però, que això no passi mai amb Sant Mateu. Hem de creure que qui es gasti els tres milions d’Euros per fer la compra acatarà escrupolosament la normativa del Parc i que l’administració, la Diputació en aquest cas, vetllarà perquè així sigui. De la mateixa manera hem de desitjar que Mossèn Colomer, el Rector de Premià de Dalt, i els que el succeeixin en el futur, puguin seguir fent les misses i els casaments que vulguin a l’ermita, de la mateixa manera que els pessebristes han de poder deixar allà el seu pessebre cada Nadal, i els sardanistes organitzar-hi el seu aplec. Hem de confiar que els caminants i ciclistes de la rodalia, tant del Maresme com del Vallès per l’altra banda, puguem seguir movent-nos lliurement per aquests indrets amb la mateixa tranquil·litat que ho fèiem quan no sabíem que Sant Mateu tenia un propietari i que aquest se’l volia vendre.

I a banda de tot això, aprenguem a tenir en consideració allò que tenim, a gaudir-lo amb alegria sense que calgui cap ensurt que ens hi faci parar l’atenció.

La portada del disc original del Jesus Christ Superstar

Jesus Christ Superstar

Finalment dissabte passat em vaig omplir de valor i vaig posar la cinta al VHS per veure la pel·lícula. Unes setmanes enrera m’havia assabentat que l’havien de passar pel Canal 33 i aquell dia vaig programar el vídeo amb la mà tremolosa de qui sap que ha arribat el moment d’enfrontar-se amb un vell fantasma; amic, potser, però fantasma al cap i a la fi.
Però una cosa era gravar-la i una altra de molt diferent era tornar a veure-la. Seria, en qualsevol cas, la tercera vegada. La primera va ser el juliol del 1976 al cinema de l’Amistat de Premià de Mar. Puc afinar amb perfecció amb la data, i fins i tot amb el detall de saber que al cinema vaig menjar pipes de carbassa, perquè el dia següent em vaig passar unes quantes hores surant a mig camí entre aquí i l’altra banda com a conseqüència d’un simpàtic principi de peritonitis, una experiència, com comprendran, difícil d’oblidar quan només tens tretze anys, tot i que dubto molt que tingués res a veure amb les pipes, i menys encara amb la pel·lícula.
Inconvenients de salut a banda, el film em va encantar, de manera que quan set anys després vaig veure que la projectaven a aquell cinema de Cadis, en l’època que jo m’estava l’Exèrcit, vaig decidir tornar-la veure. Aquella vegada, però, me’n vaig voler anar del cinema. La cosa no funcionava; potser la peli havia envellit malament o jo estava per altres coses, però el cas és que només la sagrada fidelitat que guardo als meus records infantils em van collar a la cadira del cinema fins que la pel·lícula, el Jesus Christ Superstar de Norman Jewison, basada en el musical de Tim Rice i Andrew Lloyd Webber, no va acabar-se.
I va ser amb aquests precedents que, com els dic, dissabte la vaig tornar a veure, aquesta vegada en la intimitat del meu apartament, i el cas és que vint-i-quatre anys després, fixin-se quines coses, vaig trobar que el Jesus Christ Superstar es deixava veure prou bé, amb els paisatges del desert israelià, l’autobús tronat que deixava els actors i els ballarins a aquell escenari natural, el vestuari flower power, les coreografies i aquelles cançons que ens van sacsejar l’enteniment quan ens van arribar a mitjans dels anys setanta, just encetant la meva primera adolescència.
Facin-se càrrec: una òpera rock sobre els darrers dies de Jesucrist impactant a l’Espanya del nacional-catolicisme amb la violència de l’asteroide que va acabar amb els dinosaures. L’escàndol va ser considerable, i a mi em va agafar amb tretze anys i unes ganes boges de rebotar-me contra tota aquella beateria i aquella moralina casposa que semblava impregnar-ho tot en aquells anys.
Tot? Potser no. Jo estudiava aleshores a la Salle de Premià de Mar i allà hi va haver de tot: la reacció més reaccionària, però també la sorpresa d’un d’aquells germans, professor de religió –naturalment catòlica-, que anteriorment ja havia optat per prescindir de l’hàbit, i que es va mostrar encantat que s’utilitzés el Rock’n Roll per propagar la paraula de Crist, com si fos una prèvia del Pare Johnny.
Fos com fos, els pares ens van regalar la banda sonora de la pel·lícula en un estoig amb dues cassettes que jo punxava religiosament cada dissabte al matí al magnetòfon Phillips del pare com a primera activitat oficial del cap de setmana. Anys després va aparèixer la versió en espanyol, interpretada per en Camilo Sesto i l’Àngela Carrasco, i aquelles cançons van ocupar bona part del nostre repertori a les sortides de la unitat de pioners dels escoltes. Fins i tot vam arribar a representar el fragment del Sant Sopar en uns campaments itinerants de Setmana Santa per l’interior de la Costa Brava, fent jo el paper de Judes. Llàstima d’aquella brusa vermella que portava Carl Anderson a la pel·lícula i que m’agradava tant.
En fi. Tot això forma part de la meva història, però evidentment s’ha quedat allà enrera. Ara veig la pel·lícula amb gust però no trobo gaire més cosa que un musical ben desenvolupat, que per alguna cosa els seus autors són, encara avui, els més solvents de Broadway. Si seguim les lletres de les cançons veurem que els seguidors de Jesús no entenen un borrall de què va la moguda, Judes li retreu que els fiqui en aquella situació sense mostrar-se com un líder polític i Maria Magdalena no para de repetir que és només un home però que el seu magnetisme li fa por. El propi Jesús no sembla tenir gens clar de què ha de servir finalment tot plegat. Al final tots se’n tornen a l’autobús, fins i tot Judes, que se suposa que és mort. Tots excepte Jesús. Allà es queda la creu. Ni resurrecció ni ascensió; només la pols del desert d’Israel, i que cada un en tregui les seves conclusions. Amen.

El disc on hi és l'Stayin' alive dels Bee Gees

Ballant l’Stayin‘ alive al Shack

El lloc es deia, de fet es diu encara, Shack, que traduït vindria a ser una cosa així com cabana o barraca; en qualsevol cas un nom apropiat per un pub amb aparença surfera, amb les seves taules de surf penjades del sostre, la decoració vagament tropical, els pòsters dels Chargers, les televisions connectades a canals esportius, i la seva inevitable taula de billar. I encara una altra cosa molt important: una jukebox que semblava especialitzada en temes d’Elton John.

El Shack estava al carrer de casa, La Jolla Boulevard, que era la via que unia les comunitats de La Jolla i de Pacífic Beach, ambdues al nord de San Diego. Imagino que si el local s’estava tan allunyat del centre de la Jolla i s’acostava a l’altre barri era, precisament, perquè el seu estil es deia més amb l’ambient de Pacífic Beach –PB en l‘argot local-, sempre divertida, sorollosa, musical i sexy, mentre que La Jolla era força més estirada, elitista i glamurosa.

El Shack era, en tot cas, el bar més proper a casa i el lloc on un podia prendre unes pintes de cervesa Sierra Nevada a uns preus raonables mentre anava aprenent les característiques del territori. Així va ser, per exemple, com servidor i dos representants de la comunitat francesa de La Jolla vam ser informats de que tres individus com nosaltres, i amb el nostre peculiar accent parlant l’anglès, podríem fer estralls entre la població femenina californiana. El problema, deia el nostre interlocutor mentre la seva xicota jugava al billar, era que per entrar en matèria de manera exitosa més aviat ens hauríem de pujar a Los Angeles i deixar-nos caure pels clubs de Hollywood, on sembla ser que les noies estan per la labor, mentre que les que hi havia per San Diego, ves per on, eren arribades de primera o segona generació de les zones rurals del Midwest i, en parer del nostre conferenciant, carregades de manies i d’obsessions religioses.

Advertit d’aquestes circumstàncies, que després vaig descobrir absolutament exagerades, de seguida vaig considerar que els tres joves que van entrar al Shack aquell dissabte a la tarda, no devien ser de la ciutat. Aquella tarda, a manca d’un millor amic amb qui anar a fer unes Sierra Nevada, anava acompanyat d’un llibre, Memorias de un hijo del siglo d’en Francisco Umbral, em sembla recordar. El cas és que estava jo a la barra amb la meva pinta i el llibre de l’Umbral i sentint per enèsima vegada Saturday night’s alright des de la jukebox del racó, quan el trio es va separar: el que a totes llums semblava ser una parella, noi i noia, van seure a una de les taules, mentre que l’altra noia es va recolzar directament a la barra. Devien conèixer la cambrera perquè van intercanviar unes salutacions divertides, la parella des de la distància de la taula i l’altra noia, amb una efusió considerable, saltant sobre la barra del bar.

La veritat és que la mossa en qüestió es feia mirar. Era molt bonica, molt californiana, si sabem el que vull dir: rossa, ella, amb els cabells més aviat curts, i els ulls ben blaus, i un to de pell que denotava llargues hores a la platja, o cavalcant sobre les onades. El vestuari, amés, no era com per passar desapercebuda, amb una samarreta blanca arrapada i tallada molt per sobre del melic, i uns pantalons pirates de color blau cel que acabaven just a sota dels ossos dels malucs.

No negaré que mantinc les meves sospites que aquella sirena anava d’alguna cosa més que no només cervesa perquè no parava de riure i ballar, mentre els altres dos se la miraven somrients des de la seva taula. Quan l’Elton John va deixar de graponejar el seu piano, ella es va adreçar a la jukebox, no cal dir que amb tots els ulls del Shack darrera seu, va posar una moneda a la màquina i de seguida l’Stayin’ alive dels Bee Gees va cobrir tots els racons del local.

La rosseta, feliç amb la seva elecció, va travessar el local des de la màquina musical fins on s’estaven els seus amics, i un cop allà va deixar anar tot el seu doll d’energia, natural o artificial, i tots els encants, diria que naturals, que tenia dins seu. I amb tanta energia, el que no va escapar-se a cap ànima de qualsevol sexe present al Shack aquell dissabte, era que aquella criatura se sentia molt més còmode ballant sense sostenidors. I va ser en aquestes que l’altra noia es va aixecar somrient de la taula, es va situar davant de la rossa i, posant les mans sobre els seus pits a mode de sostenidors, dominant aquells moviments desbocats, va seguir el ball amb ella fins que l’eco del falset dels Bee Gees va deixar de tronar pels altaveus del Shack, mentre el noi aplaudia encantat. Després del ball tots tres es van dedicar als seus riures i a les seves cerveses mentre que a mi les extravagàncies del senyor Umbral em semblaven, de cop i volta, més aviat banals.

Una imatge de l'acte de dimecres

Casus belli

Em poso a redactar aquesta Homilia just després de posar a assecar les meves botes noves de muntanya, unes Assolo guapíssimes, amb les quals espero trepitjar territoris ignots i viure aventures inoblidables, que ja em diran vostès per quina altra maleïda cosa voldria un unes botes de muntanya sinó. Fins avui confiava en trobar un moment per batejar-les de la manera tradicional com jo he estrenat de tota la vida les meves botes noves, que és pujant a Sant Mateu; després ja vindran els deserts, les serralades i les plaques de neu i gel, però un és d’on és i la primera muntanya de la llista és sempre la de casa: Sant Mateu.

El cas és que entre una cosa i l’altra encara no havia vist aquest moment esperat, i ves per on que avui m’he trobat amb que necessitava les botes perquè plovia amb ganes i jo tenia una cita ineludible a l’aire lliure, i que no estava massa clar quant podia arribar a durar. De manera que m’ha semblat un moment tan bo com qualsevol altre per trencar una tradició, i l’estrena en combat de les meves botes ha estat sota la pluja, cosa que sempre marca caràcter, però en territori urbà: en concret en una manifestació al bell mig de la carretera Nacional II.

Ara mateix és dimecres, ronden les nou del vespre, i allà fora continua plovent. Ja és casualitat que amb la quantitat d’aigua que ens fa falta hagi estat precisament avui quan ens ha hagut d’arribar, just quan feia un mes que havíem perdut el nostre alcalde en un absurd accident a la Nacional II; just quan ens havíem conjurat per dir que se’ns havien acabat la paciència, els somriures i les paraules amables i que havíem optat per exigir –ja no estem per voler ni somiar- que algú mogui el cul d’una puta vegada i acabi amb la vergonya d’una autovia assassina travessant la façana d’una ciutat com Premià de Mar.

He de reconèixer que actes com el d’avui m’emocionen. El d’avui tenia una càrrega emotiva considerable perquè era l’aniversari que era, i perquè allà estaven la mare i els germans d’en Jaume, amb aquella dignitat que els ha vingut caracteritzant des de la fatídica tarda del 7 de febrer. També perquè plovia i s’havien de tenir moltes ganes per ser-hi en un acte com aquest en un ambient tan inhòspit. També perquè es van repartir clavells blancs per posar a la tanca del tren, cosa que m’ha recordat una Homilia antiga en la qual imaginava les víctimes futures dels atemptats de l’11 M, fent vida cada una d’elles amb un clavell blanc a la mà abans de trobar-se amb la mort a qualsevol d’aquells quatre trens. També perquè, tot i que sempre som pocs, potser érem com a mínim els que havíem de ser: tots els partits –deixeu-me que em permeti el luxe d’oblidar uns instants que tenim eleccions en dos mesos i mig-, cares conegudes, veus autoritzades en opinió i en decòrum social, i el que és potser el més important, veïns desconeguts. Ciutadans que havien acudit a la cita confiats en la vella màxima que diu que la unió fa la força, i que no s’hi val de cap manera que aquest tros de comarca pagui al Cèsar el preu de suportar una carretera mortífera i uns ferrocarrils que, a banda de funcionar malament, ens separen de la nostra essència més preuada, que és el mar.

Però, a banda de tots aquests aspectes, si he trobat l’acte d’avui especialment emocionant ha estat perquè avui he vist a Premià de Mar rebotada de debò. He vist determinació sota els paraigües, idees clares i compromís en les mirades; he vist disposició a romandre en campanya el temps necessari, a afrontar els riscos, les multes que ens arribin, i la pluja que ens pugui caure a sobre. Hi ha gent amb noms i cognoms, com en Rafael Anguera, que com a president de la Plataforma Camí Ral assumeix més responsabilitat que ningú altre, però que avui ha vist que en cap cas estava sol: al darrera hi té la ciutat i hi té l‘Ajuntament.

Entenc que això hauria de ser el normal en una col·lectivitat, però tinc prou edat com per haver vist a Premià de Mar arronsar-se massa vegades, pels interessos d’alguns o pel cangueli debut davant de l’autoritat. Imagineu-vos, a tall d’exemple, que els Carnavals del 1991 es van suspendre oficialment perquè, ens va dir un regidor de cultura, podien haver atemptats arran de la primera guerra del Golf. O que l’any 82 ens van imposar un col·lector a la línia de costa que ens va tancar les sortides directes de pluvials al mar. Per no parlar del port, les platges o temes mes recents com les fugides dels premis Butaca o del CRAM.

Aquest poble ha tingut sempre una sobredosi de seny molt ben considerada entre les autoritats pertinents. Potser ha calgut que se’ns morís un alcalde perquè ens hagi sortit aquest punt de rauxa, que de ben segur no ens farà cap mal.

El monòlit del Meridià verd abans i després

Amebes humanes

No, de debò. Que no paga la pena. Que moltes gràcies per les molèsties i per haver-hi pensat i totes aquestes coses, però no calia, escoltin. Ja sabem que per sistema tenim els ajuntaments a punt de boca, i moltes vegades no per dedicar-los floretes precisament, però és que quan ens obsequien amb algun detall indefectiblement arriba l’ectoplasma de guàrdia per posar les coses al seu lloc, així que, mirin: vostès, senyors polítics municipals, a arreglar carrers i a assegurar els serveis, que pel que es veu aquí no estem per delicatessen al paisatge urbà. Que no està feta la mel per la boca de l’ase, com se sol dir, o es que es pensaven que això és Finlàndia? Home, per favor, que ja anem tenint una edat com per seguir creient en fades sexys i en la bondat innata de la ciutadania.

Alerta que ara venen eleccions i alguns alcaldes i regidors poden córrer el perill de tenir alguna pensada per agradar al personal. No sé: fer pintar parets plenes de tags, netejar les marquesines de l’autobús, o el que seria el súmmum de la beneiteria, posar flors a les places públiques i a les jardineres de la ciutat. ‘I què mones que quedaran a un test al balcó de casa’, diran ells i elles mentre s’emporten la floreta recent plantada pels soferts membres de la brigada de jardineria.

D’acord. I ara em vindran uns quants lectors, polítics alguns d’ells, i em diran que no n’hi ha per tant, que sóc un exagerat de mena, que la immensa majoria de la gent són educats, bons ciutadans, respectuosos amb l’entorn i polits amb el mobiliari urbà i amb tot allò que ens posa l’ajuntament per alegrar-nos l’existència quan anem pel carrer. I temorosos de Déu, que es deia en les pel·lícules d’abans. I el cas és que sé que tenen raó, que el tant per cent de vàndals gran reserva és relativament curt –en el cas de les flors que els deia no serien tan curt, em temo-, però de vegades n’hi ha prou amb la brillant actuació d’un sol descerebrat d’aquests perquè doni la sensació que això és Mogadiscio, amb perdó pels somalis que ja tenen prou amb el seu festival. I a tall d’exemple, ens anem de passeig al Masnou.

Ja he explicat alguna vegada que sóc un de tants que es recorre amb assiduïtat el sender que uneix Premià de Mar amb la nostra població veïna, sigui en les modalitats caminant, corredor o ciclista. Doncs bé, just passada la riera de Teià, a finals del passat 2006 l’Ajuntament del Masnou hi va fer posar un monòlit de granit per commemorar que per aquell punt passava el Meridià verd, línia que coincideix amb el meridià de París. Com qualsevol que tingués el mínim interès podia llegir al monòlit, el Meridià verd és un sender que per motius obvis finalitza a la platja d’Ocata. De fet existeix una prova de resistència per caminants i ciclistes que segueix aquest sender i que acaba al Masnou. Doncs segons deia el text del monòlit, la distància entre Dunkerque i aquesta platja masnovina, que va ser mesurada el S/XVIII, va servir en el seu moment per definir el metre com a unitat de longitud. Com si diguéssim no és aquesta una informació que li canviaria la vida a ningú, però sempre fa gràcia saber que la teva ciutat -o la teva ciutat veïna, que pel cas tant és- té alguna cosa a veure amb l’adopció del metre com a unitat de mesura, o amb la invenció del raspall de dents a piles, o amb qualsevol altra cosa. Es tracta de cultura; de saber, ni més ni menys, més coses sobre el lloc per on vivim, cosa que acostuma a servir per ajudar a respectar-lo més i, per tant, a estimar-lo.

Doncs fixin-se que vaig passar per davant del monòlit en qüestió el 28 de desembre passat i portava a sobre la digital, i vaig pensar: ‘Calla Xavi, que li faràs una foto a aquest monument tan estupend ara que està nou de trinca, que després mai no se sap’. ‘Ja està en Traïd veient-ho tot negre una altra vegada’, diran vostès. Però com malauradament sabran aquells caminadors o ciclistes que van més enllà del pont del Caprabo i de la riera de Teià, als pocs dies el monòlit ja havia perdut les seves puntes. Recordin que és de granit, de manera que he de deduir que no se’ls va carregar una gavina a becarrades. Suposo que m’explico.

Però trencar els extrems superiors del monument no era heroïcitat suficient per la nostra ameba humana. L’home -o la dona, que ves a saber- devia de pensar que calia fer una acció més contundent per salvar als passejants de llegir aquelles bajanades sobre no sé quin cony de meridià. Desconec el moment concret en que es va realitzar l’arriscada operació, però el cas és que fa dos diumenges el text del monòlit es mostrava completament cobert amb una capa de pintura grisa.

Ja ho veuen: hi ha coses que em fan sentir pessimista, però és que amés em fan pujar una mala llet que de vegades m’espanta a mi mateix, escoltin.

El meu darrer cassette?

Que s’acaben els cassettes!

El vaig comprar per que m’ajudés a suportar un soporífer viatge en autobús i ara resulta que me l’he de mirar quasi com una relíquia històrica. Es tracta d’un cassette: The Lord of the Rings. The Fellowship of the Ring. És a dir, la banda sonora original de la pel·lícula La Comunitat de l’Anell, la primera part de la trilogia que va dirigir Peter Jackson sobre la novel·la de Tolkien. El vaig veure aquest estiu a l’estació d’autobusos de Terol i vaig pensar que potser m’ajudaria a passar les prop de tres hores de viatge que tenia encara per davant aquella tarda. O potser m’ajudaria a pensar en el misteri que implicava que el viatge de tornada fos un Euro més car que el d’anada malgrat ser el mateix recorregut però a la inversa: ‘És un servei més car’, em va disparar com a tota explicació el tipus estrany que em va vendre el bitllet, que semblava sortit d’una peli d’en David Lynch, el col·lega.
La mossa que atenia el quiosc de premsa va sortir amb un grapat de claus i va treure la cinta de l’expositor. Em va cobrar 4 €, i em va semblar un bon preu per una còpia oficial, amb el seu precinte de la Warner i tot. Una ganga m’hauria semblat si hagués sabut que es tractava d’una de les úniques 8.000 unitats de cassettes que es van vendre a tot l’estat durant l’any 2006 i, pel que llegeixo, potser una de les últimes que es fabricaran. Numerades, haurien de sortir; objectes de culte per a col·leccionistes, i no pel seu contingut –mutable, com sabem els antics, amb el vell truc del trosset de cinta adhesiva als foradets pertinents-, sinó per la seva essència, pel seu concepte; pel fet de ser cassettes.
Ja ho veuen: les coses van que volen. Després de tota una vida de discos de vinil i cintes –musicassettes, en deien alguns-, ens van arribar els CD’s i en només uns deu anys, ja tenim arreu els MP3 i aquests aparellets diabòlics que portem, servidor inclusiu, enganxats a les orelles. Ostres! Les coses van més de pressa per segons quines tecnologies del que un voldria. Em comentava l’altre dia un company de l’Emissora que a l’MTV havien repetit la jugada del primer videoclip que van emetre. En aquella ocasió, era l’1 d’agost del 1981, va ser el tema dels Buggles Video killed the radio star. El d’ara és MP3 killed the CD star. Si Freddie Mercury, per dir algú, aixequés el cap no entendria res. Ja podrien aplicar la mateixa celeritat en la biomedicina, la seguretat a les carreteres o a arreglar el desori del canvi climàtic. El problema no és tant que desaparegui el suport, el disc o el cassette; el problema és que se t’espatlla l’aparell reproductor de la qüestió i ja em diran vostès com s’ho fan per fer-lo reparar –que avui en dia ja no es repara res-, o per comprar-ne un de nou si són sistemes de so obsolets.
Però estàvem parlant dels cassettes i a mi el tema em toca de molt a prop. Imaginin que a la Ràdio era la meva eina bàsica de treball a banda del micròfon, fins que vaig tornar de fer vida americana i m’ho vaig trobar tot ple d’ordinadors. Això vol dir 14 anys de sortir a fer entrevistes amb el reporter i les seves cintes, o gravar entrevistes d’estudi o telefòniques als cassetes, i editar de platina a platina, o la publi amb cassettes sense cinta inert. L’artesania feta ràdio, era allò.
Però és que la cosa ja venia d’abans. A veure qui no s’havia gravat cintes amb les seves cançons favorites capturades directament de la ràdio, jugant amb la pausa d’algun radiocassette. Aquests dies algú ha recuperat el I was made for loving you dels Kiss per un anunci de la tele i no puc deixar de pensar que aquella cançó estava inclosa a una mítica cinta gravada amb el nostre indestructible Normende que s’estava sobre la nevera al menjador de casa. I el conductor de l’empresa Casas, en Garcia, sempre acabava per posar-la a l’equip del seu autobús camí de l’Institut, i sempre remugava suplicant que gravéssim una altra cinta, que aquella se la sabia ja de memòria. El pobre home no entenia que una gravació com aquella requeria de temps, paciència i precisió. Art, no el rotllo eMule o iTunes.
Llegeixo que, de fet, el que ha rematat el concepte de les cintes de cassette, és que els equips musicals dels cotxes ja tenen en la seva immensa majoria lectors de CD o d’MP3. El mateix fenomen que va salvar la ràdio quan va aparèixer la televisió, poder sentir-la als vehicles, ha signat la desaparició de les cintes, com ho farà aviat dels CDs. I esperin a que el Wi-Fi es desenvolupi prou com per poder tenir Internet als cotxes.
Doncs res. Resignació. D’aquí quatre dies espero veure a l’estació d’autobusos de Terol un expenedor de cançons d’iTunes per carregar el meu lector d’MP3. I al personatge d’en Lynch mirant-se’l mentre es grata el cap confús.

Amb en Jaume, el primer dia de la Festa Major del 2004

Fragilitat

M’assec a graponejar el teclat de l’ordinador amb l’estat d’ànim apallissat. Ara farà un parell d’hores que ha acabat la cerimònia de comiat del nostre alcalde, en Jaume Batlle. No he pogut assistir al final de la litúrgia ni he baixat tampoc a tallar la Nacional II, tot i que se m’emportaven tots els dimonis de ganes de fer-ho, però segur que ell no m’ho tindrà present; al cap i a la fi ell era el president del Patronat de Ràdio Premià de Mar i haurà entès que marxés per posar-me als controls tècnics de l’emissora mentre altres companys assaltaven la Nacional II amb la Unitat Mòbil donant cobertura a la infanteria premianenca. El primer és el primer, com se sol dir, i nosaltres som professionals, tal com en Jaume ens havia encoratjat un munt de vegades a ser-ho. Doncs això.

El cas és què, com que estava a la Ràdio, tampoc no he anat a acomiadar-lo al cementiri, que sempre és cerimònia més íntima, així que no sé com ha estat aquell darrer adéu-siau. Personalment m’hagués agradat un ritu ben solemne, quasi militar, com correspon a un comandant en cap com era ell; ja saben: amb la formació de la Policia local en uniforme de gala disparant salves d’honor a l’aire i l’inspector Espuelas lliurant a la mare d’en Jaume una gran bandera de Premià perfectament doblegada mentre la banda interpreta amb solemnitat aquell himne que ens dóna forces per foragitar els pirates el darrer dia de la festa major. Però en fi, ja sé que quan ell llegeixi això, allà on sigui, es farà un fart de riure. ‘Ja hi torna en Traïd amb les seves coses’, pensarà. És el que tenen els humils.

Avui és, doncs, divendres, és a dir que hauran passat dos dies després que aquell Opel Astra se l’emportés per davant a la N-II, cruïlla amb el carrer Llevant, la carretera de Vilassar de Dalt, és a dir, allà on qualsevol ciutadà de Premià de Mar amb un mínim de d’edat ha vist alguna vegada algun pinyo. La notícia em va sorprendre a la Ràdio, tot i que no era el meu torn de guàrdia. El cas era que m’acabava de trucar al mòbil la Sílvia del departament de premsa de Política Territorial de la Generalitat per dir-me que sí, que la sotsdirectora aquella que perseguia des de feia una setmana participaria finalment al programa del dijous. Es tractava d’un espai sobre el port de Premià de Mar, el segon que muntàvem, per mirar de posar d’acord tots els actors del tema i veure si finalment en podia sortir alguna cosa decent d’aquell desori històric. Vaig anar a la Ràdio content per trucar a en Joan Miquel Gisbert, el president del Club Nàutic, i a en Jaume, que havien de participar al programa, perquè amb la sotsdirectora en antena la cosa prometia. Però ja no vaig ser a temps de parlar amb ell, i el programa sobre el port va deixar pas a un altre on polítics de tots els colors, gent d’entitats i ciutadans parlaven d’en Jaume dient coses boniques, menjats per la incredulitat i la tristor.

Eren les nou del vespre quan vam acabar el programa especial, després del ple extraordinari on els nostres polítics van poder verbalitzar el seu desconcert i la seva ràbia mal dissimulada per la mort d’en Jaume. A nosaltres, l’adrenalina no ens havia deixat pensar. I de debò que ho agraíem, jo al menys. Però tot en aquesta vida s’acaba, i també els programes de ràdio. Pujant cap a casa vaig recordar un altre programa especial. Era el dotze de març del 2004, el dia següent dels atemptats als trens de Madrid, i jo em vaig trobar jurant en arameu perquè dos minuts després de sortir d’antena llegia al web de l’agència britànica Reuters que Al Qaeda havia reivindicat els maleïts atemptats. Podíem obrir micros una altra vegada i donar la volta a les versions oficials, com va començar a passar arreu el dia següent. Però dimecres no hi havia una versió B dels fets. En qualsevol cas, en Jaume seguiria mort i aquella realitat, tan bon punt l’adrenalina va deixar de córrer per les meves venes, em va començar a molestar de mala manera.

Mica en mica, pujant pel Passatge Prim, m’obligava a prendre consciència que al programa de dijous, per molt que tingués a la sotsdirectora, no tindria a la taula al meu alcalde i que, per tant, maleït el sentit que tenia el cony de programa.

Ja em podia esprémer el cap tan com volgués. I ni que fos la primera vegada que em passa una cosa així a prop meu, però la consciència es nega a admetre l’evidència, aquesta gran cabrona. Diries que un no pot pillar la seva moto per tornar a la feina sortint de l’enterrament de la mare d’una companya, fent el camí de sempre, i matar-se perquè un Astra fa una mala maniobra. Doncs resulta que sí.

En qualsevol moment, a qualsevol lloc. Amb total fredor. Sense opcions ni aplaçaments ni respostes. Sense alleujaments ni comiats. Així és la puta cosa.

Mabres

Botzinejava l’altre dia el meu amic Artur, el pescador, que d’uns anys ençà es fa més difícil pescar mabres a la nostra costa que veure a Britney Spears actuant davant dels guerrillers talibans a Kandahar, per exemple. Em deia això el bo de l’Artur, amb el seu aspecte més propi d’un tripulant d’un bacallaner islandès que no pas de mariner de la seva molt mediterrània barca, la Núria, arran d’un comentari meu sobre el temps que feia que no em menjava un mabre com Déu mana. Segons la seva teoria, aquestes bestioles eren més abundants quan rieres i clavegueres anaven directament a mar i elles acudien a menjar-se els cucs que s’hi feien. És a dir, que a canvi de netedat a les nostres platges hauríem pogut perdre alguns dels plats de peix més habituals de la dieta de la nostra infantesa.
No entraré a valorar la teoria de l‘Artur perquè l’alimentació dels peixos no és una ciència que em tregui la son, tot i que alguna cosa en deu saber ell ni que sigui pel munt d’hores diàries que es passa a mar, però la constatació és que de mabres a penes en veig i per alguna cosa deu ser. En qualsevol cas, el que passa com a conseqüència és que en fa tant que no em poso un d’aquests peixos entre pit i esquena que no estic segur de recordar el seu sabor. I el que és encara pitjor: quan em torni a trobar un d’aquests bitxos al plat, no tindré massa clar si les sensacions que em pugui provocar el seu tast tindran massa cosa a veure amb les que em produïen de petit. Alguna cosa em diu que no serà així, i això ja em fot més.
I si no serà així no serà pas, o no només, per que els mabres hagin canviat de sabor, com si tot hagués de ser culpa de les pobres bèsties. Molt em temo que el munt d’anys en els quals vaig exercir l’estúpid ofici de fumador hauran distorsionat poc o molt els meus sentits del gust i de l’olfacte. Entre això i que amb l’edat, vulguis o no, perds o canvies algunes percepcions, més valdrà fer un exercici de memòria per posar un context familiar a la qüestió, a veure si així m’acosto encara que sigui virtualment a aquells antics sopars d’estiu.
Els meus avis de Premià de Mar vivien a la casa que fa cantonada entre el carrer Eixample, el de la Ràdio, i el carrer Esperança, el del Centre Cívic. De fet jo hi vaig néixer a aquella casa, de manera que, amb la de voltes que he arribat a donar, no deixa de resultar curiós que el meu entorn professional estigui tan a prop de les primeres parets que em van acollir. En aquells anys, quan faltaven uns quants anys perquè es construís el mercat de Sant Joan a la Gran Via, hi havia pescadors de canya que passaven per les cases amb peixos dins de cubells plens d’aigua de mar per vendre’ls a les mestresses. Així van arribar a mi els meus primers mabres, dins d’un cubell de plàstic des d’on anaven directament a la cuina a esperar l’hora del sopar. I aquí és on arriba aquell clip que per algun motiu se’m va quedar instaurat de manera nítida a la memòria malgrat que jo havia de ser poc més que un nyec: la meva àvia Andrea donant-me de sopar, oferint-me amb els dits un pedaç de mabre sobre un bocí de pa amb tomàquet vermellíssim –suposo que el tema dels tomàquets donaria per una altra Homilia-, dient-me ‘Té!’, amb aquell català treballat que em gastava malgrat haver nascut a una aldea d’A Coruña.
Ja ho veuen: tinc la imatge, l’escenari del record, però no tinc el sabor. No aquell sabor. Una altra cosa que s’ha quedat enrere per sempre, com l’avia, o els pescadors amb els seus cubells de plàstic que oloraven a aquell mar tan proper, el Mediterrani que se’ns canalitzava carrer Eixample amunt quan bufava la marinada i aquesta es quedava jugant amb els fulls del mandariner del pati de la casa.
Amb aquella edat jo no sabia si els mabres o les sardines o els raps els pescaven amb canya o des d’una barca o si saltaven beneits ells mateixos dins dels cubells, però com que mai no havia vist atrapar un peix preferia quedar-me directament amb l’opció de la barca. Devia de ser perquè m’encantava veure-les trepant platja amunt remolcades per aquelles politges a manovella que feien anar els pescadors quan arribaven de feinejar, o perquè m’agradava contar amb la mare els punts de llum que feien mar endins els que pescaven el calamar quan anàvem a buscar al pare a l’estació del tren els capvespres de finals de l’estiu.
En definitiva, amb barca, amb canya o a cops de bastó, el cas és que a mi no em mancaven els mabres a taula, que era el que veritablement m’importava. No sé si l’Artur i les seves barbes vikingues tenen raó amb la seva teoria, però la realitat és que de mabres n’hi ha poques. I com que amb la natura sempre anem a millor, entre una cosa i l’altra el que s’estila ara a mar son les putes meduses. Ves quina gràcia.

El McNaught en la seva recent visita

Visitants

Doncs mirin, aquest me l’he perdut, i creguin-me que m’ha sabut prou greu. El cas és que no hem coincidit en l’horari perquè apareixia just a la sortida del sol, moment en el qual, una de dues, o estic al curro o estic dormint. I a sobre, quan trobo el moment d’anar-lo a conèixer, va i està ennuvolat, que també és mala llet. Sembla que estava escrit que aquí l’amic viatger i servidor estàvem condemnats a no trobar-nos i, la veritat, dubto bastant que tinguem una altra oportunitat de coincidir perquè, segons llegeixo, el nostre visitant ens tornarà a saludar d’aquí 300.000 anys, setmana amunt, setmana avall.

Molts de vostès n’hauran sentit a parlar poc o molt d’ell i alguns fins i tot s’hauran interessat sobre el seu recorregut. El seu nom és McNaught-Hartley, de professió viatger sideral. Resumint: un cometa, en concret el ‘Gran cometa’ del 2007, com l’han anomenat alguns astrònoms.

Al cap i a la fi, ja ho sabem, estem parlant tant sols d’una bola de roca i gel que brilla en la seva proximitat al sol i que quan arriba a una cosa que se’n diu periheli, es dóna mitja volta i fins la propera, ves a saber quan. Però el cas és que a mi, per motius variats, mai no m’ha convençut una definició tan prosaica.

De fet la primera vegada que em va cridat l’atenció això dels cometes va ser quan encara era un crio i en una vella pel·lícula sobre la vida de Mark Twain vaig saber que el seu naixement, el 1835, i la seva mort, setanta-cinc anys després, van estar marcats pel pas del cometa Halley. Naturalment es tracta només d’una emocionant coincidència, però em va impressionar que la vida d’un personatge tan brillant com va ser l’autor de les aventures de Tom Sawyer quedés emmarcada entre dues visites d’aquest bòlid.

Molts anys després, mentre escrivia el meu conte El Infierno, vaig trucar a l’observatori Fabra de Barcelona perquè m’expliquessin a grans trets el què era un cometa i la seva relació amb els estels fugaços, ja que necessitava la informació per la meva història. Se’m va posar al telèfon un home de veu anciana, i en l’entusiasme amb que em va donar aquelles explicacions vaig entendre que el meu interlocutor se sentia feliç de que algú, encara que amb motius peregrins, s’interessés pels seus viatgers de l’espai. Em parlava un cop més de roca i gel, i de les restes que deixava anar per el calor que li produïa la proximitat amb el sol i que conformaven la seva cua, però ho feia com si m’estigués descrivint la gràcia i els encants d’una princesa de conte de fades. Aquell home no em parlava d’un estèril objecte volador sinó de quelcom que d’alguna manera posseïa vida pròpia. Potser part d’aquesta poesia es va concretar en el final màgic de El Infierno.

Per major coincidència, poc després d’aquesta conversa ens van visitar el Hale Bopp i el Hiakutake i a mi, contagiat de l’entusiasme d’aquell vell astrònom, em va faltar temps per organitzar patrulles nocturnes a Sant Mateu por observar el pas dels nostres il·lustres visitants. Em resultava fascinant veure’ls allà dalt, donant una falsa sensació de quietud, i pensar en el seu trajecte fins allunyar-se de nosaltres a distàncies tals que defugen de la física per entrar en el concepte de la pura filosofia, arribant al seu afeli, el punt més distant del Sol, en 150.000 anys per exemple, com l’amic McNaught, abans de girar per tornar cap aquí. No és fàcil d’assumir mentalment una distància com aquesta que, amb tot, és una minúcia en la globalitat de l’Univers. I en què poca cosa que ens convertim nosaltres quan et mous amb xifres com aquestes, amb les nostres misèries i les nostres estúpides pretensions de ser el centre de tot plegat. El melic de l’existència. Patètic.

Això mateix portat a la ficció ve a ser el que passa a Cita amb Rama, d’Arthur C. Clarke, on es munta un sidral de por per l’arribada al nostre sistema solar d’un asteroide que resulta ser artificial, tot i que no hi viatja ningú: n’hi ha que el volen investigar i n’hi ha que, directament, el volen destruir, no fos cas. Quan la tensió entre científics i militars és màxima, l’asteroide gira al voltant del Sol i se’n va tan ricament per on havia vingut deixant a tots plegat amb cara del que som: d’imbècils. Els nostres cometes poden ser, a diferència del Rama de Clarke, només pedaços de roca i gel, però cada un d’ells ens regala una valuosa lliçó d’humilitat cada cop que ens visiten. Això si és que la volem aprendre.

I si no quedeu-vos amb la frase de David Levy, el co-descobridor del cometa Shoemaker-Levy que es va estavellar contra Júpiter el 1996: "Els cometes són com els gats: tenen cua i fan el que volen". I nosaltres, mentrestant, mirem i badem.

L'Hospital de Veterans de San Diego. Al fons les instal·lacions de la UCSD i el Pacífic.

El veterà

Res, que el tio no aprèn. Li va la marxa, es veu, i ja pot l’home haver perdut unes eleccions, i ja li poden haver fet els amics del papà un informe que li apuntava un nord per on començar a sortir-se del vesper, que ell passa. I ja pot l’informe portar el nom d’un dur ex-marine texà com James Baker. Com si el signa el mismíssim Buffalo Bill. Ja ho diu ell: no és que sigui un fatxenda, és que de moure’s així, a Texas en diuen caminar. Amb un parell. I per començar a arreglar la situació res millor que enviar-hi 21.500 soldats més, que el que passava era que n’havien pocs, diu aquí el Ronaldinho de l’estratègia militar.
I jo que em pensava allà a principis de segle, il·lús de mi, quan tot aquest desori encara no havia començat, que llocs com aquell hospital per veterans, el VA Hospital de San Diego, s’anirien buidant a mida que les grans guerres anessin quedant enrera en el temps.
El cas és que la mateixa línia de bus que agafava per anar a la feina a la universitat, passava després pel VA Hospital, de manera que hi vaig passar sovint per davant, fins i tot el vaig arribar a visitar, però, sobre tot, vaig compartir viatge amb una bona colla d’aquests vells soldats els quals, curiosament, no solien tenir aspecte de poder triar entre agafar el bus o el Corvette, no sé si m’explico.
Em cridaven molt l’atenció els més iaios, els veterans de la Segona Guerra Mundial, molt dignes amb els seus barrets amb les insígnies de les seves unitats o de l’American Legion. Però els que més impressionaven, pel seu número però també per les seves ferides, no sempre físiques, eren els ex-combatents del Vietnam. Semblaven seguir d’uniforme, però no pas el militar com no fos alguna vella jaqueta caqui: sabatilles esportives, texans, samarretes i gorres de beisbol decorades amb noms carregats d’història com Da Nang, Hue o Saigon. Generalment eren gent silenciosa, d’aspecte prim i mirada vaguejadora, però quan a algun d’ells li donava per parlar, amb una mínima coherència, valia la pena d’escoltar les seves històries. I trobaven maneres ben curioses d’iniciar una conversa.
Era un dissabte i jo pujava en bus al campus amb la intenció de mirar el meu correu electrònic i anar després a la platja, de manera que vestia per a l’ocasió, amb sandàlies, pantalons curts i un barret que tinc que se li aixequen les ales a la manera aussie. I el barret va ser l’excusa d’aquell individu de grenyes i llargs bigotis que seia a la fila del costat per fer-la petar, al menys la mitja horeta que teníem de recorregut. Començà demanant-me si jo era australià, per allò del meu barret, per entrar directament en matèria amb la història que havia fet amics de l’exèrcit australià quan estava a Vietnam. Jo ni tant sols sabia que Austràlia hagués participat en el conflicte, cosa que vaig confirmar després, però l’individu semblava simpàtic i jo tenia ganes de sentir històries, de manera que el vaig seguir escoltant.
El tipus havia estat Marine, de Camp Pendleton, allà mateix al costat, a San Clemente, de manera que no havia pas anat massa lluny des que va tornar de la guerra. Resumint, allò que hem vist a tantes pel·lícules. Que un bon dia de finals dels anys seixanta el meu interlocutor havia sortit de patrulla amb el seu escamot -squad, deia ell-, i de cop i volta apareixen els Charlies (de les inicials en clau de ràdio Victor Charlie per Viet Cong), i ja saben: molt de bum-bum i de tacataca-tacataca i un d’aquells individus de barret cònic que me li clava tres forats de Kalashnicov al meu veí de seient al seu genoll dret, dos per sota i un per sobre la ròtula. I per il·lustrar l’explicació l’home es va aixecar el camal dels texans i em va ensenyar les tres cicatrius, ampliades per les marques que li havien deixat els cirurgians que el van operar fins a quatre vegades després d’aquell dia, la darrera després que, per si no en tenia prou, l’atropellés un cotxe a l’Sports Arena Blvd.
- És curiós –Em deia-. D’aquella gent m’ha quedat gravada la imatge de les sandàlies que portaven. Així, semblants a les que portes tu ara. – I aquí vaig pensar: ‘Ja està, Xavi. Ara aquí al col·lega li patinarà la biela, es creurà que ets un Charlie, traurà un matxet a l’estil Rambo i et deixarà llest per bistecs’. Però no. L’home va clavar la mirada al davant de l’autobús i es va limitar a dir. – Els meus companys van acabar amb ells -. I no ho va dir amb aire triomfalista, precisament.
M’hagués agradat molt preguntar-li què en pensava de que el president Bush enviés 21.500 soldats més a l'escorxador iraquià però, és clar, aleshores el desgavell mundial encara no havia començat. No obstant això, recordant el seu genoll i la seva mirada, em puc fer una idea prou aproximada de quina seria la seva resposta.

Un canti, dels de tota la vida

El canti

Aquesta historia la situaríem a una empresa ubicada a Barcelona i vinculada al món del tèxtil, cap allà dels anys cinquanta, quan el tèxtil català encara no havia entrat en la seva definitiva agonia i donava de menjar a moltes famílies del país.
La nostra empresa, tot i no ser una de les més importants de sector, tampoc no era de les que tancaven la categoria. Amb la seva fàbrica situada fora de la ciutat, en concret a Premià de Mar, a Barcelona mantenia les oficines centrals i uns magatzems. Es va donar el cas que a aquests magatzems va entrar a treballar un jove que acabava d’arribar de l’Aragó, d’un poblet de la província d’Osca. De fet, part de la família ja s’havia desplaçat en anys anteriors fins a Barcelona a la recerca de feina, així que el nostre protagonista tenia ja aquí dues germanes i un germà. Aquest darrer, però, va partir un desgraciat accident laboral que el va portar a la mort mentre treballava a la societat tèxtil ja mencionada. L’empresa, com a compensació, es va avenir a contractar l’altre germà per treballar als seus magatzems.
Superat el drama de la mort del germà, de la millor manera que es poden superar aquests drames, el jove aragonès s’anà fent a la vida de la ciutat i a la feina al magatzem. Les germanes, per la seva part, també prosperaren i així van poder obrir un forn de pa. Com podeu veure, una de tantes històries de les quals ens ha proveït la primera gran immigració cap a Catalunya, la dels anys cinquanta i seixanta, i de la qual molts de nosaltres en som descendents.
La vida anava passant doncs, i a la primavera la va seguir el seu estiu amb les seves calorades inherents. Podeu imaginar-vos que un magatzem pot no ser el lloc més fresc del món en plena canícula. El nostre jove treballador va recordar aleshores que al forn de les seves germanes hi havia un canti que s’havien endut des del poble a Osca, que els podria ajudar a superar aquelles calorades. Un canti dels bons, deia ell. I és que si sabeu alguna cosa de cantis estareu al cas que no tots mantenen l’aigua igual de fresca, ves a saber a causa de quin estrany prodigi. El seu canti era dels més refrescants que ell havia tastat i es va comprometre amb els seus companys a portar-lo al magatzem pel gaudi general.
I així va ser com l’endemà mateix el nostre jove entusiasta es va presentar al magatzem portant orgullós el giny que els havia de suavitzar aquelles setmanes de dura calorada a la feina.
El coneixement de l’existència i de les propietats d’aquell canti va superar les parets del magatzem per estendre’s per altres departaments de l’empresa, des de les oficines fins els despatxos de la direcció. La visita al magatzem per fer uns glops del recipient eren, a escala dels nostres dies, com la paradeta per fer el cafè davant de la màquina de vending.
El cas és que anaren passant els dies a l’empresa, més suportables mercès als bons oficis del canti manyo, fins que va passar quelcom aparentment fútil, inapreciable en l’esdevenir natural de la vida, però que tindria conseqüències inesperades pels principals actors d’aquesta història. I va ser que, atenent al fet que si a un magatzem fa calor a un forn de pa en fa molta més, les germanes del nostre predisposat treballador li van exigir el retorn del canti al lloc on pertanyia.
Capmoix i decebut el noi va comunicar l’endemà als seus companys que tenia el trist deure de retornar el canti al forn de pa. Els treballadors del magatzem l’animaren dient-li que no s’amoïnés, que era comprensible i que, vista l’experiència, farien una col·lecta per comprar-ne un. Recolzat anímicament, el jove enfrontà content la jornada laboral desconeixedor de què la notícia de la marxa del cantí havia superat les parets del magatzem per estendre’s per altres departaments de l’empresa, des de les oficines fins els despatxos de la direcció. Quan el noi es disposà a marxar amb el canti li sortí al pas ni més ni menys que el gran cap, l’home el cognom del qual donava nom a la companyia. El president, amb veu severa, li digué que tot allò que entrava per les portes d’aquella empresa es convertia en propietat de la mateixa i que, per tant, el canti no sortiria per aquella porta.
Acorralat per la situació, el jove es mirà l’amo, pensà en les seves germanes i finalment observà el canti. Aleshores l’aixecà fins a l’alçada del cap, entre ell i el directiu, i el deixà anar perquè iniciés un lleu recorregut descendent que el portaria a acabar fent-se a miques contra el terra.
- Doncs s’ha trencat! – Diuen que va dir-li el treballador manyo al president.

L'escenari del meu déjà vu

Matins de diumenge

El cas és que diumenge passat, un dia radiant de sol primaveral com recordaran, vaig sortir disparat de casa a fer uns quants quilòmetres pel sender marítim en direcció sud-oest, com és el meu costum, quan passant per davant de Can Manent vaig tenir la sensació de quedar atrapat en un estrany déjà vu. No es vagin ara a pensar que hi havia res de parapsicològic en el fenomen, ni té res a veure amb la darrera pel·lícula d’en Denzel Washington. El tema era molt més senzill i mundà que tot això, i era que vaig recordar amb claredat trobar-me allà mateix, davant la Masia al Camí Ral, un altre diumenge assolellat fent la passejada del diumenge amb els pares i el meu germà... prop de quaranta anys enrera.

No és que recordés un diumenge concret, sinó un exemple de tots aquells en els quals les nostres passes ens portaven per allà, per aquell Camí Ral que, si mal no m’erro, en aquells temps era per a la majoria de la gent de poble només la Carretera, però per d'altres la Avenida del Generalísimo.

Hi ha una tendència important a omplir els diumenges de cerimonials que, a força de repetir-los, acaben convertint-se en rutines. És una predisposició que m’amoïna especialment; em sembla que ja hi ha massa rutines els dies laborables, però reconec que costa defugir-ne. En qualsevol cas ara, als meus quaranta-i-tants, procuro, no sempre amb èxit, de dotar els meus diumenges amb tanta fantasia com en sóc capaç, però quan era una criatura un podia despertar-se el diumenge al matí i saber amb aproximació mil·limètrica quins serien els grans traços del desenvolupament del dia. I la veritat és que aleshores m’agradava que fos així; un diumenge no era un diumenge sense certes coses.

Per començar, l’esmorzar. A casa s’esmorzava de valent els diumenges. Pel matí, el meu germà, o jo, o tots dos plegats, baixàvem a Cal Petit i compràvem brioixos, ensaïmades i coca, i de vegades nata, quan era l’època de les maduixes i la mare les servia amb sucre per les postres del migdia. Tinc entès que la tradició de les famílies importants de Premià era anar a Cal Petit a comprar les postres després de missa, però nosaltres érem més aviat de l’esmorzar. No devíem ser dels importants. Deu de ser per això, perquè no coincidíem a Cal Petit els diumenges, que encara vaig trigar molts anys en conèixer en persona a la senyora Ferrussola.

En qualsevol cas, els nostres esmorzars dominicals solien venir acompanyats dels discos de vinil que hi havia a casa, normalment música clàssica, Txaikovsky i alguna cosa de Chopin i Beethoven, i també sarsueles. És curiós, però quan hem fet a la Ràdio programes de música clàssica els diumenges al matí, se m’ha despertat una mena de reacció tipus experiments d’en Pavlov –ja saben, aquell dels gossos-, i em venien una ganes boges de fer-me un fart amb un d’aquells mítics esmorzars.

Però després de l’esmorzar venia la missa, una altra de les rutines dominicals. Crec que més que la missa, el que em molestava profundament era vestir-me per anar a la missa. Posar-me guapo, una mena de submissió del meu estil que significava l’antítesi a la roba que un es posaria per anar a passar-s’ho bé, que era com solia vestir, per exemple, els dissabtes. És clar que se suposava que a la missa no anàvem a passar-nos-ho bé sinó a cantar, escoltar el mossèn –em costava una barbaritat parar atenció al què deia- i a combregar, una cerimònia que rebia amb un cert alleujament perquè anunciava el final imminent de la celebració.

I després de la missa, la passejada. Mentre s’organitzava la reunió social de cada diumenge a migdia a Cal Petit, nosaltres tiràvem carrer de la Plaça, perdó, del General Mola, avall fins a la Carretera a buscar una mica de sol davant de Can Manent, que no era biblioteca ni res de similar. Però davant de Can Manent, a la Carretera, hi havia dos elements fonamentals d’aquells diumenges i que eren, de fet, els protagonistes del meu déjà vu de diumenge. El primer d’ells, a tocar de carrer de la Plaça (passo d’en Mola), era la xurreria, una gran capsa em sembla que vermella on, com el seu nom indica, feien xurros i fregien patates que després servien en bosses de paper de colors. I l’altre ingredient d’aquelles matinals era el quiosc d’en Graells, on recordo com si el veiés al meu pare comprant els fascicles de l’enciclopèdia Monitor de Salvat, i algun llibre de Tintín per a nosaltres.

Han passat prop de quaranta anys però, gràcies a la feliç rutina de tants diumenges passats, encara ara puc flairar escenes viscudes d’un diumenge solellós de principis dels anys setanta a Premià de Mar.

Celebració del cap d'any a Sydney

Quasi tres caps d’any en 24 hores.

El 30 de desembre del 2000 va ser un dia especialment emboirat a San Diego: la ciutat havia quedat coberta amb aquella mena de massa freda i humida que arriba del Pacífic com una fantasma tètric i gegantesc al què anomenen fog. Aquest va ser el motiu pel qual el 747 de la British que em retornava a la meva casa californiana de passar unes vacances a la meva casa maresmenca, no va poder enlairar-se del Phoenix Sky Harbor, on havíem baixat a passar els tràmits de la duana. La possibilitat d’obsequiar-me amb una nit a Arizona no entrava en absolut als meus plans, però no hi havia res a fer: després de tenir-nos més d’una hora a l’espera que canviessin les condicions meteorològiques –i de fer-nos jugar a fet i amagar amb el nostre equipatge-, ens van dir que la tripulació britànica, que de boira en deuen saber una estona, havia decidit suspendre el vol. En acabat cap a San Diego només seguíem servidor i tres científics també catalans, així que ens podrien encabir fàcilment en algun vol al matí següent.
Descartada la iniciativa d’un dels meus companys de retenció involuntària de llogar un cotxe per fer les 298 milles que ens separaven de San Diego, van optar per acceptar la proposta d’allotjament que ens feia la British Airways al Hilton que tenen al costat de l’aeroport. Aquests no s’estan –o no s’estaven al menys- de res.
A risc de semblar un poca pena, els diré que l’habitació de l’hotel era impressionant, d’una mida similar a la de l’apartament on visc, amb el seu bany enorme, una sala d’estar amb taula de despatx, microones, cafetera, nevera, sofà i televisor, i l’habitació amb un llit on hauríem pogut dormir àmpliament quatre persones –un veritable malbaratament de recursos, vaig pensar tenint present la meva imaginació per certes coses-, i la seva segona televisió.
Tot i el luxe, la veritat és que a penes vaig poder dormir, bàsicament mercès la col·laboració d’un treballador de la British que va voler trucar-me a les dues de la matinada per recordar-me que un autobús llençadora em vindria a buscar a les set per dur-me a l’aeroport, com si no m’hagués quedat clar. Vaig passar la resta de la nit nedant a aquella piscina de llençols de ras, aconseguint fer algun cop de cap fins que a les sis vaig optar per llevar-me, dutxar-me i veure les notícies per la tele. Vaig posar la CNN i em vaig trobar amb la sorpresa que estaven transmetent en directe els focs artificials que donaven la benvinguda a l’any 2001. Alguna cosa no quadrava: estava cansat i esmussat pel jet lag i la manca de son, però per res podia ser ja el cap d’any! Finalment la càmera de la CNN va obrir el pla i allà van aparèixer el Palau de l’òpera i el Harbour bridge de Sydney. Estava veient en directe el cap d’any d’Austràlia! Encara passarien 18 hores abans que celebressin el nou any a Phoenix, i 19 perquè ho fessin a San Diego. Però només 10 hores perquè la gent que havia deixat a casa es mengessin el raïm. Poques vegades com aquella matinada a Phoenix he tingut una consciència tan evident de la globalitat del planeta: venint d’Europa camí de Califòrnia, veia en directe a un hotel d’Arizona com s’encetava un nou any -precisament el del nou mil·lenni!- a Austràlia. Oceania, Àsia i després Àfrica i Europa anaven entrant al segle XXI mentre jo buscava la forma de fer-me amb un cafè pel hall del Hilton de Phoenix.
Un cop arribats sans i estalvis a San Diego, i previ pas per casa a la recerca d’una segona dutxa que em mantingués despert, vam dedicar el dia a visitar un dels innombrables parcs de la ciutat, encara desconegut, fent temps fins que arribessin les tres de la tarda per trucar a les famílies d’aquesta banda de l’Atlàntic a qui els havia arribat ja aquesta entelèquia del nou mil·lenni. Un nou mil·lenni que, per cert, els americans havien celebrat ja l’any anterior. No hi va haver manera; ni els científics més assenyats varen poder convèncer-los que l’any 2000 encara érem al tristíssim segle XX. Suposo que els influïa la seva passió per les coses rodones.
Després de la celebració europea del nou any, la tarda es va estendre llarguíssima al meu davant. No havíem previst cap festa ni privada ni pública per aquella nit, ja que la majoria dels nostres amics encara s’estaven a Europa. Havia de ser un sopar tranquil amb menjar mexicà, un Cabernet sauvignon de Napa Valley i un Freixenet Cordón negro que és l’únic cava de preu raonable que es troba a Califòrnia. Seria el sopar de l’únic cap d’any que viuria en directe, després de ser present en altres dos aquell mateix dia, via CNN i via telefònica des de Sydney i Barcelona... però no hi vaig ser a temps. El jet lag va ser més fort que jo i el nou mil·lenni em va sorprendre al sofà, dormint com un angelet.